Segons la tradició, santa Eulàlia, que rebé el martiri el 303, fou sepultada en aquest lloc fins que el 1339, les seves relíquies foren traslladades a la catedral de Barcelona. El temple actual, planejat per Berenguer de Montagut i Ramon Despuig, en pur estil gòtic català, començà a ser bastit el 1329, en substitució de l’anterior, i fou consagrat el 15 d’agost de 1384. El fet d’haver-se aixecat sense interrupció en el període de 55 anys, li dóna una unitat i una bellesa arquitectòniques incomparables. La basílica té 80 metres de llargada. A l’interior hi veiem tres naus, la central, de 13´2 metres d’amplada i, cada una de les laterals, de 6´6. El sostre de la nau central està situat a 33 metres d’alçada i el de les laterals, a 27. Està sostingut per setze altres columnes octogonals de 1’60 de gruix. Les claus de volta, de dos metres de diàmetre, representen la coronació de la Mare de Déu, el naixement de Jesucrist, l’Anunciació a Maria, la figura del rei Alfons i l’escut de la ciutat. Els finestrals filtren la llum solar a través dels vitralls situats a les 32 capelles laterals, la part superior de la nau central i la rosassa de la façana principal.

JA POTS FER EL TRENCACLOSQUES

EL GÒTIC CATALÀ ES DIFERENCIA DEL GÒTIC INTERNACIONAL

Les primeres manifestacions de l’arquitectura gòtica catalano-aragonesa cal cercar-les en els monestirs de l’ordre del Cister establerts a la Catalunya Nova cap al final del segle XIII: Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges, i a les seus de Tarragona i Lleida. Al segle XIII es van construir en aquest estil la catedral de Barcelona, la de Manresa, la de Tortosa i la de Mallorca. La plenitud del gòtic català, però, s’assoliria en el segle XIV amb la construcció de l’església de Santa Maria del Mar i el monestir de Pedralbes a Barcelona, l’església de Santa Maria de Montblanc, la seu de Manresa i la reformada catedral de Girona, entre d’altres.

Tanmateix, i de forma paral·lela a les edificacions religioses, va sorgir un estil gòtic civil i urbà caracteritzat per la construcció de palaus  com la Paeria de Lleida. El creixement econòmic de les ciutats catalano-aragoneses als segles XIII i XIV va afavorir la construcció d’edificis relacionats amb el comerç, com les llotges (Mallorca, València, Barcelona) i les drassanes (Barcelona); i vinculats amb les institucions ( Palau Reial, Palau de la Generalitat, Sala de Cent, a Barcelona). També es van construir residències reials (Castell de Bellver, a Mallorca), nobiliàries (palaus del carrer Montcada, a Barcelona) i edificis assistencials (Hospital de la Santa Creu, a Barcelona).

TOT AIXÒ DEGUT UNA SÈRIE DE CANVIS

Per fer un bon comiat cal que coneixem qui hi ha a la porta d’aquesta església.

Fes el trencaclosques.

També es troben en una de les columnes de l’entrada

Consulta l’enllaç i prepara 5 preguntes que li faries a un bastaix que ha fet Santa Maria del Mar.

Comenta els temes de les claus de volta que trobaràs en aquesta presentació.

El nom de gàrgola deriva de la paraula francesa “gargouille”, de l’antic terme també francès, “gargoule” i aquesta prové del baix llatí, “gargula”, amb el significat de “gola”. Les gàrgoles es constituïen en l’element final del sistema general de drenatge de l’edifici. La seva disposició resolia acceptablement l’evacuació de l’aigua de pluja que s’escorria per les cobertes i era recollida per una xarxa de canalitzacions que es movia per gravetat a través de les cornises. L’elaboració de la peça de desguàs que forma la gàrgola es formava amb un sòlid bloc de pedra que constava de dues parts ben diferenciades, la primera, que s’encastava a la paret i resolia el sosteniment, tenia forma de carreu normal per tal que encaixés perfectament assentada en el mur, i la segona, en voladís, que estava constituïda per la part aèria de la peça, es treballava esculpint el canal i broc de buidatge i finalment s’acabava amb una decoració de formes combinades, que reproduïen éssers impossibles meitat humans, meitat animals o ocells. Ja es feien servir al segle XII però amb el gòtic les gàrgoles adquiriren diferents significats i podien ser vistes confinades al perímetre exterior de les esglésies i catedrals i interpretades com la representació del Mal, que roman incapaç de travessar el recinte sagrat, o amb un significat contrari, com si fossin les guardianes de l’ església que mantenen el mal allunyat d’aquell entorn. No sáhan de confondre amb les quimeres que només tenen una funció decorativa.

LES GÀRGOLES DE LA CATEDRAL DE BARCELONA

Les gàrgoles més antigues de la catedral són les l’absis al costat de la porta de Sant Iu, que deuen ser de principis del segle XIV, i representen:

• un home cofat amb una gorra que recorda una barretina,
• un cavaller armat a cavall,abillat ostensiblement amb casc, cuirassa, escut i esperons, i el cavall amb brida, s’ha relacionat amb la confraria dels freners o dels esteves (per l’advocació de Sant Esteve),
• un unicorn
• un elefant que.t porta a l’esquena una estructura en forma de castell, de l’estil de les que es fan servir a orient per la cacera o la guerra.

QUÈ TAL UN MEMORY ?

ANIMEU-VOS A FER UNA PRESENTACIÓ AMB FOTOS DE LES 4 GÀRGOLES DE LA CATEDRAL DE BARCELONA A LA WIKI TROBARÀS 3.

Si vols conèixer més sobre el tema . aquest és un interesant article.

Un recull de fotos de les més famoses.

Com era la vida dels monjos que habitaren els edificis gòtics?

Seguint la Regla de Sant Benet

.
Pots llegir-la AQUI

Un petit joc 😆  per repassar elements de l’arquitectura gòtica.

i un enllaç a una notícia sobre SANTA MARIA DEL MAR.del diari d’aquest cap de setmana.

Una investigación demuestra que donde ahora se alza Santa Maria del Mar había un anfiteatro romano

La historiadora Jordina Sales Carbonell ha sustentado la hipótesis de que la Barcelona romana disponía de una arena o anfiteatro

Una pintura que es considera única és la que ara coneixeràs si fas el trencaclosques:

El propòsit dels consellers va ser encarregar l’obra a «lo millor e pus apte pintor qui encercar e trobar es pogués».per que havia de presidir la capella de la Casa de la Ciutat es va encarregar al pintor Lluís Dalmau, segons el contracte signat el 29 d’octubre de l’any 1443, i es va finalitzar dos anys després.

Durant l’època gòtica, no tot van ser edificis religiosos. Des del segle XIII fins a pràcticament l’inici del XVI es van aixecar equipaments cívics, fàbriques, ponts i equipaments militars.

Hi ha una fusió entre obres civils i religioses en l’arquitectura gòtica catalana que comparteixen elfons arquitectònic, estructural i compositiu en les fàbriques, encara que aquestes corresponguin a espais de natura diferent.

De fet, tota l’arquitectura es va alçar partint de dues solucions constructives fonamentals: la volta de creueria i els embigats sovint amb arcades de diafragma. Les edificacions que així es van generar van ser sempre un volum simple, amb terrat pla per a les voltes o teulada inclinada lleugerament en les cobertes de fustam, amb uns espais interiors molt lliures de suports, si de cas convertits en contraforts externs.

L’ambient intern quedava obert o era dividit en naus separades per arcades o columnes en excepcionals temples o llotges. En l’edificació predominava l’horitzontalitat, amb façanes de grans superfícies planes on els plens s’imposaven als buits de les obertures de portals i finestres.

Edificis a Barcelona:

El Saló del Tinell va ser la sala de cerimònies de la residència dels comtes de Barcelona, primer, i dels reis de la corona catalano-aragonesa, després. L’‘Hospital de la Santa Creu, un edifici civil del segle XV ;les Drassanes de Barcelona , el Palau de la Generalitat es va construir com els grans casals patricis, la Llotja de Barcelona, o Llotja de Mar, era l’indret on es reunien els mercaders de la ciutat, situat al carrer Montcada de Barcelona, el Palau Castellet, que actualment pertany al Museu Picasso, és una construcció original del segle XIII, renovada completament durant el segle XVIII.  Visita altres palaus amb 🙄 i troba elements gòtics.

Fes els trencaclosques i els coneixeràs millor:

Una de les novetats que es van aplicar als monestirs a nivell constructiu fou el sistema dels arc de diafragma.

Arquitectures d’arcs diafragma són aquelles que es formen per mitjà d’una sèrie d’arcs de fàbrica, paral·lels entre si, sobre els quals es construïx la coberta de l’edifici. El sostre és generalment de fusta, encara que el sistema admet la possibilitat de disposar voltes, o lloses de pedres, entre els arcs. La coberta és comunament de dos aiguavessos, però també pot construir-se plana. El sostre es veu a l’interior i és el que menor cost de fusta requereix. Passarà a fer-se servir en grans sales senyorials, reials i papals, a més de nombrosos edificis civils.

Una sèrie d’avenços tècnics van facilitar l’obra de pedra picada.

El primer va ser la millora del transport terrestre de les pedres per mitjà del tipus modern d’arreus dels cavalls de carro, que va multiplicar per cinc la força de tracció efectiva de l’animal.
El segon van ser els nous progressos en la metal·lúrgia del ferro, que van permetre la millora de l’utillatge. La reaparició de les eines conegudes des de l’antiguitat per al treball de la pedra tova reapareixen. Els contactes comercials i guerrers amb Orient no són aliens a esta renovació. L’últim avenç fou la invenció de la grua d’eix vertical giratori, que permetia la precisió de la posada del material en l’obra. La primera grua d’este tipus documentada és de 1430.

En tercer lloc la seriació de la pedra franca per a la construcció, fent servir pedres toves i gresos de fàcil estracció, tallats moltes vegades amb serra a la pedrera per finestres, xemeneies, escales, elements decoratius i estructurals com els nervis i les claus. Hi havia la prefabricació completa d’elements arquitectònics en forma de columnes que poden arribar a la sorprenent esveltesa de trenta diàmetres.

Digues en quin lloc dels monestirs es troba l’exemple més clar de la tècnica dels arcs diafragma i per a què servia la sala.