POESIES. Llegim i camtem

 

VIOLONCEL

Com que em queia la panxa i feia cul

van posar-me a dieta de verdura.

Però guardar la línia és tal tortura

que jo l’he de guardar dins el bagul.

Una fulla de col com a plat fort

i un suquet de tomàquet per tot beure

no és pas menjar de reis, ho podeu creure:

estic per dir que menja més un mort!

El dia que m’aprimi com un tel

i la violoncel·la que m’agrada

reconegui que em troba una “monada”

ja podreu dir-me el “violó-en-el-cel”.

MIQUEL DESCLOT, Més música, mestre! Ed. La Galera, Barcelona, 2001

 

 

 

 

 

 

 

JOC DE LES ENDEVINALLES

 

 

 

 

 

 

 

 

Endevina endevineta:

li agrada viure amagat.

Endevina endevinalla:

té vuit potes i no balla.

Porta caputxa i es mulla,

té un sac de tinta i no es taca,

no sap escriure ni un mot,

té tres lletres i es diu pop.

OLGA XIRINACS

 

Darrere un ull de bou

amb sis barrots molt fins,

hi viu un ocell nou

que canta trist per dins.

JUAN KRUZ IGERABIDE /

MIQUEL DESCLOT

 

 

 

 

 

 

Vaixell de vapor

que llisques

per les onades

d’un mar casolà

ple d’arrugues.

LOLA CASAS

 

JOC DE LES COMPARACIONS

 

 

 

 

 

 

 

Els ulls de la mare

no els té ningú més.

Són com les onades

que gronxen vaixells.

Les mans del meu pare

són com les arrels

que aguanten els arbres

i els fan créixer drets.

 

NÚRIA ALBÓ

 

 

 

 

Alegries i tristeses

són com les ones del mar:

cada vegada que vénen,

cada vegada se’n van.

 

MARC GRANELL

 

 

 

 

 

 

Els llibres

Arrenglerats

en els prestatges

semblen soldats

o personatges

tots enrampats.

 

JOANA RASPALL

 

 

 

 

JOC DE LES METÀFORES

 

 

 

 

 

Orinaven tres vailets:

confluïen tres riuets.

 

JUAN KRUZ IGERABIDE /

MIQUEL DESCLOT

 

 

 

 

 

El meu llit és una barqueta.

ROBERT LOUIS STEVENSON /

MIQUEL DESCLOT

 

 

 

 

 

 

La ciutat és una selva

d’alumini i formigó,

on els cotxes i les motos

fan de tigres i lleons

furiosos quan el semàfor

passes en verd i ells, en roig,

esperen, rugint, amb ganes

de poder pegar-te un mos.

 

MARC GRANELL

 

 

 

 

 

 

 

 

 

JOC DE LES PERSONIFICACIONS

 

 

 

 

 

 

 

 

 

S’aixeca amb fam la lluna

del llit del mar.

 

SALVADOR ESPRIU

 

 

 

 

 

 

 

L’estrella es mirava

a l’aigua del mar,

onades de plata

la feien ballar.

Un vespre va caure

i al fons se’n va anar

perquè la cridava

l’estrella de mar.

 

 

OLGA XIRINACS

 

 

 

 

 

Escombriaire

Mentre reculls amb l’escombra

brosses, restes i paper,

fas massatge i pessigolles

a tot l’asfalt del carrer.

 

 

LOLA CASAS

 

 

 

Reunió d’amics

El primer de la reunió

l’u, va dret com un bastó…

El dos, que s’ha entrebancat,

s’ha quedat agenollat.

En veure’l tan arrupit

que no li arriba a la sola,

el tres de riure es cargola. (…)

 

 

JOANA RASPALL

 

 

 

 

 

 

 

 

Sóc la pilota

i estic cansada

de ser xutada

a tort i a dret;

 

 

JOANA RASPALL

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Vet aquí que la nit i el dia

no s’han pogut enamorar,

encara que els agradaria:

quan l’una ve, l’altre se’n va!

 

 

JOXAN ORMAZÁBAL / MIQUEL DESCLOT

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una forquilla

i una cullera

posen per àrbitre

un ganivet

perquè judiqui

qui de les dues

amb les viandes

juga més net.

Diu la forquilla:

-Jo tinc més traça!,

que les patates

puc aixafar;

i tu, cullera

de panxa grossa,

ni saps xafar-les,

ni saps punxar.

-Ai, presumida

forquilla seca,

que tot et llisca

d’entre les dents!

Remena l’olla!,

punxa la sopa!,

veuràs la poca

traça que tens!

El ganivet

resol amable:

-Sí, totes dues

teniu raó.

El que fa l’una

no ho pot fer l’altra.

…I el jutge queda

com un senyor.

 

JOANA RASPALL

 

 

 

 

En aquesta pàgina trobareu molts poemes per llegir i escoltar:

http://www.edu365.cat/infantil/poesia/portada.htm

 

Les vostres mestres d’educació infantil us van oferir aquest preciós poema de Maria Mercè Marçal. Voleu que el llegim?

 

  

 LA PLUJA ÉS UNA BRUIXA

AMB ELS CABELLS MOLT LLARGS.

CASCAVELLS LI REPIQUEN

TOTA LA TRENA AVALL.

 

A LA NIT, SI VENIA,

HO FA SENSE AVISAR,

ESTALZIM A LA CARA

I EL VESTIT ESTRIPAT.

 

SI FA CÓRRER L’ESCOMBRA

CONILLETS, A AMAGAR!

AMAGATS QUE SERÍEM

QUE NO ENS ATRAPARÀ.

 

DARRERE LA CORTINA

FEM-LI ADÉU AMB LA MÀ.

 

 La pluja és una bruixa

amb els cabells molt llargs.

Cascavells li repiquen

tota la trena avall.

A la nit, si venia,

ho fa sense avisar,

estalzim a la cara

i el vestit estripat.

Si fa córrer l’escombra

conillets, a amagar!

amagats que seríem

que no ens atraparà.

Darrere la cortina

fem-li adéu amb la mà.

 

MARIA-MERCÈ MARÇAL