A l’escola Congrés-Indians, el dia destinat a treballar els visionats amb profunditat són els divendres. Això no vol dir que d’altres dies, a la Mediateca o a la pantalla del rebedor, es visionin materials diversos.

La primera setmana de gener vam iniciar els visionats els divendres a la tarda. S’obria la proposta a tots els infants de l’escola (P3 i P4) que podien anar lliurement sempre que s’hi respectessin les normes. Com ens havíem d’imaginar que tindria tant d’èxit!!

Com ja era habitual el curs passat, els infants feien una filera a la porta de la “Mediateca” a l’espera de la preparació del cinema. Mentrestant, s’imaginaven com era la seva entrada (petita, gran, de color, pesada o lleugera). La filera arribava fins a l’infinit i, quan va obrir la “Mediateca”, va passar molta estona des de l’entrada del primer infant a la finalització de la cua.

La “Mediateca” estava plena! No hi cabia ni una agulla! Inicialment, els infants estaven fascinats pel que hi havia a la pantalla. Aquell dia, com a petició especial d’alguns infants, havíem posat a Buster Keaton en el seu film “The Boat” i, inicialment, tots estaven fascinats amb el que veien a la pantalla.

En sec, van tenir ganes d’anar comentant allò que passava a la pantalla. De fet, molts dels infants de P4 estaven acostumats a aquesta dinàmica del curs passat i  se sentien molt còmodes. Però allò era impossible de gestionar-ho amb gairebé 50 infants! Tots i totes volien parlar! Tots i totes tenien ganes de dir la seva! Però no hi havia manera de posar ordre! Alguns deien que era millor fer silenci i esperar a acabar per a comentar i d’altres no volien renunciar a ficar-hi cullerada. El resultat: els infants anaven discutint entre ells, uns posaven silenci i, sobretot els de P4, s’anaven indignant més. Algú va comentar:

“Sinó podem parlar això no és “Petit Cinema!””

Va ser d’aquesta manera com vam acabar decidint que hauríem de canviar la manera de fer la proposta les properes vegades.

Parlant amb les mestres vam decidir que, cada divendres, la proposta s’obriria a un grup determinat i, si hi havia espai suficient, podríem convidar a alguns infants d’altres grups que tinguessin moltes ganes d’entrar.

I així és com ho hem anat fent fins ara. Cada divendres la “Mediateca” s’ofereix a un grup diferent i, gairebé sempre, comptem amb un grup de convidats que acostuma a repetir cada divendres. És molt habitual veure com a la cua s’incorporen infants d’altres grups que, amb paciència, esperen que no estigui molt ple per a poder formar part del visionat.

També acostuma a ser habitual que algú tregui el cap per la porta, quan ja som a dins, i ens pregunti:

“Em podeu convidar? No sou molts!”

Llavors la pregunta que li fa l’adult acostuma a ser:

“Però, si aquesta pel·lícula ja la vas veure la setmana passada! Estàs segura que la vols tornar a veure?”

I l’infant respon:

“Sí, sí, tinc moltes ganes de veure-la i t’asseguro que no explicaré el final!”

Així que, normalment, als visionats hi comptem amb el  grup que li toca més els infants habituals que potser han vist la pel·lícula tres vegades, però sempre aporten una altra mirada i hi veuen coses diferents. I, fins i tot, ajuden al seus companys i companyes a aprofundir en allò que estan veient.

Després de les sessions de retrats amb el grup “Lila”, “Blau”, “Groc”, “Negre”, “Verd” i “Vermell” vam dedicar-nos a visionar els retrats que havíem fet.

Comentàvem coses i, per exemple, vèiem que hi havia retrats que no es veia tot el cap, li faltava cabell o una orella quedava amagada. A alguns infants això no els hi va agradar i van decidir que, la propera vegada, farien un retrat on es veuria tot.

També vèiem que, si algú estava molt lluny, es veia molt petit i, si estava molt a prop, es veia molt gran, entre d’altres coses.

Anàvem comentant tots plegats així com intentant recordar qui havia realitzat la foto. Alguns se’n recordaven molt ràpidament i a d’altres els hi costava.

Després  anàvem cap a l’ “Atelier” a transformar les fotografies: les retallaven, les pintaven, li afegien papers i les decoraven.

Alguns van preferir transformar la seva pròpia imatge i d’altres van preferir transformar la que havia fet un altre company o companya. Alguns no sabien ben bé quina era la seva:

La seva fotografia era la que havien fet ells a un altre company o era a la que ells sortien?

La gran majoria ho tenia clar, però hi havia  infants que van dubtar durant un instant. Al final, la resposta era la mateixa per a tots i totes:

“No, és clar, la meva fotografia és a la que surto jo!!”