Els invasors de la web!

Hi havia una vegada en un poble molt llunyà hi vivia una família. Tenien tres nens,el més gran es deia Roberto, el mitjà Josuè i el petit Toni els pares es deien Maria i Carles.

Era una família molt pobra que vivien de la pesca, tots els dies el pare sortia de casa abans que sortís el sol per anar a pescar al llac.

Un dia els nens es van aixecar per anar amb el seu pare al llac, mentre que la seva mare Maria es quedava a casa cosint roba d’altres persones per ajudar a la seva família.

Els tres nens i el pare van sortir amb la barqueta i es van endinsar en el llac, esperant que un peix piqués l’ham del pare.Fins que alguna cosa picar. El nen petit va veure un peix brillant que venia del fons del llac i no era l’únic peix sinó que venien diversos seguint-lo. Era la matinada i els peixos al sortir de l’aigua brillaven i es reflectien en el llac.

Tots es van quedar bocabadats quan van veure aquell resplendor. La sorpresa no havia acabat, uns d’aquells peixos va parlar-los

-¿Què esteu agafant aquí?-els va preguntar

Tots estaven que no podien creure-s’ho. El petit, sense saber com, va poder contestar:

-Venim a pescar per poder menjar alguna cosa avui,

Perquè voleu sobre nostre?-es va atrevir a preguntar Josuè.

-Nosaltres vivim aquí, cada alba sortim per veure el sol com enlluerna el nostre llac- digueren els peixos.

-Ohh!- digué el petit, mireu tinc un a sobre meu sembla que m’estigui donant petons

– Uff! vés en compte fill- li digué el pare, et pots caure de la barca ,

– No et preocupis pare- va contestar el fill-, aquests peixos em sembla que ja són amics i ens ajudaran.Fins i tot ens poden ajudar amb aquest problema que tenim, oi?

El peix més gran prengué la paraula:

– Sabem que sempre veniu a pescar i no agafeu res per això volem que ja no passeu més misèria, pren aquesta perla i veuràs com la vostra sort canviarà.

Els nois van agafar la perla, els peixos van volar sobre ells acomiadant-se i es van endinsar al fons del llac. En aquell mateix moment els nens i el pare van remar cap a la riba del llac, es dirigiren cap a casa i en arribar li van explicar a mare tot el que havia passat. La mare no podia creure tot el que li estaven dient.

Al dia següent es van aixecar i van veure que tot el seu llac s’havia transformat en una elegant casa que tenia de tot. El nen petit li digué:

-Pare, recordes què va dir el peix volador i brillant, que passaríem més gana, doncs ha complert amb la seva paraula, tots es van mirar i van somriure.

I vet aquí que en aquell indret desaparegué un llac però l’alegria inundà una gran família.

Loquillo

Hola sóc la Lídia i tinc 15 anys. Estudio a l’institut Ramon Marzo i visc a Barcelona. La meva millor amiga es diu Marina i també te 15 anys.

La història que us explicaré ara ens va passar de veritat.

Un dia quan tornàvem de l’institut vam decidir anar per un camí més curt que creua el bosc. Quan va passar mitja hora ens vam adonar que ens havíem perdut. Vam veure al fons del camí una casa molt bonica. La Marina va dir que hi entréssim. Jo vaig dir que no, però al final em va convèncer. Vam entrar a la casa. Estava tot molt fosc i no es veia res. Vam obrir les finestres. Es veia tot més clar. Vam decidir anar al pis de dalt. Quan ja érem gairebé a dalt va aparèixer una senyora. Era velleta, va fer un gest amb la ma i…l’escala va començar a moure’s!. Vam aconseguir pujar i vam veure una porta que no era igual que les altres. Era d’un color lila lavanda i a dalt posava: “PORTA MISTERIOSA NO PASSAR”. La Marina va decidir entrar-hi i jo vaig anar darrera d’ella. Tot estava molt fosc i humit, se sentien sorolls d’animals. Vam sortir corrents espantades. Feia una bona estona que ja caminàvem vam sentir un riure: Muajajaja Muajajaja!!!. Ens vam espantar. Vam veure que al cel volava la mateixa senyora que a la casa abandonada i la vam seguir. Vam veure que entrava en un castell molt abandonat situat enmig d’un llac d’aigua negra. Nosaltres volíem entrar per veure què hi havia dins però si tocàvem l’aigua negra ens cremàvem.

Quan estàvem pensant com creuar el llac negre vam sentir com si algú estigués plorant. Vam veure a un conillet petit i li vam preguntar què li passava. Ens va dir que havia perdut a la seva mare i tenia por perquè estava sol en aquell bosc tan fosc. Li vam dir si volia venir amb nosaltres que l’ajudaríem. Vam caminar i caminar fins que el conillet (que es deia BomBo) va exclamar que venien els fantasmes. Ens vam espantar i no sabíem què fer. Ens vam amagar i vam trobar una moto molt estranya. Hi havia un cartell que posava: “Si em muntes et faré invisible”. La vam provar i va funcionar!.

Vam seguir als fantasmes i sense adonar-nos vam entrar al castell. Vam tornar a entrar a l’habitació de la senyora aquella. Era tota plena de tresors (robats d’altres animals )

Ens vam quedar fascinats i sense adonar-nos va aparèixer la senyora que en realitat era una bruixa. Volia el collaret de la Marina que era d’or i l’havia heretat de la seva família, el tenia des que va néixer la seva rebesàvia.

El conillet em va donar una espasa d’or i em va dir que la hi clavés al cor. Ho vam aconseguir.

Quan tornàvem a casa pel camí ens vam trobar tres fantasmes desorientats perquè el malefici havia desaparegut. El bosc va tornar a ser com era abans verd i amb moltes flors.

Però quan vam arribar a la porta no s’obria i no sabíem com sortir d’allà. Vam escoltar un crit i vam córrer cap allà. El crit era d’una noia que s’havia perdut des de feia molt anys. Ens va dir que l’única forma de sortir d’allà era tallant l’arbre més vell d’aquell bosc. Jo vaig cridar on estava i la noia va dir que a la muntanya més alta però que l’havíem de buscar nosaltres soles. Al final el vam trobar, el vam tallar i la porta es va obrir.

Vam tornar a casa i era tot molt estrany, era com si mentre no haguéssim estat érem el temps s’hagués congelat. Això no ho enteníem però vam arribar a casa amb una aventura molt interessant a la nostra memòria.

I això és tot, espero que us hagi agradat la nostra història

Adéu i molts petons.

Lucía

Había una vez un niño que viajaba con su familia a Japón de vacaciones. Éste niño era mi amigo. Se llama Erick, es muy bueno con todo el mundo.

Erick salía desde España y antes de llegar a Japón tenía que hacer paradas en tres países europeos. Primero tenía que parar en Portugal. Allí el avión tardó 30 minutos en despegar. Desde allí fueron hacia Italia.

Después de salir de Italia fueron a Alemania y se tuvieron que quedar 1 hora porque llovió mucho y empezaba otra tormenta. Después de la hora pudieron despegar de Alemania, caminó hacia Japón. Aun tenían que estar en el avión 10 horas más.

Por fin llegaron a Japón. Estaban muy felices porque era la primera vez que estaban en Japón, a la vez también nerviosos porque no sabían hablar japonés.Cuando llegaron al hotel, Erick le dijo a sus padres que se iba a descansar a su dormitorio. Sus padres aprovecharon ese rato que estaba descansando para ir a comprar la comida y la bebida japonesa.

Después de un rato Erick se levantó y comenzó a temblar muy fuerte. Tan fuerte que hasta movía los coches y los árboles. Sus padres estaban asustados porque no sabían lo que le pasaba a Erick. No podían salir de la tienda dónde estaban comprando la comida porque se habían caído un montón de rocas en la puerta.

Después de unos minutos paró el terremoto, pero enseguida llegó otro con más fuerza. Empezaron a haber muchas olas, algunas muy grandes, de más de 10 metros. De repente el agua salió del mar y arrasó con todas las casas. En una de ellas estaba Erick.

El terremoto duró muchas horas. Cuando todo se calmó la gente empezó a salir a la calle. Los padres de Erick estaban muy mal heridos y Erick había muerto.

Había una vez un gato que se llamaba Botas. Era un gato abandonado. La dueña lo abandonó porque le dañaba las cosas que compraba.

Todos los días el gato andaba por la ciudad hambriento. Soñaba con una niña que le cuidara. Era un gato con mucho valor. Era de color blanco con manchas negras. Cuando lo acariciaban era muy cariñoso con todos y muy amable con los gatos del callejón. El resto de gatos se reían de él porque lo habían abandonado.

El gato les decía:

-¿Por qué os reís?

Y los gatos contestaban:

– Porque a nosotros no nos han abandonado nuestros dueños. Nosotros nacimos en la calle, este es nuestro hogar.

-¿Por qué te abandonaron?- le preguntaron.

– Porque dañaba las cosas de mi dueña. A mi madre también la abandonaron pero no por el mismo motivo.

Al cabo de unos días una niña paseaba y se acercó a Botas.

– ¡Qué gato más sucio! Me lo llevaré a casa para lavarlo un poco.

Fa molt i molt de temps, vivia un jove assassí que es deia Etzio Auditore. Era un dels millors lluitadors del món.

L’Etzio va voler fer un viatge a Roma  perquè un noi que es deia Leonardo sempre li explicava històries sobre aquesta ciutat.

Roma va ser destruïda per un rei malvat que es deia Montesuit, amb canons i armes de tots tipus.

L’Etzio Auditore va anar en cavall a Roma per protegir-la dels guàrdies i del rei malvat Montesuit. Va arribar a Roma en cavall, primer va fer-se amic de tota Roma, per conèixer una mica més tot allò que succeïa.

Després d’una setmana l’Etzio Auditore va anar a comprar armes i tot allò necessari per protegir-se dels guàrdies. Més tard va anar a una casa de mercenaris. Allà el van ajudar a entrenar-se amb espases i ganivets.

L’Etzio sempre ajuda a les bones persones que estan en perill. Va anar renovant cases, farmàcies bancs, etc. Poc a poc ja coneixia  a la gent de tota Roma. Estava buscant feina per guanyar una mica de diners i així per poder viure i menjar.

El jove assassí havia de cremar les torres del capità Montesuit per disminuir les seves tropes. Va anar per les teulades de les cases perquè no el veiessin els guàrdies que patrullaven pel poble. Durant el dia ajudava als habitants, ells li feien cas.

Desprès de dos anys l’Etzio va anar al castell del rei Montesuit per a matar-lo. Tenia més de 100 tropes al costat del castell. Va anar pel lateral del castell per veure si hi havia algun lloc per pujar o per amagar-se. Va trobar una guarida secreta que tenia amagada al seu castell. El problema és que estava rodejada d’aigua. Va bussejar molt ràpid perquè no el veiessin els guàrdies.

Quan l’Etzio va escapar d’allà va trobar un vaixell que era del rei Montesuit i el va cremar juntament amb els seus plànols. De sobte va sentir un soroll. Va veure una palanca, la va pressionar i … el soroll venia del mar. Al mar hi havia 4 vaixells del capità Montesuit que vigilaven. L’Etzio va lluitar amb els guàrdies de cada vaixell. Per tenir el mar tranquil sense guàrdies ni vigilants de cada torre que hi havia per allà.

El rei Montesuit va veure que ja li quedaven poc exèrcit i va ordenar la retirada de tots els guàrdies de Roma. L’Etzio va trobar al rei Montesuit i va lluitar contra ell. Durant la lluita va fer-li una tàctica que va aprendre a la casa dels mercenaris i va guanyar la lluita contra el malvat rei. Desprès d’un any Roma va ser reconstruïda i els habitants van ser feliços.

El llegendari

Era una vegada un home que es deia Josep era un gran rei d’un poble llunya d’aquí. El Josep ja era una persona ja gran i havia de jubilar-se. En el seu castell hi vivia un fill que es deia David i la seva dona que es deia Stephania. Un dia va cridar al seu fill David per donar-li la notícia que es volia jubilar. Ell volia donar-li la corona perquè ocupés el seu lloc de rei. I així ho feu.

El dia següent de la coronació del seu fill els antics reis es van traslladar del palau a una casa normal i corrent. Després en David va anar al traster del castell per assegurar-se que els seus pares no s’havien oblidat res. Va ser en aquell moment que en David va trobar en un racó una cassola de sopa i la va agafar perquè era quasi nova i pensava que podria utilitzar-la.

En David va pensar aquell mateix dia va pensar que podia fer el sopar pels seus amics i ell amb la cassola que va trobar al traster. Llavors en David va començar a pensar què faria per sopar. Després va anar corrents a escriure unes quantes invitacions pel sopar. En aquestes hi posava:

Invitació pel sopar.

“Estimats amics i amigues, jo, David us convido a un sopar que haureu d’assistir al meu vaixell que queda al port, molt a prop de casa meva. Us espero demà a les 6:00 pm en el meu vaixell i haurà festa total!!!! Recordeu-ho hi haurà una sala de jocs per als nens que vinguin amb els pares amb moltes joguines perquè no s’avorreixin en el vaixell.”

Us espero, no falteu !

Firmat : David

Al dia següent van arribar tots el seus companys al vaixell com va dir ell, després en David va esperar un moment que arribessin tots i va anar servint i repartint a tots el sopar. Quan va repartir a tots el sopar van començar a menjar. Tots ells li deien

-David al sopar li falta una mica de sal si n’haguessis posat una mica més sí que estaria bo de veritat.

En David va dir que ell no tenia sal en el vaixell. Aleshores de la cassola va començar a sortir molta sal i molta més perquè la cassola era màgica.

En David es va oblidar de dir que ja no volia sal perquè continuava sortint sal i encara més. De tanta sal el vaixell va anar enfonsant-se més i més perquè el vaixell pesava molt amb la sal.

Després en David va anar a buscar un vaixell petit per fugir d’aquell vaixell perquè si es quedaven moririen ofegats perquè estaven lluny la terra per anar nedant. En David quan tornà amb el vaixell petit va dir a tots el seus companys que pugessin per salvar la vida. Totes les persones van fer cas i van pujar al mini vaixell. Els nens estaven molt espantats perquè estaven plens de sal de cap a peus. Una vegada tota a dalt el mini vaixell va arrencar i se’n van anar. Mentrestant en el vaixell continuava sortint sal, fins que la cassola va caure al mar de tant ple que estava el vaixell.

Ara entendreu per què el mar és salat Perquè la cassola encara avui va deixant sal al mar. I fins que algú la trobi seguirà fent-ho.

Vet aquí la historia de la mar salada.

David

Erase una vez en una isla había el rey de la isla, tenía una hija hermosa. El rey se llamaba Juan y su hija se llamaba Shadely. Un día un chico que se llamaba Eddy se enamoró de Shadely. La princesa se enteró que Eddy la quería a ella y le correspondió.

Eddy y Shadely empezaron a ser novios pero el padre de Shadely no lo sabía. Cuando el rey se enteró le digo a Eddy:

–Si amas a mi hija tendrás que matar a la bestia feroz de la isla.

– Vale, yo mataré a la bestia feroz porque yo amo a su hija.

El rey les dijo a todos los habitantes de la isla que Eddy iba a matar a la bestia feroz. Cuando llegó a la cabaña se encontró a la bestia feroz. Entonces la bestia le hizo una herida y Eddy gritó. Agarró una lanza y apuntó al corazón de la bestia. La bestia murió.

Cuando Eddy regresó a la ciudad tenía el cadáver de la bestia y se lo mostró al rey. El rey le dijo:

–Ahora si te puedes casar con mi hija Shadely.

-Yo siempre cuidaré de su hija porque yo la amo. – respondió Eddy.

Force

Un domingo de sol, sonaron las campanas de la iglesia.

-¡Cristina, hija, a despertarse que hoy tenemos misa!- dijo mi madre.

-¡Uff! Solo son las ocho de la mañana, pero como buena religiosa tendré que ir…- le contesté.

Me levanté de la cama con legañas en los ojos, así que fui al baño a mojarme la cara para despejarme.

Después de desayunar un buen plato de tortilla casera, hecha por mi madre, me vestí con ropa elegante y me fui a mi habitación a coger el bolso y mi mp3 para no aburrirme en la iglesia, como siempre me pasa.

Camino hacia allí, mi madre y yo nos encontramos con mis tres mejores amigas trillizas: Marta, Erika y Lucía, pero mi madre me dijo que no me parara porque si no el padre Ramón cerraría las puertas de la iglesia y no podríamos entrar, por lo tanto, solo las saludé.

