temes psy

Són moltes les veus que opinen sobre el llenguatge i poc el consens. Intentaré exposar una versió simplificada de la classificació de Mendilaharsu (1981) dels trastorns del llenguatge per tal que sigui fàcilment comprensible per tothom.

• 
  

  Trastorns de la veu

  • Disfonies: allò que anomenem “estar afonic” vulgarment.

• 
  

  Trastorns de la parla

  • Dislàlies:
  • • Orgàniques: pertorbacions articulatòries degudes a diverses causes. (disglosies)
  • • Funcionals: trastorn de l’emissió d’un fonema sense haver-hi defectes anatòmics. Poden ser: per omissió del fonema, per substitució, per distorsió (la –r- francesa, la –z- en comptes de –s- …)
  • • En general les dislàlies responen bé i ràpid als efectes de la terapia fonoaudiològica
  • Disartries: trastorns de la pronunciació deguts a una afectació de les vies centrals, nervis cranials o grups musculars.
    • Disatries de les paràlisis cerebrals infantils
    • Disartries sense trastorns neurològics greus
    • Disfluències: la taquifemia (parla precipitada, omitint fonemes) i el caqueig (descoordinació i espasmes a l’hora de parlar).

• 
  

  Trastorns del llenguatge

  • Retard simple del llenguatge: no hi ha molt consens en la definició dels límits d’aquest trastorn. Per alguns és un retard en l’aparició del llenguatge. Els límits amb la disfasia expressiva són molt discutibles.
  • Disfasies o trastorns del desenvolupament del llenguatge (TDL). Tampoc existeix molt consens en la definició, però els TDL formen un grup heterogeni que tenen un sistema de llenguatge que no es correspon amb les seves capacitats cognitives. Van Hout (1989) les defineix com trastorns primaris i específics del llenguatge oral lligats al desenvolupament. Gerard (1994), per contra d’aquesta definició per exclusió, proposa un diagnòstic positiu a través de “marcadors de desviació”
    • Evocació lèxica (manca de disponibilitat de la paraula)
    • Codificació sintàctica (incapacitat per emprar les inflexions verbals per augmentar la càrrega informativa de les produccions verbals). Segons el cas, pot traduir-se en un agramatisme o una disintaxia.
    • Comprensió verbal
    • Hipoespontaneïtat: dificultat en la iniciativa verbal.
    • Informativitat: incapacitat per transmetre informació precisa només pel canal verbal.
    • Dissociació automàtic-voluntària: incapacitat per produir algunes unitats verbals sota una ordre.
  • Afasies: dèficit del llenguatge causat per una lesió cerebral. Els símptomes són: mutisme, hipoespontaneitat verbal, trastorns articulatoris, agramatisme i signes negatius. Tot i que abans es pensava que si la lesió es donava abans de l’adolescència les conseqüències eren menors que després, sembla que realment no hi hauria tanta diferència.
    • Afasia anòmica: dificultat en la evocació de paraules.
    • Afasia sensorial: trastorns severs de la comprensió, dificultats d’evocació, neologismes i expressió verbal correctament articulada i fluida.
    • Afasia de conducció: alteració de la capacitat de repetir.

Finalment, de cara a una millor orientació, Aidex proposa una altra classificació dels trastorns que pot ser més aclaridora: