La millor defensa que podem fer de l’escola pública és la feina ben feta. Considero que l’escola de la nostra època pateix un síndrome d’hiperactivitat determinat per tres factors:

 -Els diversos organismes i institucions públiques i privades troben a l’escola l’estructura ideal per portar a terme (amb el treball dels mestres, que deixen de fer el seu o al menys de la manera que voldrien i necessitarien els seus alumnes) tot tipus d’iniciatives i projectes.

-La manca de criteri que permeti analitzar les necessitats educatives i les possibilitats de desenvolupament de l’alumnat, i la manca de capacitat o voluntat per donar prioritat al que és fonamental en la nostra tasca docent. No triar és, potser, la pitjor manera de triar.

-Els canvis polítics i socioeconòmics, amb les característiques específiques del nostre país, fan que ens veiem molt condicionats a l’hora d’establir aquestes prioritats pedagògiques que tothom hauria de defensar.

Tinc molts dubtes i poques certeses, però fa temps que considero que la innovació educativa ha de sorgir de l’aula i el treball de l’aula s’ha de respectar per damunt de tot. Respectar el seu ritme, les seves dinàmiques… Per això, la consideració del mestre com a mediador essencial ha de guanyar pes específic dins de cada escola i en el sistema en general. Les noves tendències a l’hora de promoure equips directius no coadjuven en aquest sentit.

Com veieu, no només dic no a l’escola hiperactiva. Dic sí a una altra escola que haurà d’obrir-se camí tard o d’hora. Tenim molt a dir i molt a fer, però no pas deixant en mans dels altres les coses, sinó prenent la iniciativa i aprofitant els intersticis de llibertat que encara tenim per canviar petites grans coses. Comencem per parlar dels nens a les reunions i de les iniciatives, les experiències i satisfaccions que miraculosament encara ens donen els nostres alumnes a cada classe. Comencem per debatre aquestes qüestions, prenent acords per tal de construir veritables línies d’escola, per poder expressar als equips directius i a l’administració educativa el que volem.

Què entenem per una escola de qualitat? Si ho tenim clar, podrem lluitar per defensar-la, juntament amb tota la comunitat educativa. Si anem a remolc, sense brúixola i amb un cel sense estrelles, FEM DELS NOSTRES ALUMNES LES ESTRELLES I DEL NOSTRES CRITERIS LA BRÚIXOLA!

NO A LES RETALLADES!

 

Una pàgina amb molts recursos:

http://www.bibliotecaescolar.info/bibliotecadigitalescolar/sumari.htm

Per generar fulls d’escriptura:

http://www.mclibre.org/consultar/primaria/copia/copia_1.html

Pissarra magnètica virtual:

http://www.triptico.co.uk/flashFiles/wordMagnets/WordMagnets.html

Consciència fonològica:

http://clic.xtec.cat/db/act_ca.jsp?id=3529

EXPRESSIÓ CORPORAL, EMOCIONS, HABILITATS SOCIALS, PSICOMOTRICITAT…

 

 

Vet aquí una vegada un gat

que tremolava de por

al bell mig del bosc.

Les branques li semblaven braços gegants

entre les ombres

allà a les fosques.

 

Quan tinguis por

busca un amic

i, si estàs sol,

busca un camí.

Cantant, els plors

se’n van molt lluny,

cantant, les flors

brillen com tu.

 

De sota una fulla sortí el somriure

d’una granota

per dir-li hola,

aquest cau és casa meva

anem a dins,

la pluja és aquí!

 

Quan tinguis por…..

 

En passar el xàfec van sentir fora

crits de l’Oriol,

un esquirol

que havia caigut de dalt d’un arbre

– Ai! m’he fet mal,

no hi puc pujar!

 

Quan tinguis por….

 

 El gat pèls dolents va treure les ungles

i, amb l’amic al darrere,

s’hi enfilà fent drecera.

El van curar a dalt del pi

i en un no res

ja jugaven tots tres.

 

Quan tinguis por….

 

Oriol, l’esquirol; el gat pèls dolents,

i l’alegre granota

que es diu Carlota

no van tenir mai més cap mena de por.

Quan trobes amics

hi jugues feliç.

 

Quan tinguis por…..

 

 

 

 

 

– Reduir les tendències agressives dramatitzant escenes de solidaritat, ajut i estima.

– Valorar l’amistat i la tendresa envers les altres persones com a font de benestar comú i autosuperació.

– Adonar-se que es pot superar la por.

– Mostrar emocions utilitzant el llenguatge corporal com a mitjà d’expressió i comunicació.

– Representar corporalment el conte.

– Gaudir escoltant el conte i la cançó.

– Seguir el fil del relat, identificar els protagonistes i recordar l’ordre en què se succeeixen els fets.

– Realitzar diferents tipus de desplaçaments en funció d’una representació.

– Experimentar nocions espacials en situació de joc dramàtic – dalt / baix, dins / fora –.

 

 

– Escoltar el conte.

– Dramatitzar escenes concretes: Com camina el gat? I la granota? I l’esquirol? Com s’amaguen de la pluja? Com fa el gat quan tremola de por? Quina cara té l’esquirol quan se fa mal a la pota? Com puja l’esquirol a l’esquena del seu nou amic? Com s’abracen quan juguen? Com li curen la pota a l’esquirol? Com són les branques dels arbres que semblen braços gegants?

– Escoltem la cançó.

 

 

– Les primeres vegades, convé fer la cançó amb moltes pauses per donar temps a l’expressió de cada gest. Representa tot el grup cada moment de la història.

– Surten per grups.

– Ho fan tots junts, encara que poden agrupar-se lliurement.

– Durant la tornada, quan hagin assolit el ritme de la representació, s’abracen per expressar la seva amistat.

 

 

 

 

– Quan ens trobem, per a les relacions dins del grup, amb nens que es queden sols, l’actitud del mestre és fonamental per afavorir la seva integració. Sense forçar, però sense deixar d’intentar que tots els nens hi participin, amb l’acollida permanent dels inhibits per qualsevol motiu. Cal observar i evitar, amb la pròpia participació, tota mena de rebuig o comportament negatiu envers algun company.

– Ajuda molt posar-hi una mica de gràcia en explicar el conte. Per què es diu Pèls dolents el nostre protagonista? Perquè, encara que sempre estava pentinant-se, els seus cabells, – poing! – es tornaven drets cap amunt. D’aquesta manera, el contacte amb l’expressió corporal serà precedit per un ambient alegre que afavorirà la desinhibició.

JOSÉ ÁNGEL HERNÁNDEZ (de Junyit al vent, psicomotricitat per a la imaginació)