Crisis i oportunitats

Quan tot va bé, generalment, no ens plantegem fer canvis. És quan patim, o quan es desequilibra el nostre món, que ens plantegem què cal fer, què hem de canviar. En aquest sentit, les crisis són temps d’oportunitats.
La funció de l’escola, el rol docent, el paper de les famílies, els interessos i les actituds dels infants i joves han fet canvis enormes respecte fa vint anys i no acabem de trobar respostes ajustades a la nova realitat, hi ha resistències al canvi, busquem solucions no sempre encertades, hi ha patiment… Aquesta situació està aportant propostes interessants per a la reflexió, propostes que ens orienten a l’hora de marcar-nos els objectius, les accions a fer i els valors a treballar. Un exemple:
“Diez nuevas competencias para ensenyar” Philippe Perrenoud. Ed. GRAÓ

books1

Ens el va recomanar la Dolors Vilanova (Cap d’Estudis de l’ESC de Bordils) a la seva conferència sobre el treball cooperatiu-col·laboratiu a l’escola (quan pugui adjunto el resum, és una experiència de centre interessant, amb sentit comú)

Tornant al llibre, la competència professional per ensenyar número nou, diu: “Afrontar los deberes y los dilemas éticos de la profesión” després d’apuntar que vivim en un món molt imperfecte i que no es pot demanar a l’escola que ho solucioni tot, ens convida a afrontar la contradicció entre els valors que afirma l’escola i els costums existents a la societat. “En una sociedad en crisis y que se averguenza de sí misma, la educación es un ejercicio de funambulismo” Ens diu que no n’hi ha prou amb les bones intencions, cal crear situacions que afavoreixin veritables aprenentatges, la construcció de valors, d’una identitat moral i cívica. I fa algunes preguntes: com prevenir la violència a la societat si es tolera a l’escola? Com es valora la justíciaa si no es practica a classe?

El tema de la violència a l’escola, de la violència institucional… quan hi ha relació de força, quan no es reconeixen a totes les persones els mateixos drets… Es tracta de restablir la Llei amb majúscules, la prohibició de la violència, com a base de la civilització humana. No n’hi ha prou amb recordar la Llei, cal construir-la: parlar, reinventar regles i principis de civilització.

La violència no són només els cops, els robatoris… també ho és l’atac a la llibertat d’expressió, al moviment, a la dignitat… i la resistència és múltiple.

L’escola se sap condemnada a negociar, a no usar més la violència institucional sense preocupar-se de les reaccions.

Al mateix capítol, més endavant ens parla de la necessitat de: lluitar contra els prejudicis i les discriminacions; analitzar la relació pedagògica, l’autoritat i la comunicació a la classe; desenvolupar el sentit de rresponsabilitat, la solidaritat i el sentiment de justícia…

LA REFLEXIÓ ES FA IMPRESCINDIBLE, LA LECTURA POT SER ÚTIL COM A PUNT DE PARTIDA.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *