Els invasors de la web!

Este libro trata de mi último año del colegio.

Soy Alice y tengo 12 años. Contaré como es ese grupo de chicas, las “cool” del colegio que van diciendo rumores, sólo pa­ra molestar. También de ese chico tan guapo, de los verdaderos amigos, lo que pienso y lo que siento.

Un día en el colegio hubo un concurso de­ talentos, a mi me gusta cantar y dicen que canto muy bien, pero no en público. Mis amigas me dijeron que me apuntara. Yo no quería, me daba mucha vergüenza, pero…me convencieron.

Fui y me apunté, en principio no quería, pero era mi último año así que fui.

Ese chico tan guapo se llamaba Justin, le dije que si quería ser mi ayudante y me  dijo que sí. Lo malo es que las otras, las “cool “del colegio, van a bailar una canción de Beyoncé, Single Ladys.

Justin y yo nos pusimos a ensayar la canción. Fue muy divertido.

El concurso es muy difícil de ganar, sobre todo porque va casi todo el colegio y los que van, saben mucho… Tuvimos que ensayar durante mucho tiempo porque el viernes es el gran día.

Estaba súper nerviosa, mis amigas también lo estaban, no sé por qué, la que iba a cantar sería yo, no ellas. En resumen, faltaban dos días para el concurso.

Justin y sus amigos: Daniel, Marcelo, David y Hermanad también colaboraban apoyando a Justin, también a mí, pero más a él.

Pasó volando un día entero, en la cual el concurso era mañana por la tarde, donde asistiría mucha gente, no sólo concursantes y público, sino que también habían jurados para anunciar el ganador, que de premio le daban un viaje para las personas del grupo, el solista o el dúo 10 entradas para ir a Venecia, Roma durante una semana. No podía parar de pensar en que Justin y sus amigos, mis amigas y yo fuésemos a Venecia, ya que somos 10, era imposible, pero nunca hay que decir nunca.

Era el gran día, estaba nerviosa, pero debía ir y demostrar a la gente que no hace falta tener la ropa más fashion del mundo ni tener todo eso lo que pido, sino una buena voz, orgullo de ser quien soy y como no, tener a unas amigas que siempre te apoyan, pase lo que pase. Pasó media hora y me tocó a mí, cuando dijeron el nombre de Justin y el mío, pensé: yo puedo hacerlo, sí que puedo.

– Fui lo más positiva posible, como me dice siempre mi madre, así que me subí al escenario y empecé a cantar, mientras Justin tocaba la guitarra.

Cuando acabé, no sólo mis amigas y los de Justin aplaudieron, también aplaudió gente que no conocía, hasta aplaudió un miembro del jurado. Estábamos muy orgullosos, hasta que fue una chica pija y me dijo:

– Solo es eso que tienes que enseñar al público? Qué vergüenza si fuera tu…jajaja – todas ellas empezaron a reirse de mí, hasta que fue Justin y me dijo:

– No importa, están celosas­.

Claro, podía ser eso, estaban celosas. Llegó la hora de la verdad, el jurado nominó tres concursantes:

– En tercer lugar Fati y la flauta mágica, en segundo lugar las chicas “cool” (así se llama el grupo) y en primer puesto, y ganador del viaje es… Alice y Justin!

¡No me lo podía creer, han dicho mi nombre! Mis amigas saltaron de alegría, los amigos de Justin también, pero nosotros estábamos que no nos lo podíamos creer. Todos híper orgullosos del premio, lo primero que pensé fue en las chicas cool del cole, con tal de que fui y les dije:

– Si, es eso lo que tenía por enseñar.

En segundo lugar, pensé en el magnífico viaje a Roma. Mis padres y los de Justin también estaban saltando de alegría, al escuchar el nombre de los ganadores. Nos dieron los viajes para ir a Roma, y aquí estamos, debajo de la torre de pizza con los chicos y mis amigas.

Alicia

– Mare puc po­sar fotos d’en Narco a tot arreu, perquè se m’ha escapat -va dir plorant.

– I com pot ser això? – digué ella.

– Es que vaig trobar una pilota, vaig anar cap a ella i em sembla que mentrestant en Narco va perseguir a un gat o a un conill.

– És la teva responsabilitat i tu t’encarregaràs de posar totes les fotografies al poble.

– Però…va dir en Luis.

– Però res – va dir la seva mare. I no va deixar acabar de parlar a en Luis.

En Luis va anar a penjar tots els cartells de les fotografies del seu llop i cada vegada que es trobava amb una persona deia:

– Per favor, si trobessin a aquest gos que sembla un llop – va mentir per que  sinó la gent no s’atrevirien a agafar a en Narco. Mentre els deia com era el Narco els mostrava una fotografia on també hi havia escrit el següent missatge:  (Narco) No dubtin i truqueu a aquest número 665871432.

Va seguir fins que no li va quedar cap foto. Després va marxar cap a casa.

Va passar un mes i el Narco no apareixia i era el seu aniversari. En Luis es va posar molt trist i tenia ganes de plorar però la seva mare li va donar una sorpresa; li va regalar un gos pastor alemany un xic semblant a en Narco de petit. El nen es va alegrar moltíssim i va estar jugant amb ell . Li  va posar el nom de Luntar.

– Hi ha algú per  aquí? -va dir en Luis amb molta por.

Es seguia escoltant aquest soroll.

– Hi ha algú per aquí ? -va dir una altra vegada:

Hi va aparèixer un llop carnívor, molt gran, amb les mans plenes de sang i va atacar a en Luis i a en Luntar. Ells van córrer per intentar fugir però en Luis va
ensopegar amb una arrel gran d’un arbre i es va fer mal, el seu gos es va parar
al seu costat intentant ajudar-lo, però el llop va arribar. Va ser aleshores quan el nen el va mirar fixament als seus ulls i al seu cos . I sorpresa!  va recordar que era el seu llop Narco!

Narco estava ferit i no reconeixia el seu antic amo fins que en Luis va dir:

– Narco! Sóc jo en Luis no te’n recordes?—va dir alegrement.

En Narco es va posar a sobre d’ell. Luntar va saltar i va agafar a en Narco i es van barallar. Encara que Luntar era pastor alemany i era gran Narco el va guanyar perquè era un llop i tots dos van acabar  ferits.

Luis va començar a plorar i en Narco va parar i girà cua. Després de fer dues passes  va fer la volta i va anar corrents cap a en Luis i cap Luntar, els va posar tota la caraplena  de baba. Llavors en Luis va dur a Narco i a Luntar cap a la seva casa.

Va arribar a la seva casa i la seva mare es va quedar sorpresa.

– Per què has agafat a aquest llop?—va dir la seva mare.

– No és qualsevol llop, és que no el reconeixes? és Narco!—va exclamar.

– És veritat no el reconeixia! – I  es va alegrar

En  Luis i la seva mare van jugar amb el Luntar i amb el Narco.

Anacut

­Había una vez un científico loco que se llamaba Alberto. Inventó una fórmula que servía para aumentar la capacidad del sistema general de la memoria. Los niños de 4 a 9 años dedicaban toda su memoria a insultos y a muchas cosas de las que no podrían sacar provecho en el futuro.

Un día soleado en el cálido verano, era el mes de Agosto, Alberto decidió irse unos días de vacaciones al Caribe. Durante esas 3 semanas y media Alberto no paró de pensar en la en la fórmula secreta. Necesitaba una contraseña porque con un simple forcejeo la fórmula secreta podría caer en malas manos.

De repente Papa Luie se empezó a encontrarse mal y dijo:

-Ay,ay,ay mi pobre cabecita no para de girar.

E inmediatamente se fue al Hospital.

Cuando le dieron el diagnostico, que por cierto era muy  malo, dijo de nuevo:

– Doctor, llame a  la policía que me voy a entregar.

El doctor inmediatamente llamó a la policía. En tres cuartos de hora llegaron los agentes y se lo llevaron. Tuvo un juicio donde se le juzgo por sus dos robos y tres fianzas no pagadas, le cayeron 25 años de cárcel.

A sus 25 años ya cumplió con la justicia pero ahora le toca cumplir con Alberto. Y colorín colorado este cuento se ha acabado.

Chounder

Hi havia una vegada tres nens que es deien Raitón, Tail i Thainny. Un dia van anar a un parc d’atraccions. En aquell parc hi havia: una muntanya russa, activitats aquàtiques i d’altres coses.

En Raitón va voler anar a les activitats aquàtiques, en Tail i la Thainny a la muntanya russa. I així va ser.

De sobte la Thainny va sentir un soroll. Venia de les màquines. Li havia dit a en Tail però ell no li va fer cas i va sortir. Es va escoltar el soroll una altra vegada. En Tail va desaparèixer. La Thainny va dir:

– On és en Tail?!

Molt preocupada va anar a cercar a en Raitón. Quan el va trobar li va explicar que en Tail havia desaparegut. Van començar a buscar-lo. Van passar mitja hora, una altra mitja hora i la gent marxava ja del parc però ells dos seguien buscant.

La Thainny va trobar una porta amagada i van entrar. Era tot fosc, anaven agafats de la mà. Van caminar fins que vam veure una llum. En Raitón va caure per un pou i la Tainny va quedar-se tota nerviosa i espantada, es va desmaiar.

En una estona es va despertar i no sabia on era, mai més no va trobar a en Raitón.

Flor

Fa ja un temps, jo estava a l’institut Dufiland. Mentre que feia un examen se sentia a través de la finestra una cosa estranya. Estava inquiet, nerviós a la meva tau­la perquè tenia un mal pressentiment.

De cop la finestra es va trencar i un éssers misteriosos van envair la classe de secundària A. No em podia creure que uns éssers tan petits i bufons poguessin ser tan maldats.

Bé, he sigut una mica mal educat, m’he oblidat de presentar-me. Em dic Marc i visc amb el meu avi en una casa petita, en un carrer ple de gent honrada i bona. Els meus pares van morir en un accident de tràfic, van xocar amb un autobús molt gran, per sort jo vaig sobreviure. En fi,seguim amb la història.

Quan van entrar els Plopets per la finestra, el rei Plopet va dir:

– Hola terrícoles.Volem l’or, les pedres precioses i les coses brillants. Ara anirem a conquerir la corona del rei de Dufiland!! – i tot seguit van marxar.

Estàvem en un problema molt gros. Els vam seguir fins  als museu de les arts, allà hi havia una caixa forta amb la corona del rei plena de diamants incrustats. Quan vam arribar ja era massa tard,  se l’havien emportat al seu planeta.

La nostra classe era en realitat una agència secreta. El rei va nomenar als elegits per anar a l’espai exterior però ens van agafar, ens van fer un petó. La meva cara no era la mateixa: em sortia el pèl del nas, per la cara i per tot el cos.

Ens van obligar a fer les feines i  les tasques més brutes de tot el planeta. Però per sort els científics van treballar en un experiment i van crear una poció de color rosa, la vam anomenar Poció Rosa.

Sense coses brillants com la corona del rei morirem. Abans vivíem em pau i harmonia fins que ens van atacar uns éssers del planeta veí i es van emportar tot allò que teníem i les coses brillants també.

Després d’escoltar la seva història, vam decidir convidar-los a viure al planeta Terra amb nosaltres a canvi de la corona del rei. A la Terra hi ha moltes coses brillants. De seguida els Plopets van acceptar. Van agafar les maletes i van instal·lar-se a la nova casa.

I tots vam viure feliços i van menjar anissos.

Garbanzo

1-Presentació

a) Per què hem escollit aquest tema?
Hem escollit aquest tema perquè ens feia gràcia parlar amb la nostra antiga professora.

b) Parts en què es basarà.
En una entrevista i fotografies

c) Què volíem saber? Com és ella en realitat.

d) On hem anat a buscar  la informació? Li hem preguntat a  ella mateixa i recordant els vells temps.

