/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

AUTORITAT DOCENT, LA JUSTÍCIA i L’EFICÀCIA

L’article 103 de la Constitució Espanyola diu que l’administració pública serveix amb objectivitat als interessos generals i actua d’acord amb els principis d’eficàcia, jerarquia, descentralització, deconcentració i coordinació amb sotmetiment ple a la llei i el dret. Per eficàcia d’una cosa l’entenem com la virtut de produir l’efecte volgut. La descentralització, la desconcentració i la coordinació han de servir al principi d’eficàcia sense la qual no tindria sentit la justícia. Avui, quan el debat sobre l’autoritat docent està més obert que mai ens haurem de preguntar si l’autoritat legal, atorgada per llei, va acompanyada d’autoritat moral, atorgada per prestigi. Al capdavall, si no és pel prestigi què ens queda als docents?. Si la resposta té com a argument la referència a un text legal totes les accions escomeses contra els docents tenen la consideració de delictes i es jutjarien pel penal. En una societat judicialitzada en la que qualsevol punt de vista diferent pot comportar una denúncia als jutjats posa en dubte el principi d’eficàcia que defensa l’article 103. S’han calculat els costos econòmics que genera la banalització de la justícia per denúncies inconsistents i amb molt poc fonament?:

En el jutjat de Santa Coloma de Farners, penal nº 3, el dia 6 d’octubre vaig assistir al que és el contrari de l’eficàcia d’un servei públic. Una denúncia que després va ser retirada va generar una mobilització de funcionaris, d’advocats de les parts denunciades, de funcionaris docents, de jutgessa que per cert va arribar tard, de fiscal, i de tot un seguit de servidors de la cosa pública. El cost que ha suposat un judici truncat és molt elevat. En un moment de magres pressupostos i en que es reclama l’eficàcia de les administracions, resulta impactant que quinze persones, mig jornal, suposi pel cap baix 22.000 euros a les administracions que al final s’han llençat a la claveguera.

S’hauria de posar fre a les denuncies sense justificació aparent i si convingués caldria fer pagar part de les costes a aquells que sense excessius escrúpols generen costos importants per a les administracions. Interior ho aplicarà en el cas dels rescats per part dels bombers. La imatge de la justícia en l’opinió pública és molt baixa i en descens. Posar filtres seria més que necessari i, en faltes, no s’hauria de tramitar cap expedient que prèviament no hagués passat per una mediació. I no seria cap novetat. Potser així faríem una justícia més àgil i més eficaç tal com diu la Constitució i ens oblidaríem de la cèlebre frase del polític andalús Pedro Pacheco quan es referia al “cachondeo de la justicia”.

Àngel Guirado Serrat

El nou eixample de Girona

L’EIXAMPLE DE GIRONA

Tal com avui entenem l’eixample ens referim a la zona de barri considerada com a tal que abraça un perímetre ampli i més esponjar urbanísticament que podem situar entre els termes de la Plaça de Catalunya al sud, el carrer de la Creu al Nord i limitat a l’est pel riu Onyar i l’Oest pel carrer Barcelona. A grans trets, llevat de petits detalls, aquesta és la configuració que està a la ment dels gironins de la zona. Això, un cop definim el creixement de la ciutat tenim altres eixamples que esdevenen perllongació del primer i que ara tenen noms com Avellaneda, Pla de Palau, Palau. D’altres mantenen el sentit original del terme com el Mercadal, per posar un exemple, signe inequívoc de la nova Girona de primers del segle XX.  D’altres són el resultat del creixement seguint les vies de comunicació com és el cas de Santa Eugènia i Salt. Han desaparegut d’aquests indrets les indústries i les zones d’una economia pròpiament familiar: masos, bòbiles i petites indústries. Els nous eixamples han resultat ser part del retrobament de la tranquil·litat que no es gaudeix en la ciutat avui barri Vell. Un dels principals impulsors del model d’eixampla fou l’arquitecte Eugeni Campllong que impulsà un model que feia compatible el creixement de la ciutat més enllà de les muralles i les necessitats d’un procés d’industrialització creixent.

Avui encara som hereus d’aquest creixement. Si la “descentralització” urbanística s’obria cap a l’exterior, el creixement ràpid fruit de la industrialització genera necessitats d’habitatges no sempre amb els serveis corresponents. Les quatre estacions de tren de les que gaudia la ciutat, les indústries al sector del Mercadal i l’increment de la població, són de forma interdependent factors que expliquen i donen lloc a l’actual eixampla, sense noms, de la ciutat. També encara avui es pateixen algunes de les característiques d’un model de  ritmes i configuracions diferents. L’eixampla original d’habitatges que comencen a envellir a habitatges moderns amb serveis insuficients.  El vell eixampla ha hagut de trobar respostes a la manca d’aparcament en els habitatges, ha de veure encara edificis en ruïna com al Joan Maragall, una saturació de contenidors en zones de pas i amb poca visibilitat, un enllumenat deficient com el que pateix el Joan Maragall-Creu, transformadors en espais públics i un cert desordre viari més culpa dels conductors que de l’ajuntament: aparcaments en doble fila, en revolts, en càrrega i descàrrega, de ciclistes que no respecten en cap cas, dic en cap cas, semàfors, voreres, sentits de circulació.

El nou eixample, lluny de les meravelles que podria suposar el nou urbanisme, està mancat de principis bàsics de sostenibilitat: contenidors soterrats, ocasió única per definir el nou model de recollida, aparcament desordenat per incivisme, neteja de carrers insuficients per la llunyania del centre comercial, insuficient presència policial, cosa que posa de relleu allò que ja es definia com a característiques de l’eixample: pèrdua dels signes d’identitat com a barri, insuficència dels serveis bàsics i creixement nou amb els dèficits de sempre. Les noves escoles redreçaran el futur de ben segut, però la opinió de les persones costarà força més de canviar. I això és el que pensen. Elles també necessiten de l’atenció del seu ajuntament i del que esperen així mateix una resposta.

Àngel Guirado i Serrat

LA CIUTAT, CONTAMINACIÓ CONTROLADA ?

Quan els problemes se’ns acumulen, les persones tenen dificultats per gestionar-los satisfactòriament. A un problema de la manca d’aigua s’hi pot afegir el dels incendis i, no a més tardar, els de la contaminació atmosfèrica que plana sobre la ciutat. En un dels recorreguts que en aquests dies hem pogut realitzar des de la variant de Girona s’observa amb certa coincidència la presència d’una boirina que entela i desdibuixa la netedat dels edificis i l’estructura de la trama urbana. Una afirmació sobre el fet contaminant que pateix la ciutat de Girona podria semblar precipitada si no ens ajudem d’arguments. La realitat visual, l’anàlisi organolèptic i la valoració tècnica ens poden portar cap a una afirmació més contundent de la que aquí voldria fer.

La nostra ciutat, igual que d’altres de les mateixes condicions, situació, dimensió i sistemes de producció, precisen de materials per a la seva construcció urbanística. Rajoles, ciment, moviments de terra, extraccions de pedra, asfaltat, tots ells en quantitat importants representen moviments, transport i extraccions que s’han de fer, per economia, en espais propers a la ciutat. Valgui l’exemple del Pont Major amb la proximitat de la pedrera. Qualsevulla d’aquestes activitats genera partícules en suspensió, imperceptibles la majoria de les vegades, altament contaminants. En períodes de sequera, com les d’ara, això és més pronunciat per la dificultat de que hi hagi sedimentació de les mateixes i en conseqüència l’indicador per patir patologies respiratòries és més alt.

Els vehicles a motor, el rodatge dels mateixos pels carrers de la ciutat és una altra font de contaminació que s’afegeix a l’anterior. Girona té un trànsit rodat complex i dens, tant per la seva dimensió com a ciutat com pel parc automobilístic que és alt. Les xemeneies, estufes, el fums de fàbriques i d’altres gasos procedents de la combustió segueixen afegint-se a la resta de materials en suspensió. Els arbres de carrers i places desprenen en aquests dies el pol·len que tantes al·lèrgies provoca. Preveient períodes secs serà convenient replantejar determinades espècies.

La proximitat a l’aeroport augmenta els sediments per combustió del querosé sobretot en els enlairaments dels avions molt propers a la ciutat en alçada. La crema d’escombraries i d’altres material de rebuig a la incineradora de Campdorà genera dosis mínimes de dioxines , furans, plom i d’altres partícules que també contribueixen a una salut medioambiental de l’aire preocupant. Per acabar, les obres del TAV que aviat començaran provocaran un increment significatiu d’una pol·lució ambiental, a cops inobservable, d’un aire brut que respirem tots els gironins i gironines si no canvien les condicions climatològiques. Però l’activitat humana és imparable. Per contrarestar-la calen respostes immediates per tal de que la salut dels gironins , la dels nostres pulmons sobretot, no vagi a pitjor. Són nous problemes als quals cal plantejar noves solucions, intel·ligents, urgents i pràctiques.

Àngel Guirado i Serrat

Avui hem seguit els problemes que ha tingut el president de la cambra baixa per a ser investit. Han calgut dues votacions com mai havia passat. Aquesta és una proba inequívoca del perfil que té el diputat Bono als ulls dels catalans. Jo sóc i em sento socialdemòcrata però tinc les meves reserves sobre el ja president de les corts generals. Caldrà estar molt alerta en els primers dies de funcionament de la cambra i les actituds envers dels partits catalans. La prudència i el seny s’imposarà en els primers dies. Serà així quan la relaxació envaeixi una manera de ser més propera a altres formacions polítiques ?. Quins peatges hauran de pagar els partits catalans llevat del PSC per estar a la mesa del congrés ?. I, serà aquest el peatge que el PSOE haurà pagat per no tenir el Sr. Bono en altres espais polítics més compromesos i menys remunerats ?.

Àngel Guirado i Serrat

Que venen temps molt i molt difícils ja no ho dubta ningú. Que només tenim por quan veiem les orelles del llop, també. Som un país que només entenem el pal i poc més. Darrerament, a l’àrea urbana de Barcelona es donaven missatges de que no hauríem de patir fins a la tardor. Malament !. Patir és una cosa ben diferent d’estalviar. Patim quan després d’estalviar no ens en sortim. L’estalvi és una actitud fins i tot molt positiva quan les coses van grasses. Per tant, si no ens ensenyen les orelles del llop difícilment canviarem els comportaments individuals. No és ja que parlem de la cultura del l’estalvi d’aigua, concepte lligat a la consciència social, sinó que per arribar-hi s’ha de treballar pel canvi individual, el de les persones com a individus. Només així podrem arribar algun dia a poder parlar de la cultura de l’aigua.

Avui a la tertúlia de Catalunya Ràdio s’ha parlat de la incoherència de que ens cobrin un mínim, gastem o no, i que ens privin de gastar aquest mínim, ni que sigui regant les plantes. Algú fa el negoci, no?. És el mateix passa amb les bombones de butà, el cobre tot el seu contingut i, en canvi, sempre en queda un fons que es retorna. Vaja, cornuts i pagar el beure.

Àngel Guirado i Serrat

Tenim un munt de protestes en l’agenda. Som un país que protesta per qualsevol motiu ?. Jo crec que no, però sabem que protestar té en la majoria de les ocasions el seu efecte. Si no, mirem que tenim a l’agenda.

La protesta per la guerra de l’Irak va acabar amb el govern del Partit Popular. Avui no es dóna credibilitat a la línia de Molt Alta Tensió, la MAT. La convocatòria del diumenge 30 de març a Girona en dóna fe. Els problemes pel transvasament no dóna especials alegries als pagesos de la conca del Segre ni la del Ter. Ja no parlem de la franja de ponent ni a la d’Aragó. Aigua i llum van de bracet.

Si ens aturem a les ampliacions de les vies de comunicació, la nacional II i l’autopista tenen les oposicions dels municipis pels quals està prevista la seva ampliació no en la seva necessitat sinó en el traçat. Es creu necessari però no per al propi municipi. El TAV que transcorre per les nostres comarques no és ben vist per alcaldes de les comarques del nord pel que suposa el trinxament del territori.

Sabem el que realment volem?. Pot ser sí, però sabem el que necessitem?. Crec que no. I no parlem dels incendis. Ningú en parla tot i que tenim un Pla. Però ens entestem en discutir uns temes que ja estan coll avall i, en canvi, un de molt important que pot ser greu d’aquí a pocs dies si no plou, els incendis, ningú n’està parlant. Doncs bé, jo sí i insisteixo, serà el més gran dels problemes que tindrem d’aquí a finals d’any. Perquè parlem d’aigua de boca i aquesta ens farà falta per apagar el foc.

Aigua de boca, jo diria de dutxa, de cuina, que de la boca se’n cuiden les plantes industrials de comercialització de l’aigua d’ampolla. Aquestes tenen l’explotació comercial d’un bé universal i fonamental de les persones. Quan les vaques van grasses no ho ha problemes. Quan estan primes, és com el gos que tot li són puces.

Què diuen els accionistes de les empreses comercialitzadores d’aigua d’ampolla i d’aigua potable?. Què hi diuen els d’Avertis, Acesa, Acciona,…d’Adif, d’Endesa, Gas Natural ?. Què passa amb els bens naturals i necessaris com el petroli, l’aigua, el gas i fins i tot l’aire que respirem?. Algun dia ens el faran pagar i car. De fet ja el paguem per la via dels impostos indirectes.

Àngel Guirado i Serrat.

ESCALFORS POSTELECTORALS

El pati està que bull i encara dura la ressaca d’una jornada electoral en que el guanyador ha estat l’abstenció. També duren tènuement aquells signes d’una campanya en la que va predominar el simbolisme per sobre de les grans propostes programàtiques. Les imatges d’en Duran i en Mas amb una samarreta enfundada per sobre de la camisa, els globus verds que la furgoneta verda d’IC-V, entregaven a l’entrada del Col·legi Verd, el kit per als abstencionistes que va promoure CiU, la batalla interna del PPC amb regust de protagonisme personal pel poder, els cartells d’ERC d’una dona que només afegint-hi un accent podria haver dit “dóna per més”, l’actual tripartit del govern municipal desmarcant-se del que han estat quatre anys d’un estira i arronsa perillós. Iniciativa no ha patit el desgast que li podia haver provocat l’afer Núria Pórtules, almenys a Girona capital, sinó tot el contrari. Un panorama postelectoral amb la mirada posada en altres municipis de les comarques gironines, a Roses, Salt, l’Escala, Figueres, que donaran un tomb al govern com és el cas de Figueres, on Armangué, ha dit adéu a la política de primera fila sortint amb la cara ben alta per la dedicació plena a la seva ciutat. A l’Escala i Roses, es tracta d’alcaldes que compatibilitzaven la seva dedicació en altres llocs de representació, Páramo a la presidència de la Diputació i Guinart al Senat. El cas de Salt, habitualment un municipi d’esquerres, Jaume Torramadé ha gaudit durant dues legislatures de la capacitat per transformar de manera important el municipi no sense un desgast que li pot fer perdre el govern de la seva ciutat. La forta immigració no serà l’argument decisiu. A Sarrià tants canvis en poc temps, Turbau, Pichardo i Casero, han dispersat l’electorat. El control per la Diputació veurà efectiva la seva contrapartida en els pactes que es lliuren en diferents ajuntaments i això està escalfant aquest darrer tram de les negociacions.

L’actual conjuntura de resultats a Girona no fa previsible, encara que les tensions internes ho dificultin, cap altre pacte de govern que no sigui la reedició del tripartit. El creixement de CiU, d’ICV i el manteniment d’ERC, junt a la pèrdua del PSC ha de fer pensar sobre les causes d’aquests resultats. El perquè de l’alta abstenció en general i la davallada de regidors en particular exigeix l’exercici d’una reflexió profunda i sense límits sobre els mecanismes d’elaboració de llistes, sobre els missatges programàtics i sobre les polítiques d’aliances postelectorals. Els ciutadans volen saber la utilitat del seu vot. De portes en dins l’objectiu és guanyar i formar govern. De portes en fora no hem de perdre de vista que existeix un cansament entre l’electorat i una manca d’identitat i d’afinitat amb els candidats. Això que sembla un argument simple, fins i tot contestable des del poder, és un dels arguments clàssics de la sociologia i de la psicologia social que tenen molt ben definits i ben identificats els mecanismes de les adhesions personals i col·lectives. Dintre de pocs dies, amb la constitució de les corporacions locals tindrem la constatació d’un exercici complex i inintel·ligible per a molts, però perfectament legal, com són les polítiques de pactes on l’aritmètica, les fílies i les fòbies canviaran governs que fins ara semblaven estables. I es tornarà a parlar de la Llei electoral i del frau que suposa canviar les voluntats dels ciutadans. Més endavant, entrada la legislatura, mocions de censura faran canviar governs en un “dejà vu” ple de tensions. I tornarà la calma relativa, entre retrets, fins a les eleccions generals recomençant un nou cicle. La realitat és tossuda i sempre s’imposa contra aquells que creuen que la culpa sempre és dels altres.

Àngel Guirado i Serrat

DIES DE FUTBOL

Després de quatre temporades la ciutat de Girona torna tenir el seu equip de futbol a la segona divisió, la pobra si es vol per parlar en plata, el pont o la transició cap a la segona A, de més cost però també la que aporta uns rendiments inexistents en les altres categories. Molts gironins, socis o simpatitzants, es pregunten hores d’ara, si aquest cop sí serà la consolidació del club cap a la categoria que es mereix una ciutat que passa per ser de les més riques i benestants de l’estat. Com ja ha passat en d’altres esports, la història ens confirma que la riquesa econòmica es transforma en d’altres indicadors socials i culturals, d’oci però no de l’esport el qual no rep tots els suports d’escalf ciutadà ni els econòmics indispensables.

En paral·lel, ni que fos per una estratègia ben planificada, es presentava el llibre d’en Carles Teixidor “Històries de la Immortal” que vol ser un relat de la vida futbolística del Girona entre els anys vuitanta-vuit i noranta-cinc, en clau satírica, irònica i indefinida del que van ser unes temporades de clarobscurs en la gestió segons l’autor. Ni que sigui perquè les apostes polítiques i esportives es dibuixin millor de cares a un futur esperançador, aquest llibre pot ser una contribució en positiu a la millora del que ha estat un dels dèficits esportius més aclaparadors de la ciutat i per no caure en els errors de sempre cap al que és, històricament parlant, el seu esport més representatiu.

Just, però, acabada la festa per l’ascens, i dissortadament pels interessos del futbol de les nostres comarques, ens arriba la temuda notícia de la presumpta desaparició de la Unió Esportiva Figueres. Algú que no estima el futbol pot pensar, en clau de rivalitat, que ja els hi està bé. No és això amics, ens convenen rivals potents que omplin Montilivi, que generin moviment de persones, que generin conversa, que omplin premsa, que tot plegat també és activitat econòmica. És un episodi dolorós que posa de relleu la misèria en que es pot convertir un esport si es confia exclusivament en l’economia, en els criteris jurídics i administratius i s’obvien els factors socials i d’arrelament d’institucions quasi centenàries.

