Category Archives: castanyada

EL QUE FA EL VELL DE CASA SEMPRE ESTÀ BÉ

(Anar a la Taula de Continguts)

 

EL QUE FA EL VELL DE CASA SEMPRE ESTÀ BÉ

 

(Dos narradors, un a cada punta de l’escenari.)

 

NARRADORA:

Bona tarda a tothom.                  Anirem per començar

una història sense nom              que espero us agradarà

 

NARRADOR:

Afineu be les orelles                    des d’un bon començament

i no arronseu les celles               que no sigui d’avorriment

 

NARRADORA:

Conten que un bon dia                a Taradell hi havia un pagès          

que amb la seva dona vivia        i un cavall que no en feien res

 

NARRADOR:

L’home era tot arrauxat                i de cop li va venir la dèria

de portar el cavall a mercat         per vendre’l per una misèria

 

(Apareixen el pagès i la seva dona)

 

PAGÈS:

Saps què he pensat Pepeta?      Què en fem naltros d’un cavall

sempre amb l’esquena dreta        que no ens serveix al capdavall?

 

PAGESA:

Amb això tens tota la raó           ja som massa gran per pujar-hi

per  treballar no és el millor       i, per companyia, ja tenim el canari

 

PAGÈS: 

Què et sembla si me l’enduc      a vendre avui al mercat?

 

PAGESA:

Com que jo venir no puc              dóna per descomptat

que tot el que vulguis fer               per mi serà molt ben rebut

 

PAGÈS:

Doncs a mercat a ser el primer     si ho tenim ben convingut.

 

(Surten d’escena)

 

NARRADORA:

Ja tenim el bon pagès                que agafa el seu cavall

i caminant com si res                 arriba al fons de la vall

 

NARRADOR:  

Però essent a mig camí           troba un home amb una vaca

que estava fart de munyir         i que, a més, era un xic flaca

 

(Apareix el pagès i l’home de  la vaca)

 

HOME DE LA VACA:

On aneu amb aquest cavall        que fa tan bona patxoca?

                                      

PAGÈS:

Que se’n vagi al carall                a vendre’l és el que toca!

 

HOME DE LA VACA:

I quant en demaneu                  si és que es pot saber?

si és a bon preu                        a mi no em faria res

  

PAGÈS: 

Us proposo un tracte millor      us canvio el cavall per la vaca

               

HOME DE LA VACA:

potser sí que és l’ocasió         ara està una mica flaca.

 

PAGÈS: 

Així, doncs, tracte fet?

 

HOME DE LA VACA:              Que no se’n parli més

 

(Es canvien els animals i surten d’escena)

 

NARRADOR:

Com me dic Pere                   que això acabarà malament.         

No sap la que li espera          quan la dona en tingui coneixement

 

NARRADORA:

Quin problema hi ha                 si el cavall ell no volia,

i amb la vaca tindrà                  llet per esmorzar cada dia

 

NARRADOR:

On vas a parar!                          El que val un cavall i una vaca

no es pot comparar                   i més aquesta, tan flaca.

 

NARRADORA:

Jo no ho sé pas                        però la història no acaba aquí

perquè l’home bonatxàs          en trobà un altre al seu camí

  

(Apareix el pagès i l’home del porc)

 

PAGÈS:

Bon dia tingueu                    vós i el porquet

            

HOME DEL PORC:

I, doncs, on aneu?               amb aquesta vaca i aquest fred?

 

PAGÈS:

A la fira jo anava                       amb aquesta vaca per vendre

perquè no me’n recordava      que de llet jo no en puc prendre

                 

HOME DEL PORC:

Si aquest porc us agrada      i la vaca no voleu

us proposo una jugada          per la vaca, el porc us endueu       

                     

PAGÈS:

Bona idea heu tingut                  botifarres i pernils

com mai n’hi ha hagut                ara a casa en tindré a mils

 

(fan el canvi i surten d’escena)

 

NARRADOR:

Com me dic Pere              que això acabarà malament.            

No sap la que li espera     quan la dona en tingui coneixement

 

NARRADORA:

Quin problema hi ha             si la vaca ell no volia,

                           

NARRADOR:

Doncs, jo ho veig molt clar             aquest canvi no el faria

Ni el més ase del país                      

  

NARRADORA:                                Potser no n’hi ha per tant!

 

NARRADOR:

Amb un canvi aixís                   ja veuràs com l’estovaran.

 

NARRADORA:

Jo no ho sé pas                       però la història no acaba aquí

perquè l’home bonatxàs         en trobà un altre al seu camí

  

(Apareix el pagès i l’home del xai)

 

PAGÈS:

Bon dia i bona hora tingueu                  

 

HOME DEL XAI:                         igualment us dic bon senyor

 

PAGÈS:

Es pot saber on aneu                 amb aquest xai tan bufó?

 

HOME DEL XAI:

A vendre’l al mercat                    per treure’n un diner

 

PAGÈS:

D’aquest porc en realitat             també me’n vull desfer

massa greix i colesterol              no són bons per la salut

 

HOME DEL XAI:

Ah, doncs, si vostè ho vol        i n’està ben convençut

un canvi podríem fer                a canvi del porc, us dono el xai 

 

PAGÈS: 

Per mi m’està molt bé             bona llana i millor tall

 

 (fan el canvi i surten d’escena)

 

NARRADOR:

Com me dic Pere                  que això acabarà malament.               

No sap la que li espera         quan la dona en tingui coneixement

 

NARRADORA:

Quin problema hi ha                    si el porc ell no volia,

La salut bé s’ha de cuidar          i qualsevol així  ho faria

 

NARRADOR:

Però, quina bestiesa                      Aquest canvi és molt desigual

No s’ha de ser persona entesa     per veure el que cada cosa val

 

NARRADORA:

Jo no ho sé pas                         però la història no acaba aquí

perquè l’home bonatxàs           en trobà un altre al seu camí

 

 

 

(Apareix el pagès i l’home de les castanyes)

 

PAGÈS: 

Bon dia tingueu.                        On aneu tan carregat? 

I què hi porteu                            dins d’aquest  sac?

 

HOME DE LES CASTANYES:

castanyes hi duc                      que avui he collit

I si menjar-me-les no puc        vendre-les tinc decidit

 

PAGÈS:

Doncs a mi em farien patxoca     però no tinc sinó aquest xai

           

HOME DEL XAI:

si no és embolicar la troca           i un canvi voleu fer, arrai.

 

PAGÈS:

De veritat em canviaríeu               el xai per les castanyes?

Molt feliç em faríeu                        a mi i a companys i companyes

  

HOME DEL XAI:

si a vós us va bé                           no cal que en parlem pas més

                  

PAGÈS:

Amb la castanyada que ve           el canvi sembla fet exprés

  

 

(fan el canvi i surten d’escena)

 

NARRADOR:

Com me dic Pere                   que això acabarà malament.               

No sap la que li espera          quan la dona en tingui coneixement

 

NARRADORA:

Quin problema hi ha                    si el xai ell no volia,

Si prefereix celebrar                    la castanyada al seu dia.

 

NARRADOR:

Però que no ho veus           quines coses més estranyes

No té cap ni peus                 canviar un cavall per unes castanyes

 

NARRADORA:

Jo no ho sé pas                         però la història no acaba aquí

perquè l’home bonatxàs           arriba al final del seu camí

 

I cansat com estava                  de tant i tant caminar

a la taverna se n’anava             a beure un xic i descansar.

 

 (Apareix el pagès i troba uns amics a la taverna)

 

PAGÈS:

Bon dia a tothom                   eh, que em deixeu seure?

 

HOME1:

Vols una mica de rom          o potser una ratafia per beure?

 

HOME2:

Amb aquest sac de castanyes     se’t veu d’allò més content           

A veure si ens enganyes               i dius que te les ha regalat la gent.

 

PAGÈS:

No me l’han pas regalat              que jo un cavall portava

I per una vaca l’he canviat           perquè a mi no m’agradava 

 

HOME3:

Un cavall per una vaca?             quina animalada!

Ja veuràs quina traca                 quan la dona n’estigui informada

 

NARRADOR:

Com me dic Pere                   que això acabarà malament.               

No sap la que li espera          quan la dona en tingui coneixement

 

PAGÈS:

Per això no haig pas de patir           que ella no s’enfadarà

El que sigui bo per mi                       per ella també ho serà

                                            

HOMEI:

I de la vaca què n’has fet?              almenys tindreu per esmorzar

Cada dia un bol de llet                    i us podreu ben atipar

 

PAGÈS:

Com que a mi no m’agrada gaire      prendre llet de bon matí

he canviat no fa pas gaire                   la vaca per un garrí.

 

HOME2: 

Què dius que has canviat                una vaca per un porquet?

Tu estàs sonat,                                o ets un ximplet!

 

HOME3:

La vaca per un porquet?           quina animalada!

Ja veuràs quin bolet                   quan la dona n’estigui informada

 

NARRADOR:

Com me dic Pere                  que això acabarà malament.               

No sap la que li espera         quan la dona en tingui coneixement

 

PAGÈS:

Per això no haig pas de patir        que ella no s’enfadarà

El que sigui bo per mi                    per ella també ho serà

           

HOMEI:

I del porc què n’has fet?                  almenys menjareu pernil

i botifarres a pleret                           per anar a dormir tranquil

 

PAGÈS: 

Per menjar arrai!                           Abans d’arribar al poble

L’he canviat per un xai                 que té la carn més noble.

 

HOME2:

I trobes tan natural                  per un xai donar el garrí?          

que no saps el que val           o és que has perdut el magí?

               

HOME3:

Un porquet per un xai?            quina animalada!

Ja veuràs quin desmai            quan la dona n’estigui informada

 

NARRADOR:

Com me dic Pere                  que això acabarà malament.               

No sap la que li espera         quan la dona en tingui coneixement

               

PAGÈS:

Per això no haig pas de patir      que ella no s’enfadarà

El que sigui bo per mi                  per ella també ho serà

 

HOME 1:

I del xai que n’has fet?               Almenys tindreu llana

I bona carn a pleret                    per fer passar la gana

 

PAGÈS:

He trobat un bon senyor            que aquest sac duia a mercat 

He aprofitat l’ocasió                   i pel xai li he canviat 

               

HOME2:

Un xai per unes castanyes?      aquest canvi has acceptat?