2.Nucli

1. Com ets dius? Joana Gonzalez.
2. Data de naixement? 17/02/ 74.
3. D’on ets? Barcelona.
4. Tens germans? Sí, 2.
5. El teu color preferit? Verd.
6. Què volies ser de petita? Farmacèutica o Mestra.
7. Quin esport es el teu preferit? La natació.
8. De quin equip ets? Barça
9. Estàs d’acord que no hi hagin excursions a les escoles? No, perquè en les excursions també s’aprèn.
10. T’agradava estar amb nosaltres? Si, molt i molt, encara  ho recordo.
11. T’agrada ajudar als alumnes i a les amigues? Si!!.
12. Et barallaves molt de petita? No…jejeje
13. Quina música és la teva preferida? Pop.
14. Com t’agrada que es digui el teu fill? M’hauríeu d’ajudar..
15. I filla? María.
16. T’agrada dibuixar? No gaire.
17. Quina assignatura t’agrada més? Llengua.
18. Tens somnis per al futur? Sí
19. Quin? Viatjar molt.
20. Quin país t’agrada més? Itàlia
21. Quin joc t’agrada més? Scatergories
22. T’agrada que et facin fotos? No gaire…
23. Com es diu el teu novio? Juanjo.
24. De petita practicaves algun esport? Sí
25. Quin? Dansa jazz.
26. T’ha agradat l’entrevista? M’ha encantat.

3.Conclusió
Opinió i reflexió de tot el conjunt.

Nosaltres considerem que és una noia molt extrovertida, amable i carinyosa.

L’estimem molt!

Sandra, Tamara i Montse.

Fa molt temps en una casa, de Manhatan…

El rellotge va tocar la mitja nit i la finestra es va obrir espontàniament per un cop fort de vent a l’ha­bitació del fill de la família Stuart. El nen es deia David i es va despertar pel cop fort de vent, llavors va aparèixer volant per la finestra un cavall volador, el cavall va entrar a l’habitació i li va dir telepàticament al nen:

-Hola sóc un cavall volador, vinc del planeta Magisteri i em dic Rainus. En el meu planeta hi ha gegants, fades, nans, etc… He vingut per portar-te d’on vinc, t’agradarà molt i ens ho passarem molt bé. Cada mil anys m’emporto un nen perquè vingui al meu planeta. És clar que després el torno a casa seva.

-D’acord vindré amb tu – li va dir el nen.

Després de cinc minuts van arribar a Magisteri perquè en Rainus era molt ràpid. En el planeta el nen es va quedar bocabadat: hi havien fruites gegants, l’aire era totalment pur i el paisatge era molt bonic, com si estigués somiant.

En David va conèixer al gegant Pol, la fada Laura, el nan Jeroni i la sirena Marina. És clar que també hi havien més éssers màgics.

Van jugar, van parlar sobre què feien millor, etc…Després el cavall i els seus amics el van acompanyar a fer un tomb pel poble del país de Magisteri per conèixer què hi havia pels voltants, era molt bonic, hi havia moltes coses màgiques que et deixaven impressionat quan veies aquest paisatge.

Quan van passar tres hores, Rainus li va dir que era hora de marxar a casa seva. El dia a Magisteri era més llarg que el de la Terra. A Magisteri havien passat tres hores  i a la Terra només havien passat tres minuts. Rainus va portar a en David a casa seva però el nen es va dormir pel viatge al clatell del cavall.En Rainus el va posar dins del seu llit, el va tapar amb un llençol, perquè dormis calentet i a gust.

Al dia següent el nen es despertar i va dir:

– Ha estat un somni, segurament sí perquè aquesta història ha estat la més fantàstica, divertida i bonica de totes, com un somni.

Quan es va llevar del llit va ensopegar amb un paquet enorme, va caure al terra. En el paquet posava: “Per en David, dels teus amics màgics i simpàtics, és un regal que t’agradarà molt”.

El nen va obrir el paquet enorme i dins el paquet hi havia regals, aquests eren:

-Una poma gegant de dos metres, del gegant Pol.

-Pols màgiques, de la fada Laura per poder volar.

-Un nan de jardí per protegir la seva casa, del nan Jeroni.

– I, per últim una escama daurada del drac d’or, de la sirena Marina.

En el paquet també hi havia una ploma bonica, del cavall volador Rainus i una carta on posava:

“Aquests regals són perquè te’n recordis de nosaltres. Ah, és veritat,no me’n recordava de dir-te que no ho expliquis a ningú, perquè és un secret del teus amics màgics. Sempre et recordarem. David. “

BOX

Aquesta història va passar fa molt de temps l’any 85 la ciutat de Paris a França. Hi havia un nen que es diu Marc. Ell té 9 anys ell a partir d’ara viurà una aventura i aquesta aventura comença ara.

Hi havia una vegada un nen que va sortir de casa seva amb els seus pares. Van anar al parc d’atraccions, i en Marc va pujar en una atracció que hi ha com un tren. Després de pujar en aquella atracció van parar a menjar unes coses perquè tenien molta gana perquè no havien menjat res. Més tard van anar en una altra atracció que es deia:

“L’atracció dels supervivents” aquesta es tractava d’una atracció que hi ha  molts miralls dins i tu vas passant pel mig en una mena de cotxe. El nen estava molt preocupat perquè no estava amb els seus pares i de cop li surt un fantasma i ell es va espantar.

El nen va sortir corrents cap a la sortida mentre el fantasma el va perseguint i el nen cansat va seguir corrents.

El nen se’n va anar corrents cap a la casa seva i  va poder distreure al fantasma què li estava perseguint. A la nit el nen no va poder dormir perquè quan tancava els ulls tenia malsons i creia que el fantasma estava en la porta de l’habitació.

En Marc va deixar de plorar i va intentar ser valent.  Va fer un experiment, li va donar un bon cop al fantasma i aquest va morir. L’endemà al matí  van arribar els seus pares i li van preguntar a on havia estat. En  Marc els va contestar:

-Jo era a l’atracció dels supervivents i vaig sortir corrents però vosaltres no em vau veure.

-I per què vas sortir corrents? – Li preguntaren els seus pares.

Jo vaig sortir corrents d’aquella atracció perquè un fantasma m’estava perseguint i vaig venir corrents cap a casa .

La mare i el pare li van donar una abraçada perquè estaven molt preocupats per ell. El nen a partir d’aquell dia i d’aquella aventura va deixar de ser ploraner i va intentar ser valent. Fins i tot va anar un altre dia al parc d’atraccions amb el seu pare i la seva mare i va tornar pujar a l’ atracció dels supervivents i no va tenir mai més por de pujar en aquella atracció tan estranya.  Tots ells  van viure feliços per sempre i van menjar…

Ricitos de oro

Hi havia una vegada una illa que estava al mig del mar, allà va viure un petit mariner anom­enat Bartolomé Henry i el seu gos Aslan Potter. Volien construir un vaixell, ­van agafar les mesures: 10 metres d’altura, 25 metres de llarg i 5 metres d’amplitud. En un temps, en Bartolomé i el seu gos van tenir el seu vaixell ja fet.

Tenien una família molt i molt gran, però deien que eren molt feliços perquè la seva família va morir. Quan això va passar, van tenir una idea magnífica, anar a viure en el vaixell, allà estarien tranquils.

Quan va passar un dia, va succeir una altra cosa molt greu. Va arribar una onada de 50m d’altura i va destruir la seva casa de la illa. Van pensar fer una casa nova i de ferro. Seguien sent feliços, però de sobte va arribar una altra onada, aquest cop de 59 metres d’altura . El vaixell i la casa van quedar sota del mar. Van decidir fer un vaixell nou i la casa nova.

Uns dies després va arribar una bola de foc i ja no van poder fer res, van morir i el vaixell es va enfonsar. Ara només queda el record del vaixell.

