Som admiradors del còmic de N’Andreu Faro. Ell no o sé si o sap, però amb la seva ironia explícita en aquest còmic expressa breument que coses molt importants són expressades en missatges molt curts i amb evidències de sentit, raó i de seny.
La ironia és una figura retòrica que consisteix a indicar una idea mitjançant l’expressió, amb entonació significativa, de la idea contrària. N’hi ha quan, pel context, l’entonació o el llenguatge corporal (fent l’ullet, alçant i baixant els dits del mig i l’índex d’ambdues mans sobre el cap, col·locant el polze sobre els altres dos dits abaixats mentre es diu la ironia) es dóna a entendre el contrari del que s’està dient. La intenció que generalment ha de tenir una perspectiva canvia sobre la base d’accions o efectes de la qual s’allunya per possibilitats externes. Quan la ironia té una intenció molt agressiva, es denomina sarcasme. En el llenguatge escrit, la intenció irònica pot explicitar-se amb un signe d’exclamació tancat entre parèntesi, mitjançant cometes, amb una emoticona, etc.; encara que també existeix un signe d’ironia pròpiament, aquest (؟), proposat en el s. XIX pel poeta francès Alcanter de Brahms, que no obstant això no va assolir estendre el seu ús. Figura que a dir el contrari d’allò es vol donar a entrendre . Com en altres contextos comunicatius , la ironia publica ha de tenir com a propietat indispensable un descodificació fàcil. És per aquest motiu que s’utilitza poc: el risc d’una incomprensió del sentit en frenar l’ús.