EL NEGOCI DE LA MORT
La vaga de les funeràries ja ha quedat en el passat. Per algunes famílies, malauradament, al record del traspàs d’un familiar, s’hi afegirà el dels moments tensos viscuts per la por a no poder donar una digna sepultura a qui estimaven. Certament, només ho viuen les persones que passen per aquest mal tràngol i no entenien ni ho faran mai, com aquest dret, el darrer, es pot veure trepitjat per uns altres drets, els d’uns treballadors que lluiten per aconseguir un treball tan digne com qualsevol altre.
Treballar al costat de la mort no és gens agradable. Ho fan també els jutges, els metges, els forenses, els sanitaris de clíniques i hospitals, els que fan el servei d’ambulàncies, els policies i els bombers. Ningú però no ho viu dia a dia, les vint-i-quatre hores, com ho fan els treballadors de les funeràries, cosa que, diuen, fa que aquesta feina sigui la menys volguda pels ciutadans. Amb el temps, aquestes persones adopten un posat inert i aliè a les circumstàncies. És treball i alhora obligació i per això els converteix en la cara humana de les funeràries. D’aquí la seva importància.
La vaga podria haver estat desproporcionada per la manera de plantejar-la, com si fos la dels escombriaires, els netejadors o la dels conductors del transport públic. Però no és el mateix. No desperten els mateixos sentiments ni tampoc els objectius tenen el mateix grau de sensibilitat. La mort, com a negoci, té noms i cognoms i això la fa especialment sensible. Avui, és de llarg, el sentiment que més emocions desperta i cap a la qual cal el màxim de respecte i consideració. Els poders públics ho han de tenir en compte a l’hora d’autoritzar les concessions administratives del servei. Per això cobren també un cànon de la concessió i no en poden quedar al marge. És per això que cal alguna cosa més que uns serveis mínims, un plus de qualitat, ja que no es tracta solament d’una qüestió de salut sinó també la d’uns valors socials que transcendeixen les persones i famílies afectades. És la lluita de la humanitat per la vida i pel sentit últim de la seva existència en qualsevol cultura i religió al llarg de la història de la humanitat.
De que la mort és un negoci no en tenim cap dubte. Mémora, que pertany a INTUR Servicios funerarios SL, és potser la principal societat anònima dedicada als serveis funeraris que té en proporció als empleats contractats una important rendibilitat en vendes. Com a Societat mixta en la gestió de serveis funeraris i cementiris compta amb la participació d’ajuntaments. Té presència a totes les ciutats més importants de l’estat espanyol i té més de 40 empreses, 130 funeràries, 45 tanatoris, 14 crematoris i 12 cementiris. Té actualment 28 tanatoris en construcció i factura més de 140 milions d’euros a l’any. Alguna cosa falla quan la política de recursos humans d’aquesta multinacional aposta pel bon ambient laboral, l’estabilitat dels seus treballadors i l’equilibri entre la vida personal i professional. Amb aquesta política, si es porta a la pràctica realment, no caldria que els seus treballadors anessin a la vaga. Que amb la mort no s’hi negocia ni s’hi juga, hi estem d’acord. Que els seus treballadors han d’aconseguir l’exercici dels seus drets com a qualsevol altra feina, també. Però no a qualsevol preu, ni tampoc a través d’un xantatge emocional a les famílies que en un moment tan dolorós i emotiu els importava un rave el conveni laboral de les funeràries. La virtut està en el punt mig, com sempre. Salut tingueu per a molts anys !