Superman

Doncs mireu:

Ahir al matí, vaig anar-me a jugar amb les meves amigues. Em vaig adonar que era l’hora d’anar-me cap a casa. A l’arribar vaig preguntar a la meva mare si podia quedar-me una estona més al carrer. En un principi no estava segura de si deixar-me o no una estona més, però va acceptar.

Al sortir al carrer em vaig adonar que tot el cel estava taronja. Les cases tenien un aspecte diferent al de sempre. El carrer estava ple de portes. Cada una d’elles duia a diferents planetes (encara no descoberts, és clar).

Estava una mica perduda. Vaig caure en un forat que hi havia a la carretera. Del cop al cap em vaig quedar un temps inconscient. Al despertar-me, a què no sabeu on estava?

Doncs vaig anar a parar a un planeta nou. Era tot de color blau, els cotxes anaven a peu i les persones tenien ales per a volar, les cases es podien traslladar sense el més mínim esforç i els animals parlaven.

Jo estava una mica confusa. Li vaig preguntar a una nena que passava justament pel meu costat:

– Escolta, tu saps on sóc?

Aleshores ella em va contestar:

– Sí, som a Mikmon. És el millor planeta desconegut de l’espai. La veritat és que has tingut molta sort de venir aquí. És un planeta molt important i no qualsevol persona pot venir fins aquí, només les persones que sí que confien en si mateixes. – va respondre la nena.

– Ah…! jo sóc una d’aquelles persones? –vaig exclamar molt contenta- No m’he presentat, em dic Joana i sóc de Barcelona, i tu?

– Jo sóc la LuluKa i sóc la representant d’aquest planeta, de fet, vols que te l’ensenyi? – va respondre molt segura.

Molt contenta vaig acceptar, així que em va començar a ensenyar el seu planeta. Primer em va ensenyar com els animals parlaven (em va fer molta gràcia). Més tard em va ensenyar una cosa molt estranya que es deia Maola, voleu saber què era? Doncs presteu molta atenció perquè és molt interessant:

La Maola era una espècie de ninot animat. D’aquells que tenen els ulls preciosos, tenia els ulls negres i deia:

– Ma…ma…ma…Maola!

Et venien ganes d’abraçar-lo.

Després em va ensenyar una casa enorme. Només amb un dit deies on volies anar i et traslladava fàcilment. Em vaig quedar sorpresa i vaig dir-li a la LuluKa:

– Luluka, com pot ser tot això? Aquest planeta és molt estrany. Per què és així?

Aleshores ella em va explicar la història. Vaig escoltar-la molt atenta.

En un principi era un planeta del tot més normal, fins que un dia va haver una gran explosió. De sobte van començar a caure pedretes del cel. Cada pedreta es va anar obrint. Abans d’arribar a la Terra, totes les coses que portaven les pedres, es van quedar aquí. Entre d’altres coses aquestes pedres portaven: cases estranyes, persones amb ales i cotxes amb cames.

Després que succeís tot això, tothom va fugir. El planeta va quedar sol, com si
fos una ciutat del futur. Al voltant del planeta el cel era blau, amb nit i dia com al Terra. Per la LuluKa era catastròfic però poc a poc es va anar adonant que no era tant dolent. Ara el planeta era millor, abans al planeta només hi havia pedres, pedres i més pedres, desolador.

Mentre parlàvem, també em va explicar que el seu somni era viatjar a la Terra, però que mai no ho havia pogut fer realitat. Cap nau espacial ni cap coet no havien passat mai per allà. Per més que ho havia intentat mai no ho havia aconseguit. Ara el seu planeta se semblava a la Terra així que més o menys podia dir que el seu somni s’havia fet realitat.

Després de dir-me això, em va explicar que havia construït portes instantànies. D’aquesta manera de tant en tant podia anar a veure a la gent que passejava pel planeta. Ella deia que quan anava a la Terra només podia deixar-se veure per una persona, perquè sinó l’agafarien i seria una joia pels científics.

Tot seguit em va demanar si podia ajudar-la a trobar tota aquella gent que abans vivia al planeta Mikamon. Jo no sabia com ajudar-la però tenia una idea. Vaig pensar que totes les persones de l’espai tenen sons per a comunicar-se (com si fos un xiulet). Aleshores vaig treure un que sempre porto a la bossa i vaig xiular ben fort.

De sobte van aparèixer habitants, que probablement fossin d’aquell planeta, i efectivament, eren familiars, amics i veïns de la LuluKa.

Hi havia un petit problema, ara ningú no volia tornar al planeta. No em pregunteu el per què, perquè la veritat és que no ho sé. Un d’ells deia que era una despesa impressionant, un altre que el seu fill no voldria anar a casa, un altre preferia un món més senzill, etc.

Aleshores vaig cridar:

– Ep!! Vosaltres creieu que la LuluKa és la culpable? Ella també  necessita tot allò que necessiteu vosaltres, però encara segueix vivint aquí. És una noia ben valenta, no creieu?

Un nen petit va dir:

– Sí, ja sabem que la Luluka és valenta, però ella no ha fet el més mínim esforç ni per a que tornem ni per a que ens adaptem al nou planeta!

Tots van donar la raó al nen i la LuluKa va dir:

– Si això és el que voleu, doncs que cadascú vagi a casa seva. Jo aniré passant i us ajudaré a adaptar-vos. La Joana m’ajudarà.

Tot seguit vam anar a diferents cases, era ben estrany el volien els habitants. Volien que a les cases només hi hagués el lavabo, el llit i la cuina. No volien ni el sofà, ni la televisió… cap de les coses relacionades amb la comoditat i la diversió.

Un cop solucionades totes les demandes dels habitants vaig tornar a xiular i van apropar-se tots poc a poc. Un cop tots reunits vam preguntar el següent:

– Digueu-me, habitants del planeta Mikamon, esteu ara més a gust? La LuluKa i jo esperem que sí. Hem gastat totes les nostres forces per vosaltres. Esperem que no ho malgasteu i ho cuideu. Si torneu a tenir problemes tot es pot solucionar abans de fugir. Aviseu-me i jo us vindré a ajudar.

Tots van acceptar. A la nit vam fer una festa. A què no us imagineu què va passar? Doncs mireu:

Jo estava amb la Luluka i de sobte es va fondre el llum, van sortir unes meravelloses estrelles: una era la corona boreal, una altra la constel·lació d’orió, etc. Em van explicar que tot això era gràcies a Teseo, va matar al MinoTaure i va llençar la corona al cel. Des de llavors es va quedar a l’espai i ara es veu la silueta de la corona. El nom de Boreal era el nom de la princesa i se’l van posar més tard.

Al veure les estrelles vaig entendre el motiu perquè van apagar el llum. Era expressament per a mi, una sorpresa!! Volien que veiés com eren les estrelles des del seu planeta i com es podien contemplar més fàcilment que des d’altres indrets. Vaig donar les gràcies a tots. Jo mai no les havia vist des de tan a prop. Des de Barcelona no es veuen molt bé. Has de pujar a un lloc ben alt. Fa mandra per la nit buscar llocs alts, oi que sí?

Ben d’hora, pel matí, vaig quedar amb la LuluKa per a què m’expliqués com
tornar a casa. Em va portar fins a un botó, ens vam acomiadar i el va prémer. Vaig oferir-me per tornar a ajudar-la cada cop que em necessités, sempre tindria una amiga a la Terra, per qualsevol problema podrà comptar amb mi.

Per tornar hauria de fer-ho a través d’aquell botó. Ella també podria venir a veure’m totes les vegades que volgués.

Quan vaig arribar a casa vaig explicar-li a la meva mare on havia estat. No em va creure i em va dir que havia d’anar al metge perquè no estava bé. A mi m’era igual perquè havia viscut una història fantàstica.

De cop em vaig despertar, estava al meu llit, tot havia estat un somni. Però va ser tant real que la LuluKa sempre estarà al meu cor. Va ser un somni, però preciós.

Xarlatana