DE VACANCES

Les agències de viatges gironines treuen fum. Les noies, darrera el taulell, contemplen impertèrrites les cues dels humans que volen canviar d’aires per uns quants dies. Viatgers com si es tractés de la cua del pa un diumenge a la fleca del barri. Cares llargues d’espera o si no, con serien les vacances si no per patir una mica?. Si no vas a un país exòtic, quan més lluny millor i ho pots explicar als amics, no ets ningú. Si a més no ho pots combinar amb d’altres formes de vacances, com uns dies a la platja o a la muntanya, ets poc menys que res. Els creuers i els grans viatges ens ensenyen que el plaer no té límit, ni butxaques. No cal patir per la prou ressentida economia familiar. Ens fan còmodes terminis, deixem de comprar coses bàsiques o ens endeutem. Ara és possible pagar sense interessos en dotze còmodes quotes, d’un any per l’altre, fins al proper viatge, empalmant a plaer. Les preocupacions arriben a extrems ben encadenats: fer la reserva, esperar que te la confirmin, fer les maletes, fer cues a les carreteres, repetir-les als aeroports, esperar que no et cancel·lin el vol, patir per hipotètics atemptats, fer les oportunes vacunacions, resignar-se a alimentacions diferents, programar visites i excursions que no deixen temps per al descans, el pesat retorn que desfà tot el procés d’una cosa acabada. Ens imposem feina per si aquesta ja hagués estat poca: explicar-ho als amics i coneguts, guardar o imprimir les fotos, ensenyar-les en un sopar “ad hoc”, que desestacionalitzaciiem ms d’urants i bars o comerços tural cosa arriben a fer quasi dos mesos de festa, d’a Santa. D’ descansar un dies ja que no podríem tornar a la feina en aquestes condicions tan deplorables. or de la pell, que en dieu?. No es possible tornar de vacances sense

Cal parlar, però, de les estratègies. N’hi ha que disposen de més d’un mes, si hi sumen els dies d’assumptes propis que poden haver acumulat al llarg de l’any. D’altres que se les reparteixen per poder-ne disposar en diferents moments, sigui per Nadal, pels ponts i viaductes, per la Setmana Santa. N’hi ha d’enginyosos que aprofiten la fragmentació dels trenta dies aprofitant caps de setmana i ponts amb la qual cosa arriben a fer-ne quasi dos mesos. Serien els precursors de la desestacionalització na eria els precursors de la desestacionalitzacices de les vacances que tant de futur semblarien tenir si no fos pel calendari escolar que lliga pares i fills. N’hi ha que no poden per una qüestió d’economia domèstica. Els professionals liberals s’ho munten com volen i poden, segons sigui la seva ocupació. D’altres treballen quan els altres fan festa. En fi, una diversitat com diverses són les persones.

Al final cal parlar de la felicitat, aquesta abstracció orientada cap a nosaltres mateixos i que es troba en el nostre interior. Els plaers, segons els filòsofs, els tenim en les coses més insignificants. El descans necessari a l’estiu també es podria portar a terme sense tan neguit i pompositat. Això ja queda a gust de cadascú. Un darrer apunt. Els catalans van gastar al 2005 per vacances, de mitjana, una despesa per persona de sis-cents seixanta-nou euros. Als gironins això suposa una despesa de prop de 56 milions d’euros. El que no sabem són els costos que s’han generat en els països receptors a mig i llarg termini. Això seria motiu d’un interessant estudi.

Àngel Guirado i Serrat