No sé com te les apanyes         però això és un disbarat

 

HOME3:

Quan ho sàpiga la dona            agafarà una enrabiada

Te’n farà una de bona               una bona garrotada.               

 

 

 

NARRADOR:

Com me dic Pere                  que això acabarà malament.               

No sap la que li espera         quan la dona en tingui coneixement

               

PAGÈS:

Per això no haig pas de patir       que ella no s’enfadarà

El que sigui bo per mi                   per ella també ho serà

 

HOME2:

Això s’hauria de veure               Què t’hi jugues bon pagès                 

Que la dona et farà seure          et fumerà un bon revès

 

PAGÈS:

Un cavall m’hi jugaria                 que res no em dirà

 

HOME2:

tracte fet. Ja podem fer via        que un cavall hem de guanyar

 

(Surten d’escena i tornen a entrar, i hi troben la Pepeta)                              

 

NARRADOR:

Com me dic Pere                que això acabarà malament.               

No sap la que li espera       quan la dona en tingui coneixement 

 

NARRADORA: 

I així va ser com aquell dia         tots plegats se’n van tornar

i en arribar a la masia                 a la dona li va explicar.

 

PAGÈS:

Pepeta, ja sóc aquí                     Del cavall m’he desfet

tal com et vaig dir                           

 

DONA:                                          Doncs, em sembla perfet.

 

PAGÈS:

L’he canviat per una vaca           i després per un garrí

 

DONA:

Una idea ben maca.                    Amb el que m’agrada a mi

 

PAGÈS:

Però, més tard per un xai           i per les castanyes finalment

 

DONA:

Ho has fet millor que mai            pots estar ben content

 

NARRADORA  

Com havia dit el bon pagès        se’n va alegrar la dona

i lluny de dir-li res                          van fer festa de la bona.

 

PAGÈS: 

Ja ho heu ben vist                       que l’aposta us he guanyat

Tal com havia previst                  el cavall he recuperat

   

NARRADOR:     

El pagès va recuperar el cavall      amb l’aposta guanyada

I ho van celebrar al capdavall         amb una gran castanyada.

 

NARRADORA:

Som-hi, Manel?

(Anar a la Taula de Continguts)

LA VENTAFOCS I LA MARGARIDETA

(Ves a Taula de continguts)

 

PRESENTADOR 1: Bona tarda, nens i nenes

PRESENTADOR 2: Bona tarda, nenes i nens

 PRESENTADOR 1: Avui, que celebrem la Castanyada, volem explicar-vos un conte.

PRESENTADOR 2: Doncs, sí, us explicarem un conte per celebrar la Castanyada.

 PRESENTADOR 1: Som-hi, doncs.

PRESENTADOR 2: Doncs, som-hi.

PRESENTADOR 1: Heus aquí que una vegada hi havia una jove molt bonica, que no tenia pares.

PRESENTADOR 2: Hi havia una vegada un rei que tenia tres filles molt bones i molt formoses.

PRESENTADOR 1: (adreçant-se al presentador 2) Vols dir que anem bé?

PRESENTADOR 2: Sí, ja m’ho ha semblat que començaves el conte malament.

PRESENTADOR 1: El que ha començat malament has estat tu, amb això del rei i les tres filles.

PRESENTADOR 2: Ets tu que t’has equivocat, sortint amb això de la noia bonica que no tenia pares.

PRESENTADOR 1: Perdona, però el conte de la Ventafocs comença així. (tots dos junts)

PRESENTADOR 2: Perdona, però el conte de la Margarideta comença així.

PRESENTADOR 1: I qui t’ho ha dit que havíem d’explicar el conte de la Margarideta? (tots dos junts)

 PRESENTADOR 2: I qui t’ho ha dit que havíem d’explicar el conte de la Ventafocs?

 PRESENTADOR 1: El conte de la Ventafocs és molt més popular. 

 PRESENTADOR 2: En conte de la Ventafocs és molt més original. 

 PRESENTADORS 1-2: Hem d’explicar el meu conte, que és millor. Doncs, no hi estic d’acord. El que passa és que tu sempre vols fer el que et dona la gana. Jo no faig res més que el que em diuen. Això t’ho has inventat tu. Sempre vols sortir-te amb la teva. Am,b tu no es pot fer res, ni explicar un conte. (ho van dient alçant la veu, acostant-se i després sortint de l’escena)

DELEGAT: Ja ho veieu, ens hem quedat sense conte. I tot per culpa de no saber posar-se d’acord… Ben mirat, tant era explicar el conte de la Ventafocs o el de la Margarideta!… El que no haguéssim explicat aquest any, el podíem haver guardat per l’any que ve… Però, bé. Mentre ells discuteixen allà dins i miren de posar-se d’acord, nosaltres provarem d’explicar-ne qualsevol… el de la Ventafocs, mateix… O potser no, potser serà millor el de la Margarideta..,

Va, va no hi tornem, que surti el que deu vulgui.

PRESENTADOR 3: Bona tarda, nens i nenes

PRESENTADOR 4: Bona tarda, nenes i nens

PRESENTADOR 3: Avui, que celebrem la Castanyada, volem explicar-vos un conte.

PRESENTADOR 4: Doncs, sí, us explicarem un conte per celebrar la Castanyada.

PRESENTADOR 3: Som-hi, doncs.

PRESENTADOR 4: Doncs, som-hi.

PRESENTADOR 3: Hi havia una vegada, uns senyors molt rics, els senyors de Vilademany, que tenien tres filles  (Entren els senyors amb les tres filles)

PRESENTADOR 4: Un dia van voler saber fins a quin punt les tres filles els estimaven.

DONA RICA: Últimament veig les nostres filles molt despreocupades, com si no ens estimessin gaire.

HOME RIC: Ai ca, dona. Això són imaginacions teves. Està clar que ens estimen.

DONA RICA: Doncs, jo no ho veig tan clar. I per què no els ho demanes?

HOME RIC: Filles meves, veniu cap aquí. (s’adreça a una de les filles) . Elisenda, filla meva, estimes els teus pares?

ELISENDA: Oi, tant, pare, ja ho saps que us estimo molt.

DONA RICA: I fins a quin punt, ens estimes, filla meva?

ELISENDA: Mare, jo us estimo com el pa.

HOME RIC: Gràcies, filla meva. Si ens estimes com el pa… queda’t ençà.

         (L’Elisenda s’acosta al seu pare)

DONA RICA: I tu, Rosenda, estimes els teus pares?

ROSENDA: Oi, tant, ja ho sabeu que us estimo molt.

HOME RIC: I fins a quin punt, ens estimes, filla meva?

ROSENDA: Pare, jo us estimo com el vi.

DONA RICA: Gràcies, filla meva. Si ens estimes com el vi… vine cap aquí.

            (La Rosenda s’acosta al seu pare)

HOME RIC: I tu, Margarideta, estimes els teus pares?

MARGARIDETA: Oi, tant, ja ho sabeu que us estimo molt.

DONA RICA: I fins a quin punt, ens estimes, filla meva?

MARGARIDETA: Mare, jo us estimo com la sal.

DONA RICA: Com la sal? Però, què t’has cregut?  

HOME RIC: Però si la sal no val res! Si ens estimes com la sal, ves-te’n del nostre hostal!  (S’aixeca i se’n va amb les dues filles grans)

PRESENTADOR 5: I així va ser com la pobra Margarideta va haver de marxar de casa seva.

PRESENTADOR 6: I tota sola, sense res per menjar ni un lloc per dormir…

            (La Margarideta es queda compungida al mig de l’escenari)

MARGARIDETA: Què faré, pobre de mi, així, sola i abandonada.. qui es voldrà casar amb mi…

NOI 1: Mira-te-la, pobra Margarideta. Quan era la filla dels Vilademany, era una noia de bon veure.. però ara…

NOI 2: Sí, és clar. Qui vols que la vulgui, si ni tan sols el seu pare no la vol.

NOI 1: Abans, no m’hauria fet res de casar-m’hi, però ara és més pobra que una rata.

NOI 2: Només falta que es posi a escombrar en una escaleta, per convertir-se en la rateta que escombrava l’escaleta. Ha, ha, ha,  (se’n van rient)

 PRESENTADOR 5:  I encara sort que la Margarideta va trobar la seva tia…

            (Entra la tia bruixa i amb les seves filles)

 PRESENTADOR 6: Una mena de bruixa, vídua, que tenia dues filles, que no eren pas millors que ella.

TIA BRUIXA: Pobre, Margarideta, ni a casa seva no la volen.

FRANZINA: I ella que es pensa que és tan bonica.

BRUNZINA: I amb aquesta cara de haver trencat mai cap plat!

TIA BRUIXA: Mira, Margarideta, si t’has de portar bé i creure la teva tia i les teves cosines et pots quedar a casa nostra.

 FRANZINA: Es podria cuidar d’escombrar i treure la pols.

 BRUNZINA: I rentar la roba i els plats…

 TIA BRUIXA: Li donarem un ventall perquè tingui cura del foc.

 FRANZINA i  BRUNZINA: Això. Serà la nostra Ventafocs.

 PRESENTADOR 7: I així va ser com la pobra Margarideta es va convertir en la Ventafocs.

 PRESENTADOR 8: Li donaven de menjar i li deixaven un racó amb palla per dormir.

 PRESENTADOR 7: Però la tractaven de qualsevol manera, com si fos una esclava.

 PRESENTADOR 8: Sobretot, les seves cosines que envejaven la bellesa de la Ventafocs.

 (La Ventafocs escombra)

 TIA BRUIXA: Que tens son a les orelles! Una mica més d’aire.

 FRANZINA: (tira a terra engrunes) Que porcassassa; que no ho veus la mar de brutícia que t’has deixat?

 BRUNZINA: I quan penses encendre el foc?

 TIA BRUIXA: Va, afanya’t, que tens molta roba per rentar!

 FRANZINA: No tinguis por que les mans se’t facin malbé.

 BRUNZINA: No pateixis, que no et vindrà a veure cap príncep blau.

            (Marxen la Tia i les cosines)

 NARRADOR 9: La pobra Ventafocs, vivia resignada en aquella casa, fregant i escombrant cada dia, i ventant el foc de la llar.

NARRADOR 10: Fins que un dia, va arribar un missatger de Palau…

MISSATGER: De part de Palau, que portava aquestes invitacions…

MARGARIDETA: Bé, és que jo…

           (entren les cosines)

BRUNZINA: Deixa estar això, Ventafocs, que això no és per tu. (li pren el sobre i l’obre). Una festa a Palau, i hi estem  invitades!

FRANZINA: Invitades totes dues?

BRUNZINA: Sí, en aquesta ocasió han convidat totes les noies del poble.

MARGARIDETA: I a mi també?

BRUNZINA:   Però, què dius ximpleta! On vols anar tu, amb el teu ventall i aquesta faldilla vella.

FRANZINA: (dirigent-se a la seva cosina) No saps pas la il·lusió que em fa!

BRUNZINA: I, a mi. Pensar que tindrem el príncep tan a prop…

FRANZINA: Assistir a aquestes festes era un dels somnis de la vida.

TIA BRUIXA: (entrant) Filles meves, ja cal que us arregleu bé perquè el príncep està en edat de casar-se, i qui sap si no podria ser una de vosaltres, l’escollida.

BRUNZINA: Haurem de posar-nos els millors vestits.

FRANZINA: Em deixaràs les joies de la iaia, mare?

BRUNZINA: Creus que el príncep es fixarà amb mi?

FRANZINA: O potser amb mi.

            (surten parlant de la festa)

NARRADOR 9: I així va ser com les cosines de la nostra Ventafocs, es van arreglar per anar a la festa de Palau.

NARRADOR 10: I la pobra Ventafocs sabia que es quedaria a escombrar la casa, i mantenir la llar de foc.

TIA BRUIXA: Esteu moníssimes!

FRANZINA: Em queda bé, aquest pentinat?

BRUNZINA: M’he fet un maquillatge que el príncep quedarà captivat.

TIA BRUIXA: Sereu la sensació de Palau. Estic molt contenta d’acompanyar-vos-hi.

FRANZINA: I si em fa un petó, no sé si podré resistir-ho.

BRUNZINA: No pateixis, que crec que amb els meus encants no tindrà ulls per a ningú més.

TIA BRUIXA: Au, no perdem més temps, que el Palau ens espera.

FRANZINA: (dirigint-se a la Ventafocs) I tu, pocapena, procura deixar això net com una patena.

 BRUNZINA: Sí, perquè qui sap si alguna de nosaltres no torna amb el príncep de bracet.

 TIA BRUIXA: I sobretot no deixis apagar el foc, eh?

 MARGARIDETA: No patiu, que no pararé de treballar. No sé fer altra cosa.

            (Quan se’n van, la Margarideta es posa a plorar)

 NARRADOR 11: La pobra Ventafocs es va quedar sola a la casa, escombrant i fregant, desconsolada…

NARRADOR 12: De lluny es començava a sentir la música del Palau…

NARRADOR 11: Ja hi devien ser les seves germanes, i les seves cosines, i totes les noies del poble, menys ella.

NARRADOR 12: Fins que, tot d’una, va aparèixer la bona fada.

FADA: Què fas, aquí, Margarideta, per què no vas a la Festa de Palau.

MARGARIDETA: On vols que vagi, amb aquest vestit i tan mal arreglada? A més, m’ho han prohibit les meves cosines.

FADA: No et preocupis, Margarideta. Tu també podràs anar al ball amb el príncep, però amb una condició: quan el rellotge de Palau toqui les dotze de la nit, hauràs de tornar de seguida. Perquè a la darrera campanada es desfarà l’encanteri.

MARGARIDETA: Jo, pobre de mi? I com m’ho faré!

FADA: Mira, ves al mirall de la sala i veuràs quina cara fas. Au, corre!

            (Surt corrents, i torna a entrar transformada)

VENTAFOCS: Gràcies, fada, encara que sigui només per un dia podré imaginar-me que sóc una princesa. (Se’n va)

NARRADOR 13: Corrent amb gran carrossa que l’esperava a la porta de la casa, se’n va anar cap al Palau.

NARRADOR 14: La carrossa no l’hem pogut portar a l’escenari, perquè és massa petit. O la carrossa massa gran. Ja ho enteneu, oi?

NARRADOR 13: I així es presentà al Palau, essent la sorpresa i l’admiració de tothom.

NARRADOR 14: I la Ventafocs va tenir l’oportunitat de ballar amb el príncep que en va quedar enamorat.

 (Música de Palau, i gent que va sortint a ballar)

(El príncep va ballant una mica amb tothom, però deixa de banda les cosines)

 BRUNZINA: Ara, ara, ve cap aquí.

 FRANZINA: Jo em sembla que m’ha mirat i tot.

(apareix la Ventafocs, i tothom la deixa passar fins que troba el príncep i es posa a ballar)

 SENYOR 1: D’on ha sortit aquesta noia tan bonica!

 SENYORA 2: Deu ser una princesa de vés a saber on.

 SENYOR 1: Has vist com se l’ha mirada el príncep?

 SENYORA 2: Fan una parella ideal. Es nota que és de casa bona.

 (Ballen el Príncep i la Ventafocs, fins que toquen les campanades)

 VENTAFOCS: Ho sento, però haig de marxar de seguida.

 PRÍNCEP: Però, si encara no m’heu dit ni qui sou ni on viviu?

            (tothom va marxant, excepte el Príncep i algú més de Palau)

 NARRADOR 15: La Ventafocs va córrer cap a casa, tal com li havia dit la fada, abans no toqués la darrera campanada.

 NARRADOR 16: I li va venir ben just, perquè les darreres campanades van sonar quan acabava de baixar les escales del Palau.

NARRADOR 15: Ja no hi havia carrossa, i va haver de tornar corrent cap a casa seva.

NARRADOR 16: Però, amb les presses, li va caure una sabata.

PRÍNCEP: Ningú sap qui era aquesta noia tan bonica?

REI: No l’havíem vista mai, però seria una princesa ideal per al nostre regne.

REINA: Jo diria que ja és una princesa. I si no ho és podríem fer-li ara.

PRÍNCEP: Però com ho farem per trobar-la, si ningú on viu.

REI: Ha de ser algú del poble, perquè només hem invitat les noies d’aquí.

REINA: Remourem cel i terra, fins que la trobem i puguem casar-la amb el nostre fill.

CRIAT 1: Senyor, la noia amb qui ballàveu ha perdut aquesta sabata.

PRÍNCEP: Doncs, ja tenim una pista per trobar-la. Ordeno i mano que aneu casa per casa i emproveu aquesta sabata a totes les noies de la contrada. Una sabata així sembla feta expressa per a una sola persona.

 NARRADOR 17: I així va ser com els criats del Príncep van anar casa per casa per mirar de trobar la propietària d’aquella sabata, que li havia robat el cor.

(Entra la Ventafocs que es posa a escombrar  i després les cosines i la tia)

 NARRADOR 18: Per tot el poble corria el rumor que el príncep buscava una noia que havia aparegut al Palau.

NARRADOR 17: I totes pensaven, que potser serien elles les escollides, si els anava bé la sabata que li havia caigut al Palau.

NARRADOR 18: També les cosines de la Ventafocs esperaven provar que els anés bé aquella sabata.

BRUNZINA: Aquesta ocasió no la podem deixar escapar. A una de les dues ens ha d’anar bé aquesta ditxosa sabata.

 FRANZINA: Me la posaré encara que m’hagi de retallar algun dit.

 TIA BRUIXA: Cuiteu, noies que els criats de Palau són aquí per provar-vos la sabata.

            (Entren dos criats)

 CRIAT 2: On són les noies de la casa?

 CRIAT 3: Els hem de provar la sabata, per veure si s’ajusta al seu peu.

 TIA BRUIXA: Una de les dues ha de ser, n’estic segura.

            (Es proven la sabata)

 BRUNZINA: Clavada, és realment feta a la mida del meu peu.

 CRIAT 2: Però, què diu? Si el peu li balla millor que no ballava al saló de Palau.

 FRANZINA: És justa feta per al meu peu.

 CRIAT 3: Però, què diu? Si, no li entraria ni que li ribotéssim els dits del peu!

 TIA BRUIXA: Torneu-ho a intentar… a vegades, una segona comprovació pot resultar positiva.

CRIAT 2: No s’hi amoïni, senyora, que aquests peus no s’hi acosten ni en broma.

CRIAT 3: I no hi ha ningú més a qui li puguem provar la sabata?

TIA BRUIXA: Doncs, no. Jo només tinc dues filles.

CRIAT 2: I aquella noia d’allà?

TIA BRUIXA: La Ventafocs? No faci riure, és la criada que fa les feines de la casa.

BRUNZINA: Si no ens ha anat bé a nosaltres, què et sembla amb aquesta merdosa.

FRANZINA: Si no sabria ni com posar-se una sabates com aquestes.

CRIAT 3: De tota manera, ho provem.

TIA BRUIXA: No cal, ja es poden estalviar la feina.

CRIAT 2: Tenim ordres estrictes de provar-la amb totes les noies del comtat.

           (S’acosten a la Ventafocs, i es prova la sabata)

            (Es mouen a càmara lenta sorpresos)

CRIATS: És ella!  És ella!  (Sonen les trompetes, i entra el príncep)

PRÍNCEP: Senyora, veniu a Palau que esteu cridada a ser la princesa.

           (se’n van cerimoniosament)

NARRADOR 19: I així va ser com la nostra Ventafocs va esdevenir la princesa, deixant amb un pam de nas les dues malèvoles cosines i la seva mare.

           (surten els criats que preparen les taules)

NARRADOR 20: Però, el conte no s’acaba aquí. Perquè el casament es va preparar tot seguit.

NARRADOR 19: El rei va voler convidar-hi els nobles senyors de tot el comtat.

NARRADOR 20: I, entre aquests, també van convidar al casament el senyor Vilademany, el pare de la Margarideta, que l’havia rebutjat temps enrere.

NARRADOR 19: Però el pare no va reconèixer la seva filla vestida de princesa.

NARRADOR 20: I la Ventafocs, la Margarideta, en saber que hi assistiria el seu pare, va manar que no posessin sal en el menjar.

PRÍNCEP: (dirigint-se a tots els comensal) Hem disposat les millors menges, el millor aviram i les millors verdures. Ha estat un àpat exquisit, no?

HOME RIC: Un àpat excel·lent, és cert. Llàstima que hi faltés una mica de sal.

DONA RICA: Si, sense sal no tenia gaire gust de res.

VENTAFOCS: Una mica de sal, trobeu a faltar?

PRÍNCEP: No és cert que una vegada vau rebutjar una filla perquè us estimava com la sal?

VENTAFOCS:  Ja ho veieu, pare, si n’és d’important una cosa tan senzilla com la sal.

NARRADOR 21: No ens posem sentimentals, us estalviarem l’escena del pobre pare plorant per haver recuperat la filla.

 NARRADOR 22: I la de la nostra Ventafocs, que no sap si plorar d’alegria pel casament o de sentiment per haver retrobat el pare.

 NARRADOR 21: El millor que podem fer és celebrar-ho tots plegats

 NARRADOR 22: I com que no ens han convidat al casament, podem fer-ho amb una bona castanyada.

LA BRUIXA DE CASTANYADELL

(Anar a la Taula de Continguts)

 

LA BRUIXA DE CASTANYADELL

 

(Música)

 

 

NARRADOR: Heus aquí que una vegada al petit poble de Castanyadell hi vivia una bruixa marruixa anomenada Maria.

 

(Surt la bruixa, amb un cistell, i un mocador al cap)

 

NARRADOR: La Maria portava un monyo al cabell que semblava una castanya, i per això li deien la Maria Castanya.

 

(Música)

(La bruixa  es treu el mocador i es toca el monyo, tota presumida)

 

NARRADOR: Tenia a casa seva un gran castanyer que era l’enveja de tot el poble.

 

BRUIXA: (Orgullosa) Per tot Castanyadell no en trobareu cap com aquest .

 

(La bruixa se’n va cap a l’arbre, i se’l mira com si l’ensenyés al públic)

 

NARRADOR: Era un castanyer molt especial, perquè feia unes quantes castanyes cada dia, durant tot l’any.

(pausa) De manera que cada matí sortia a recollir les seves castanyes, i se les menjava una a una amb molta golafreria. I a ella li agradaven tant que gaire bé només menjava castanyes.

(Música)

(La bruixa es posa a recollir castanyes de terra, i les posa al cistell. S’asseu i es posa pelar una castanya i se la menja)

 

(Surten els nens)

 

NARRADOR: Un dia, van passar uns nens que s’havien descuidat l’esmorzar, i un li va dir:

 

NEN 1: Maria, no ens donaríeu pas una castanya, que ens hem descuidat l’esmorzar?

 

BRUIXA: Fugiu d’aquí!, que les castanyes són per a mi.

 

(Tot marxant els nens)

 

NEN 2: Si pogués li fumeria les castanyes.

 

NEN 1: Si tu li fums una castanya, llavors jo sí que li fumeria una castanya!

 

(Surten les velletes)

 

NARRADOR: Van passar unes velletes, tot arronsadetes, i una li va dir:

 

VELLETA 1:  Maria, no ens donaríeu pas una castanya?

 

VELLETA 2: És pel mal d’esquena que no ens deixa dormir.

 

BRUIXA: Fugiu d’aquí …   que les castanyes són per a mi.

 

(Surten els caçadors)

 

NARRADOR: Van passar uns caçadors, cansats i afamats, i un li va dir:

 

CAÇADOR 1: Maria, no ens donaríeu pas unes castanyes?

 

CAÇADOR 2: És per fer a la cassola aquesta llebre que hem caçat ..

 

BRUIXA: Fugiu d’aquí      que les castanyes són per a mi.

 

NARRADOR: I la bruixa Maria es va asseure sota el castanyer per menjar-se, golafre, les seves castanyes.

 

(La bruixa se’n va a seure sota l’arbre, per continuar menjant-se les castanyes)

 

(pausa)

 

CASTANYER: Maria, Maria ! …..   Sóc el castanyer.

 

(La bruixa s’aixeca tota sorpresa)

 

BRUIXA: Què vols, amic castanyer? És que no et cuido prou bé?

 

CASTANYER: No me’n queixo pas …..   Però voldria que no fossis tan golafre, i compartissis les castanyes amb la gent del poble.

BRUIXA: Calla, calla, castanyer, que compartir-ne no ho vull pas fer.

 

NARRADORA: I la bruixa Maria continuava menjant-se les castanyes ella tota sola.

 

(Torna a seure i a menjar castanyes)

 

 

NARRADORA: I així cada dia, la bruixa Maria collia les castanyes del castanyer.

 

(música)

 

NARRADORA: Fins que un dia quan estava a punt de menjar-se-les, van passar unes noietes tot trempadetes:

 

(Entren les noies)

 

NOIA 1: Maria, no ens donaríeu pas una castanya?

 

NOIA 2: Una per cada butxaca, que diu que porten sort.

 

BRUIXA: Fugiu d’aquí …….    que les castanyes són per a mi

 

NARRADORA: I la bruixa va tornar a seure sota el castanyer.

 

(La bruixa s’asseu sota el castanyer)

 

CASTANYER: Això no pot pas ser : O reparteixes les castanyes o jo en deixaré de fer.

(S’aixeca sorpresa)

 

NARRADORA: La bruixa Maria, que no volia quedar-se sense les castanyes, va agafar un ou, el va ben embolicar i el va donar a la noieta:

 

(Ho fa mirant al públic, com d’amagat)

 

BRUIXA: Au, deixeu-me estar, aquí teniu les castanyes, que les altres em vull menjar.

 

NOIA 1: Voleu dir que això són castanyes? 

 

BRUIXA: Ai, i jo què sé, si no ho és bé s’hi assembla.

 

(Se’n van les nois i entren els boletaires)

 

NARRADORA: Van passar uns boletaires, cansats i rondinaires: 

 

BOLETAIRE 1: Mal any per als bolets. Ha plogut tard i malament.

 

BOLETAIRE 2: Ni bolets ni castanyes, aquest any

 

BOLETAIRE 1: Maria, no em donaríeu pas una castanya?

 

NARRADORA: La bruixa Maria, que no volia quedar-se sense les castanyes, va agafar un ou, el va ben embolicar i el va donar al boletaire:

 

BRUIXA: Au, deixa’m estar, aquí teniu les castanyes, que les altres em vull menjar.

 

BOLETAIRE 1: Voleu dir que això són castanyes?

 

BRUIXA: Ai, i jo què sé, si no ho és bé s’hi assembla.

 

(La bruixa torna a seure)

 

NARRADORA: I la bruixa Maria continuava menjant-se les castanyes ella tota sola.

 

(pausa)

 

CASTANYER: Maria, Maria! Això no pot pas ser. Si jo faig castanyes, per tothom han de ser. I això que els has donat em sembla que s’assembla com un ou amb una castanya.

 

BRUIXA: Jo bé haig de ser la primera, i en tot cas les que quedin pels qui vinguin al darrera.

 

CASTANYER: Doncs no anem pas bé.

 

(música) (La bruixa surt)

 

NARRADORA: A partir d’aquell dia el castanyer va deixar de fer castanyes.

 

(Torna a entrar la bruixa i no troba castanyes enlloc)

 

BRUIXA: Maleït sigui el castanyer, que em fa coses ben estranyes, ara ja no em fa ni quatre castanyes.

 

CASTANYER: Maria, Maria! Ja et vaig dir que això no podia ser. Si jo faig castanyes, per tothom han de ser.

 

BRUIXA: Si castanyes no em vols fer, jo no m’hi pensaré gaire, cridaré al llenyataire i a trossets t’he de desfer.

 

(Apareix el llenyataire)

 

LLENYATAIRE: De quin arbre hem de fer estelles, Maria?   (Està a punt de tallar)

 

CASTANYER: No corris tant Maria, que això ho podem arreglar, jo et faré castanyes … però totes en un dia i tu te les podràs menjar.

 

BRUIXA: Tracte fet     ……. Si castanyes tornes a fer, ni que sigui un cop a l’any, les que sobrin a tothom repartiré, i sense engany.

 

CASTANYER: Tu seràs la primera, i les que quedin pels qui vinguin al darrera.

 

(pausa) (surt la bruixa)

 

NARRADOR: I així va ser com el castanyer, després de l’estiu i abans de l’hivern, es va posar a fer castanyes. I tantes en va fer que la bruixa Maria en tenia cistells plens.

 

(Torna a entrar la bruixa i en troba tot un cistell)

 

CASTANYER: Què en fareu, Maria, de tantes castanyes?

 

BRUIXA: Menjar-me-les totes no puc pas, que m’agafaria un empatx .

CASTANYER: Doncs, surt cap a la plaça, i digues a tothom qui passa que una bona festa volem fer, tothom a menjar castanyes a sota el castanyer.

 

NARRADOR: I així va ser com la bruixa Maria va convidar la gent del poble de Castanyadell a celebrar la castanyada.

 

BRUIXA: Veïns de Castanyadell, veniu, veniu que farem una gran castanyada

 

NARRADOR: Entre tots se les van menjar cantant i jugant amb la Maria, que ara ja s’assemblava a una bruixa com un ou amb una castanya.

 

I des de llavors, des de l’època de la Maria Castanya, que celebrem tots la castanyada.

 

(música)

 

(Anar a la Taula de Continguts)

 

 

 

 

 

TANT ÉS COM ERA, LA VELLA CASTANYERA

 

(Anar a la Taula de Continguts)

 

Tant és com era, la vella castanyera

 

(Música suau, alegre )

(La vella Castanyera a un costat torra castanyes)

 

 

CASTANYERA: A la rica castanya! … Castanyes bullides o torrades! …. Moniatos i castanyes calentes! … A la rica castanya!

 

 

(Entren dues noies)

 

 

CASTANYERA: Vinga, nenes, que tinc les millors castanyes de la Plana

 

 

(Les noies tenen un posat  cursi i van de pijes, i es miren despectivament la castanyera.)

 

 

NOIA 1: (es dirigeix a l’altra noia) Ai no sé, vols dir que estaran ben torrades?

 

 

NOIA 2: A mi, si no me les torren bé per cada costat no m’agraden.

 

 

NOIA 1: Oi tant, i han de ser al punt just, que no es cremin però que no quedin crues. Ah, i sobretot que me les netegin bé una a una, que si no m’embrutaria els dits.

 

 

NOIA 2: En comprem uns quantes, doncs?

 

 

 (s’ho pensen parlant en veu baixa sense sentir-se, mentre un noi es posa a la cua, i al darrere n’arriba un altre)

 

 

NOI 2: Quí és l’últim?

 

 

NOI 1: Sóc joc.

 

 

NOI 2: Ah, doncs així jo dec anar davant teu (i el passa)

 

 

CASTANYERA: Què, ja us heu decidit? En posem una paperina per a cada una?

 

 

NOIA 1: Ai, no sé. A mi,…. posi-me’n tres castanyes…

 

 

NOIA 2: Jo amb dues ja faig… o potser una i mitja.

 

 

NOIA 1: Ui, no! (assenyala una castanya que volia treure-li la castanyera) aquesta no, que em sembla que no està del tot torrada de la punta…. millor aquella d’allà… o no, no, aquesta d’aquí.

 

 

NOIA 2: Vols dir? Jo diria que aquella té una línia més moderna, però per torrada potser sí, millor aquella altra…

 

 

NOIA 1: Uff, que difícil, no, decidir-se?

 

 

NOIA 2: Vols que ens ho acabem de rumiar, i tornem una mica més tard?

 

 

NOIA 1: Potser sí, no? Perquè tampoc es pot comprar amb presses, oi?

 

(se’n van)

 

 

NOI 2: Ara em toca a mi, que aquest noi era l’últim, m’ha dit.

 

 

CASTANYERA: Què vols maco, una paperineta?

 

 

NOI 2: Sí posi-me’n una paperina. (ell mateix n’agafa una). Aquesta mateix, ja li aguanto jo.

 

 

CASTANYERA: Moltes gràcies noi… i després diuen que els nens d’avui dia no són atents i ben educats. Com que ets tan eixerit te la posaré plena fins al capdamunt.

 

 

NOI 2: Moltes gràcies, senyora (posa una bossa a terra i estripa la paperina de sota)

 

 

CASTANYERA: (comença a posar castanyes)  Caram sí que n’hi caben en aquesta paperina.!

   

 

(Arriba una senyora a la cua)

 

 

SENYORA: Ets tu l’últim?

 

 

NOI 1: No l’última és vostè.

 

 

SENYORA: Aaaah!

 

 

NOI 2: (a la castanyera) Ja estarà bé, així, ja. Moltes gràcies.

 

 

CASTANYERA: Però t’havia dit que te l’ompliria fins a dalt, i veig que encara no està plena del tot…. 

 

 

NOI 2:  Ja està bé, ja. (li dona una moneda i se’n va amb la bossa plena de castanyes)

 

 

CASTANYERA: Ara tu, noi, quantes te’n poso.

 

 

NOI 1: Jo volia panellets.

 

 

CASTANYERA: Ho sento, noi, però de panellets no en tinc.

 

 

NOI 1: Ah, doncs… doni’m panellets de coco.

 

 

CASTANYERA: No, si és que de panellets no en tinc, només tinc castanyes i moniatos.

 

 

NOI 1: Ah, doncs… (s’ho rumia)… que siguin de pinyons, què hi farem.

 

 

CASTANYERA: Però si et dic que no en tinc de panellets, ni de coco, ni de pinyó ni de cap classe. Jo només venc castanyes i moniatos

 

 

NOI 1: I panellets de castanyes, tampoc? Doncs, haurem de menjar castanyes…. i què valen les castanyes?.

 

 

CASTANYERA: A un euro la paperina.

 

 

NOI 1: I sense paperina ?

 

 

CASTANYERA: Igual, un euro igual.

 

 

NOI 1: Ah, doncs, així me’n duc la paperina, que no val res (i se’n va)

 

 

CASTANYERA: Què voldrà aquesta senyora?

 

 

SENYORA: Unes castanyes ben calentes.

 

 

CASTANYERA: Una paperina?

 

 

SENYORA: No, no directament a la butxaca, que són per escalfar-me les mans.

 

 

(La castanyera li posa les castanyes a les butxaques i se’n a amb les mans a les butxaques)

(Entren uns avis i s’asseuen al banc)

(Entra l’alcalde amb aires de fanfarró)

 

 

ALCALDE: Aquest poble canviarà com una mitja, ja ho veureu. No se n’arrepentirà la gent d’haver-me escollit a mi.

 

 

AJUDANT: No tenia altra opció perquè només s’hi presentava ell. (Ho ha dit adreçant-se al públic). El poble ha sabut escollir el millor alcalde, sí senyor. Estem convençuts que hi farà grans canvis al poble.

 

 

ALCALDE: Mira, per començar… ja podeu tancar aquest Forn de pa i poseu-hi un supermercat que també vendran pa congelat i pa de motlle

(L’ajudant canvia el cartell de Forn de pa)

I aquells arbres traieu-los, que no estic per anar recollint fulles tot el dia. Una mica ciment, i a córrer!

(L’ajudant retira  un arbre)

Què hi fa un banc a la plaça? Va, ja el podeu cremar que aquí la gent no s’hi ha d’encantar per res. (els avis que hi havia asseguts han de marxar)

Vull un poble on tot sigui modern i brillant. Les coses velles,… al foc.

 

 

AJUDANT: Tiro al foc la castanyera, senyor alcalde? (assenyala la castanyera)

 

 

ALCALDE: Vols dir que cal? (se la mira) Però això sí, que no s’estigui més aquí a la plaça, que hi desentona, ara que la tenim tan nova i moderna!

 

 

CASTANYERA: Així no vol cap castanya?

 

 

(la Castanyera s n’ha d’anar cap a un racó i fa mitja)

(Surt gent del poble, i busca la castanyera)

 

 

POBLE 1: Ei, tu, què se n’ha fet de la castanyera?

 

 

POBLE 2: A veure si ara ens haurem de menjar crues les castanyes!  Són dures de pelar…

 

 

POBLE 3: … i de rosegar (intenta rosegar-ne una de crua)

 

 

POBLE 1: Sense castanyera no hi ha castanyes, i sense castanyes no hi ha castanyada…

 

 

POBLE 2: Això no pot ser… i ara qui ens traurà les castanyes del foc?

 

 

POBLE 3: Anem a veure l’alcalde.

 

 

POBLE: Anem-hi!

 

 

(surten i tornen a entrar de seguida amb l’alcalde al capdavant)

 

 

ALCALDE: Està bé, està bé, ja hi trobarem una solució.

 

 

AJUDANT: I si l’ajuntament…

 

 

ALCALDE: Ja ho sé, l’Ajuntament crearà una plaça de castanyera municipal

 

 

AJUDANT: I qui ocuparà aquesta plaça de castanyera municipal?

 

 

ALCALDE: Triarem la millor proposta. Vull una castanyera moderna, original, i res de draps bruts ni fer fums pels carrers. Res de foguerots ni paperines amb paper de diari. Vull una castanyera moderna com cal.

 

 

AJUDANT: Ja tenim alguns aspirants, senyor Alcalde.

 

 

ALCALDE: Doncs, vinga que comenci el casting per a castanyera

municipal.

 

 

AJUDANT: Proposta número 1

 

 

PROPOSTA 1: Senyor Alcalde, em sembla que tinc la solució ideal per a substituir la vella castanyera. Oi que hi ha màquines per a vendre cocacoles, o xiclets, o … jo què sé. Doncs, si jo fos la castanyera municipal posaria a la plaça del poble una màquina que per un euro et donaria una castanya. N’hi hauria de torrades, bullides i crues. Què li sembla?

 

 

ALCALDE: No està malament la idea… Però potser la gent s’hauria de menjar les castanyes fredes, no? …(pausa, rumia)  Tenim una altra proposta?

 

 

AJUDANT: Proposta número 2

 

 

PROPOSTA 2: Senyor Alcalde, em sembla que tinc la solució ideal per a substituir la vella castanyera. Oi que fa temps que s’han inventat les gominoles amb tota mena de gustos i de colors? Doncs si jo fos la castanyera municipal, en faria unes de color de castanya, i d’un gust que s’hi assemblés, i les vendríem a les botigues de txutxes. Que li sembla?

 

 

ALCALDE: No està malament la idea…  Però, no sé si els metges ens diran que tantes txutxes fan malbé les dents…(pausa, rumia)  Tenim una altra proposta?

 

 

AJUDANT: Proposta número 3

 

 

PROPOSTA 3: Senyor Alcalde, em sembla que tinc la solució per a substituir la vella castanyera. La gent vol castanyes i vostè no vol la castanyera… doncs, crearem l’oficina municipal de la castanya. Vendrem les castanyes a través d’internet, i les enviarem per correu electrònic.

 

 

ALCALDE: No està malament la idea… Però, i si ens surten les castanyes plenes de virus? …. …(pausa, rumia)  Tenim una altra proposta?

 

 

AJUDANT: Proposta número 4

 

 

PROPOSTA 4: Senyor Alcalde, em sembla que tinc la solució ideal per a substituir la vella castanyera. Jo sóc del món del teatre i proposo contractar un actor que faci de vella castanyera. Així no hi hauria una vella castanyera, sinó un actor disfressat de vella castanyera. No hi hauria una estufa vella on s’hi torren les castanyes, sinó un decorat simulant una estufa vella on es faria veure que s’hi torren les castanyes.

 

 

ALCALDE: Així no s’hi torrarien castanyes de veritat?.

 

 

PROPOSTA 4: Oi tant com sí. Es tractaria de donar el màxim de realisme

a l’escena, i torraríem castanyes de veritat perquè semblés més real.

 

 

ALCALDE: Em sembla una idea genial. I ja heu pensat algun actor per fer aquest paper de vella castanyera?

 

 

PROPOSTA 4: No sé, hauríem de fer un càsting.

 

 

NOIA 1: Podria ser jo, per ventura? (surt una noia molt presumida)

 

 

PROPOSTA 4: Em sembla que no és ben bé el perfil d’una castanyera…

 

 

NOI 1: (fa una tombarella) Que els ha semblat? Ho faig bé, no?

 

 

PROPOSTA 4: Molt bé, però una castanyera tampoc ha de fer aquests saltirons.

 

 

NOIA 2: (toca la flauta) Jo podria tocar alguna cosa de música i tot.

 

 

PROPOSTA 4: És que heu vist mai una castanyera tocant la flauta? Em smbla que costarà trobar l’actor ideal per fer el paper de castanyera.

 

 

(S’aixeca la castanyera del banc i passa pel davant sense dir res)

 

 

PROPOSTA 4: Genial, aquesta és la nostra castanyera. No cal que ens digui res, perquè ens ha convençut del tot.

 

 

CASTANYERA: Però és que jo anava cap a casa, com que no em deixen…

 

 

ALCALDE: Queda nomenada Castanyera Municipal. (senyala el lloc on havia estat al principi). Aquí. Aquí quedarà perfectament el lloc per a representar la figura de la castanyera. Enmig de la modernitat d’aquesta plaça, la castanyera hi donarà un toc de tipisme perfecte.

(la castanyera es torna a col·locar al seu lloc)

 

 

CASTANYERA: A la rica castanya! … Castanyes bullides o torrades! …. Moniatos i castanyes calentes! … A la rica castanya!

 

(Anar a la Taula de Continguts)

EL NOU MOLINET DE SAL

(Torna a Taula de continguts)

 

EL NOU MOLINET DE SAL

 

(música)

(Surt a escena el Presentador)

 

PRESENTADOR: Bona tarda. Aquest any, volíem explicar-vos un conte.

Un conte popular titulat: El molinet de sal. El coneixeu?

És un d’aquells contes populars que va recollir i adaptar Joan Amades.

Però, vam pensar: l’any passat ja en vam parlar prou de l’Amades, no?

Millor que busquem una altra cosa.

I no se’ns acudia res.

Aaah…!, però aquest any hem tingut la sort de tenir una alumna nova que ve del Perú i ens va explicar una història molt bonica, que una mica adaptada, és la que us presentarem ara.

 

Ah! Si us sembla que aquesta història del Perú no és gaire diferent d’una altra història que ja coneixem és perquè al capdavall, tampoc som tan diferents: tant se val de quin racó de món venim.!

 

(música)

 

(Surt la família rica, amb el seu majordom)

 

PARE: Fa un bon dia per passejar, no trobes?

 

MARE: Oi, tant! És el dia perfecte per prendre el sol sense cremar-nos, per admirar els colors de la tardor, sense perill d’agafar un constipat ni haver-nos d’abrigar en excés.

 

PARE: Un dia perfecte. (S’adreça al Majordom que té al costat)  Fermí, felicita el Tomàs Molina per haver-nos preparat un dia tan esplèndid, amb el temps ideal.

 

MAJORDOM: Per demà els senyors voldran un altre dia de sol o preferiren una mica de pluja?

 

MARE: Com que demà no hem de sortir de casa, en Tomàs pot prendre’s un dia de festa… i que faci el temps que vulgui.

 

MAJORDOM: Li ho diré, senyora.   (se’n va)

 

NEN 1: Mare, avui podrem jugar una estona?

 

NENA 2: Va, sí, que fa dies que no juguem!

 

NENA 3: Em deixareu agafar la nina que em van passar el Reis?

 

PARE: Jugar, sí, però amb moderació. (toca la campaneta i apareix el jardiner)

Els nens volen jugar…

 

(el jardiner estén un catifa verda)

JARDINER: Herba especialment importada per evitar peladures de genolls; i desinfectada i esterilitzada perquè els nens puguin posar-hi les mans, sense perill.  (el jardiner se’n va)

 

MARE: Només faltaria amb la mar de virus de corren avui dia…!

 

NENA 3: Jo vull la nina!

 

(El pare toca la campaneta i entra la mainadera amb una nina)

 

MAINADERA: Aquí té la seva nina, senyoreta. Avui li hem posat aquest vestidet perquè tocava jugar a fora. T’agrada, reina?

 

(La nena intenta tocar-la)

 

MARE: Vigili, Ramona! Verge santíssima, de poc més i la nena… una cosa és jugar-hi i una altra és que toqui amb els dits.

 

PARE: Que no veu que s’hi podria fer mal?

 

MAINADERA: Perdonin, jo només…

 

MARE: Va nena, no ploris, que no ha estat res. Eh, que n’és de maca la nina?

 

NENA 3: Jo volia agafar-la!

 

MAINADERA: Ui, això no!. Mira, ara la fem caminar i la nina se’n va a dormir, que ja és tard.

 

NENA 2: Mama, jo també vull jugar-hi.

 

NENA 3: No, que la nina és meva.

 

PARE: Va, no siguis tan egoista, deixa que hi jugui una mica la teva germana.

 

NENA 3: “Buenoooo” ! (es posa a fer morros)

 

MAINADERA: La nina, abans d’anar a dormir diu bona nit als ocellets i a les nenes maques com vosaltres…. Bona nit, bona nit… (i se’n va).

 

MARE: Veus com també hi has pogut jugar amb la nina?

 

NEN 1: I jo què?

 

(el pare toca la campaneta i apareixen dos homes, un futbolista amb una pilota de futbol i un altre amb un cotxe)

 

PARE: Avui podràs triar… Què vols, jugar amb la pilota o amb el cotxe?.

 

NEN 1: Jo vull ser com el Messi!.

 

PEP GUARDIOLA: Mira, per controlar la pilota l’has de tocar amb la part interior del peu… (el nen fa el gest de voler agafar la pilota)

 

PARE: Però què fa? Que no ho veu que és un nen petit? Podria fer-se mal! O, qui sap on podria llançar la pilota. Vagi més amb compte.

 

PEP GUARDIOLA: El teu pare té raó. Ja veuràs, tu no la toquis que jo ja t’ho ensenyo. No has de xutar mai amb la puntera perquè pot anar a parar a qualsevol lloc; sempre s’ha de xutar per la part del costat, veus?

 

(s’avança la pilota i surt de l’escenari)

 

MARE: Va, ara descansem una mica que ja és hora de berenar.

 

NEN 1: I la pilota?

 

PARE: Nen, ja està bé, eh? És que no en teniu mai prou.

 

(toca la campaneta i entra l’Adrià)

 

MARE: Què els has preparat avui, Adrià?

 

ADRIÀ: Mireu, avui us he preparat unes esferificacions de trufa acaramel·lades amb guindes al gust de menta provençal.

 

(Els nens paren la mà i miren amb sorpresa i fàstic el que tenen a la mà)

 

NENS: No podem menjar pa amb xocolata?

 

MARE: Ai nens, que malagraïts! Amb el que s’hi ha fet el Ferran Adrià perquè poguéssiu berenar com Déu mana.

 

NEN 1: Mira, allà hi ha una castanya.

 

MARE: Déu del cel! Però quins acudits!

 

PARE: Que no veus que aquestes castanyes són a terra? Ecs, ni tocar-les, eh?

(toca la campaneta i entra el majordom) Retiri totes les castanyes del bosc i aboqui-les al riu, no fos cas que a aquests nens els vingués la mala pensada d’agafar-ne. O de moment les deixa aquí en un racó

 

 

(entra el germà pobre; al darrere la resta de la família)

(començant pels nens rics comencen a xiuxiuejar tot mirant el germà pobre)

 

PARE: Vaja, ja el tornem a tenir aquí! Què voldrà ara aquest?

 

MARE: Segur que vindrà a demanar-te diners. Sembla que no sàpiguen fer res més.

 

PARE P: Germà meu, no sé ni com demanar-t’ho, però…

 

PARE: Doncs si no ho saps no ho facis.

 

PARE P: La collita aquest any ha estat desastrosa, estic carregat de deutes i no en tinc ni per celebrar la castanyada.

 

MARE: La feia de pagès, ja se sap, a vegades va bé i a vegades, no.

 

PARE P: Es que el que jo necessito és molt poc en comparació amb el que a tu et sobra:

 

PARE: Ei, de sobrar res. Que jo també tinc les meves despeses. Estem en temps de crisi i tots ens hem d’estrènyer el cinturó. Mira, jo mateix acabo de rebaixar el sou a tots els meus empleats un 5%,… com als mestres, vaja.

 

PARE P: Però a tu et van bé les coses. I no et vindria pas d’aquí donar-me quatre euros, que com a mínim els nens puguin celebrar la castanyada.

 

MARE: Sempre penseu en el mateix. Els diners no fan la felicitat, ja ho saps.

 

PARE: (L’agafa paternalment per l’espatlla) Mira, no t’hi capfiquis. Cadascú ha de saber emmotllar-se amb el que té, o el que no té. Ja veuràs com tot s’arreglarà. Ànims, i alegra aquesta cara, carai! Que no n’hi ha per tant.

 

MARE: Comencem a passar que els nens han d’anar a classe de golf.

 

(Els rics marxen pel darrera mentre els pobres s’agrupen al mig, tot tristos)

 

DONA P: Com ens ho farem, pobres de nosaltres!

 

NEN P-1: Mama, jo vull un pastisset com el dels cosinets.

 

NENA P-2: I per què nosaltres hem de menjar sempre pa amb xocolata?.

 

NEN P-3: (ensenya una pilota de drap) Quin dia ens comprareu una pilota de veritat?

 

PARE P: Nens, aquest any no hi haurà castanyada. Però podeu córrer i jugar tant com vulgueu!

 

NENS P: Amb això? (mostren la pilota de drap i una nina vella?)

 

DONA P: Què més voldríem nosaltres…

 

(apareix una velleta)

 

VELLETA: Perdoneu que hem fiqui allà on no em demanen, però m’ha semblat sentir que potser teniu algun problema.  

 

PARE P: I qui no en té avui dia de problemes!

 

VELLETA: Bé, si voleu, potser jo puc ajudar-vos…

 

DONA P: No sé què ens pot oferir, senyora. El problema és que no plou quan ha de ploure, que les mongeteres donen una mongetes molt esquifides i del blat ben just si n’aprofitarem la palla.

 

VELLETA: A veure si tinc alguna cosa aquí al sarró…  Ah, mira. Aquí la vareta del rei Mides. Si vols pot convertir en or tot el que toquis.

 

PARE P: Fuig, dona. Tu ens vols matar ! Què vols que en fem nosaltres de tant d’or.

 

VELLETA: A veure doncs, què més tinc per aquí… una làmpada de l’Aladí . Si la fregueu amb un drapet en sortirà un geni que es posarà al vostre servei.

 

DONA P: Ai, quina angúnia ! un geni que surt del fum… no sabria pas què fer-li fer.

 

VELLETA: Mira, tinc un molinet! El que passa és que no recordo com anava. Sé que se li havia de dir “molinet molinet, mol……” el que fos, i en feia sense parar.

 

PARE P: No és aquell que uns se’l van endur en un vaixell, li van dir que molinés sal, i de tanta que en va molinar…, molinet, vaixell i sal van anar a parar al fons del mar?

 

VELLETA: Exacte. Però aquest molinet és un germanet del que encara deu fer sal al fons del mar.

 

NEN P-1: Perquè no li demanem que ens faci xocolata! Molta xocolata.

 

NENS P: Sí, Sí, que faci xocolata.

 

MARE P: I si no para de fer xocolata, què?

 

PARE P: Bé hi deu haver alguna manera perquè faci la xocolata justa, oi?.

 

VELLETA: Ho sento, però no recordo la fórmula exacta perquè pari de fer el que li demaneu. De tota manera, jo us el deixo aquí, i vosaltres mateixos. (se’n va)

 

(es queden una estona sense saber què fer amb el molinet)

(Els nens fan cara de fàstic i no volen jugar a res)

 

MARE P: Ja ho tinc.

 

PARE P: Què tens?

 

MARE P: la solució, el que podem demanar al molinet sense por que quedem colgats de sal o de xocolata…

 

MARE P: Molinet mol….

 

PARE P: Para!, però què fas. Després no l’aturarem!

 

MARE P: Molinet mol…. alegria.

(tots queden parats, sense saber què fer)

(es van mirant entre ells i es transformen les cares)

 

MARE P: Va, nens, voleu pa amb xocolata?

 

NENS P:  Sí sí.

 

NEN P 1: I després juguem a pilota, eh? Amb aquesta super bimba.

 

NENA P 2: Després portaré a dormir la meva Barby i la canviaré.

 

NENA P 3: Ja t’hi ajudaré.

 

PARE P: Mentre berenem un explicaré un conte.

(es posen tots en semicercle, rient i menjant, mentre apareix el pare ric i la seva dona)

 

PARE: Infeliços! Aquí amb aquestes quatre andròmines i no són capaços ni d’aprofitar els poders màgics del molinet.

 

MARE: I perquè no els el prenem ara que estan distrets…

 

PARE: Ja comptava fer-ho, ja.

 

MARE: La mar de coses que podrem demanar…

 

PARE: Amb la bossa plena, marxarem lluny d’aquí, i així aquest ximplet no tornarà a empipar-me perquè li deixi quatre quartos.

 

MARE: Deixa-li una nota, perquè li quedi clar que nosaltres tenim esperit guanyador. La fortuna és ben nostra.

 

(El pare escriu una nota i se’n van amb el molinet)

 

NEN P1: (girant-se cap on hi havia el molinet) Pare, s’han endut el molinet!

 

PARE P:  Ja ho he vist, fill meu, ja ho he vist.

 

MARE P: A veure què ens diuen en la nota.

 

“Benvolgut germanet. Sempre has estat una mica encantat. T’acaben d’oferir la possibilitat de fer-te ric amb un molinet que mol sense parar, i l’has desaprofitada. Ara mateix embarquem cap a Amèrica. I pel camí, li direm al molinet que comenci a moldre sal perquè quan hi arribem en tinguem molta per a vendre.  A reveure”

 

NENA P2: Com va acabar el conte del molinet de sal? No van anar a parar al fons del mar perquè no sabien fer que parés de moldre sal?

 

MARE P: Em sembla que sí.

 

NEN P1: Mireu, aquí hi ha un sac de castanyes!

 

PARE P: Doncs, vinga tots a celebrar la castanyada. Tothom hi és convidat!

 

 (torna a Taula de continguts)

 

BLANCANEUS

(Anar a la Taula de Continguts)

BLANCANEUS

NARRADOR 1: Hi havia una vegada, en un país llunyà, i en aquella època en què els ases parlaven i les oques encara no duien bec, una nena molt bonica, una petita princesa que tenia la cara blanca com la neu, els llavis vermells com la sang i el cabell negre com la nit. El seu nom era Blancaneus.

(Entra la Blancaneus i s’asseu a un costat de l’escenari. Pot llegir el llibre MIRALL TRENCAT)

NARRADOR 2: La Princesa, però, tenia una madrastra, la reina, que era molt vanitosa. I tenia molt mal geni.

(Entra la Reina, acompanyada d’una donzella)

REINA: Aquest cabell trobo que m’afavoreix molt, oi?

DONZELLA: Oi tant, senyora Reina. Us afavoreix d’allò més.

REINA: No sé si posant-m’hi aquesta cinteta, encara quedaria millor.

DONZELLA: Voleu dir, majestat?

REINA: Descarada! Goses posar en dubte la paraula de la teva Reina?

DONZELLA: No, no, senyora Reina. Teniu tota la raó, Majestat: amb aquesta cinteta al cap el vostre aspecte milloraria.

REINA: Seràs descarada i poca-solta. Goses dir que no estic prou bé així? Que necessito una cinteta per a ser més bonica?

DONZELLA: Perdoneu, majestat, però…

REINA: Ni peròs ni romanços. Si el que has de dir són ximpleries, val més que callis. Que sigui la darrera vegada que em contradius o que poses en dubte la meva bellesa.

DONZELLA: No tornarà a passar. Us ho asseguro.

REINA: Així ho espero. Digues que em portin el mirallet que vull acabar d’arreglar-me

(La Donzella li porta i se’n va)

REINA: Mirallet, mirallet, digues, qui és la més bonica de totes les dones?

MIRALL: Tu ets, oh Reina, la més bella de totes les dones.

(música)

NARRADOR 1:  La nostra Blancaneus, tendra i delicada, creixia al castell procurant de no fer enfadar la madrastra. I cada dia es feia més bonica, més dolça, més carinyosa.

NARRADOR 2: I la Reina, sempre orgullosa, estava admirada de la seva bellesa i volia que tothom li ho digués a cada instant. I ningú gosava contradir-la.

(Entra el Rei acompanyat d’un criat)

REI: Com està avui la meva Reina?

REINA: La teva Reina s’està arreglant per al ball d’aquesta nit.

REI: Però, si aquesta nit no hi ha cap ball? Avui precisament tinc un dia de molta feina…

REINA: Dons queda decidit que aquesta nit hi haurà ball de gala. (s’adreça a la donzella) Ja pots donar les instruccions perquè ni hi falti de res.

REI: Però… si et deia que…

REINA: (Sense fer-n’hi cas) Vinga, mou-te que m’has d’ajudar a empolainar-me.

(entren dos pagesos)

PAGÈS 1: Senyor Rei, aquest ha estat un any de gran sequera, i si no podem regar els nostres camps podem perdre la collita.

PAGÈS 2: I si no tenim collita, tampoc podrem pagar els impostos…

REI: Ja us entenc, ja. Però no sé pas què hi puc fer, jo?

REINA: A veure si encara pretendran que els fem ploure, nosaltres.

PAGÈS 1: Si una part l’aigua del canal que va a parar als vostres jardins, poguéssim fer-la servir per a regar…

REI: En podem parlar, sí. Perquè, al capdavall tampoc és el que ens hi passegem per aquests jardins, i als estanys tampoc els vindrà d’aquí una mica de més o de menys d’aigua. (dirigint-se al criat). Desvieu la meitat de l’aigua del canal cap a les sèquies i els camps de l’entorn del castell.

CRIAT: Així ho farem tot seguit, majestat, com vós ordeneu.

REINA: Te’n guardaràs prou de tocar una sola gota d’aigua dels meus jardins. Els meus salts d’aigua, els meus estanys…

PAGÈS 2: Com a mínim, si poguéssim disposar-ne de nit…

REI: Tenen raó, no? De nit ni ens en adonarem que baixi un xic menys d’aigua. Vinga, vés  donar compliment a les meves ordres.

CRIAT: Així ho farem tot seguit, majestat, com vós ordeneu.

REINA: Te’n guardaràs prou de tocar una sola gota d’aigua…

PAGÈS 1: Si almenys poguéssim ajornar els impostos…

REI: Això, doneu-ho per fet. Podeu pagar a terminis, i si la sequera continua podríem parlar d’una rebaixa…

REINA: Teniu de temps fins al ball de mitja nit. I si la sequera continua no és pas problema nostre. (adreçant-se al critat) Corre a fer saber a tot el poble, que avui mateix han de fer el pagament, si no volen ser el blanc de les ires del Rei.

REI: Però, si jo…

CRIAT: Així ho farem tot seguit, majestat, com vós ordeneu.

(se’n van els pagesos, el criat i el Rei, i entra el mirall)

REINA: Mirallet, mirallet, digues, qui és la més bonica de totes les dones?

MIRALL: Tu ets, oh Reina, la més bella de totes les dones.

DONZELLA: És el que us diem, majestat, sou una de les més bella de totes les dones del món.

REINA: Què vols dir amb això d’”una de les més belles”… és que n’hi ha alguna altra potser?

DONZELLA: No, no, senyora Reina. Només volia dir…

REINA: Què carat has de saber tu el que volies dir.

DONZELLA: Teniu tota la raó, majestat…

(música)

NARRADOR 1:  I ja ho he dit abans, la nostra Blancaneus, tendra i delicada, creixia al castell i cada dia es feia més bonica, més dolça, més carinyosa.

NARRADOR 2: I ja ho he dit abans. La Reina, sempre orgullosa, estava admirada de la seva bellesa i volia que tothom li ho digués a cada instant. Però, i això no ho he dit abans, cada vegada tenia més enveja de la jove Blancaneus.

(La Reina es mira amb menyspreu la Blancaneus)

CRIAT: Hi ha un xicot que demana per la Blancaneus.

XICOT:  Majestat, he sentit dir que la vostra filla…

REINA: Fillastra!

XICOT: Vull dir que la vostra fillastre, és una noia molt dolça i molt bonica.

REINA: Pssse… com tantes altres.

XICOT: Mireu, jo li duia aquest present, i un ram de flors…

CRIAT: Aviso a la Blancaneus, senyora?

REINA: Està molt enfeinada la Blancaneus, per perdre el temps en ximpleries.

(Li pren el ram i el regal, i tot seguit ho tira a les escombraries)

XICOT: Potser un altre dia, o al ball d’aquesta nit.

REINA: No hi haurà ball per a la Blancaneus, i per a tu tampoc. Porteu-me el mirall.

(el xicot i el criat se’n van)

REINA: Mirallet, mirallet, digues, qui és la més bonica de totes les dones?

MIRALL: La més bella és… la més vella és…

REINA: Que tartamudeges, potser? Tant et costa dir que sóc la més bella de totes.

MIRALL: La més bella és …. La Blancaneus.

REINA: Com dius? Com goses dir això, a la teva Reina? (pausa)  Escolta’m bé. Mirallet, mirallet, digues, i t’ho dic per última vegada, qui és la més bonica de totes les dones?

MIRALL: La més bella és… Blancaneus.

REINA: Mal llamp de vell mirall,  al carall!

(El criat llença mirall)

REINA: Digues, tu, donzella, quina és la dona més bella del món? Però, vés amb compte amb el que dius.

DONZELLA: Jo… majestat… el que vós digueu… majestat…

REINA: Què passa?  Que no goses dir la veritat?

DONZELLA: El que no goso dir és una mentida.

REINA: Doncs, digues una mentida, però digues que sóc la dona més bella del món.

DONZELLA: Bé, doncs, amb el vostre permís diré una mentida: la més bella sou vós, majestat.

REINA: Feu venir el caçador, que li haig de donar un encàrrec! De seguida!

DONZELLA: Ara mateix, senyora reina.

(Mentrestant, apareix el caçador, que rep l’ordre de la Reina, i aquesta se’n va. El caçador s’enduu la Blancaneus i se’n va sense sospitar res)

NARRADOR 2: I així va ser com la Reina madrastra va encomanar al caçador que s’endugués la princesa Blancaneus cap al bosc. I un cop allà, la matés. Com a prova de la mort de Blancaneus, la malvada Reina reclamà al caçador que li portés el cor de la princesa.

NARRADOR 1: Poc s’imaginava la petita Blancaneus cap on anava amb el caçador. Ella collia floretes i cantava i reia i jugava amb els animalons del bosc. Fins que van arribar a una esplanada.

CAÇADOR: Què et sembla si parem una estona. No estàs cansada?

BLANCANEUS: No, però si et sembla, mentrestant puc collir unes floretes…

CAÇADOR: És que t’haig d’explicar una cosa…. i no sé com dir-t’ho… la teva madrastra…

NARRADOR 2: Allí el caçador, que no es veia amb cor de matar la princesa, li explicà les intencions de la seva madrastra i li va dir que fugís bosc endins. I, de tornada, com que el caçador s’havia compromès a portar-li el cor de la Blancaneus, va caçar un porc senglar per a portar-ne el cor a la madrastra perquè es pensés que era morta.

NARRADOR 1: La Blancaneus, en veure’s sola, va sentir por i plorà. Plorant i caminant passà la nit, fins que, a trenc d’alba, va arribar a un clar en el bosc i descobrí allà una casa preciosa.

BLANCANEUS: Ja fa hores que camino. Estic cansada. Em quedaré aquí, a veure si puc menjar una mica i descansar. (Va mirant ) Quines cadiretes més petites, i quins llitets!  Potser valdrà més que dormi una estoneta.

(entren els 7 nans cantant una cançó. Veuen la noia i se la miren sorpresos)

NARRADOR 1:  I així va ser com la bonica Blancaneus es va quedar a viure a la caseta del bosc, amb els nans.

NARRADOR 2: El conte diu que mentre els nans eren al bosc a treballar, ella es cuidava de la casa, netejava, feia els llits i els preparava el menjar.

NARRADOR 1: La sabien llarga aquests nans… ja havien trobat la minyona.

NARRADOR 2: Bé tampoc sabem si va anar ben bé així…

BLANCANEUS: (Cantussejant mentre s’arregla les ungles)

(Entren els set nans, tot cantant)

TOTS: Hola, Blancaneus!  Ja som aquí! Què tenim avui per sopar?

BLANCANEUS: Hola, petitons meus. Avui tenim amanida amb pastanaga ratllada, i nous picades, rotllets de pernil dolç i una macedònia de fruita per a llepar-se’n els dits.

(S’asseuen decidits)

BLANCANEUS: Ei, nois que m’heu d’ajudar!  Vinga tu posa l’enciam en remull i renta’l, bé, Tu, a pelar les pastanagues. Noi a trencar les nous i fer-ne bocins ben menuts. Vinga, no t’escapis que et toca preparar el rotllets. I vosaltres a pelar la fruita per la macedònia.

Va, no us hi encanteu, que si no soparem mai més. I penseu que havent sopat els qui ahir van rentar els plats avui els toca desparar taula i escombrar; i els qui van escombrar, avui han de preparar el llits.

Que jo tota sola no dono l’abast.

NARRADOR 1: I així van passar els dies i les setmanes. I la Blancaneus era d’allò més feliç amb els nans del bosc.

NARRADOR 2: I així van passar els dies i les setmanes. I els nans també eren feliços amb la seva Blancaneus, tot i que no acabaven d’entendre que la feina d’una mestressa de casa fos ben bé aquella.

NOI DE LES POMES: a… Maria…  Que hi ha algú?

BLANCANEUS: No us pas deixar entrar, que els nans sempre em diuen que no haig de parlar amb desconeguts.

NOI DE LES POMES: Però jo no sóc pas un desconegut. Sóc el veí de l’altra banda de la muntanya que us vinc a portar un cistellet de pomes.

BLANCANEUS. Gràcies, però no us les puc pas acceptar.

NOI DE LES POMES: Ni que fóssiu la princesa del pa tou!

BLANCANEUS: I qui em diu que no estan enverinades?.

NOI DE LES POMES: Enverinades? D’on heu tret aquestes bajanades! De desagraïts l’infern n’és ple. (se’n va tot menjat un poma)

NARRADOR 1: I així van passar les setmanes i els mesos. I la Blancaneus era d’allò més feliç amb els nans del bosc.

NARRADOR 2: I així van passar els setmanes i els mesos. I els nans també eren feliços amb la seva Blancaneus, tot i que tot i que ja els començava a pujar la mosca al nas. Però a qui de veritat li pujava la mosca al nas era a la Reina madrastra.

REINA: Mirallet, mirallet, digues, qui és la més bonica de totes les dones?

MIRALL: La més bella és… la més vella és…

REINA: Que tartamudeges, altre cop? Tant et costa dir que sóc la més bella de totes.

MIRALL: La més bella és …. La Blancaneus.

REINA: Com dius? Com goses dir això, a la teva Reina? (pausa)  La Blancaneus és morta. Escolta’m bé. Mirallet, mirallet, digues, i t’ho dic per última vegada, qui és la més bonica de totes les dones?

MIRALL: La més bella és… Blancaneus. Segueix sent-ho Blancaneus, que ara viu al bosc a casa dels nans.

REINA: Mal llamp de vell mirall,  al carall!  (Dirigint-se a la donzella) Prepara’m la poma més maca que trobis i el verí que guardo per a les grans ocasions.

(Li porta una poma i un flascó per emmetzinar-la)

NARRADOR 2:  I així va ser com a la perversa madrastra es disfressà de velleta per anar a enverinar la Blancaneus, i poder ser així la més bella del món.

NARRADOR 1: I la Blancaneus es trobava sola a la casa dels nans, enfeinada com sempre, per tenir-ho tot a punt per quan vinguessin els nans.

VELLA: A, Maria! Que hi ha algú?

BLANCANEUS: Estic tota soleta, i els nans m’han dit que em malfiï dels desconeguts.

VELLA:  Et malfiaràs d’una velleta, que no porta sinó un cistellet de pomes…

BLANCANEUS: Dona, jo…

VELLA: Mira, com que m’has caigut simpàtica et regalaré un poma. És d’allò més bona i sucosa. Tasta-la.

BLANCANEUS: Podria guardar-la per quan vinguin els nans…

VELLA: I com vols repartir-te una poma entre set. Val més que te la mengis tot seguit, i no cal que els en diguis res.

BLANCANEUS. Ah, “vale”!  (i agafa la poma i hi clava una mossegada. Al cap d’uns moments cau a terra desmaiada i la vella se’n va tota satisfeta)

NARRADOR 1: I així va ser com la pobra Blancaneus va caure a terra en menjar-se la poma. Però en realitat no es va acabar de menjar la poma enverinada, perquè amb les presses per menjar-se-la abans no vinguessin els nans, li va quedar ennuegada al coll.

(entren els nans)

NARRADOR            2: Però els nans, en arribar a la casa, la van trobar estesa a terra i van creure que era morta. I ploraven desconsolats.

NAN 1: Qui ens rebrà ara amb un somriure.

NAN 2: Qui ens organitzarà la vida.

NAN 3: Qui ens dirà quan hem de rentar els plats i quan hem de parar taula.

NAN 4: Qui ens donarà l’escombra, i qui dirà on és la galleda per fregar.

NAN 5: Qui ens dirà quantes patates hem de pelar.

NAN 6: Qui ens renyarà quan no li fem el llit com ella volia.

NAN 7: Qui ens dirà bona nit, amb un somriure.

(entra un vailet)

 

PRÍNCEP: Què és tot aquest enrenou?

TOTS: El príncep blau.

PRÍNCEP: Príncep blau? Ho dieu pel color de la camisa?

NAN 1: La Blancaneus ha estat enverinada per al perversa reina, la seva madrastra.

NAN 2: La seva madrastra estava gelosa perquè ella era més bonica que ningú.

NAN 3: Només tu pots salvar-la.

PRÍNCEP: Jo? I com ho haig de fer pobre de mi? Si no hi entenc res de metzines ni de medicines.

NAN 4: No siguis encantat, o no et facis el ximplet.

NAN 5: Només cal que li facis un petó, i ella recuperarà la vida.

PRÍNCEP: Si és així de fàcil… tampoc hi perdem res per provar-ho. (s’hi acosta a poc a poc)

NAN 6: I tan bon punt es desperti, et reconeixerà com el príncep blau.

NAN 7: I podreu casar-vos i ser feliços i menjar molts anissos.

PRÍNCEP: (retirant-se de cop) Ep, això no entrava en el tracte! Una cosa és que recuperi la vida i es quedi a viure amb vosaltres, i l’altre que me l’hagi d’endur jo.

NARRADOR 1: I així podia haver estat que el conte acabés malament, amb la pobra Blancaneus morta, i els set nans altre cop sols a la seva caseta del bosc.

NARRADOR 2: I així podia haver estat que el conte acabés malament, amb la madrastra havent-se sortit amb la seva i el mirall donant-li la raó que era la reina la més bella de totes les dones…

(El príncep que ja se n’anava, torna enrere)

PRÍNCEP: Ah, amb tot aquest enrenou, ja me n’oblidava. Jo venia a dir-vos que ara mateix comença la castanyada al patí de l’escola.

TOTS: La castanyada?

PRINCESA: (aixecant-se) La Castanyada? Aquesta no me la perdo. Ets el meu príncep blau. Som-hi tots.

(Anar a la Taula de Continguts)