En un moment de moltíssima pressió, coincidint amb l’època de la selectivitat, vull plantejar una reflexió d’una exalumna sobre la frustració que li generava no obtenir les qualificacions desitjades malgrat la dedicació. Amb el temps, ha comprès que el sistema educatiu actual i els mètodes d’avaluació estàndard no reflecteixen l’esforç real, el valor ni el veritable potencial de les persones. Critica que s’exigeixi un rendiment excel·lent per igual a totes les assignatures (siguin científiques, lingüístiques o artístiques), ignorant que cada alumne té diferents interessos, ritmes i maneres d’aprendre. Per tot plegat, conclou que la nota d’un examen no hauria de determinar ni les capacitats ni el futur de ningú.
La trobada amb la Claudia posa el dit a la nafra sobre un dels debats més profunds i actuals de la pedagogia moderna. La seva crítica és totalment encertada per diverses raons:
- La fal·làcia de l’avaluació única: El sistema tradicional tendeix a avaluar de manera homogènia un alumnat que és heterogeni. Exigir el mateix tipus de genialitat o rendiment en matemàtiques que en música o plàstica assumeix que la intel·ligència és unidimensional, ignorant la teoria de les intel·ligències múltiples.
- L’estigma del “no t’esforces prou”: L’exalumna denuncia amb encert la culpabilització de l’estudiant. Socialment s’associa el suspens o la nota baixa a la mandra, quan moltes vegades darrere hi ha bloquejos, ansietat davant dels exàmens, problemes d’aprenentatge no detectats o simplement una manca de sintonia amb el mètode memorístic tradicional.
- L’impacte a la salut mental: La pressió per les qualificacions, especialment en el context de la selectivitat, genera una ansietat brutal en els joves. Vincular el valor personal a un nombre decimal és una font de frustració que pot fer malbé l’autoestima a llarg termini.
- Competències front memorització: Avui dia, el món laboral i social valora habilitats com l’empatia, la resolució de problemes complexos, la creativitat o el treball en equip (les anomenades soft skills). Cap d’aquestes competències no es mesura de manera efectiva en un examen escrit de dues hores.
En conclusió: Les notes són un indicador de rendiment sota uns criteris específics en un moment concret; però mai un diagnòstic del valor humà o de l’èxit futur d’una persona. El veritable repte de l’educació actual és transitar cap a una avaluació formativa i competencial que potenciï allò que fa únic a cada alumne, en lloc de frustrar-lo pel que no se li dóna bé.