Llegamos a misa, pero antes de entrar, vi una puerta a mi derecha que me llenó de curiosidad. En la rendija de la puerta se apreciaba una luz brillante que se salía de lo normal. Movida por la intriga fui a curiosear diciéndole a mi madre que necesitaba ir al servicio.

Entré y descubrí un mundo de fantasía. Yo estaba en el oeste y estaba vestida de una forma muy rara, tenía una placa en forma de estrella:

-¡Soy sheriff!- me dije a mi misma sorprendida.

Estaba rodeada de arena y cada dos metros había una casita de madera roja.

Fui corriendo a la que tenía más cerca, al entrar, vi que no había nadie, pero intrigada, entré en una de las habitaciones, miré a ambos lados y a mi izquierda encontré un Koala pequeñito. Lo fui a tocar pero se lanzó a mí. Pensaba que era para hacerme daño, pero en realidad lo que quería era el plátano que tenía en la mano. Lo cogió y se lo comió en un ¡plis-plas! Nos hicimos muy buenos amigos, y como no podía decirme su nombre, como animal que es, le llamé Platero.

Salimos los dos juntos de esa horrible casa solitaria para ver lo que sucedía en la calle. Al salir vimos que no había nada, ¡solo arena brillante! Me quedé un poco extrañada y me pregunté a mi misma en voz alta:

-¡¿Cómo puede ser que la arena sea brillante como el oro y el dinero de mi paga del mes?!

Para mi doble sorpresa, Platero me miró y dijo:

-Pues no lo se, para mi es normal.

Me quedé totalmente pálida como las muñecas de porcelana, ¡resulta que hasta los animales pueden hablar!

Me senté en el suelo maravillada aunque a la vez un poco asustada porque estaba en un sitio desconocido. Pasaron horas y horas, cansada de estar sentada en el suelo me levanté. Sabía que en esa arena había algo extraño y al pisarla noté un dolor en el pie, era algo duro:

-¡Es oro!- dije contenta.

Le pedía una pala a Platero y me puse a escavar.

Cada vez nos hundíamos más, una de las veces hinqué la pala en la tierra y rebotó a mi cabeza, dándome un golpe que me dejó inconsciente cinco minutos.

Al despertarme del desmayo aparecí en un mundo diferente: olía a golosinas, nubes, chupa-chups… Me recordó a las chuches que me compraba mi madre y me las ponía en el caga-tió.

Miramos para bajo y vimos una ciudad de chuches, ¡El mejor sitio del mundo!

Lo que más me gustó fue que te podías comer todo lo que te encontrabas a tu paso.

Platero y yo nos lo pasamos muy bien y nos hicimos más amigos de lo que éramos, pero no nos podíamos quedar en ese mundo delicioso y para chuparse los dedos, porque teníamos que volver al hogar de Platero.

-Aún no me has dicho como te llamas- me dijo Platero.

-Me llamo Cristina, tengo once años y soy muy inteligente- le contesté orgullosa mostrando una sonrisa de oreja a oreja.

-Yo te he llamado Platero pensando que no podías hablar, pero ahora que se que puedes, dime cómo te llamas. -le dije.

-Nunca he tenido nombre, ya que nunca he tenido familia ni amigos. Me gusta que me llames así, y me encanta haberte conocido- me confesó con su voz dulce.

Nos dimos un abrazo fuerte e inolvidable. Nos hicimos mejores amigos, pero no me podía quedar allí eternamente ya que ese no era mi mundo.

Encontré la rendija por la que había pasado y con lágrimas en los ojos me despedí de mi mejor amigo Platero.

No queríamos que esta amistad se acabara, por eso el Koala me regalo una pulsera de la amistad. Me aviso que en mi mundo se haría invisible, pero le dije que eso seria a los ojos de las personas pero no a los ojos de mi corazón.

Salí por la puerta que unía los dos mundos, pensando que mi madre estaría preocupadísima por mí, por los días que pase con Platero fuera de casa, pero al asomarme a misa, vi que mi madre  estaba allí y para mi sorpresa había pasado ¡solo cinco minutos!

Entré y me senté al lado de mi madre silenciosamente, ya que la misa había empezado.

-¿Qué te ocurre Cristina, que has tardado cinco minutos en volver del baño?-dijo mi madre.

Como yo sabía que no me iba a creer que había estado con un Koala parlanchín llamado Platero en un mundo de fantasía, me inventé una escusa:

-Es que…me encontraba mal.

Acabó la misa y nos fuimos a casa. Nada más llegar me metí en la cama, estaba triste porque no volvería a ver más a Platero.

Al día siguiente tenía colegio y como cada lunes la profesora nos preguntó qué hemos hecho en el fin de semana, yo decidí contar la historia de Platero y yo.

Al acabar mis compañeros se rieron de mí, no me creían. Llegué a mi casa, como faltaban pocos días para mi cumpleaños, mi madre me preguntó qué regalo quería para ese día, y yo, sin dudarlo, dije que quería un Koala, aunque en verdad a quien quería era a Platero.

-¡Es muy caro!, ¿Y eso dónde se compra?, ¡jajajaja! -dijo mi madre.

Cogí la mochila, enfadada por la contestación que me había hecho mi madre, y me fui a hacer los deberes de plástica, mates y religión a mi habitación.

Me sentía, como dicen mis amigos, ‘’rayada’’.

Me senté en el escritorio.  Cogí mi lápiz azul y mi goma amarilla y me puse a hacer los deberes.

Soy una niña muy inteligente, pero no sé lo que me pasaba que me equivocaba cada dos por tres en las tareas de la escuela.

No era un problema para ir al psicólogo, pero tenía un gran problema: No podía sacarme de la cabeza a Platero y además nadie me creía cuando les contaba la experiencia que había tenido con él.

Llegó la noche y me fui a dormir temprano, con mi peluche, ya que al día siguiente tenía colegio y además era mi gran día, por fin cumplía los doce años.

Llegó el esperado día, todo el mundo no paraba de felicitarme y darme dibujos en el colegio.

Cuando estábamos en clase de ciencias mi móvil empezó a sonar ‘’Ring Ring’’. Me tuve que ir al lavabo a cogerlo. Era mi madre, me envió un mensaje diciéndome: “A las cinco ve a casa corriendo.”

Yo estaba intrigada, miraba el reloj de la clase sin parar.

Por fin se hicieron las cinco de la tarde, fui a mi casa lo más rápido que pude, encendí las luces y para mi sorpresa, mis familiares estaban allí y gritaron al unísono: ¡Cumpleaños feliz, cumpleaños feliz!.

Qué alegría me dieron, en ese momento no quería que esa fiesta fantástica se acabara. Había pasteles, regalos, gorritos de cumpleaños,…

Al terminar la fiesta fui corriendo a darle un abrazo a mi madre para agradecerle la fiesta sorpresa. No tuve el regalo que hubiera deseado, tener a Platero, pero no culpo a mi madre de ello. Su cariño fue el mejor regalo que ella me pudo ofrecer. Aunque familiares, amigos… no crean lo ocurrido yo nunca olvidaré a Platero.

Sorpresa

Una vegada a la fàbrica de llaminadures d’Haribo van estar fent tota la nit ossets de molts sabors: maduixa, pinya, taronja, pera i van provar un de nou que mai no havien tastat: era ­de…sang d’humà. Els van empaquetar i…

Al dia següent un nen va anar a l’escola i pel camí va veure una màquina de llaminadures. Va agafar 1€ i va comprar una bossa d’ossets d’Haribo.

En aquell paquet i havia l’osset de sang. Quan el nen va obrir el paquet i l’osset va escapar corrents.

Aquell mateix dia l’osset va anar a la fàbrica i va produir un exèrcit de llaminadures.

Tot seguit van anar a la ciutat i en qüestió d’hores la ciutat va ser envaïda per l’exèrcit d’ossets d’Haribo.

Un parell de dies després de la invasió, va sortir un últim osset. Ningú s’ho esperava. Aquell osset havia de salvar al món. Es deia el bandoler Gominolero. Tenia una pistola que disparava llaminadures explosives. Tenia un germà, es deia Gomiloneitor i era dolent. Un germà malvat i l’altre heroi.

El Gomiloneitor tenia una base secreta a l’àrtic. Va anar allà a fer plans per acabar amb el seu germà.

Mentre que ell feia els plans, el bandoler buscava la manera de fer que la Terra tornés a ser com era abans de la invasió.

Se li va ocórrer una altre idea: va dir que construiria una màquina que li donés vitamines per ser més fort i poder acabar amb els plans del seu germà.

Mans a l’obra, va començar a construir la màquina. Va anar a recollir els materials. De camí va trobar-se una llaminadura que es deia Jack Gomineto.

– Què fas per aquí?

– Res, buscava uns filferros per construir una màquina.

-Si vols…

-Doncs molt bé, t’ajudaré.

– Anem! -va dir el Pistoler- Anem a la deixataria a per metalls i filferros.

La deixalleria més propera estava a 4 km!!!!!!!!

Mentrestant en Gominoleitor acabava de fer els plans: el pla consistia en fer explotar una bomba nuclear a la Terra.

En Pistoler s’havia assabentat d’això de la bomba perquè van caure durant un parell de dies meteorits.

– Hem d’evitar que exploti la bomba. – va dir en Jack.

– Doncs hem d’anar a la seva base!

Després de dos dies de viatge en avió van arribar a la base.

En Pistoler i en Jack es van equipar amb totes les armes que podien agafar. Es van colar allà dins i van poder trencar la bomba.

En Gominoleitor va dir:

– Però què fas trencant la bomba!

– Doncs salvant la Terra!

En Gominoleitor va proposar al Pistoler a un combat i aquest va acceptar. Van lluitar i en Pistoler va vèncer.

Ja l’últim que li quedava per fer era construir la màquina per tornar al passat i evitar que mai més fabriquin l’osset. Van tornar al passat i així va ser, no es va tornar a l’osset i gràcies a ell la Terra mai no tornaria a ser un caos.

Escalope

Fa temps en una illa hi havia un poble, allà hi vivien uns nens de cinc i vuit anys. Allà van conèixer el surf per primera vegada, els hi va agradar molt. Als quinze i disset anys, van començar a practicar-lo. Com  que estaven en una illa fer s­urf era el més divertit.

Un nen, que es deia Joe, era uns del millors surfistes que hi havia, ell i els seus dos millors amics, en Michael i en Logan, eren famosos experts.

Tots tres van fer una promesa: mai deixarien el surf. En Joe era el que més destacava, l’admiraven molt. Cada cop que podia fer surf, aprofitava aquell temps sense perdre cap segon.

L’avi d’en Joe, que també feia surf a la seva edat, li va explicar que cada 100 anys una onada gegant passava per la illa. El Joe ja havia escoltat aquesta història però creia que era una llegenda. L’avi deia que era de veritat, però com que l’avi tenia ja prop de noranta anys i molts cops confonia les històries amb les pel·lícules, el seu net no acabava de creure que fos veritat, però dubtava.

En Michael i el Logan  no s’ho podien creure. El Logan era el més covard de tots tres, pensava que seria molt perillós. Va decidir no fer surf sobre aquesta onada gegant.

En Joe i Michael es van quedar sense paraules. En Michael va començar a dubtar, no sabia si el seu amic tenia raó, potser si era massa perillós fer surf sobre una onada tan enorme, i si no sortien d’aquella? Fins i tot podien morir.  En Joe no s’ho podia creure!! No entenia per què un dels seus amics no volia i l’altre dubtava sobre fer surf sobre aquella onada.

Va decidir que si en Logan no volia, farien surf sense ell. Però es va trobar-se que en Michael també tenia molts dubtes, i si realment era una bogeria?

En Joe no sabia què fer. Va anar a veure al seu avi i li va demanar la seva opinió. L’avi va respondre que cadascú tenia dret a escollir què volia fer i que a vegades era millor estar sol que mal acompanyat.

El Joe  amb aquella resposta encara estava més confós. Després de molt pensar va decidir que faria surf tot sol sobre aquella gran onada, era el que realment volia i no podia perdre aquella oportunitat.

Es va llençar un altre cop a l’aigua, durant un moment no s’escolava res, hi havia un silenci absolut. Va mirar al seu davant i va veure arribar l’onada més gran que mai no havia vist, era més gran que un gratacels. Estava espantat però alhora emocionat. Va agafar la seva taula de surf preparat per fer allò que més li agradava. Va llançar-se a l’aigua però era tant i tant gran que d’un cop va enviar-lo a una illa perduda. La gent del poble, els seus amics i la seva família mai més van saber res d’ell. Allà, a la illa, tot sol, va morir de set.

Des de llavors la gent del poble explica històries sobre tot allò que va passar.

Spiderman