Que venen temps molt i molt difícils ja no ho dubta ningú. Que només tenim por quan veiem les orelles del llop, també. Som un país que només entenem el pal i poc més. Darrerament, a l’àrea urbana de Barcelona es donaven missatges de que no hauríem de patir fins a la tardor. Malament !. Patir és una cosa ben diferent d’estalviar. Patim quan després d’estalviar no ens en sortim. L’estalvi és una actitud fins i tot molt positiva quan les coses van grasses. Per tant, si no ens ensenyen les orelles del llop difícilment canviarem els comportaments individuals. No és ja que parlem de la cultura del l’estalvi d’aigua, concepte lligat a la consciència social, sinó que per arribar-hi s’ha de treballar pel canvi individual, el de les persones com a individus. Només així podrem arribar algun dia a poder parlar de la cultura de l’aigua.

Avui a la tertúlia de Catalunya Ràdio s’ha parlat de la incoherència de que ens cobrin un mínim, gastem o no, i que ens privin de gastar aquest mínim, ni que sigui regant les plantes. Algú fa el negoci, no?. És el mateix passa amb les bombones de butà, el cobre tot el seu contingut i, en canvi, sempre en queda un fons que es retorna. Vaja, cornuts i pagar el beure.

Àngel Guirado i Serrat