El suport de les administracions públiques a l’esport de base justifica que determinades inversions només són possibles des de la iniciativa privada. Si aquesta no existeix, acabarem disposant d’allò que ens hem merescut bé per voluntat o bé per renúncies si voleu ben justificades. Altra cosa és que, en el marc de les obligacions que pertoquen i de les promeses efectuades, la normalització del futbol a Girona passi per acabar de resoldre els problemes a l’estadi de Montilivi,-graderies per exemple-, i configurar un projecte per l’esport d’elit de la ciutat, ben nodrit des de l’esport de base, que contempli aspectes econòmics de suport institucional, socials i empresarials que no discriminin cap entitat perquè totes elles són dignes de portar el nom de Girona i la dignifiquen sobradament.

Àngel Guirado i Serrat

DE VACANCES

Les agències de viatges gironines treuen fum. Les noies, darrera el taulell, contemplen impertèrrites les cues dels humans que volen canviar d’aires per uns quants dies. Viatgers com si es tractés de la cua del pa un diumenge a la fleca del barri. Cares llargues d’espera o si no, con serien les vacances si no per patir una mica?. Si no vas a un país exòtic, quan més lluny millor i ho pots explicar als amics, no ets ningú. Si a més no ho pots combinar amb d’altres formes de vacances, com uns dies a la platja o a la muntanya, ets poc menys que res. Els creuers i els grans viatges ens ensenyen que el plaer no té límit, ni butxaques. No cal patir per la prou ressentida economia familiar. Ens fan còmodes terminis, deixem de comprar coses bàsiques o ens endeutem. Ara és possible pagar sense interessos en dotze còmodes quotes, d’un any per l’altre, fins al proper viatge, empalmant a plaer. Les preocupacions arriben a extrems ben encadenats: fer la reserva, esperar que te la confirmin, fer les maletes, fer cues a les carreteres, repetir-les als aeroports, esperar que no et cancel·lin el vol, patir per hipotètics atemptats, fer les oportunes vacunacions, resignar-se a alimentacions diferents, programar visites i excursions que no deixen temps per al descans, el pesat retorn que desfà tot el procés d’una cosa acabada. Ens imposem feina per si aquesta ja hagués estat poca: explicar-ho als amics i coneguts, guardar o imprimir les fotos, ensenyar-les en un sopar “ad hoc”, que desestacionalitzaciiem ms d’urants i bars o comerços tural cosa arriben a fer quasi dos mesos de festa, d’a Santa. D’ descansar un dies ja que no podríem tornar a la feina en aquestes condicions tan deplorables. or de la pell, que en dieu?. No es possible tornar de vacances sense

Cal parlar, però, de les estratègies. N’hi ha que disposen de més d’un mes, si hi sumen els dies d’assumptes propis que poden haver acumulat al llarg de l’any. D’altres que se les reparteixen per poder-ne disposar en diferents moments, sigui per Nadal, pels ponts i viaductes, per la Setmana Santa. N’hi ha d’enginyosos que aprofiten la fragmentació dels trenta dies aprofitant caps de setmana i ponts amb la qual cosa arriben a fer-ne quasi dos mesos. Serien els precursors de la desestacionalització na eria els precursors de la desestacionalitzacices de les vacances que tant de futur semblarien tenir si no fos pel calendari escolar que lliga pares i fills. N’hi ha que no poden per una qüestió d’economia domèstica. Els professionals liberals s’ho munten com volen i poden, segons sigui la seva ocupació. D’altres treballen quan els altres fan festa. En fi, una diversitat com diverses són les persones.

Al final cal parlar de la felicitat, aquesta abstracció orientada cap a nosaltres mateixos i que es troba en el nostre interior. Els plaers, segons els filòsofs, els tenim en les coses més insignificants. El descans necessari a l’estiu també es podria portar a terme sense tan neguit i pompositat. Això ja queda a gust de cadascú. Un darrer apunt. Els catalans van gastar al 2005 per vacances, de mitjana, una despesa per persona de sis-cents seixanta-nou euros. Als gironins això suposa una despesa de prop de 56 milions d’euros. El que no sabem són els costos que s’han generat en els països receptors a mig i llarg termini. Això seria motiu d’un interessant estudi.

Àngel Guirado i Serrat

AIRES CONDICIONATS

Hem passat per una de les dures proves de l’estiu, a Barcelona en tenen una bona mostra. Les puntes de consum d’electricitat semblen amenaçar-nos de les falles en el subministrament a la Costa Brava, com cada any. Ens havien dit que la línia de les Gavarres solucionava el problema, almenys temporalment. La forta inversió amb costos econòmics i polítics no ha servit per eliminar l’amenaça d’una manca de potència que ens deixaria ensenyant les vergonyes una vegada més. Són molts els ciutadans que no coneixen la realitat de la situació ni tenen arguments en contra tot i les explicacions rebudes des dels governs locals, autonòmics i estatals. Jo no sé encara que hi ha de veritat ni si els perills segueixen existint. La gran apagada de la ciutat comtal torna a posar els dubtes en primera línia. Els contraris a la línia de Molt Alta Tensió poden quedar sense arguments si es produeix una nova fallada en el subministrament i justificaria, una vegada més, la necessitat de la mateixa. Però fins a quin punt ?.

Del que no hi ha dubte és en el dèficit d’inversions pblema, almenys temporalment. La forta inversin dit que, la li pugui haver insuficia Catalunya per part dels responsables de dotar de les infraestructures en matèria energètica. Tampoc hi ha dubte sobre la gran demanda d’energia ara a l’estiu en que l’augment d’aparells d’aire condicionat genera puntes rècords de consum. Un país que viu bé, que té segones residències i viu del turisme està obligat a regular millor aquest bé públic. Els costums són difícils de canviar i l’educació per un consum sostenible està encara per iniciar. No disposem de campanyes suficientment eficaces que redueixin el consum energètic ni tampoc de normatives que impedeixin el malbaratament d’energia. El canvi climàtic ens impulsa cap a un nou concepte del confort que afecta a dos dels bens més preuats: l’aigua i l’electricitat.

A Girona això té la seva incidència en dos punts claus. El primer en l’aplicació d’una normativa ja existent sobre la col·locació dels aparells d’aire condicionat als edificis públics i privats. Simplement cal fer-la complir. La segona en el control de la despesa energètica en empreses i administracions públiques. Els costos que es generen van a càrrec del consumidor en general o sobre els pressupostos que paguem entre tots. Abrigar-se en el treball comença a ser esperpèntic. Sortir al carrer i rebre una fuetada d’aire calent que surt d’un aparell situat a l’alçada de la cara dels vianants és quasi una agressió. Que les principals cadenes comercials tinguin els aires condicionats al màxim de potència amb les portes obertes de bat a bat és poc més que un insult i una presa de pèl. És una incitació a entrar, és alhora una mostra de poder irrenunciable de costos exagerats. Ningú vol passar calor, evidentment, i l’equilibri sembla no existir. S’ha comprovat com els col·lectius de més risc passen les hores de més calor en l’empara de les condicions climatològiques de l’estació de RENFE, de les grans superfícies comercials i d’altres espais públics de gran afluència que a més distreuen el personal. En el fons, ens importa un rave si el consum que es fa és insostenible si s’obté la finalitat perseguida. És la competència o l’individualisme o la transitorietat de la forta demanda elèctrica, que només té justos els quinzes dies de durada. Davant de tan desgavell sols s’imposen mesures dràstiques i urgents. Cal una ordenança equivalent a la del soroll i a la de l’aïllament dels edificis que imposi el seny en la manera de refrigerar les zones comercials, les empreses i els habitatges. Però una ordenança per complir-la i no per fer bonic i tranquil·litzar les consciències dels seus promotors.

Àngel Guirado i Serrat