Veles e vents han mos desigs complir,

faent camins dubtosos per la mar.

Mestre i ponent contra d’ells veig armar;

xaloc, llevant, los deuen subvenir

ab llurs amics lo grec e lo migjorn,

fent humils precs al vent tramuntanal

que en son bufar los sia parcial

e que tots cinc complesquen mon retorn.

(…)

Jo tem la mort per no ser-vos absent,

perquè amor per mort és anul·lat:

mas jo no creu que mon voler sobrat

pusca esser per tal departiment.

Jo só gelós de vostre escàs voler,

que, jo morint, no meta en mi oblit.

sol est pensar me tol del món delit,

car nós vivint, no creu se pusca fer.

(…)

E, jo forçat d’aquest món ser eixit,

tot lo meu mal serà vós no veer.

 

Amor, de vós jo en sent més que no en sé,

de què la part pitjor me’n romandrà,

e de vós sap lo qui sens vós està:

A joc de daus vos acompararé.

Raimon 1969

http://www.cancioneros.com/nc/2669/0/veles-e-vents-han-mos-desigs-complir-ausias-march-raimon

L’obra literària que es conserva d’Ausiàs March (Gandia 1397 – València  1459) es composa de 128 poesies i conté més de deu mil versos, escrits entre els anys 1445 i 1449. La majoria dels seus poemes són de tema amorós i plens de consciència filosòfica, la qual cosa li donà a la poesia catalana un profunditat i transcendència que no havia assolit fins aleshores. Dedicà els seus poemes amorosos a dames que designava amb pseudònim del tipus “Plena de seny” o “Llir entre cards”. A diferència de la poesia trobadoresca, dins dels amors que expressa de forma lírica hi ha una reflexió que l’apropa a sentiments de culpa, vergonya i que el fa reflexionar sobre la mort.

La seva obra cabal és el Cant espiritual que consta de 224 versos sense rima. En ell,  Ausiàs March dedica una oració a Déu sentint-se home pecador i confiant en la justícia divina.

Cançó\”Veles e vents\”, interpretada per Raimon

 

La força de les paraules

S’atribueix a Winston Churchill  aquesta frase: La democràcia és la manera menys dolenta de govern inventada pels humans. Ramon Llull sembla avançar-se a aquesta reflexió amb la seva faula sobre els animals que rodegen el rei, en aquest cas, el lleó al Llibre de les Bèsties.

Quan Ramon Llull escrivia aquest relat, corrien els segles XIII i XIV, Catalunya formava part de la Corona de Catalunya i Aragó, el rei era Jaume I i les terres catalanes s’anaven estenent al llarg de la Mediterrània. En aquell temps, ja hi havia un embrió de la democràcia actual: la Generalitat de Catalunya i el Consell de Cent. Els diferents estaments de la societat s’asseien a parlamentar, resolien els seus litigis i enfrontaven els seus interessos mitjançant la paraula: era una nova forma de confrontació que superava la força de les armes: la força de les paraules.

Les institucions més representatives d’aquesta manera de governar foren: La Generalitat de Catalunya i el Consell de Cent.

La Generalitat de Catalunya té els seus orígens en les Corts Reials Catalanes, les quals, durant el regnat de Jaume I el Conqueridor (1208-1276), es reunien convocades pel rei com a representatives dels estaments socials de l’època. Sota Pere II el Gran (1276-1285) les Corts Reials Catalanes prengueren forma institucional. El rei s’obligà a celebrar “General Cort” cada any. Les Corts exercien funcions de consell i també legislatives per mitjà dels tres “braços” que les componien: l’eclesiàstic (clerecia), el militar (noblesa) i el popular o cambra reial (poblacions i ciutats sotmeses directament al govern del rei). El conjunt era anomenat “lo General de Catalunya”.

El Consell del Cent era una institució de govern a la ciutat de Barcelona establerta al segle XIII, fundada per Jaume I i, que va perdurar fins al segle XVIII. El seu nom té l’origen al nombre dels seus membres, que eren cent.

La reflexió que presenta Llull a través del Llibre de les Bèsties pretenia ser un advertiment sobre els mals de la Cort reial de l’època. Aquestes reflexions tenen una vigència encara ara.  És per això que, en l’actualitat, ens resulten tan interessants: no només perquè ens expliquen com pensava un savi català medieval sobre el govern de la seva època sinó també perquè ens mostren quins són els perills que amenacen l’entesa entre els éssers humans d’abans, d’ara i de sempre.

Referència bibliogràfica: Llull, Ramon. Llibre de les bèsties. Llibre del cel. Ed. Lluís-Anton Baulenas. Intro. Ignasi Llompart. Barcelona: L’esparver, 2002.

Ens traslladem al barroc: concretament a Leipzig, gràcies al film El silenci abans de Bach. Aleshores, la música era un privilegi de les elits de la societat, Bach era un músic que es guanyava la vida treballant molt. No hi havia manera de difondre la música si no fos en viu i en directe.

Per això, tal i com veiem a la pel·lícula, moltes de les partitures de Bach es van perdre per sempre.

Sort que Mendelsshon en va recuperar una part i va donar a conèixer l’obra de Bach que, potser, s’hauria ignorat durant molts més anys.

Ara, gràcies a la tecnologia, la música clàssica s’ha democratitzat i tothom pot gaudir-ne només connectant un aparell de música.
Com a llenguatge universal, la música ens connecta amb diferents èpoques i cultures i, veient l’escena dels joves violoncel·listes interpretant Bach al
metro de la Línia 2 de Barcelona a l’esmentada pel·lícula, coincideixo amb  el comentari de l’apuntador www.elquaderndelapuntador.net:

Fantàstica escena i excel·lent pel·lícula! Un exemple perfecte de com Bach és present encara en moltes vides i no només
una  relíquia del passat.

 

Molts són els homenatges que, des de la literatura, l’art, la música… s’han dedicat als catalans i les catalanes que van defensar la llibertat al llarg del segle XX. Un exemple el trobem en l’obra narrativa de Maria Àngels Anglada, que va dedicar un llibre al violer d’Auschwitz. És una novel·la basada en fets reals, que narra com ho va fer en Daniel, luthier de professió, per tal de poder sobreviure al camp d’extermini mitjançant la seva feina.

Llegim el següent paràgraf de la novel·la: “El violí d’Auschwitz” de Maria Àngels Anglada:

” Sentí una mà amical, no enemiga, a l’esquena: el professor, ara forner, li allargà d’amagat una bona llesca de pa que havia aconseguit de sostreure de la fleca. Era perillós, el podien matar o assotar per això, però de vegades s’hi arriscava, i repartia les llesques amb un ordre que mai no fallava als companys de barraca, per evitar enveges. Ja no es recordava quin dia li havia tocat, a ell!  Aquestes petites conspiracions, enmig de la misèria, eren com flames que escalfaven per dins. Tenia sort, el professor, de treballar al forn de pa, però s’ho mereixia perquè es recordava dels amics.”

Com podem veure en aquest fragment del llibre, era molt difícil sobreviure, dia rere dia, als camps nazis. A través de la lectura, hem descobert com en Daniel i els seus companys de dissort lluitaven per sobreviure: els records eren una motivació especial, el companyerisme n’era l’altra. D’amagat, arriscant-se a forts càstigs i, fins i tot a la mort, s’ajudaven els uns als altres. Havien de dissimular molt, tant els seus sentiments com les seves accions solidàries, perquè si els descobrien els Kapos, els podien fer la vida encara més difícil.