Autoritat docen, la justícia i l’eficàcia


/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

AUTORITAT DOCENT, LA JUSTÍCIA i L’EFICÀCIA

L’article 103 de la Constitució Espanyola diu que l’administració pública serveix amb objectivitat als interessos generals i actua d’acord amb els principis d’eficàcia, jerarquia, descentralització, deconcentració i coordinació amb sotmetiment ple a la llei i el dret. Per eficàcia d’una cosa l’entenem com la virtut de produir l’efecte volgut. La descentralització, la desconcentració i la coordinació han de servir al principi d’eficàcia sense la qual no tindria sentit la justícia. Avui, quan el debat sobre l’autoritat docent està més obert que mai ens haurem de preguntar si l’autoritat legal, atorgada per llei, va acompanyada d’autoritat moral, atorgada per prestigi. Al capdavall, si no és pel prestigi què ens queda als docents?. Si la resposta té com a argument la referència a un text legal totes les accions escomeses contra els docents tenen la consideració de delictes i es jutjarien pel penal. En una societat judicialitzada en la que qualsevol punt de vista diferent pot comportar una denúncia als jutjats posa en dubte el principi d’eficàcia que defensa l’article 103. S’han calculat els costos econòmics que genera la banalització de la justícia per denúncies inconsistents i amb molt poc fonament?:

En el jutjat de Santa Coloma de Farners, penal nº 3, el dia 6 d’octubre vaig assistir al que és el contrari de l’eficàcia d’un servei públic. Una denúncia que després va ser retirada va generar una mobilització de funcionaris, d’advocats de les parts denunciades, de funcionaris docents, de jutgessa que per cert va arribar tard, de fiscal, i de tot un seguit de servidors de la cosa pública. El cost que ha suposat un judici truncat és molt elevat. En un moment de magres pressupostos i en que es reclama l’eficàcia de les administracions, resulta impactant que quinze persones, mig jornal, suposi pel cap baix 22.000 euros a les administracions que al final s’han llençat a la claveguera.

S’hauria de posar fre a les denuncies sense justificació aparent i si convingués caldria fer pagar part de les costes a aquells que sense excessius escrúpols generen costos importants per a les administracions. Interior ho aplicarà en el cas dels rescats per part dels bombers. La imatge de la justícia en l’opinió pública és molt baixa i en descens. Posar filtres seria més que necessari i, en faltes, no s’hauria de tramitar cap expedient que prèviament no hagués passat per una mediació. I no seria cap novetat. Potser així faríem una justícia més àgil i més eficaç tal com diu la Constitució i ens oblidaríem de la cèlebre frase del polític andalús Pedro Pacheco quan es referia al “cachondeo de la justicia”.

Àngel Guirado Serrat

El nou eixample de Girona

El nou eixample de Girona

L’EIXAMPLE DE GIRONA

 

 

Tal com avui entenem l’eixample ens referim a la zona de barri considerada com a tal que abraça un perímetre ampli i més esponjar urbanísticament que podem situar entre els termes de la Plaça de Catalunya al sud, el carrer de la Creu al Nord i limitat a l’est pel riu Onyar i l’Oest pel carrer Barcelona. A grans trets, llevat de petits detalls, aquesta és la configuració que està a la ment dels gironins de la zona. Això, un cop definim el creixement de la ciutat tenim altres eixamples que esdevenen perllongació del primer i que ara tenen noms com Avellaneda, Pla de Palau, Palau. D’altres mantenen el sentit original del terme com el Mercadal, per posar un exemple, signe inequívoc de la nova Girona de primers del segle XX.  D’altres són el resultat del creixement seguint les vies de comunicació com és el cas de Santa Eugènia i Salt. Han desaparegut d’aquests indrets les indústries i les zones d’una economia pròpiament familiar: masos, bòbiles i petites indústries. Els nous eixamples han resultat ser part del retrobament de la tranquil·litat que no es gaudeix en la ciutat avui barri Vell. Un dels principals impulsors del model d’eixampla fou l’arquitecte Eugeni Campllong que impulsà un model que feia compatible el creixement de la ciutat més enllà de les muralles i les necessitats d’un procés d’industrialització creixent.

 

Avui encara som hereus d’aquest creixement. Si la “descentralització” urbanística s’obria cap a l’exterior, el creixement ràpid fruit de la industrialització genera necessitats d’habitatges no sempre amb els serveis corresponents. Les quatre estacions de tren de les que gaudia la ciutat, les indústries al sector del Mercadal i l’increment de la població, són de forma interdependent factors que expliquen i donen lloc a l’actual eixampla, sense noms, de la ciutat. També encara avui es pateixen algunes de les característiques d’un model de  ritmes i configuracions diferents. L’eixampla original d’habitatges que comencen a envellir a habitatges moderns amb serveis insuficients.  El vell eixampla ha hagut de trobar respostes a la manca d’aparcament en els habitatges, ha de veure encara edificis en ruïna com al Joan Maragall, una saturació de contenidors en zones de pas i amb poca visibilitat, un enllumenat deficient com el que pateix el Joan Maragall-Creu, transformadors en espais públics i un cert desordre viari més culpa dels conductors que de l’ajuntament: aparcaments en doble fila, en revolts, en càrrega i descàrrega, de ciclistes que no respecten en cap cas, dic en cap cas, semàfors, voreres, sentits de circulació.

 

El nou eixample, lluny de les meravelles que podria suposar el nou urbanisme, està mancat de principis bàsics de sostenibilitat: contenidors soterrats, ocasió única per definir el nou model de recollida, aparcament desordenat per incivisme, neteja de carrers insuficients per la llunyania del centre comercial, insuficient presència policial, cosa que posa de relleu allò que ja es definia com a característiques de l’eixample: pèrdua dels signes d’identitat com a barri, insuficència dels serveis bàsics i creixement nou amb els dèficits de sempre. Les noves escoles redreçaran el futur de ben segut, però la opinió de les persones costarà força més de canviar. I això és el que pensen. Elles també necessiten de l’atenció del seu ajuntament i del que esperen així mateix una resposta.

 

Àngel Guirado i Serrat

La ciutat contaminada

LA CIUTAT, CONTAMINACIÓ CONTROLADA ?

Quan els problemes se’ns acumulen, les persones tenen dificultats per gestionar-los satisfactòriament. A un problema de la manca d’aigua s’hi pot afegir el dels incendis i, no a més tardar, els de la contaminació atmosfèrica que plana sobre la ciutat. En un dels recorreguts que en aquests dies hem pogut realitzar des de la variant de Girona s’observa amb certa coincidència la presència d’una boirina que entela i desdibuixa la netedat dels edificis i l’estructura de la trama urbana. Una afirmació sobre el fet contaminant que pateix la ciutat de Girona podria semblar precipitada si no ens ajudem d’arguments. La realitat visual, l’anàlisi organolèptic i la valoració tècnica ens poden portar cap a una afirmació més contundent de la que aquí voldria fer.

La nostra ciutat, igual que d’altres de les mateixes condicions, situació, dimensió i sistemes de producció, precisen de materials per a la seva construcció urbanística. Rajoles, ciment, moviments de terra, extraccions de pedra, asfaltat, tots ells en quantitat importants representen moviments, transport i extraccions que s’han de fer, per economia, en espais propers a la ciutat. Valgui l’exemple del Pont Major amb la proximitat de la pedrera. Qualsevulla d’aquestes activitats genera partícules en suspensió, imperceptibles la majoria de les vegades, altament contaminants. En períodes de sequera, com les d’ara, això és més pronunciat per la dificultat de que hi hagi sedimentació de les mateixes i en conseqüència l’indicador per patir patologies respiratòries és més alt.

Els vehicles a motor, el rodatge dels mateixos pels carrers de la ciutat és una altra font de contaminació que s’afegeix a l’anterior. Girona té un trànsit rodat complex i dens, tant per la seva dimensió com a ciutat com pel parc automobilístic que és alt. Les xemeneies, estufes, el fums de fàbriques i d’altres gasos procedents de la combustió segueixen afegint-se a la resta de materials en suspensió. Els arbres de carrers i places desprenen en aquests dies el pol·len que tantes al·lèrgies provoca. Preveient períodes secs serà convenient replantejar determinades espècies.

La proximitat a l’aeroport augmenta els sediments per combustió del querosé sobretot en els enlairaments dels avions molt propers a la ciutat en alçada. La crema d’escombraries i d’altres material de rebuig a la incineradora de Campdorà genera dosis mínimes de dioxines , furans, plom i d’altres partícules que també contribueixen a una salut medioambiental de l’aire preocupant. Per acabar, les obres del TAV que aviat començaran provocaran un increment significatiu d’una pol·lució ambiental, a cops inobservable, d’un aire brut que respirem tots els gironins i gironines si no canvien les condicions climatològiques. Però l’activitat humana és imparable. Per contrarestar-la calen respostes immediates per tal de que la salut dels gironins , la dels nostres pulmons sobretot, no vagi a pitjor. Són nous problemes als quals cal plantejar noves solucions, intel·ligents, urgents i pràctiques.

Àngel Guirado i Serrat

Vajmos a verj…, peajes !

Avui hem seguit els problemes que ha tingut el president de la cambra baixa per a ser investit. Han calgut dues votacions com mai havia passat. Aquesta és una proba inequívoca del perfil que té el diputat Bono als ulls dels catalans. Jo sóc i em sento socialdemòcrata però tinc les meves reserves sobre el ja president de les corts generals. Caldrà estar molt alerta en els primers dies de funcionament de la cambra i les actituds envers dels partits catalans. La prudència i el seny s’imposarà en els primers dies. Serà així quan la relaxació envaeixi una manera de ser més propera a altres formacions polítiques ?. Quins peatges hauran de pagar els partits catalans llevat del PSC per estar a la mesa del congrés ?. I, serà aquest el peatge que el PSOE haurà pagat per no tenir el Sr. Bono en altres espais polítics més compromesos i menys remunerats ?.

Àngel Guirado i Serrat

Venen temps, molt i molt difícils

Que venen temps molt i molt difícils ja no ho dubta ningú. Que només tenim por quan veiem les orelles del llop, també. Som un país que només entenem el pal i poc més. Darrerament, a l’àrea urbana de Barcelona es donaven missatges de que no hauríem de patir fins a la tardor. Malament !. Patir és una cosa ben diferent d’estalviar. Patim quan després d’estalviar no ens en sortim. L’estalvi és una actitud fins i tot molt positiva quan les coses van grasses. Per tant, si no ens ensenyen les orelles del llop difícilment canviarem els comportaments individuals. No és ja que parlem de la cultura del l’estalvi d’aigua, concepte lligat a la consciència social, sinó que per arribar-hi s’ha de treballar pel canvi individual, el de les persones com a individus. Només així podrem arribar algun dia a poder parlar de la cultura de l’aigua.

Avui a la tertúlia de Catalunya Ràdio s’ha parlat de la incoherència de que ens cobrin un mínim, gastem o no, i que ens privin de gastar aquest mínim, ni que sigui regant les plantes. Algú fa el negoci, no?. És el mateix passa amb les bombones de butà, el cobre tot el seu contingut i, en canvi, sempre en queda un fons que es retorna. Vaja, cornuts i pagar el beure.

Àngel Guirado i Serrat

Protestes a canvi de què?

Tenim un munt de protestes en l’agenda. Som un país que protesta per qualsevol motiu ?. Jo crec que no, però sabem que protestar té en la majoria de les ocasions el seu efecte. Si no, mirem que tenim a l’agenda.

La protesta per la guerra de l’Irak va acabar amb el govern del Partit Popular. Avui no es dóna credibilitat a la línia de Molt Alta Tensió, la MAT. La convocatòria del diumenge 30 de març a Girona en dóna fe. Els problemes pel transvasament no dóna especials alegries als pagesos de la conca del Segre ni la del Ter. Ja no parlem de la franja de ponent ni a la d’Aragó. Aigua i llum van de bracet.

Si ens aturem a les ampliacions de les vies de comunicació, la nacional II i l’autopista tenen les oposicions dels municipis pels quals està prevista la seva ampliació no en la seva necessitat sinó en el traçat. Es creu necessari però no per al propi municipi. El TAV que transcorre per les nostres comarques no és ben vist per alcaldes de les comarques del nord pel que suposa el trinxament del territori.

Sabem el que realment volem?. Pot ser sí, però sabem el que necessitem?. Crec que no. I no parlem dels incendis. Ningú en parla tot i que tenim un Pla. Però ens entestem en discutir uns temes que ja estan coll avall i, en canvi, un de molt important que pot ser greu d’aquí a pocs dies si no plou, els incendis, ningú n’està parlant. Doncs bé, jo sí i insisteixo, serà el més gran dels problemes que tindrem d’aquí a finals d’any. Perquè parlem d’aigua de boca i aquesta ens farà falta per apagar el foc.

Aigua de boca, jo diria de dutxa, de cuina, que de la boca se’n cuiden les plantes industrials de comercialització de l’aigua d’ampolla. Aquestes tenen l’explotació comercial d’un bé universal i fonamental de les persones. Quan les vaques van grasses no ho ha problemes. Quan estan primes, és com el gos que tot li són puces.

Què diuen els accionistes de les empreses comercialitzadores d’aigua d’ampolla i d’aigua potable?. Què hi diuen els d’Avertis, Acesa, Acciona,…d’Adif, d’Endesa, Gas Natural ?. Què passa amb els bens naturals i necessaris com el petroli, l’aigua, el gas i fins i tot l’aire que respirem?. Algun dia ens el faran pagar i car. De fet ja el paguem per la via dels impostos indirectes.

Àngel Guirado i Serrat.

Girona. Escalfors postelectorals municipals.

ESCALFORS POSTELECTORALS

El pati està que bull i encara dura la ressaca d’una jornada electoral en que el guanyador ha estat l’abstenció. També duren tènuement aquells signes d’una campanya en la que va predominar el simbolisme per sobre de les grans propostes programàtiques. Les imatges d’en Duran i en Mas amb una samarreta enfundada per sobre de la camisa, els globus verds que la furgoneta verda d’IC-V, entregaven a l’entrada del Col·legi Verd, el kit per als abstencionistes que va promoure CiU, la batalla interna del PPC amb regust de protagonisme personal pel poder, els cartells d’ERC d’una dona que només afegint-hi un accent podria haver dit “dóna per més”, l’actual tripartit del govern municipal desmarcant-se del que han estat quatre anys d’un estira i arronsa perillós. Iniciativa no ha patit el desgast que li podia haver provocat l’afer Núria Pórtules, almenys a Girona capital, sinó tot el contrari. Un panorama postelectoral amb la mirada posada en altres municipis de les comarques gironines, a Roses, Salt, l’Escala, Figueres, que donaran un tomb al govern com és el cas de Figueres, on Armangué, ha dit adéu a la política de primera fila sortint amb la cara ben alta per la dedicació plena a la seva ciutat. A l’Escala i Roses, es tracta d’alcaldes que compatibilitzaven la seva dedicació en altres llocs de representació, Páramo a la presidència de la Diputació i Guinart al Senat. El cas de Salt, habitualment un municipi d’esquerres, Jaume Torramadé ha gaudit durant dues legislatures de la capacitat per transformar de manera important el municipi no sense un desgast que li pot fer perdre el govern de la seva ciutat. La forta immigració no serà l’argument decisiu. A Sarrià tants canvis en poc temps, Turbau, Pichardo i Casero, han dispersat l’electorat. El control per la Diputació veurà efectiva la seva contrapartida en els pactes que es lliuren en diferents ajuntaments i això està escalfant aquest darrer tram de les negociacions.

L’actual conjuntura de resultats a Girona no fa previsible, encara que les tensions internes ho dificultin, cap altre pacte de govern que no sigui la reedició del tripartit. El creixement de CiU, d’ICV i el manteniment d’ERC, junt a la pèrdua del PSC ha de fer pensar sobre les causes d’aquests resultats. El perquè de l’alta abstenció en general i la davallada de regidors en particular exigeix l’exercici d’una reflexió profunda i sense límits sobre els mecanismes d’elaboració de llistes, sobre els missatges programàtics i sobre les polítiques d’aliances postelectorals. Els ciutadans volen saber la utilitat del seu vot. De portes en dins l’objectiu és guanyar i formar govern. De portes en fora no hem de perdre de vista que existeix un cansament entre l’electorat i una manca d’identitat i d’afinitat amb els candidats. Això que sembla un argument simple, fins i tot contestable des del poder, és un dels arguments clàssics de la sociologia i de la psicologia social que tenen molt ben definits i ben identificats els mecanismes de les adhesions personals i col·lectives. Dintre de pocs dies, amb la constitució de les corporacions locals tindrem la constatació d’un exercici complex i inintel·ligible per a molts, però perfectament legal, com són les polítiques de pactes on l’aritmètica, les fílies i les fòbies canviaran governs que fins ara semblaven estables. I es tornarà a parlar de la Llei electoral i del frau que suposa canviar les voluntats dels ciutadans. Més endavant, entrada la legislatura, mocions de censura faran canviar governs en un “dejà vu” ple de tensions. I tornarà la calma relativa, entre retrets, fins a les eleccions generals recomençant un nou cicle. La realitat és tossuda i sempre s’imposa contra aquells que creuen que la culpa sempre és dels altres.

Àngel Guirado i Serrat

Girona. Dies de futbol.

DIES DE FUTBOL

Després de quatre temporades la ciutat de Girona torna tenir el seu equip de futbol a la segona divisió, la pobra si es vol per parlar en plata, el pont o la transició cap a la segona A, de més cost però també la que aporta uns rendiments inexistents en les altres categories. Molts gironins, socis o simpatitzants, es pregunten hores d’ara, si aquest cop sí serà la consolidació del club cap a la categoria que es mereix una ciutat que passa per ser de les més riques i benestants de l’estat. Com ja ha passat en d’altres esports, la història ens confirma que la riquesa econòmica es transforma en d’altres indicadors socials i culturals, d’oci però no de l’esport el qual no rep tots els suports d’escalf ciutadà ni els econòmics indispensables.

En paral·lel, ni que fos per una estratègia ben planificada, es presentava el llibre d’en Carles Teixidor “Històries de la Immortal” que vol ser un relat de la vida futbolística del Girona entre els anys vuitanta-vuit i noranta-cinc, en clau satírica, irònica i indefinida del que van ser unes temporades de clarobscurs en la gestió segons l’autor. Ni que sigui perquè les apostes polítiques i esportives es dibuixin millor de cares a un futur esperançador, aquest llibre pot ser una contribució en positiu a la millora del que ha estat un dels dèficits esportius més aclaparadors de la ciutat i per no caure en els errors de sempre cap al que és, històricament parlant, el seu esport més representatiu.

Just, però, acabada la festa per l’ascens, i dissortadament pels interessos del futbol de les nostres comarques, ens arriba la temuda notícia de la presumpta desaparició de la Unió Esportiva Figueres. Algú que no estima el futbol pot pensar, en clau de rivalitat, que ja els hi està bé. No és això amics, ens convenen rivals potents que omplin Montilivi, que generin moviment de persones, que generin conversa, que omplin premsa, que tot plegat també és activitat econòmica. És un episodi dolorós que posa de relleu la misèria en que es pot convertir un esport si es confia exclusivament en l’economia, en els criteris jurídics i administratius i s’obvien els factors socials i d’arrelament d’institucions quasi centenàries.

El suport de les administracions públiques a l’esport de base justifica que determinades inversions només són possibles des de la iniciativa privada. Si aquesta no existeix, acabarem disposant d’allò que ens hem merescut bé per voluntat o bé per renúncies si voleu ben justificades. Altra cosa és que, en el marc de les obligacions que pertoquen i de les promeses efectuades, la normalització del futbol a Girona passi per acabar de resoldre els problemes a l’estadi de Montilivi,-graderies per exemple-, i configurar un projecte per l’esport d’elit de la ciutat, ben nodrit des de l’esport de base, que contempli aspectes econòmics de suport institucional, socials i empresarials que no discriminin cap entitat perquè totes elles són dignes de portar el nom de Girona i la dignifiquen sobradament.

Àngel Guirado i Serrat

Girona. De vacances.

DE VACANCES

Les agències de viatges gironines treuen fum. Les noies, darrera el taulell, contemplen impertèrrites les cues dels humans que volen canviar d’aires per uns quants dies. Viatgers com si es tractés de la cua del pa un diumenge a la fleca del barri. Cares llargues d’espera o si no, con serien les vacances si no per patir una mica?. Si no vas a un país exòtic, quan més lluny millor i ho pots explicar als amics, no ets ningú. Si a més no ho pots combinar amb d’altres formes de vacances, com uns dies a la platja o a la muntanya, ets poc menys que res. Els creuers i els grans viatges ens ensenyen que el plaer no té límit, ni butxaques. No cal patir per la prou ressentida economia familiar. Ens fan còmodes terminis, deixem de comprar coses bàsiques o ens endeutem. Ara és possible pagar sense interessos en dotze còmodes quotes, d’un any per l’altre, fins al proper viatge, empalmant a plaer. Les preocupacions arriben a extrems ben encadenats: fer la reserva, esperar que te la confirmin, fer les maletes, fer cues a les carreteres, repetir-les als aeroports, esperar que no et cancel·lin el vol, patir per hipotètics atemptats, fer les oportunes vacunacions, resignar-se a alimentacions diferents, programar visites i excursions que no deixen temps per al descans, el pesat retorn que desfà tot el procés d’una cosa acabada. Ens imposem feina per si aquesta ja hagués estat poca: explicar-ho als amics i coneguts, guardar o imprimir les fotos, ensenyar-les en un sopar “ad hoc”, que desestacionalitzaciiem ms d’urants i bars o comerços tural cosa arriben a fer quasi dos mesos de festa, d’a Santa. D’ descansar un dies ja que no podríem tornar a la feina en aquestes condicions tan deplorables. or de la pell, que en dieu?. No es possible tornar de vacances sense

Cal parlar, però, de les estratègies. N’hi ha que disposen de més d’un mes, si hi sumen els dies d’assumptes propis que poden haver acumulat al llarg de l’any. D’altres que se les reparteixen per poder-ne disposar en diferents moments, sigui per Nadal, pels ponts i viaductes, per la Setmana Santa. N’hi ha d’enginyosos que aprofiten la fragmentació dels trenta dies aprofitant caps de setmana i ponts amb la qual cosa arriben a fer-ne quasi dos mesos. Serien els precursors de la desestacionalització na eria els precursors de la desestacionalitzacices de les vacances que tant de futur semblarien tenir si no fos pel calendari escolar que lliga pares i fills. N’hi ha que no poden per una qüestió d’economia domèstica. Els professionals liberals s’ho munten com volen i poden, segons sigui la seva ocupació. D’altres treballen quan els altres fan festa. En fi, una diversitat com diverses són les persones.

Al final cal parlar de la felicitat, aquesta abstracció orientada cap a nosaltres mateixos i que es troba en el nostre interior. Els plaers, segons els filòsofs, els tenim en les coses més insignificants. El descans necessari a l’estiu també es podria portar a terme sense tan neguit i pompositat. Això ja queda a gust de cadascú. Un darrer apunt. Els catalans van gastar al 2005 per vacances, de mitjana, una despesa per persona de sis-cents seixanta-nou euros. Als gironins això suposa una despesa de prop de 56 milions d’euros. El que no sabem són els costos que s’han generat en els països receptors a mig i llarg termini. Això seria motiu d’un interessant estudi.

Àngel Guirado i Serrat

Girona. Aires condicionats.

AIRES CONDICIONATS

Hem passat per una de les dures proves de l’estiu, a Barcelona en tenen una bona mostra. Les puntes de consum d’electricitat semblen amenaçar-nos de les falles en el subministrament a la Costa Brava, com cada any. Ens havien dit que la línia de les Gavarres solucionava el problema, almenys temporalment. La forta inversió amb costos econòmics i polítics no ha servit per eliminar l’amenaça d’una manca de potència que ens deixaria ensenyant les vergonyes una vegada més. Són molts els ciutadans que no coneixen la realitat de la situació ni tenen arguments en contra tot i les explicacions rebudes des dels governs locals, autonòmics i estatals. Jo no sé encara que hi ha de veritat ni si els perills segueixen existint. La gran apagada de la ciutat comtal torna a posar els dubtes en primera línia. Els contraris a la línia de Molt Alta Tensió poden quedar sense arguments si es produeix una nova fallada en el subministrament i justificaria, una vegada més, la necessitat de la mateixa. Però fins a quin punt ?.

Del que no hi ha dubte és en el dèficit d’inversions pblema, almenys temporalment. La forta inversin dit que, la li pugui haver insuficia Catalunya per part dels responsables de dotar de les infraestructures en matèria energètica. Tampoc hi ha dubte sobre la gran demanda d’energia ara a l’estiu en que l’augment d’aparells d’aire condicionat genera puntes rècords de consum. Un país que viu bé, que té segones residències i viu del turisme està obligat a regular millor aquest bé públic. Els costums són difícils de canviar i l’educació per un consum sostenible està encara per iniciar. No disposem de campanyes suficientment eficaces que redueixin el consum energètic ni tampoc de normatives que impedeixin el malbaratament d’energia. El canvi climàtic ens impulsa cap a un nou concepte del confort que afecta a dos dels bens més preuats: l’aigua i l’electricitat.

A Girona això té la seva incidència en dos punts claus. El primer en l’aplicació d’una normativa ja existent sobre la col·locació dels aparells d’aire condicionat als edificis públics i privats. Simplement cal fer-la complir. La segona en el control de la despesa energètica en empreses i administracions públiques. Els costos que es generen van a càrrec del consumidor en general o sobre els pressupostos que paguem entre tots. Abrigar-se en el treball comença a ser esperpèntic. Sortir al carrer i rebre una fuetada d’aire calent que surt d’un aparell situat a l’alçada de la cara dels vianants és quasi una agressió. Que les principals cadenes comercials tinguin els aires condicionats al màxim de potència amb les portes obertes de bat a bat és poc més que un insult i una presa de pèl. És una incitació a entrar, és alhora una mostra de poder irrenunciable de costos exagerats. Ningú vol passar calor, evidentment, i l’equilibri sembla no existir. S’ha comprovat com els col·lectius de més risc passen les hores de més calor en l’empara de les condicions climatològiques de l’estació de RENFE, de les grans superfícies comercials i d’altres espais públics de gran afluència que a més distreuen el personal. En el fons, ens importa un rave si el consum que es fa és insostenible si s’obté la finalitat perseguida. És la competència o l’individualisme o la transitorietat de la forta demanda elèctrica, que només té justos els quinzes dies de durada. Davant de tan desgavell sols s’imposen mesures dràstiques i urgents. Cal una ordenança equivalent a la del soroll i a la de l’aïllament dels edificis que imposi el seny en la manera de refrigerar les zones comercials, les empreses i els habitatges. Però una ordenança per complir-la i no per fer bonic i tranquil·litzar les consciències dels seus promotors.

Àngel Guirado i Serrat

Girona. Només vull fer la “pole”.

NOMÉS VULL LA “POLE”

Diuen que fer la “pole” en esports de motor és quasi tocar el cel. Quasi tocar-lo, pel ressò mediàtic que comporta però qui toca el cel realment és el qui l’habita, és a dir, qui guanya la cursa. Estar uns dies a Nova York és com fer la “pole”, però qui guanya la cursa és qui la gaudeix o la pateix més temps, perquè aquesta ciutat d’edificis alts, d’història tràgica recent, d’art, d’espectacles, de multiculturalitat, de menjar ràpid, de les finances mundials, de la grandiositat i de la publicitat, només és apta per als qui hi viuen, els pocs, i per als qui hi treballen, els més. El turisme, de pas, gaudeix del record de les imatges repetides fins a l’extenuació: les grans avingudes, els parcs –Central Park-, botigues, exotisme, policia, bombers i les pantalles de Brodway. És la menys americana de les ciutats i en la que menys et sents estranger. La visita és un “dejâ vu” cert fins a la moll de l’ós. Pels amants del jazz i de l’art, neòfits en el descobriment d’aquesta gran ciutat, és molt recomanable el blog d’Àlex Saez que justament descriu les seves vivències en les tres setmanes que ha passat a la considerada per alguns com la capital del món i en el qual ens fa unes pinzellades, enriquidores i personals, del present artístic d’aquesta ciutat de contrastos evidents amb referències a locals, músics-jazz- i ambients. La seva lectura us aproximarà als contextos polítics, culturals i socials d’un gran interès. Recomanable certament i una referència més per als futurs visitants. I ja que parlem del tema no puc deixar de donar-hi alguna pinzellada des d’una visió gironina.

Els gironins, en la nostra crítica del que la nostra ciutat ens ofereix, sovint per la manca d’una perspectiva més global, acabem essent injustos respecte el grau de qualitat de vida que tenim. Sovint ens calen referències més enllà del nostre barri per entendre i valorar la singularitat de la nostra cultura. Els grans models mediàtics tenen, a banda de les seves virtuts, els seus defectes i inconvenients. Uns contrastos que no deixen de passar desapercebuts fàcilment. Nova York és una ciutat sorollosa, molt i molt sorollosa, jo diria que estressant. Les sirenes de la policia, la dels cotxes dels bombers i les botzines dels taxis grocs, sonen constantment en qualsevol indret de la ciutat. Els sorolls dels carrers pel mal estar del paviment, horrorós, és incompatible amb una flota de vehicles superbs i ostentosos. La riquesa econòmica es contradiu amb bosses de pobresa i deixadesa de molts serveis. És la ciutat del blanc o negre, amb pocs grisos, la manifestació dels tòpics i la desmesura de les coses.

Els contrastos són molts i evidents. La grandiloqüència i la pompositat conviuen amb la misèria i les grans contradiccions d’un món que no és el nostre i amb el qual convivim cada dia. Sembla mentida que aquesta gran ciutat que ens sorprèn a cada pas sigui tan lluny i tan propera alhora. Aquests contrastos i les seves febleses són els que ens permeten valorar el que tenim i donar gràcies per poder viure potser a la millor ciutat del món. Cada cosa al seu lloc i Nova York mereix una visita. Però, després de pensar-ho bé, d’aquella ciutat dels musicals i de les produccions cinematogràfiques, prefereixo simplement fer la “pole” per uns dies, deixant el cel per a casa, la meva ciutat.

Àngel Guirado i Serrat

Girona. Resultats electorals coherents.

QUÈ EN FAREM DEL VIAL DEL TREN

Veiem que s’acosten les obres i els problemes pel soterrament de les vies del TAV al seu pas per Girona, i això ens fa patir per les òbvies dificultats que tindran unes obres d’aquesta magnitud un subsòl molt freàtic i la composició del terreny. Fa por pensar com pot quedar col·lapsada la ciutat pel trànsit a les entrades i sortides de la ciutat punts on més es veurà afectada ja que serà en aquests llocs per on es començarà el treball de la tuneladora. És raonable doncs aquesta preocupació sobretot quan tenim l’exemple de Barcelona.

El primer debat ciutadà, seriós i amb molt contingut, tant pel tema com pels convidats, és el que s’ha fet aquesta setmana a l’auditori Narcís de Carreres organitzat pels Amics de la Unesco. Representa molt per a la ciutat poder parlar de la xarxa ferroviària, pel volum de gent transportada com per voluminosa arquitectura representada per l’estació i l’actual vial. És una imatge de la ciutat que ens ha identificat més de mig segle, que podria desaparèixer a mig termini i que obre un debat sobre el seu futur. Enginyers, arquitectes, historiadors i polítics van centrar el tema a partir de les potencialitats que té una obra d’aquesta magnitud i amb la perspectiva que dona l’experiència viscuda. Projectes fallits, opcions descartades i pragmatisme al cap i a la fi van donar lloc a l’actual traçat i ubicació de l’estació.

D’usos a l’actual vial n’hi pot haver molts, tant si el deixem com si no. En qualsevol cas, sigui quina sigui el seu final, ho serà des del pragmatisme tenint en compte els interessos de la ciutat i amb la participació dels més afectats, els propers als dos quilòmetres de via, que ronden els setze mil gironins. Tota la ciutat ha de tenir l’opció a dir-hi la seva, però sobretot aquells pacients gironins que han aguantat els més de vuitanta trens diaris que creuen la ciutat. D’idees n’hi poden haver moltes. De fet se’n van llançar un nombre important. Des de mantenir-lo com a passeig, muntar-hi botiguetes a sota, fer-hi passar un tramvia que recorri el nord-sud de la ciutat de forma àgil i sense embussos, fer-lo tren turístic que ensenyi el barri vell, fins a l’enderrocament que faci possible una nova artèria circulatòria tranquil·la i agradable recuperant un espai obert a les dues bandes de la ciutat, reconciliant d’una vegada i sense excuses l’espai de la Devesa i el centre. Fins i tot algú va proposar la desaparició de la RENFE o ADIF. Jo, que ho veig diferent, no comparteixo que el vial d’ara ha fet de barrera cap a la Devesa. Els gironins no fem ús persistent d’aquest espai arbrat perquè no li hem sabut trobar els usos que ens interessaven. Per tant, aquesta no seria la raó.

Tenim tres problemes sobre la taula que s’han de tenir resolts molt aviat. Les vibracions que es generaran al pas de cada comboi tal com passa a Barcelona, el subsòl freàtic que hem vist darrerament en les obres del pàrquing l’edifici de la Generalitat al Carrer Pompeu Fabra i la congestió circulatòria que provocarà el servei, primer en la seva construcció i després pels usuaris. El consistori encara no s’hi ha posat. Ja toca. El debat “oficial” encara és pendent. Els ciutadans ja han començat i molt aviat també ho faran feliçment , des de la dramatització, els amics de Proscènium en els Pastorets.. La consulta popular, el concurs d’idees, o el que es vulgui, és imprescindible per evitar, des del pragmatisme, caure en errors del passat. Girona tenia quatre estacions, recordem-ho. I és que el tren, amb tot el que l’envolta, és quelcom molt important en la vida pels gironins.

Girona. Què en farem del vial del tren ?

QUÈ EN FAREM DEL VIAL DEL TREN

Veiem que s’acosten les obres i els problemes pel soterrament de les vies del TAV al seu pas per Girona, i això ens fa patir per les òbvies dificultats que tindran unes obres d’aquesta magnitud un subsòl molt freàtic i la composició del terreny. Fa por pensar com pot quedar col·lapsada la ciutat pel trànsit a les entrades i sortides de la ciutat punts on més es veurà afectada ja que serà en aquests llocs per on es començarà el treball de la tuneladora. És raonable doncs aquesta preocupació sobretot quan tenim l’exemple de Barcelona.

El primer debat ciutadà, seriós i amb molt contingut, tant pel tema com pels convidats, és el que s’ha fet aquesta setmana a l’auditori Narcís de Carreres organitzat pels Amics de la Unesco. Representa molt per a la ciutat poder parlar de la xarxa ferroviària, pel volum de gent transportada com per voluminosa arquitectura representada per l’estació i l’actual vial. És una imatge de la ciutat que ens ha identificat més de mig segle, que podria desaparèixer a mig termini i que obre un debat sobre el seu futur. Enginyers, arquitectes, historiadors i polítics van centrar el tema a partir de les potencialitats que té una obra d’aquesta magnitud i amb la perspectiva que dona l’experiència viscuda. Projectes fallits, opcions descartades i pragmatisme al cap i a la fi van donar lloc a l’actual traçat i ubicació de l’estació.

D’usos a l’actual vial n’hi pot haver molts, tant si el deixem com si no. En qualsevol cas, sigui quina sigui el seu final, ho serà des del pragmatisme tenint en compte els interessos de la ciutat i amb la participació dels més afectats, els propers als dos quilòmetres de via, que ronden els setze mil gironins. Tota la ciutat ha de tenir l’opció a dir-hi la seva, però sobretot aquells pacients gironins que han aguantat els més de vuitanta trens diaris que creuen la ciutat. D’idees n’hi poden haver moltes. De fet se’n van llançar un nombre important. Des de mantenir-lo com a passeig, muntar-hi botiguetes a sota, fer-hi passar un tramvia que recorri el nord-sud de la ciutat de forma àgil i sense embussos, fer-lo tren turístic que ensenyi el barri vell, fins a l’enderrocament que faci possible una nova artèria circulatòria tranquil·la i agradable recuperant un espai obert a les dues bandes de la ciutat, reconciliant d’una vegada i sense excuses l’espai de la Devesa i el centre. Fins i tot algú va proposar la desaparició de la RENFE o ADIF. Jo, que ho veig diferent, no comparteixo que el vial d’ara ha fet de barrera cap a la Devesa. Els gironins no fem ús persistent d’aquest espai arbrat perquè no li hem sabut trobar els usos que ens interessaven. Per tant, aquesta no seria la raó.

Tenim tres problemes sobre la taula que s’han de tenir resolts molt aviat. Les vibracions que es generaran al pas de cada comboi tal com passa a Barcelona, el subsòl freàtic que hem vist darrerament en les obres del pàrquing l’edifici de la Generalitat al Carrer Pompeu Fabra i la congestió circulatòria que provocarà el servei, primer en la seva construcció i després pels usuaris. El consistori encara no s’hi ha posat. Ja toca. El debat “oficial” encara és pendent. Els ciutadans ja han començat i molt aviat també ho faran feliçment , des de la dramatització, els amics de Proscènium en els Pastorets.. La consulta popular, el concurs d’idees, o el que es vulgui, és imprescindible per evitar, des del pragmatisme, caure en errors del passat. Girona tenia quatre estacions, recordem-ho. I és que el tren, amb tot el que l’envolta, és quelcom molt important en la vida pels gironins.

A on sóc ?

A ON SÓC ?

Estic descansant els primers dies d’agost. Res em diu que siguin diferents als de la resta de l’any llevat de que no vaig cap dia a la feina, llevat d’alguna excepció. La ciutat és lleva com un dia qualsevol, els carrers s’omplen de gent, les botigues resten obertes, la xafogor és la pròpia d’un mes d’estiu, la roba que porto em delata, alguna tronada i el xàfec que abaixa la temperatura. Faig el que no puc fer en altres èpoques de l’any, acabo feines pendents i descanso. Llegeixo i bado, un plaer com pocs. Deixar anar el pensament i submergir-se en les sensacions que et proporcionen les activitats dels altres és quelcom suprem com indescriptible.

Aquests dies hi ha caliu, d’aquell que se’n parla força i dóna menjar a la premsa. Escolto i llegeixo que són normals les cues quilomètriques per entrar i sortir del país. Que són normals les cues per arribar a la platja. Que són normals les cues als peatges de les autopistes. Que ACESA vol cobrar per les aixecades de barreres. Que és normal veure les papereres desbordades tipes de paper i de llaunes com no podria ser altrament amb el turisme que ens visita. Penso si és normal que vivint del turisme podem donar aquesta imatge. Els responsables dels aeroports, fins i tot el nostre de Vilobí-Barcelona, diuen que és normal el col·lapse de persones i de maletes per manca de personal. També ens diuen els responsables d’ADIF que les avaries persistents i contumaces de RENFE són les normals per l’època de l’any i per les obres de l’AVE i que ara s’hi posarà remei. Les sobresaturacions en els avions ens diuen que són puntuals i dins de la normalitat en un període de grans moviments de persones. Diuen que, fins i tot, és normal la pujada escandalosa dels sou del president de la Diputació. Tanta normalitat em preocupa. Què entenen tots ells quan parlen de normalitat?.

Fastiguejat per tanta normalitat anormal faig un tomb per la platja, la més propera per als gironins. M’estiro a la sorra i em quedo rodejat de papers, burilles i llaunes. Amb els mateixos paràmetres anteriors això deu ser normal, penso jo, per l’època de l’any. Em consta que tenim les platges molt netes. Falla el sentit comú de les persones?. Falla l’educació i el senti cívic ?. I això a on s’ensenya?. Al meu entorn quasi ningú parla català. És una nova invasió, en modern. Al pic de la calor opto per fer una cervesa al xiringuito de la platja. No m’entenen el que els demano, deu ser pel català. Tinc feines per entendre’ls en el seu castellà. Es considera normal allò que estadísticament entra dins de la normaSTIC ?

e Bibliografia i annexos tancaran aquest treball.ecerca per a futurs treballs i millores en les pr03 o sigui el que som sense més detalls.

Estic tip d’aquesta normalitat estadística, de la normalitat invertida segons els nostres costums, de la manca de civisme, de la manca d’aquell sentit comú que ens diu que a casa nostra això no ho faríem, de la normalitat de les coses que no són normals en un país avançat i culte. I a tot això em faig diàriament la mateixa pregunta. A quin país visc i a on estic?. Començaria a ser normal que algú hi fes alguna cosa abans que tornem a la rutina i ens oblidem de tot plegat.

Àngel Guirado i Serrat

La Galeria El Claustre fa 25 anys

LA GALERIA EL CLAUSTRE FA 25 ANYS

No és habitual que una galeria d’art faci vint-i-cinc anys en una ciutat com Girona que ha vist en el decurs d’aquestes dues dècades i mitja la desaparició de trenta-dues galeries algunes d’elles amb segons intents per reeixir. És, sense cap mena de dubte, la Galeria de Girona sense desmerèixer les que actualment tenen obertes les portes i, m’atreviria a escriure, de les millors de l’Estat si no la millor. Les col·leccions així ho demostren i les més de quaranta-dues inauguracions a l’any són l’exponent del gran nivell que ha assolit el negoci regentat per en Miquel i la Nuri.

Això potser no seria així si no hagués estat per la tenacitat, la fe i unes arrels familiars en l’avi de la Nuri, en Joan Cruz, amic de pintors i un gran col·leccionista, que han donat peu a un projecte comercial, primer en el Claustre dels franciscans, després a la galeria gran a pocs metres de la primera en una ciutat com Girona sense ambient galerístic. Una aposta que no sols ha donat el seu fruit al llarg d’aquests anys sinó que té garantida la seva continuïtat amb el fill Marià amb l’obertura d’una galeria a Figueres i uns projectes de futur a l’àrea metropolitana de Barcelona.

Quin és el misteri o la clau de l’èxit del Claustre?. Podem trobar un parell de factors que l’expliquen de forma entenedora. D’una part l’amplitud de mires d’una activitat que no es redueix exclusivament al fet comercial de vendre. Podem afirmar amb rotunditat que la Galeria del Claustre està integrada en el teixit cultural de la ciutat. Només cal anar a una inauguració per veure persones de totes les edats i condicions socials. La realització de subhastes benèfiques, la programació de concerts, conferències, visites culturals i les pròpies exposicions depassen el concepte tradicional d’una galeria. És, en petit format, un centre de cultura que des de la iniciativa privada ha arribat a tots els gironins interessats en l’art en general. De l’altra, el caràcter popular que s’ha proposat des del primer moment. El club de socis del Claustre, amb possibilitat de fer petites aportacions periòdiques, trenca amb el tòpic de que per comprar art cal disposar de molts diners i al comptat. Els sortejos per als socis i assistents a les inauguracions són uns elements més que integren la Galeria, que comuniquen els pintors, l’entitat i el teixit social. És una molt bona estratègia que s’ha demostrat efectiva.

Per als neòfits en l’art passen desapercebuts els rerafons d’un món complex i difícil. Els pintors i artistes en general són personatges que poden semblar o són d’un altre món. Tenen molts d’ells una manera de fer molt especial que s’ha de saber conduir molt bé. Això ha generat en tots aquests anys algunes anècdotes, especials i divertides. Des d’aquell presentador d’una inauguració que es va equivocar de dia, cosa natural entre l’espècie humana, o la d’aquell pintor que, garantida la venda de les seves pintures, era gasiu en les despeses d’inauguració com són les begudes o les targetes d’invitació. En fi, és l’altra cara d’aquella inspiració divina que els fa ser massa terrenals.

Felicitats per tant a tota la família Mascort Iglesias per aquests vint-i-cinc anys i també a tot l’equip de professionals i col·laboradors, sovint els més anònims, que amb el seu treball fan possible que cada setmana a Girona o a Figueres es gaudeixi d’una inauguració de primer nivell.

Àngel Guirado i Serrat

Els Quaranta dels Bertrana

I ELS QUARANTA DEL BERTRANA

Un aniversari, els quaranta, d’una edició que precisament no va proporcionar guanyador del premi principal de la nit. Sempre és bo que el llistó estigui posat alt, que l’exigència presideixi la llista dels requisits i que els guanys econòmics derivats de les aportacions dels patrons no sigui el principal incentiu dels participants als premis en totes les diferents modalitats de la nit.

Referir-nos-hi, una vegada més, és fer-ho de l’espectacle general que envolta l’acte. Quan era petit i encara de gran m’agradava obrir els embolcalls dels paquets per saber què hi havia a dins. L’embolcall era un indicador del que podia haver-hi amagadet i instava a obrir-lo. L’embolcall de l’acte, és a dir tot el que no és pròpiament els premis, cridava l’atenció. El marc de la sala gran del Palau de Congressos, mitja entrada, limitada pel disseny i format del premi literari, va acollir gent de les lletres, de l’art, patrons de la Fundació, amics, coneguts, càrrecs de l’administració i polítics en actiu i enretirats. Van destacar les presències de l’actual Conseller de Política Territorial i Obres Públiques Joaquim Nadal i el president Jordi Pujol, el molt honorable Sr. tal com de forma exquisida i no menys sorprenent el va nomenar el Conseller en la seu parlament que com sempre fi, ajustat, ponderat i sobretot amb pinzellades d’actualitat cultural i política. Un escenari, …dibuixos de Jap, el primer i darrer Bertrana, màquina d’escriure i ordinador, lligat com és l’escriptor a la seva cadira de treball.

Hem de creure que l’esdeveniment avui ja no podrà ser possible en cap altre espai. L’aforament i els serveis que proporciona el Palau de Congressos difícilment pot ser assumit en un acte com aquest per cap altre instal·lació a la ciutat. El nivell que ja adquirit, el ressò mediàtic, el nivell i categoria dels premiats, i la ciutat es mereix un escenari com a aquest, o bé un teatre municipal ja remodelat i prou apte per un acte sublim de les lletres. El segon pis va acollir el sopar que a peu dret van assaborir els prop dels cinc-cents assistents. Uns canapès, un assortiment de formatges, amb fruites i melmelada, un altre de verdures, una fideuà i unes excel·lents postres, acompanyats per vins i caves, contrastava amb el regust amarg del desert anunciat amb pena i misteri fins el darrer moment per Cortadelles. I dos contrastos finals. El primer, la fred que hi feia a la terrassa exterior del Palau. A finals de setembre no aconsellaria portar a terme, a la cara nord, al vespre i a l’exterior cap acte que duri gaire més de mitja hora. De fer-ho es corre el perill de trobar els assistents fets estàtues de glaç. Diuen fins i tot que algú hi va vuere el Jeti. El segon, l’errada ortogràfica que tenia el text dels Segadors visualitzat a la pantalla. Una anècdota per a una nit literària. Diuen que qui la va veure és perquè no se sabia el text. Jo us juro que me’l sé. Pura tafaneria.

I unes llàstimes per acabar. Llàstima que no s’acumulin els premis d’una convocatòria per a l’altra. Llàstima que els editors no podran vendre el Bertrana que era un reclam per a molts lectors. I Llàstima que no es pogués acabar gloriosament un gran premi literari com a aquest. Una gran nit i una excel·lent organització com ja ens tenen acostumats.

Àngel Guirado i Serrat

Pleguem Vel(es)

PLEGUEM VEL(ES)

Estem al final d’un episodi que expressa la dificultat de relació d’unes cultures, la islàmica i la diem-ne cristiana, dic cultura per interpretar-ho en l’espai històric en que ens ha tocat viure. Afegida a l’espiral mediàtica, en que les reaccions tenen molt a veure amb ressentiments col·lectius, només cal donar alguns petits arguments per desfermar reaccions xenòfobes i mites que s’han instal·lat en l’imaginari col·lectiu. Les intervencions dels responsables polítics i educatius respecte l’ús del vel islàmic per part de la nena d’un CEIP de Girona tenen la seva part de raó. Fins i tot, també el parer de l’escola quan el seu reglament pretén regular, al seu just entendre, aquelles situacions que millor garantiran la bona convivència. De fet aquesta és una de les finalitats del reglament de règim intern, la de regular el funcionament intern, el dia a dia, l’organització i les pautes generals de la convivència. Al llarg d’aquests dies se n’ha parlat massa. També hem llegit i escoltat sobre l’afer propostes i resolucions molt assenyades que s’adiuen amb una societat oberta, acollidora, madura, i compromesa amb la diversitat cultural i social com és la gironina. En definitiva, hem donat mostres una vegada més del seny que ens caracteritza i de la capacitat per autoregular-nos sense imposicions. Les escoles i instituts de Girona i Salt han sabut resoldre fins ara les situacions semblants sovint desmesurades pels mitjans de comunicació interessats en polèmiques rendibles. Fa una dècada també unes nenes d’una escola del barri de Sant Narcís que no volien fer ni música ni Educació Física van donar la volta a tot l’estat objectes de consum de les emissores de ràdio i televisió. Des d’aquell moment, amb un índex d’immigració força més baix que l’actual, i fins avui poca cosa hem sentit a parlar i no per manca de situacions. Es per això que en primer lloc hem d’agrair l’esforç que han fet moltes persones anònimes, sovint mestres, equips directius i mediadors que han resolt per la via del diàleg les interferències suposadament religioses que es donaven llavors i que es donen ara, per resoldre-les no sempre satisfactòriament. Però al menys s’introdueixen elements de normalitat i de respecte per totes les creences i conviccions personals i religioses. És un balanç altament positiu i digne de posar-lo de relleu.

Però més enllà d’aquest fet puntual la resolució del qual valoro satisfactòriament, bé ens hauríem de plantejar com vivim i defensem els nostres propis signes d’identitat. El vel, més que una discriminació entre iguals a l’escola és un signe de discriminació de la dóna en una cultura en la que es reprimeixen molts dels valors lligats a la llibertat. No hauria d’existir cap lluita contra el vel en si, producte de la llibertat d’indumentària, sinó a favor del dret de la nena. M’explico. En la mesura que és una imposició, de signe religiós, en un context en la que es veu obligada a seguir uns comportaments que no tria per edat, és quan origina discriminació contra la qual els poder públics han de posar-hi límits. Una nena de cinc, set o nou anys no tria posar-se vel, casar-se al cap de pocs anys, mutilar-se sexualment, servir als més grans i cuinar per a ells encara en edat escolar. És contra aquests comportaments s’han de sumar esforços i lluitar perquè la igualtat de gènere, amb independència de la cultura de referència, sigui cada dia més una realitat. No és la pobresa, el vestir, l’accés al treball, les condicions laborals, els salaris, uns altres signes de discriminació tant o més potents que els religiosos?. Sembla que per aquí hi passem de puntetes.

Així doncs, pleguem veles. Deixem que torni la tranquil·litat i s’imposi el sentit comú, la coherència i els principis democràtics que inspiren la formació dels nostres ciutadans.

Àngel Guirado i Serrat

Fires, obres i rock&roll

FIRES, OBRES I ROCK&ROLL

Enguany les fires de Sant Narcís tindran a la Copa uns músics d’excepció. Els joves i els que no ho són tant, podran fer un retorn al passat i reviure músics com Quimi Portet, Gerard Quintana, Gossos i grups més joves però amb molta empenta i classe que de ben segur faran gaudir la penya. La resta de l’apartat Devesa no es presenta novedós i és una versió dels anys anteriors. Res de nou. El cartell de fires, ni n’opino, vostés són els jutges.

Donar la benvinguda als visitants que com cada any compacten la ciutats de cotxes, per Tot Sants òbviament, fa córrer l’ajuntament per endreçar carrers i places en obres. Algunes d’elles i amb sort podran reobrir-se al trànsit. El Carrer del Carme, és qui té més números per normalitzar la seva circulació. Ara, unes obres a carrers adjacents, com Enderrocades, tornarà a posar en dubte la fluïdesa del trànsit d’un carrer que no ha tingut gaire sort: poc espai d’aparcament, botigues sense massa sort, poca identitat per problemes aliens a les persones. En fi, un carrer de sortida i entrada ara secundari. Però el carrer que segueix perseguit per la desproporció de les coses és el Carrer de la Rutlla. Les obres que es porten a terme en un tram de poc més de cent mestres duren des de fa més de vuit mesos i no s’entén la lentitud de les actuacions que, per cert, regularitzaran un dèficits de moltes dècades. És un carrer amb voluntat de ser alguna cosa més que una sortida ràpida i un punt d’accés als barris de Palau i Girona-2.

Com que les temperatures no semblen les pròpies de tardor, com ja ens té acostumats, ni abric ni estrena de cap classe fins que s’aclareixi d’una vegada quina tardor vol fer. Si de moniatos i castanyes en baixen de tots costats amb les obres del tren d’alta velocitat, els sorolls, el circ, els castells, els concursos de paletes, rètols en castellà, torrades amb botifarra, serien desmotivants si no fos perquè això succeeix un cap a l’any. Res, que enguany una barreja d’obres, amb un fons de Fires, amanit pels espectacles renovats, és una adaptació a Fires, Obres i Rock and Roll, a la Copa per suposat.

Àngel Guirado i Serrat

El vial del tren

QUÈ EN FAREM DEL VIAL DEL TREN

Veiem que s’acosten les obres i els problemes pel soterrament de les vies del TAV al seu pas per Girona, i això ens fa patir per les òbvies dificultats que tindran unes obres d’aquesta magnitud un subsòl molt freàtic i la composició del terreny. Fa por pensar com pot quedar col·lapsada la ciutat pel trànsit a les entrades i sortides de la ciutat punts on més es veurà afectada ja que serà en aquests llocs per on es començarà el treball de la tuneladora. És raonable doncs aquesta preocupació sobretot quan tenim l’exemple de Barcelona.

El primer debat ciutadà, seriós i amb molt contingut, tant pel tema com pels convidats, és el que s’ha fet aquesta setmana a l’auditori Narcís de Carreres organitzat pels Amics de la Unesco. Representa molt per a la ciutat poder parlar de la xarxa ferroviària, pel volum de gent transportada com per voluminosa arquitectura representada per l’estació i l’actual vial. És una imatge de la ciutat que ens ha identificat més de mig segle, que podria desaparèixer a mig termini i que obre un debat sobre el seu futur. Enginyers, arquitectes, historiadors i polítics van centrar el tema a partir de les potencialitats que té una obra d’aquesta magnitud i amb la perspectiva que dona l’experiència viscuda. Projectes fallits, opcions descartades i pragmatisme al cap i a la fi van donar lloc a l’actual traçat i ubicació de l’estació.

D’usos a l’actual vial n’hi pot haver molts, tant si el deixem com si no. En qualsevol cas, sigui quina sigui el seu final, ho serà des del pragmatisme tenint en compte els interessos de la ciutat i amb la participació dels més afectats, els propers als dos quilòmetres de via, que ronden els setze mil gironins. Tota la ciutat ha de tenir l’opció a dir-hi la seva, però sobretot aquells pacients gironins que han aguantat els més de vuitanta trens diaris que creuen la ciutat. D’idees n’hi poden haver moltes. De fet se’n van llançar un nombre important. Des de mantenir-lo com a passeig, muntar-hi botiguetes a sota, fer-hi passar un tramvia que recorri el nord-sud de la ciutat de forma àgil i sense embussos, fer-lo tren turístic que ensenyi el barri vell, fins a l’enderrocament que faci possible una nova artèria circulatòria tranquil·la i agradable recuperant un espai obert a les dues bandes de la ciutat, reconciliant d’una vegada i sense excuses l’espai de la Devesa i el centre. Fins i tot algú va proposar la desaparició de la RENFE o ADIF. Jo, que ho veig diferent, no comparteixo que el vial d’ara ha fet de barrera cap a la Devesa. Els gironins no fem ús persistent d’aquest espai arbrat perquè no li hem sabut trobar els usos que ens interessaven. Per tant, aquesta no seria la raó.

Tenim tres problemes sobre la taula que s’han de tenir resolts molt aviat. Les vibracions que es generaran al pas de cada comboi tal com passa a Barcelona, el subsòl freàtic que hem vist darrerament en les obres del pàrquing l’edifici de la Generalitat al Carrer Pompeu Fabra i la congestió circulatòria que provocarà el servei, primer en la seva construcció i després pels usuaris. El consistori encara no s’hi ha posat. Ja toca. El debat “oficial” encara és pendent. Els ciutadans ja han començat i molt aviat també ho faran feliçment , des de la dramatització, els amics de Proscènium en els Pastorets.. La consulta popular, el concurs d’idees, o el que es vulgui, és imprescindible per evitar, des del pragmatisme, caure en errors del passat. Girona tenia quatre estacions, recordem-ho. I és que el tren, amb tot el que l’envolta, és quelcom molt important en la vida pels gironins.

Àngel Guirado i Serrat.

Teoria del caos

LA TEORIA DEL CAOS

Els especialistes de la matemàtica o de la física han de veure en el meu plantejament una visió no científica de la ciutat pel que fa referència a la nomenada teoria del caos. Diu aquesta teoria que hi ha situacions i respostes no previstes en aquells sistemes dinàmics. La ciutat és un sistema en constant canvi, és a dir dinàmic per naturalesa, i per tant li és aplicable la teoria del caos. Aquest sistema dinàmic tendeix a l’estabilització en determinats moments i en d’altres, s’escapa a tot allò que l’atreu. Per entendre-ho millor poso algun exemple aplicat a les Fires de Girona.

Les activitats que genera una ciutat impulsa els ciutadans a desplaçar-se cap el punt d’interès que no és cap altre que aquell en el que s’hi fa alguna activitat de Fires prou interessant. Diguem que aquests espais poden ser les escales de la Catedral, la Devesa, i la Rambla, Pont de Pedra i carrers del Barri Vell pel dia de Tots Sants. Tots podeu imaginar de quines activitats estem parlant. Doncs bé, l’atracció cap aquests punts obliga a que la gent es repensi la millor hora o el millor itinerari. Equilibri o entropia ciutadana. Però també, i en determinats moments, voler arribar amb el cotxe a les portes de les Fires, genera un tap impressionant que arriba a l’entrada de Girona per Salt. Les accions minúscules dels conductors esperant trobar aparcament generen grans efectes en el conjunt de la circulació. És l’anomenat efecte “papallona”. Poden causar un ” efecte papallona” els aparcaments en les voreres, en els passos de vianants, en els carrils bici, que impedeixen el pas dels vianants i famílies amb els cotxets dels nens o la saturació d’espais públics a centenars de metres dels punts d’atracció, la munió de gent que satura bars i restaurants, la vigilància insuficient, el desbordament de les papereres i tot un ampli seguit de resultats que són conseqüència de petites accions en algun punt de la ciutat. Això és incontrolable i puntual. Per sort que de tot això la ciutat en viu i en treu rendiment. És també la imatge de la ciutat, en positiu i déu vulgui que sigui per molts anys.

Que no s’hi trobi solució fàcil és el resultat de la complexitat del fenomen. No podem predir tot el que pot passar malgrat que els paràmetres de planificació de les Fires estiguin definits i concretats. És un caos, no per l’absència d’un ordre determinat sinó perquè les Fires tenen un ordre d’unes característiques descriptibles que no es poden predir amb totes les garanties. La ciutat de Girona no és una màquina que es mesura de forma exacta com si fos una calculadora. El comportament humà costa bastant de predir i els costums, malgrat es descriguin fàcilment, també tenen el seu grau de caos. Les Fires tot just acabades confirmen aquesta teoria. La gent se sent atreta pel fenomen i alhora també en defuig. Per això es fa difícil entendre el comportament dels gironins i els de fora de la ciutat en el trànsit i els desplaçaments interns. Hem de donar per bo el principi de l’equivalència defensat per Einstein que diu que “una petitíssima porció de massa, sota determinades condicions, pot alliberar unes enormes quantitats d’energia”. Quantes vegades per un no res, ens sortim de mare?. En els grans dies de Fires, es donen aquestes condicions. Les properes es donaran per les compres de Nadal i després per les Rebaixes, …i així anirem fent. Per a molts és la desitjada confirmació de la teoria del caos.

Àngel Guirado i Serrat

Paritats

PARITATS

El repartiment de responsabilitats en la vida domèstica i la igualtat de gènere en l’àmbit laboral són algunes de les dimensions importants a les que la societat en general i l’home en particular s’han d’enfrontar si de realment es vol creu que l’home i la dóna han de poder gaudir dels mateixos drets i, perquè no, de les mateixes obligacions. Sembla, però, que la naturalesa humana ens impel·leix cap a un altre destí, i així les diferències de gènere sostingudes i augmentades troben la seva argumentació en el que de biològic ens diferencia. Valgui això simplement per constatar una realitat i no per justificar-la.

Un breu repàs d’exemple ens pot servir per situar-nos en el nus de la qüestió. Els homes doblen i més a les dones en els llocs de responsabilitat de les empreses i en els òrgans de gestió. Els homes són més valorats i millor pagats que les dones, tenen més facilitats per l’ascens i gaudeixen de condicions de feina que no sempre tenen les dones en condicions semblants. És la realitat. En els rendiments competencials dels nostres alumnes, les noies solen resoldre millor i amb menys temps aquelles tasques que precisen d’una comprensió lingüística i millor resposta emocional mentre que els nois tendeixen a respondre millor en aquelles tasques més científiques i tecnològiques lligades al raonament i la racionalitat. Això és una de les conclusions implícites de l’informe PISA tant d’actualitat en aquests dies. A la docència passa un fenomen invers lligat al prestigi i als salaris. El predomini de les dones a l’ensenyament primari és contundent en la proporció d’u a quatre. Cal pensar-hi profundament i admetre que la paritat seria també un valor a considerar en un àmbit en el que es transmet, a partir de la condició de gènere, determinats models de pensament i d’acció. No pretenc abundar en un tema de per si complex i difícil d’implementar en una societat marcada fortament per la distribució de rols.

Un dels mecanismes que permet arribar a la paritat és el legislatiu. La llei d’igualtat ha servit perquè a les llistes electorals s’hagi arribat a una paritat teòrica que ha facilitat l’accés a responsabilitats polítiques en igualtat de condicions de gènere. Si qualsevol persona tingués la mateixa oportunitat per ser elegit per a un càrrec seria vàlid l’exemple. La realitat és que, difícilment, home o dona que no sigui funcionari o funcionària, o que no tingui un treball lliberal que no sotmès a la pressió social per pertànyer a una força política, podrà dedicar-se a la cosa pública. I si és així, la tria és poc representativa i sotmesa a les arbitrarietats pròpies d’un criteri únic, ser home o dóna amb disponibilitat. I ja sabem, que disponibilitat no equival a competència. Tots volem que els qui ens representin siguin competents amb independència de la condició de gènere. Aquest és, al meu entendre, un dels punts febles de la norma.

Les eleccions municipals a Girona ens han donat una prova positiva de la paritat legal. Tots els partits polítics a l’Ajuntament compleixen amb més o menys grau la paritat. Qui més ho ha fet ha estat el PSC que entre els regidors electes ha col·locat el seixanta per cent de les dones. Ara, en les eleccions generals que tenim al davant hi ha una altra oportunitat de demostrar si la igualtat de gènere segueix essent possible i si des de les majories de govern de l’estat es poden també impulsar altres mesures d’igualtat que no siguin només per a càrrecs electes sinó també d’educatives i laborals que permetin traslladar a l’àmbit ciutadà una necessitat que encara està força lluny de veure’s satisfeta.

Àngel Guirado i Serrat

El Concert de Sant Esteve a la Catedral de Girona

EL CONCERT DE SANT ESTEVE A LA CATEDRAL

Per Sant Esteve, com cada any, es va oferir el concert tradicional a la Catedral per part dels alumnes del Conservatori de Música de Girona dirigits pel mestre Cavalleria. És aquest un d’aquells concerts, com el de Cap d’Any o el de Reis en el que hom troba l’espai sensible que ens dóna la música en el Nadal ja prou malmès per l’exigència del consum desbordat i frenètic. Un espai per a la sensibilitat musical és tan important i reparador que quan s’acaba i surts a la Plaça dels Apòstols, et sent com si tornessis d’un món llunyà, aliè de les misèries humanes i dels càlids menjadors temperats per aires condicionats, llars de foc i estufes de tota mena.

Enguany ha estat un concert suau, sense perill del fracàs, segur en quant les peces i seré en l’entorn. Com sempre l’espai estava ple a vessar com a conseqüència de l’espai reduït més propi d’un distribuïdor d’accés a la Seu que no pas auditori improvisat protegit per l’orgue que recull les energies flotants de l’ambient. Cap seient lliure i el llum en consonància per l’ocasió, tenebrosa, en algun punt aportava aquell bri de misteri sempre present en un espai religiós i majestuós. Temperatura gèlida, coherent amb el moment de l’any, qui sap si més que a l’exterior. Deu ser perquè estem fet de pa d’àngel i no suportem la pedra freda més enllà del quart d’hora. O dec ser jo que em sentia especialment enfredorit, que sentia més que ningú el corrent d’aire de les portes que s’obrien i tancaven que deixaven passar un frec de fred com el fil d’una navalla. Per sort podem parlar de poc més d’una hora i això, tot plegat, és un exercici de virtut. I penso que enguany encara no feia el fred d’altres anys.

La tradició s’ha de mantenir i tant que sí, però potser caldria fer alguns retocs, que com jo molts ja hi ha pensat i que tenen a veure amb la comoditat i la sonoritat de l’espai. És una llàstima que no arribin amb prou nitidesa els sons dels diferents instruments, de les paraules del cor amb les harmonies resultants ni les explicacions del director de l’orquestra. L’espai no està preparat per aquesta funció i probablement costaria molt trobar-ne un de millor. Per tant, malgrat les dificultats crec que aquest existeix i valdria la pena pensar-hi per a futures edicions. I si això fos possible, es guanyaria en comoditat, temperatura i sonoritat, tres condicions que em sonen rellevants per a un concert que seria encara més atractiu en un dia de Sant Esteve, d’ensopiment i de fredor, i que convida més quedar-se a casa. Potser són només unes cabòries d’un dia d’hivern, també fred i trist. I si no ho fossin…?. Feliç 2008.

Àngel Guirado i Serrat

Sobreviure al Nadal

SOBREVIURE AL NADAL

Tot just fa quatre dies que han acabat les festes de Nadal i ja estem submergits en la tensió sempre present de les rebaixes i del carnaval. Encara no n’hem sortit d’una i ja ens posem de caps en altres, sense temps a pensar-hi i amb la mirada posada en les vacances de setmana santa i el pont del maig. A mi que m’ha tocat, i amb molt de gust, fer de pare, d’avi, de fill ja no per desgràcia, i de fer tots els papers de l’auca, amb la perspectiva que et dóna el temps i l’edat, cada cop estic més descontent d’això que li’n diuen les festes de Nadal. Puc formar part, si es vol, de la llista de catalans descontents que no és la mateixa que la de catalans emprenyats, tot i que tenen força punts en comú.

Podria sonar a tòpic això del descontent. I com que els tòpics tenen algun element que connecta amb la realitat, no em puc estar de fer uns quants apunts d’aquesta nua, freda i trista realitat. Algunes escoles pateixen la síndrome de la “igualació per la part baixa”. Alguns centres han renunciat als símbols tradicionals lligats a la religió cristiana com són els pessebres i les nadales perquè la multiculturalitat i el respecte a les altres cultures que conviuen amb nosaltres ens fan perdre els nostres signes d’identitat. Determinats elements d’ornamentació com és el cas de la molsa tan característica dels nostres pessebres està protegida i només se la veu de sintètica. Els nens han de conviuen amb tres tradicions a l’hora: el pare Noel, el tió i els Reis. El primer procedent de l’Àsia Menor, d’un poble de Turquia concretament, la segona és pagana i la tercera és d’origen religiós. Tots porten coses i més. Durant la cavalcada el rei negre, deia un petit, porta la cara pintada…mama em fa por!, mentre darrera d’un cavall un senyor negre de debò recollia les deixalles que queien, i pocs mestres abans el rei ros havia perdut la carrossa per incendi en horari laboral. I per acabar-ho d’adobar, amb allò de la banda dels silenciosos, el meu nét que és més viu que un pèsol no va dormir en tota la nit. No perquè estigués neguitós pels regals que havia demanat als Reis, no. Estava neguitós de pensar que com podia ser que a casa entressin uns desconeguts a la nit sense saber exactament qui són i sense poder-los controlar. I tots dormint!. Que això de deixar la finestra oberta, ni parlar-ne, no fos cas que enlloc de deixar coses acabessin enduent-se les que ja tenia. Mentre passava tot això, Catalunya Ràdio ja anunciava les festes de Carnaval. El rosari és d’allò més peculiar: Nit de Nadal, dia de Nadal, Sant Esteve, dia dels innocents, nit de Cap d’Any, Any Nou, cavalcada, diada de Reis, tió, Pare Noel, Reis, sopars d’empresa, l’amic invisible, …Ai festa!.

Només salva la cosa aquest món màgic que tenen els petits, sort ells que de ser pels adults n’hi hauria per parar boig. I ara us deixo perquè me’n vaig de rebaixes no sé si per alguna cosa que no necessito o per trobar allò que no existeix no fos cas que entre els uns i els altres em fessin creure que no sóc d’eixe món.

El negoci de la mort

EL NEGOCI DE LA MORT

La vaga de les funeràries ja ha quedat en el passat. Per algunes famílies, malauradament, al record del traspàs d’un familiar, s’hi afegirà el dels moments tensos viscuts per la por a no poder donar una digna sepultura a qui estimaven. Certament, només ho viuen les persones que passen per aquest mal tràngol i no entenien ni ho faran mai, com aquest dret, el darrer, es pot veure trepitjat per uns altres drets, els d’uns treballadors que lluiten per aconseguir un treball tan digne com qualsevol altre.

Treballar al costat de la mort no és gens agradable. Ho fan també els jutges, els metges, els forenses, els sanitaris de clíniques i hospitals, els que fan el servei d’ambulàncies, els policies i els bombers. Ningú però no ho viu dia a dia, les vint-i-quatre hores, com ho fan els treballadors de les funeràries, cosa que, diuen, fa que aquesta feina sigui la menys volguda pels ciutadans. Amb el temps, aquestes persones adopten un posat inert i aliè a les circumstàncies. És treball i alhora obligació i per això els converteix en la cara humana de les funeràries. D’aquí la seva importància.

La vaga podria haver estat desproporcionada per la manera de plantejar-la, com si fos la dels escombriaires, els netejadors o la dels conductors del transport públic. Però no és el mateix. No desperten els mateixos sentiments ni tampoc els objectius tenen el mateix grau de sensibilitat. La mort, com a negoci, té noms i cognoms i això la fa especialment sensible. Avui, és de llarg, el sentiment que més emocions desperta i cap a la qual cal el màxim de respecte i consideració. Els poders públics ho han de tenir en compte a l’hora d’autoritzar les concessions administratives del servei. Per això cobren també un cànon de la concessió i no en poden quedar al marge. És per això que cal alguna cosa més que uns serveis mínims, un plus de qualitat, ja que no es tracta solament d’una qüestió de salut sinó també la d’uns valors socials que transcendeixen les persones i famílies afectades. És la lluita de la humanitat per la vida i pel sentit últim de la seva existència en qualsevol cultura i religió al llarg de la història de la humanitat.

De que la mort és un negoci no en tenim cap dubte. Mémora, que pertany a INTUR Servicios funerarios SL, és potser la principal societat anònima dedicada als serveis funeraris que té en proporció als empleats contractats una important rendibilitat en vendes. Com a Societat mixta en la gestió de serveis funeraris i cementiris compta amb la participació d’ajuntaments. Té presència a totes les ciutats més importants de l’estat espanyol i té més de 40 empreses, 130 funeràries, 45 tanatoris, 14 crematoris i 12 cementiris. Té actualment 28 tanatoris en construcció i factura més de 140 milions d’euros a l’any. Alguna cosa falla quan la política de recursos humans d’aquesta multinacional aposta pel bon ambient laboral, l’estabilitat dels seus treballadors i l’equilibri entre la vida personal i professional. Amb aquesta política, si es porta a la pràctica realment, no caldria que els seus treballadors anessin a la vaga. Que amb la mort no s’hi negocia ni s’hi juga, hi estem d’acord. Que els seus treballadors han d’aconseguir l’exercici dels seus drets com a qualsevol altra feina, també. Però no a qualsevol preu, ni tampoc a través d’un xantatge emocional a les famílies que en un moment tan dolorós i emotiu els importava un rave el conveni laboral de les funeràries. La virtut està en el punt mig, com sempre. Salut tingueu per a molts anys !

La Devesa és alguna cosa més

LA DEVESA ÉS ALGUNA COSA MÉS

El parc de la Devesa torna a ser d’actualitat després de períodes de franca ignorància d’una part de la ciutadania que sols el visita massivament per les Fires, selectivament per l’estiu i amb freqüència periòdica els dies de mercat, és a dir, els dimarts i els dissabtes. És interessant que de tant en tant es provoquin debats ciutadans sobre temes que ens afecten a tots i no solament als veïns del barri del Güell-La Devesa, fins i tot quan aquests s’impulsen des d’una plataforma ciutadana en defensa i protecció del parc.

La nostra estimada Devesa ha tingut, des de que tinc ús de raó, equipaments esportius. Jo no diré si en calen més o menys ni tampoc si hem de preservar l’espai totalment verge com si fos un parc natural. El que sí podem dir és que la Devesa que tots coneixem ha estat, des de molts anys, un lloc de trobada per activitats ben diverses: l’estadi del GEiEG en el que es practicava atletisme, halterofília i bàsquet, les piscines municipals a l’estiu, el pavelló d’esports ja desaparegut i substituït pel Palau de Fires,l’Auditori-Palau de Congressos, el mercat setmanal, la zona de pic-nic, el circuït nomenat del colacao, la pista coberta en la que el GEiEG hi disputava els partits de handbol, la discoteca Piscis, l’estadi de futbol Fèlix Farró, la pista d’aeromodelisme, la Federació de Tir Olímpic, les pistes de petanca, l’Hípica amb les instal·lacions de piscina i tenis, a més de les carpes d’estiu, Aplecs, festes i Fires que han tingut en la Devesa el lloc de trobada. Ningú pot dir, d’entrada, que la Devesa ha viscut d’esquena a la ciutat. Com en totes les coses hi ha qui no en fa ús, n’hi ha qui en fa un mal ús i n’hi ha que per desconeixement la critiquen.

La Devesa és avui, també, un punt d’interès ciutadà i per això l’ajuntament hi posa els recursos que podrien semblar insuficients. Segurament ho són. Però a pesar de tot s’hi han fet inversions i se’n seguiran fent en el futur. Això no treu que calgui preservar-lo com espai natural, lúdic i esportiu. No són al meu entendre, usos incompatibles. Aquesta zona que s’integra al parc de les ribes del Ter té totes les condicions per ser encara més atractiu per als gironins. Natura i lleure han de conviure si es vol que la ciutat tingui aquell realisme que la fa desitjable, atractiva i propera. Els arbres poden anar acompanyats d’alguna cosa més i, en aquest context, es pot adaptar l’actual pista per convertir-la en un pavelló ben integrat en l’entorn, respectuós amb el parc sense malmetre’l fent possible la simbiosi que sempre hem demanat entre gironins i la Devesa.

En una línia semblant jo en parlava a l’octubre del 2004 quan escrivia que la Devesa es preparava pel gran esdeveniment de l’any: les Fires. Ara, i amb totes les activitats que s’hi fan és imprescindible i urgent un Pla d’usos que satisfaci les necessitats dels gironins amb el més absolut respecte a la condició natural de l’espai, que ordeni i posi límits, que es vigili i s’il·lumini millor. Es tracta d’endreçar les dues necessitats, pel que fa l’arbreda i la seva connexió amb les ribes del Ter i pel que fa a tota l’activitat que s’hi porta a terme. Sostenibilitat de l’espai i ús d’aquest per part de la ciutadania en equilibri i respecte. És per això que aquest espai pot acollir un pavelló de ciutat i també per al barri sempre que no malmeti ni un pam d’espai verd, cap plàtan, es regulin totes les activitats que s’hi porten actualment a terme i es limitin els accessos de vehicles motoritzats. Oposar-hi és incoherent si només ho fem pel nou pavelló i no per a totes i cadascuna de les activitats que al llarg de l’any s’hi fan. Ja sé que algunes impliquen construcció i altres no, però els arbres en això, espero, no hi entenen. Tot fora, res, o sigui…retornar a un passat on hi predominava la solitud i la foscor. Desitjo que l’acampada del mes de març encaixi perfectament en el Pla d’usos que s’ha de redactar i que la reivindicació mantingui la coherència que ha tingut fins ara per demostrar que la Devesa és més molt més que l’arbreda.