LA VENTAFOCS I LA MARGARIDETA

(Ves a Taula de continguts)

 

PRESENTADOR 1: Bona tarda, nens i nenes

PRESENTADOR 2: Bona tarda, nenes i nens

 PRESENTADOR 1: Avui, que celebrem la Castanyada, volem explicar-vos un conte.

PRESENTADOR 2: Doncs, sí, us explicarem un conte per celebrar la Castanyada.

 PRESENTADOR 1: Som-hi, doncs.

PRESENTADOR 2: Doncs, som-hi.

PRESENTADOR 1: Heus aquí que una vegada hi havia una jove molt bonica, que no tenia pares.

PRESENTADOR 2: Hi havia una vegada un rei que tenia tres filles molt bones i molt formoses.

PRESENTADOR 1: (adreçant-se al presentador 2) Vols dir que anem bé?

PRESENTADOR 2: Sí, ja m’ho ha semblat que començaves el conte malament.

PRESENTADOR 1: El que ha començat malament has estat tu, amb això del rei i les tres filles.

PRESENTADOR 2: Ets tu que t’has equivocat, sortint amb això de la noia bonica que no tenia pares.

PRESENTADOR 1: Perdona, però el conte de la Ventafocs comença així. (tots dos junts)

PRESENTADOR 2: Perdona, però el conte de la Margarideta comença així.

PRESENTADOR 1: I qui t’ho ha dit que havíem d’explicar el conte de la Margarideta? (tots dos junts)

 PRESENTADOR 2: I qui t’ho ha dit que havíem d’explicar el conte de la Ventafocs?

 PRESENTADOR 1: El conte de la Ventafocs és molt més popular. 

 PRESENTADOR 2: En conte de la Ventafocs és molt més original. 

 PRESENTADORS 1-2: Hem d’explicar el meu conte, que és millor. Doncs, no hi estic d’acord. El que passa és que tu sempre vols fer el que et dona la gana. Jo no faig res més que el que em diuen. Això t’ho has inventat tu. Sempre vols sortir-te amb la teva. Am,b tu no es pot fer res, ni explicar un conte. (ho van dient alçant la veu, acostant-se i després sortint de l’escena)

DELEGAT: Ja ho veieu, ens hem quedat sense conte. I tot per culpa de no saber posar-se d’acord… Ben mirat, tant era explicar el conte de la Ventafocs o el de la Margarideta!… El que no haguéssim explicat aquest any, el podíem haver guardat per l’any que ve… Però, bé. Mentre ells discuteixen allà dins i miren de posar-se d’acord, nosaltres provarem d’explicar-ne qualsevol… el de la Ventafocs, mateix… O potser no, potser serà millor el de la Margarideta..,

Va, va no hi tornem, que surti el que deu vulgui.

PRESENTADOR 3: Bona tarda, nens i nenes

PRESENTADOR 4: Bona tarda, nenes i nens

PRESENTADOR 3: Avui, que celebrem la Castanyada, volem explicar-vos un conte.

PRESENTADOR 4: Doncs, sí, us explicarem un conte per celebrar la Castanyada.

PRESENTADOR 3: Som-hi, doncs.

PRESENTADOR 4: Doncs, som-hi.

PRESENTADOR 3: Hi havia una vegada, uns senyors molt rics, els senyors de Vilademany, que tenien tres filles  (Entren els senyors amb les tres filles)

PRESENTADOR 4: Un dia van voler saber fins a quin punt les tres filles els estimaven.

DONA RICA: Últimament veig les nostres filles molt despreocupades, com si no ens estimessin gaire.

HOME RIC: Ai ca, dona. Això són imaginacions teves. Està clar que ens estimen.

DONA RICA: Doncs, jo no ho veig tan clar. I per què no els ho demanes?

HOME RIC: Filles meves, veniu cap aquí. (s’adreça a una de les filles) . Elisenda, filla meva, estimes els teus pares?

ELISENDA: Oi, tant, pare, ja ho saps que us estimo molt.

DONA RICA: I fins a quin punt, ens estimes, filla meva?

ELISENDA: Mare, jo us estimo com el pa.

HOME RIC: Gràcies, filla meva. Si ens estimes com el pa… queda’t ençà.

         (L’Elisenda s’acosta al seu pare)

DONA RICA: I tu, Rosenda, estimes els teus pares?

ROSENDA: Oi, tant, ja ho sabeu que us estimo molt.

HOME RIC: I fins a quin punt, ens estimes, filla meva?

ROSENDA: Pare, jo us estimo com el vi.

DONA RICA: Gràcies, filla meva. Si ens estimes com el vi… vine cap aquí.

            (La Rosenda s’acosta al seu pare)

HOME RIC: I tu, Margarideta, estimes els teus pares?

MARGARIDETA: Oi, tant, ja ho sabeu que us estimo molt.

DONA RICA: I fins a quin punt, ens estimes, filla meva?

MARGARIDETA: Mare, jo us estimo com la sal.

DONA RICA: Com la sal? Però, què t’has cregut?  

HOME RIC: Però si la sal no val res! Si ens estimes com la sal, ves-te’n del nostre hostal!  (S’aixeca i se’n va amb les dues filles grans)

PRESENTADOR 5: I així va ser com la pobra Margarideta va haver de marxar de casa seva.

PRESENTADOR 6: I tota sola, sense res per menjar ni un lloc per dormir…

            (La Margarideta es queda compungida al mig de l’escenari)

MARGARIDETA: Què faré, pobre de mi, així, sola i abandonada.. qui es voldrà casar amb mi…

NOI 1: Mira-te-la, pobra Margarideta. Quan era la filla dels Vilademany, era una noia de bon veure.. però ara…

NOI 2: Sí, és clar. Qui vols que la vulgui, si ni tan sols el seu pare no la vol.

NOI 1: Abans, no m’hauria fet res de casar-m’hi, però ara és més pobra que una rata.

NOI 2: Només falta que es posi a escombrar en una escaleta, per convertir-se en la rateta que escombrava l’escaleta. Ha, ha, ha,  (se’n van rient)

 PRESENTADOR 5:  I encara sort que la Margarideta va trobar la seva tia…

            (Entra la tia bruixa i amb les seves filles)

 PRESENTADOR 6: Una mena de bruixa, vídua, que tenia dues filles, que no eren pas millors que ella.

TIA BRUIXA: Pobre, Margarideta, ni a casa seva no la volen.

FRANZINA: I ella que es pensa que és tan bonica.

BRUNZINA: I amb aquesta cara de haver trencat mai cap plat!

TIA BRUIXA: Mira, Margarideta, si t’has de portar bé i creure la teva tia i les teves cosines et pots quedar a casa nostra.

 FRANZINA: Es podria cuidar d’escombrar i treure la pols.

 BRUNZINA: I rentar la roba i els plats…

 TIA BRUIXA: Li donarem un ventall perquè tingui cura del foc.

 FRANZINA i  BRUNZINA: Això. Serà la nostra Ventafocs.

 PRESENTADOR 7: I així va ser com la pobra Margarideta es va convertir en la Ventafocs.

 PRESENTADOR 8: Li donaven de menjar i li deixaven un racó amb palla per dormir.

 PRESENTADOR 7: Però la tractaven de qualsevol manera, com si fos una esclava.

 PRESENTADOR 8: Sobretot, les seves cosines que envejaven la bellesa de la Ventafocs.

 (La Ventafocs escombra)

 TIA BRUIXA: Que tens son a les orelles! Una mica més d’aire.

 FRANZINA: (tira a terra engrunes) Que porcassassa; que no ho veus la mar de brutícia que t’has deixat?

 BRUNZINA: I quan penses encendre el foc?

 TIA BRUIXA: Va, afanya’t, que tens molta roba per rentar!

 FRANZINA: No tinguis por que les mans se’t facin malbé.

 BRUNZINA: No pateixis, que no et vindrà a veure cap príncep blau.

            (Marxen la Tia i les cosines)

 NARRADOR 9: La pobra Ventafocs, vivia resignada en aquella casa, fregant i escombrant cada dia, i ventant el foc de la llar.

NARRADOR 10: Fins que un dia, va arribar un missatger de Palau…

MISSATGER: De part de Palau, que portava aquestes invitacions…

MARGARIDETA: Bé, és que jo…

           (entren les cosines)

BRUNZINA: Deixa estar això, Ventafocs, que això no és per tu. (li pren el sobre i l’obre). Una festa a Palau, i hi estem  invitades!

FRANZINA: Invitades totes dues?

BRUNZINA: Sí, en aquesta ocasió han convidat totes les noies del poble.

MARGARIDETA: I a mi també?

BRUNZINA:   Però, què dius ximpleta! On vols anar tu, amb el teu ventall i aquesta faldilla vella.

FRANZINA: (dirigent-se a la seva cosina) No saps pas la il·lusió que em fa!

BRUNZINA: I, a mi. Pensar que tindrem el príncep tan a prop…

FRANZINA: Assistir a aquestes festes era un dels somnis de la vida.

TIA BRUIXA: (entrant) Filles meves, ja cal que us arregleu bé perquè el príncep està en edat de casar-se, i qui sap si no podria ser una de vosaltres, l’escollida.

BRUNZINA: Haurem de posar-nos els millors vestits.

FRANZINA: Em deixaràs les joies de la iaia, mare?

BRUNZINA: Creus que el príncep es fixarà amb mi?

FRANZINA: O potser amb mi.

            (surten parlant de la festa)

NARRADOR 9: I així va ser com les cosines de la nostra Ventafocs, es van arreglar per anar a la festa de Palau.

NARRADOR 10: I la pobra Ventafocs sabia que es quedaria a escombrar la casa, i mantenir la llar de foc.

TIA BRUIXA: Esteu moníssimes!

FRANZINA: Em queda bé, aquest pentinat?

BRUNZINA: M’he fet un maquillatge que el príncep quedarà captivat.

TIA BRUIXA: Sereu la sensació de Palau. Estic molt contenta d’acompanyar-vos-hi.

FRANZINA: I si em fa un petó, no sé si podré resistir-ho.

BRUNZINA: No pateixis, que crec que amb els meus encants no tindrà ulls per a ningú més.

TIA BRUIXA: Au, no perdem més temps, que el Palau ens espera.

FRANZINA: (dirigint-se a la Ventafocs) I tu, pocapena, procura deixar això net com una patena.

 BRUNZINA: Sí, perquè qui sap si alguna de nosaltres no torna amb el príncep de bracet.

 TIA BRUIXA: I sobretot no deixis apagar el foc, eh?

 MARGARIDETA: No patiu, que no pararé de treballar. No sé fer altra cosa.

            (Quan se’n van, la Margarideta es posa a plorar)

 NARRADOR 11: La pobra Ventafocs es va quedar sola a la casa, escombrant i fregant, desconsolada…

NARRADOR 12: De lluny es començava a sentir la música del Palau…

NARRADOR 11: Ja hi devien ser les seves germanes, i les seves cosines, i totes les noies del poble, menys ella.

NARRADOR 12: Fins que, tot d’una, va aparèixer la bona fada.

FADA: Què fas, aquí, Margarideta, per què no vas a la Festa de Palau.

MARGARIDETA: On vols que vagi, amb aquest vestit i tan mal arreglada? A més, m’ho han prohibit les meves cosines.

FADA: No et preocupis, Margarideta. Tu també podràs anar al ball amb el príncep, però amb una condició: quan el rellotge de Palau toqui les dotze de la nit, hauràs de tornar de seguida. Perquè a la darrera campanada es desfarà l’encanteri.

MARGARIDETA: Jo, pobre de mi? I com m’ho faré!

FADA: Mira, ves al mirall de la sala i veuràs quina cara fas. Au, corre!

            (Surt corrents, i torna a entrar transformada)

VENTAFOCS: Gràcies, fada, encara que sigui només per un dia podré imaginar-me que sóc una princesa. (Se’n va)

NARRADOR 13: Corrent amb gran carrossa que l’esperava a la porta de la casa, se’n va anar cap al Palau.

NARRADOR 14: La carrossa no l’hem pogut portar a l’escenari, perquè és massa petit. O la carrossa massa gran. Ja ho enteneu, oi?

NARRADOR 13: I així es presentà al Palau, essent la sorpresa i l’admiració de tothom.

NARRADOR 14: I la Ventafocs va tenir l’oportunitat de ballar amb el príncep que en va quedar enamorat.

 (Música de Palau, i gent que va sortint a ballar)

(El príncep va ballant una mica amb tothom, però deixa de banda les cosines)

 BRUNZINA: Ara, ara, ve cap aquí.

 FRANZINA: Jo em sembla que m’ha mirat i tot.

(apareix la Ventafocs, i tothom la deixa passar fins que troba el príncep i es posa a ballar)

 SENYOR 1: D’on ha sortit aquesta noia tan bonica!

 SENYORA 2: Deu ser una princesa de vés a saber on.

 SENYOR 1: Has vist com se l’ha mirada el príncep?

 SENYORA 2: Fan una parella ideal. Es nota que és de casa bona.

 (Ballen el Príncep i la Ventafocs, fins que toquen les campanades)

 VENTAFOCS: Ho sento, però haig de marxar de seguida.

 PRÍNCEP: Però, si encara no m’heu dit ni qui sou ni on viviu?

            (tothom va marxant, excepte el Príncep i algú més de Palau)

 NARRADOR 15: La Ventafocs va córrer cap a casa, tal com li havia dit la fada, abans no toqués la darrera campanada.

 NARRADOR 16: I li va venir ben just, perquè les darreres campanades van sonar quan acabava de baixar les escales del Palau.

NARRADOR 15: Ja no hi havia carrossa, i va haver de tornar corrent cap a casa seva.

NARRADOR 16: Però, amb les presses, li va caure una sabata.

PRÍNCEP: Ningú sap qui era aquesta noia tan bonica?

REI: No l’havíem vista mai, però seria una princesa ideal per al nostre regne.

REINA: Jo diria que ja és una princesa. I si no ho és podríem fer-li ara.

PRÍNCEP: Però com ho farem per trobar-la, si ningú on viu.

REI: Ha de ser algú del poble, perquè només hem invitat les noies d’aquí.

REINA: Remourem cel i terra, fins que la trobem i puguem casar-la amb el nostre fill.

CRIAT 1: Senyor, la noia amb qui ballàveu ha perdut aquesta sabata.

PRÍNCEP: Doncs, ja tenim una pista per trobar-la. Ordeno i mano que aneu casa per casa i emproveu aquesta sabata a totes les noies de la contrada. Una sabata així sembla feta expressa per a una sola persona.

 NARRADOR 17: I així va ser com els criats del Príncep van anar casa per casa per mirar de trobar la propietària d’aquella sabata, que li havia robat el cor.

(Entra la Ventafocs que es posa a escombrar  i després les cosines i la tia)

 NARRADOR 18: Per tot el poble corria el rumor que el príncep buscava una noia que havia aparegut al Palau.

NARRADOR 17: I totes pensaven, que potser serien elles les escollides, si els anava bé la sabata que li havia caigut al Palau.

NARRADOR 18: També les cosines de la Ventafocs esperaven provar que els anés bé aquella sabata.

BRUNZINA: Aquesta ocasió no la podem deixar escapar. A una de les dues ens ha d’anar bé aquesta ditxosa sabata.

 FRANZINA: Me la posaré encara que m’hagi de retallar algun dit.

 TIA BRUIXA: Cuiteu, noies que els criats de Palau són aquí per provar-vos la sabata.

            (Entren dos criats)

 CRIAT 2: On són les noies de la casa?

 CRIAT 3: Els hem de provar la sabata, per veure si s’ajusta al seu peu.

 TIA BRUIXA: Una de les dues ha de ser, n’estic segura.

            (Es proven la sabata)

 BRUNZINA: Clavada, és realment feta a la mida del meu peu.

 CRIAT 2: Però, què diu? Si el peu li balla millor que no ballava al saló de Palau.

 FRANZINA: És justa feta per al meu peu.

 CRIAT 3: Però, què diu? Si, no li entraria ni que li ribotéssim els dits del peu!

 TIA BRUIXA: Torneu-ho a intentar… a vegades, una segona comprovació pot resultar positiva.

CRIAT 2: No s’hi amoïni, senyora, que aquests peus no s’hi acosten ni en broma.

CRIAT 3: I no hi ha ningú més a qui li puguem provar la sabata?

TIA BRUIXA: Doncs, no. Jo només tinc dues filles.

CRIAT 2: I aquella noia d’allà?

TIA BRUIXA: La Ventafocs? No faci riure, és la criada que fa les feines de la casa.

BRUNZINA: Si no ens ha anat bé a nosaltres, què et sembla amb aquesta merdosa.

FRANZINA: Si no sabria ni com posar-se una sabates com aquestes.

CRIAT 3: De tota manera, ho provem.

TIA BRUIXA: No cal, ja es poden estalviar la feina.

CRIAT 2: Tenim ordres estrictes de provar-la amb totes les noies del comtat.

           (S’acosten a la Ventafocs, i es prova la sabata)

            (Es mouen a càmara lenta sorpresos)

CRIATS: És ella!  És ella!  (Sonen les trompetes, i entra el príncep)

PRÍNCEP: Senyora, veniu a Palau que esteu cridada a ser la princesa.

           (se’n van cerimoniosament)

NARRADOR 19: I així va ser com la nostra Ventafocs va esdevenir la princesa, deixant amb un pam de nas les dues malèvoles cosines i la seva mare.

           (surten els criats que preparen les taules)

NARRADOR 20: Però, el conte no s’acaba aquí. Perquè el casament es va preparar tot seguit.

NARRADOR 19: El rei va voler convidar-hi els nobles senyors de tot el comtat.

NARRADOR 20: I, entre aquests, també van convidar al casament el senyor Vilademany, el pare de la Margarideta, que l’havia rebutjat temps enrere.

NARRADOR 19: Però el pare no va reconèixer la seva filla vestida de princesa.

NARRADOR 20: I la Ventafocs, la Margarideta, en saber que hi assistiria el seu pare, va manar que no posessin sal en el menjar.

PRÍNCEP: (dirigint-se a tots els comensal) Hem disposat les millors menges, el millor aviram i les millors verdures. Ha estat un àpat exquisit, no?

HOME RIC: Un àpat excel·lent, és cert. Llàstima que hi faltés una mica de sal.

DONA RICA: Si, sense sal no tenia gaire gust de res.

VENTAFOCS: Una mica de sal, trobeu a faltar?

PRÍNCEP: No és cert que una vegada vau rebutjar una filla perquè us estimava com la sal?

VENTAFOCS:  Ja ho veieu, pare, si n’és d’important una cosa tan senzilla com la sal.

NARRADOR 21: No ens posem sentimentals, us estalviarem l’escena del pobre pare plorant per haver recuperat la filla.

 NARRADOR 22: I la de la nostra Ventafocs, que no sap si plorar d’alegria pel casament o de sentiment per haver retrobat el pare.

 NARRADOR 21: El millor que podem fer és celebrar-ho tots plegats

 NARRADOR 22: I com que no ens han convidat al casament, podem fer-ho amb una bona castanyada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *