El flautista d’Hamelín

 

 

Fa molt, molt de temps, en la pròspera ciutat de Hamelín, va succeir una cosa molt estranya: un matí, quan el seus satisfets habitants van sortir de les seves cases, varen trovar els carrers invadits per milers de ratolins que rondaven per totes bandes devorant insaciables, el gra dels seus graners i el menjar dels seus rebosts.
Ningú podia comprendre la causa d’aquesta invasió. I el que era encara pitjor, ningú sabia què fer per acabar amb aquesta plaga tan irritant.
Per més que volguessin exterminar-los o al menys fer-los fugir, semblava que vada vegada venien més i més ratolins a la ciutat. Tal era la quantitat de ratolins que dia rere dia anaven pels carrers i les cases, tant que fins els mateixos gats fugien espantats.
Davant la gravetat de la situació, els prohomes de la ciutat que veien perillar les seves riqueses per la voracitat dels ratolins, van convocar el Consell i digueren: “Donarem cent monedes d’or a qui ens lliuri dels ratolins”.
Al cap de poc es va presentar davant seu un flautista taciturn, alt i desgarbat, a qui ningú havia vist mai abans i els digué: “La recompensa serà meva. Aquesta nit no quedarà ni un sol ratolí a Hamelín”.
Dit aixó, va començar a passejar pels carrers i mentre passejava, tocava amb la seva flauta una meravellosa melodia que encantava els ratolins, que sortint dels seus amagatalls seguint encantats les passes del flautista que tocava incansable la seva flauta.
I així, caminant i tocant, els portà a un lloc molt llunyà, tant que des d’allà ni tan sols es veien els murs de la ciutat.
Per aquell lloc passava un riu cabdalós on, a l’intentar creuar-lo per seguir al flautista, tots els ratolins van morir ofegats.
Els hamelinesos al veure’s per fi lliures de les voraces tropes de ratolins, van respirar alleujats. Ja tranquils i satisfets, van tornar als seus pròspers negocis, i tan contents estaven que organitzaren una gran festa per a celebrar el feliç desenllaç, menjant excel•lents viandes i ballant fins molt entrada la nit.
Al matí següent, el flautista es va presentar davant el Consell i reclamà als prohomes de la ciutat les cent monedes d’or promeses com a recompensa. Pero aquests, deslliurats ja del seu problema i cegats per la seva avarícia, li van contestar : “Ves-te’n de la nostra ciutat! O potser et pensaves que pagaríem tant d’or per tant poca cosa com per tocar la flauta?”.
I dit aixó, els prohomes del Consell d’Hamelín li donaren l’esquena esclatant a riure.
Furiós per l’avarícia i l’ingratitud dels hamelinesos, el flautista al igual que va fer el dia anterior, va començar a tocar una dolcíssima melodia una i una altra vegada, insistentment.
Però aquesta vegada no eren els ratolins qui el seguien sinó els nens de la ciutat, els quals arrebatats per aquell so meravellós, anaven darrere de les passes de l’estrany músic.
Agafats de la mà i somrients, formaven una gran filera sorda als precs i crits dels seus pares que en va i entre plors de desesperació, intentaven impedir que seguissin al flautista.
Res aconseguiren i el flautista se’ls endugué lluny, ben lluny; tan lluny que ningú sabia on. I els nens, a l’igual que els ratolins, mai més tornaren.
A la ciutat, nomès hi quedaren els seus opulents habitants i els seus rebostos plens i ben proveïts de despenses, protegides per les seves sòlides muralles i un immens mantell de silenci i tristesa.
I això fou el que succeí fa molts, molts anys en aquesta deserta i buida ciutat d’Hamelín on, per mès que busqueu, mai hi trovareu ni un ratolí ni un nen.

Aquest article ha estat publicat en Els nostres contes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *