Curiositats i anècdotes

Aquest apartat anirà recollint diferents anècdotes que relacionen la ciència amb la història, la llengua o altres àrees del coneixement.

De fet, volem reforçar la idea que no podem separar la realitat com si fos un conjunt d’assignatures o matèries aïllades. D’aquesta manera potser trobarem motivacions que ens ajudin a veure amb altres ulls el coneixement científic.

Napoleo1. Un verí imperial: Napoleó i l’arsènic.

Tot just l’any 2008 vam celebrar els dos cents anys de l’inici de la guerra del Francès, coneguda també com a Guerra de la Independència (1808 – 1814). A través d’argúcies polítiques i gràcies a la debilitat de la monarquia espanyola, les tropes de Napoleó van ocupar Espanya. La situació va desembocar en una guerra d’alliberament en què els espanyols van aconseguir foragitar els francesos gràcies a la tàctica de guerrilles i l’ajuda dels anglesos. El 1815, Napoleó, que havia sacsejat tota Europa, seria derrotat definitivament a Waterloo i deportat a l’illa de Santa Hel·lena, on moriria el 1821…

Però, de què va morir Napoleó? Durant dos segles s’ha sospitat que Napoleó va morir enverinat, fet que no s’ha pogut demostrar mai del cert. Les tècniques analítiques modernes de la química sembla que corroboren aquesta hipòtesi: s’ha pogut determinar la proporció d’arsènic (triòxid de diarsènic), un dels verins més utilitzats al llarg de la història, en uns cabells de l’emperador que s’han trobat en uns lots testamentaris que va fer repartir als seus familiars. Si el contingut habitual d’arsènic en els nostres cabells es troba al voltant de 0.8 ppm (parts per milió), la proporció d’aquest verí en els cabells de Napoleó va resultar ser de 10.38 ppm, 13 vegades més de l’habitual.

Sembla que fou un enverinament progressiu de forma que no va aixecar sospites, afegint petites quantitats d’arsènic als àpats durant mesos, fins arribar a la dosi mortal acumulada en l’organisme. Als ulls dels seus guàrdies és com si Napoleó hagués patit una malaltia maligna que l’hauria portat a la mort.

Ramon Carreté (adaptat de “Cuestiones curiosas de química”, F. Vinagre Arias, M. R. Mulero y J.F. Guerra, Alianza Editorial).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *