Tocar fons

Pere Sánchez, 1r Batxillerat B.

El passat 22 de maig, va visitar el nostre centre un intern del centre penitenciari Can Brians. En Manel ens va afalagar amb el seu impactant testimoni sobre la vida de les addiccions, sobre la
vida que el va portar a l’abisme, sobre la vida que el va enfonsar.

Amb un posat amable però dubitatiu, va descriure’ns detalladament el seu viatge cap al desastre i la seva experiència privada de llibertat.
Es va presentar de forma afable i persistent davant de quaranta alumnes, algunes encara mig adormides. D’ençà de les primeres paraules que van començar a narrar l’experiència, les assistents van anar esvaint la son i en Manel, ja amb un to més distès, va anar descrivint la seva vida abans de l’ingrés. La mala sort d’aquest humil xicot va prendre partida el dia que va iniciar-se amb la seva primera dosi de cocaïna. Aquells bons amics que l’ajudaven a evadir-se i a gaudir, van contribuir a l’esclavitud personal i social del Manel (els quals més tard no anirien a visitar-lo a la presó); malauradament, aquella petita dosi que el feia tocar el cel, es va convertir en una necessitat vital a qualsevol preu. ‘Deixes de ser tu’ – deia en Manel
aparentment resignat pel transcurs d’aquells fets. Tot d’una, va exposar-nos de la mà de les seves psicòlogues (també presents) com va ressentir-se la seva vida.

Com bé ja hem dit, el luxe d’una nit passà a ser una indiscutible necessitat. Sota la llau de preguntes concretes de Toni Puimedón, en Manel anava obrint-se cada cop més i anava exposant els crims que cometia per una simple i estúpida dosi. Robatoris, en major terme, i uns quants préstecs el van catapultar a l’adversitat legal. Això, sumat a la contínua falta de compromís a la feina i la pèssima comunicació el van anar encerclant. Finalment, a causa d’un crim anònim, ja que evitava cada pregunta referida aaquest, va ser condemnat per un jutjat de Barcelona a catorze anys de presó.

En allà, va ser on va començar aquesta complexa Odissea contra les drogues. Com un salmó nedant a contracorrent, Manel va omplir-se de fe i va decidir desintoxicar-se. Gràcies a un llarg programa de recuperació, va fer front a la síndrome d’abstinència i va poder tornar a ser persona. Val a dir, que va descriure amb optimisme els seus últims dies a la presó. A poc a poc va trobar la seva llibertat en allà (de ser un home lliure de químics) i va treballar amb persistència per a renéixer de les cendres. Tot i la incansable lluita, va retractar-se i va confessar que va tenir una recaiguda que va colpejar la feina feta. No obstant això, va aixecar-se i va seguir endavant, amb el cap ben alt i treballant cada dia amb l’ajuda pertinent.

Per acabar, ja amb un to completament distès i lleugerament còmic, les companyes de classe van obrir un torn de preguntes ben ampli. Per una mà, teníem companyes que preguntaven sobre les primeres sensacions a dins el recinte; cosa que en Manel responia visiblement alterat. – Toques el fons ben tocat, afirmava el convidat. En una altra pregunta, es reflexionava sobre la llibertat en el penal; en Manel considerava que en allà la mateixa llibertat et permet prendre bones dedicions i fer coses de profit, per tant va afirmar amb seguretat que tothom és lliure d’escollir com vol passar la seva estada. Tanmateix, se li va plantejar com era la rutina i els hàbits del complex; reconeixia que eren estrictes però que al cap i a la fi ‘són com una gran família’, diu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *