BLANCANEUS

(Anar a la Taula de Continguts)

BLANCANEUS

NARRADOR 1: Hi havia una vegada, en un país llunyà, i en aquella època en què els ases parlaven i les oques encara no duien bec, una nena molt bonica, una petita princesa que tenia la cara blanca com la neu, els llavis vermells com la sang i el cabell negre com la nit. El seu nom era Blancaneus.

(Entra la Blancaneus i s’asseu a un costat de l’escenari. Pot llegir el llibre MIRALL TRENCAT)

NARRADOR 2: La Princesa, però, tenia una madrastra, la reina, que era molt vanitosa. I tenia molt mal geni.

(Entra la Reina, acompanyada d’una donzella)

REINA: Aquest cabell trobo que m’afavoreix molt, oi?

DONZELLA: Oi tant, senyora Reina. Us afavoreix d’allò més.

REINA: No sé si posant-m’hi aquesta cinteta, encara quedaria millor.

DONZELLA: Voleu dir, majestat?

REINA: Descarada! Goses posar en dubte la paraula de la teva Reina?

DONZELLA: No, no, senyora Reina. Teniu tota la raó, Majestat: amb aquesta cinteta al cap el vostre aspecte milloraria.

REINA: Seràs descarada i poca-solta. Goses dir que no estic prou bé així? Que necessito una cinteta per a ser més bonica?

DONZELLA: Perdoneu, majestat, però…

REINA: Ni peròs ni romanços. Si el que has de dir són ximpleries, val més que callis. Que sigui la darrera vegada que em contradius o que poses en dubte la meva bellesa.

DONZELLA: No tornarà a passar. Us ho asseguro.

REINA: Així ho espero. Digues que em portin el mirallet que vull acabar d’arreglar-me

(La Donzella li porta i se’n va)

REINA: Mirallet, mirallet, digues, qui és la més bonica de totes les dones?

MIRALL: Tu ets, oh Reina, la més bella de totes les dones.

(música)

NARRADOR 1:  La nostra Blancaneus, tendra i delicada, creixia al castell procurant de no fer enfadar la madrastra. I cada dia es feia més bonica, més dolça, més carinyosa.

NARRADOR 2: I la Reina, sempre orgullosa, estava admirada de la seva bellesa i volia que tothom li ho digués a cada instant. I ningú gosava contradir-la.

(Entra el Rei acompanyat d’un criat)

REI: Com està avui la meva Reina?

REINA: La teva Reina s’està arreglant per al ball d’aquesta nit.

REI: Però, si aquesta nit no hi ha cap ball? Avui precisament tinc un dia de molta feina…

REINA: Dons queda decidit que aquesta nit hi haurà ball de gala. (s’adreça a la donzella) Ja pots donar les instruccions perquè ni hi falti de res.

REI: Però… si et deia que…

REINA: (Sense fer-n’hi cas) Vinga, mou-te que m’has d’ajudar a empolainar-me.

(entren dos pagesos)

PAGÈS 1: Senyor Rei, aquest ha estat un any de gran sequera, i si no podem regar els nostres camps podem perdre la collita.

PAGÈS 2: I si no tenim collita, tampoc podrem pagar els impostos…

REI: Ja us entenc, ja. Però no sé pas què hi puc fer, jo?

REINA: A veure si encara pretendran que els fem ploure, nosaltres.

PAGÈS 1: Si una part l’aigua del canal que va a parar als vostres jardins, poguéssim fer-la servir per a regar…

REI: En podem parlar, sí. Perquè, al capdavall tampoc és el que ens hi passegem per aquests jardins, i als estanys tampoc els vindrà d’aquí una mica de més o de menys d’aigua. (dirigint-se al criat). Desvieu la meitat de l’aigua del canal cap a les sèquies i els camps de l’entorn del castell.

CRIAT: Així ho farem tot seguit, majestat, com vós ordeneu.

REINA: Te’n guardaràs prou de tocar una sola gota d’aigua dels meus jardins. Els meus salts d’aigua, els meus estanys…

PAGÈS 2: Com a mínim, si poguéssim disposar-ne de nit…

REI: Tenen raó, no? De nit ni ens en adonarem que baixi un xic menys d’aigua. Vinga, vés  donar compliment a les meves ordres.

CRIAT: Així ho farem tot seguit, majestat, com vós ordeneu.

REINA: Te’n guardaràs prou de tocar una sola gota d’aigua…

PAGÈS 1: Si almenys poguéssim ajornar els impostos…

REI: Això, doneu-ho per fet. Podeu pagar a terminis, i si la sequera continua podríem parlar d’una rebaixa…

REINA: Teniu de temps fins al ball de mitja nit. I si la sequera continua no és pas problema nostre. (adreçant-se al critat) Corre a fer saber a tot el poble, que avui mateix han de fer el pagament, si no volen ser el blanc de les ires del Rei.

REI: Però, si jo…

CRIAT: Així ho farem tot seguit, majestat, com vós ordeneu.

(se’n van els pagesos, el criat i el Rei, i entra el mirall)

REINA: Mirallet, mirallet, digues, qui és la més bonica de totes les dones?

MIRALL: Tu ets, oh Reina, la més bella de totes les dones.

DONZELLA: És el que us diem, majestat, sou una de les més bella de totes les dones del món.

REINA: Què vols dir amb això d’”una de les més belles”… és que n’hi ha alguna altra potser?

DONZELLA: No, no, senyora Reina. Només volia dir…

REINA: Què carat has de saber tu el que volies dir.

DONZELLA: Teniu tota la raó, majestat…

(música)

NARRADOR 1:  I ja ho he dit abans, la nostra Blancaneus, tendra i delicada, creixia al castell i cada dia es feia més bonica, més dolça, més carinyosa.

NARRADOR 2: I ja ho he dit abans. La Reina, sempre orgullosa, estava admirada de la seva bellesa i volia que tothom li ho digués a cada instant. Però, i això no ho he dit abans, cada vegada tenia més enveja de la jove Blancaneus.

(La Reina es mira amb menyspreu la Blancaneus)

CRIAT: Hi ha un xicot que demana per la Blancaneus.

XICOT:  Majestat, he sentit dir que la vostra filla…

REINA: Fillastra!

XICOT: Vull dir que la vostra fillastre, és una noia molt dolça i molt bonica.

REINA: Pssse… com tantes altres.

XICOT: Mireu, jo li duia aquest present, i un ram de flors…

CRIAT: Aviso a la Blancaneus, senyora?

REINA: Està molt enfeinada la Blancaneus, per perdre el temps en ximpleries.

(Li pren el ram i el regal, i tot seguit ho tira a les escombraries)

XICOT: Potser un altre dia, o al ball d’aquesta nit.

REINA: No hi haurà ball per a la Blancaneus, i per a tu tampoc. Porteu-me el mirall.

(el xicot i el criat se’n van)

REINA: Mirallet, mirallet, digues, qui és la més bonica de totes les dones?

MIRALL: La més bella és… la més vella és…

REINA: Que tartamudeges, potser? Tant et costa dir que sóc la més bella de totes.

MIRALL: La més bella és …. La Blancaneus.

REINA: Com dius? Com goses dir això, a la teva Reina? (pausa)  Escolta’m bé. Mirallet, mirallet, digues, i t’ho dic per última vegada, qui és la més bonica de totes les dones?

MIRALL: La més bella és… Blancaneus.

REINA: Mal llamp de vell mirall,  al carall!

(El criat llença mirall)

REINA: Digues, tu, donzella, quina és la dona més bella del món? Però, vés amb compte amb el que dius.

DONZELLA: Jo… majestat… el que vós digueu… majestat…

REINA: Què passa?  Que no goses dir la veritat?

DONZELLA: El que no goso dir és una mentida.

REINA: Doncs, digues una mentida, però digues que sóc la dona més bella del món.

DONZELLA: Bé, doncs, amb el vostre permís diré una mentida: la més bella sou vós, majestat.

REINA: Feu venir el caçador, que li haig de donar un encàrrec! De seguida!

DONZELLA: Ara mateix, senyora reina.

(Mentrestant, apareix el caçador, que rep l’ordre de la Reina, i aquesta se’n va. El caçador s’enduu la Blancaneus i se’n va sense sospitar res)

NARRADOR 2: I així va ser com la Reina madrastra va encomanar al caçador que s’endugués la princesa Blancaneus cap al bosc. I un cop allà, la matés. Com a prova de la mort de Blancaneus, la malvada Reina reclamà al caçador que li portés el cor de la princesa.

NARRADOR 1: Poc s’imaginava la petita Blancaneus cap on anava amb el caçador. Ella collia floretes i cantava i reia i jugava amb els animalons del bosc. Fins que van arribar a una esplanada.

CAÇADOR: Què et sembla si parem una estona. No estàs cansada?

BLANCANEUS: No, però si et sembla, mentrestant puc collir unes floretes…

CAÇADOR: És que t’haig d’explicar una cosa…. i no sé com dir-t’ho… la teva madrastra…

NARRADOR 2: Allí el caçador, que no es veia amb cor de matar la princesa, li explicà les intencions de la seva madrastra i li va dir que fugís bosc endins. I, de tornada, com que el caçador s’havia compromès a portar-li el cor de la Blancaneus, va caçar un porc senglar per a portar-ne el cor a la madrastra perquè es pensés que era morta.

NARRADOR 1: La Blancaneus, en veure’s sola, va sentir por i plorà. Plorant i caminant passà la nit, fins que, a trenc d’alba, va arribar a un clar en el bosc i descobrí allà una casa preciosa.

BLANCANEUS: Ja fa hores que camino. Estic cansada. Em quedaré aquí, a veure si puc menjar una mica i descansar. (Va mirant ) Quines cadiretes més petites, i quins llitets!  Potser valdrà més que dormi una estoneta.

(entren els 7 nans cantant una cançó. Veuen la noia i se la miren sorpresos)

NARRADOR 1:  I així va ser com la bonica Blancaneus es va quedar a viure a la caseta del bosc, amb els nans.

NARRADOR 2: El conte diu que mentre els nans eren al bosc a treballar, ella es cuidava de la casa, netejava, feia els llits i els preparava el menjar.

NARRADOR 1: La sabien llarga aquests nans… ja havien trobat la minyona.

NARRADOR 2: Bé tampoc sabem si va anar ben bé així…

BLANCANEUS: (Cantussejant mentre s’arregla les ungles)

(Entren els set nans, tot cantant)

TOTS: Hola, Blancaneus!  Ja som aquí! Què tenim avui per sopar?

BLANCANEUS: Hola, petitons meus. Avui tenim amanida amb pastanaga ratllada, i nous picades, rotllets de pernil dolç i una macedònia de fruita per a llepar-se’n els dits.

(S’asseuen decidits)

BLANCANEUS: Ei, nois que m’heu d’ajudar!  Vinga tu posa l’enciam en remull i renta’l, bé, Tu, a pelar les pastanagues. Noi a trencar les nous i fer-ne bocins ben menuts. Vinga, no t’escapis que et toca preparar el rotllets. I vosaltres a pelar la fruita per la macedònia.

Va, no us hi encanteu, que si no soparem mai més. I penseu que havent sopat els qui ahir van rentar els plats avui els toca desparar taula i escombrar; i els qui van escombrar, avui han de preparar el llits.

Que jo tota sola no dono l’abast.

NARRADOR 1: I així van passar els dies i les setmanes. I la Blancaneus era d’allò més feliç amb els nans del bosc.

NARRADOR 2: I així van passar els dies i les setmanes. I els nans també eren feliços amb la seva Blancaneus, tot i que no acabaven d’entendre que la feina d’una mestressa de casa fos ben bé aquella.

NOI DE LES POMES: a… Maria…  Que hi ha algú?

BLANCANEUS: No us pas deixar entrar, que els nans sempre em diuen que no haig de parlar amb desconeguts.

NOI DE LES POMES: Però jo no sóc pas un desconegut. Sóc el veí de l’altra banda de la muntanya que us vinc a portar un cistellet de pomes.

BLANCANEUS. Gràcies, però no us les puc pas acceptar.

NOI DE LES POMES: Ni que fóssiu la princesa del pa tou!

BLANCANEUS: I qui em diu que no estan enverinades?.

NOI DE LES POMES: Enverinades? D’on heu tret aquestes bajanades! De desagraïts l’infern n’és ple. (se’n va tot menjat un poma)

NARRADOR 1: I així van passar les setmanes i els mesos. I la Blancaneus era d’allò més feliç amb els nans del bosc.

NARRADOR 2: I així van passar els setmanes i els mesos. I els nans també eren feliços amb la seva Blancaneus, tot i que tot i que ja els començava a pujar la mosca al nas. Però a qui de veritat li pujava la mosca al nas era a la Reina madrastra.

REINA: Mirallet, mirallet, digues, qui és la més bonica de totes les dones?

MIRALL: La més bella és… la més vella és…

REINA: Que tartamudeges, altre cop? Tant et costa dir que sóc la més bella de totes.

MIRALL: La més bella és …. La Blancaneus.

REINA: Com dius? Com goses dir això, a la teva Reina? (pausa)  La Blancaneus és morta. Escolta’m bé. Mirallet, mirallet, digues, i t’ho dic per última vegada, qui és la més bonica de totes les dones?

MIRALL: La més bella és… Blancaneus. Segueix sent-ho Blancaneus, que ara viu al bosc a casa dels nans.

REINA: Mal llamp de vell mirall,  al carall!  (Dirigint-se a la donzella) Prepara’m la poma més maca que trobis i el verí que guardo per a les grans ocasions.

(Li porta una poma i un flascó per emmetzinar-la)

NARRADOR 2:  I així va ser com a la perversa madrastra es disfressà de velleta per anar a enverinar la Blancaneus, i poder ser així la més bella del món.

NARRADOR 1: I la Blancaneus es trobava sola a la casa dels nans, enfeinada com sempre, per tenir-ho tot a punt per quan vinguessin els nans.

VELLA: A, Maria! Que hi ha algú?

BLANCANEUS: Estic tota soleta, i els nans m’han dit que em malfiï dels desconeguts.

VELLA:  Et malfiaràs d’una velleta, que no porta sinó un cistellet de pomes…

BLANCANEUS: Dona, jo…

VELLA: Mira, com que m’has caigut simpàtica et regalaré un poma. És d’allò més bona i sucosa. Tasta-la.

BLANCANEUS: Podria guardar-la per quan vinguin els nans…

VELLA: I com vols repartir-te una poma entre set. Val més que te la mengis tot seguit, i no cal que els en diguis res.

BLANCANEUS. Ah, “vale”!  (i agafa la poma i hi clava una mossegada. Al cap d’uns moments cau a terra desmaiada i la vella se’n va tota satisfeta)

NARRADOR 1: I així va ser com la pobra Blancaneus va caure a terra en menjar-se la poma. Però en realitat no es va acabar de menjar la poma enverinada, perquè amb les presses per menjar-se-la abans no vinguessin els nans, li va quedar ennuegada al coll.

(entren els nans)

NARRADOR            2: Però els nans, en arribar a la casa, la van trobar estesa a terra i van creure que era morta. I ploraven desconsolats.

NAN 1: Qui ens rebrà ara amb un somriure.

NAN 2: Qui ens organitzarà la vida.

NAN 3: Qui ens dirà quan hem de rentar els plats i quan hem de parar taula.

NAN 4: Qui ens donarà l’escombra, i qui dirà on és la galleda per fregar.

NAN 5: Qui ens dirà quantes patates hem de pelar.

NAN 6: Qui ens renyarà quan no li fem el llit com ella volia.

NAN 7: Qui ens dirà bona nit, amb un somriure.

(entra un vailet)

 

PRÍNCEP: Què és tot aquest enrenou?

TOTS: El príncep blau.

PRÍNCEP: Príncep blau? Ho dieu pel color de la camisa?

NAN 1: La Blancaneus ha estat enverinada per al perversa reina, la seva madrastra.

NAN 2: La seva madrastra estava gelosa perquè ella era més bonica que ningú.

NAN 3: Només tu pots salvar-la.

PRÍNCEP: Jo? I com ho haig de fer pobre de mi? Si no hi entenc res de metzines ni de medicines.

NAN 4: No siguis encantat, o no et facis el ximplet.

NAN 5: Només cal que li facis un petó, i ella recuperarà la vida.

PRÍNCEP: Si és així de fàcil… tampoc hi perdem res per provar-ho. (s’hi acosta a poc a poc)

NAN 6: I tan bon punt es desperti, et reconeixerà com el príncep blau.

NAN 7: I podreu casar-vos i ser feliços i menjar molts anissos.

PRÍNCEP: (retirant-se de cop) Ep, això no entrava en el tracte! Una cosa és que recuperi la vida i es quedi a viure amb vosaltres, i l’altre que me l’hagi d’endur jo.

NARRADOR 1: I així podia haver estat que el conte acabés malament, amb la pobra Blancaneus morta, i els set nans altre cop sols a la seva caseta del bosc.

NARRADOR 2: I així podia haver estat que el conte acabés malament, amb la madrastra havent-se sortit amb la seva i el mirall donant-li la raó que era la reina la més bella de totes les dones…

(El príncep que ja se n’anava, torna enrere)

PRÍNCEP: Ah, amb tot aquest enrenou, ja me n’oblidava. Jo venia a dir-vos que ara mateix comença la castanyada al patí de l’escola.

TOTS: La castanyada?

PRINCESA: (aixecant-se) La Castanyada? Aquesta no me la perdo. Ets el meu príncep blau. Som-hi tots.

(Anar a la Taula de Continguts)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *