Locke

Filosofia política

Vídeo realitzat per l’Anna Ribas i Manel Codina en el confinament del 2020.

1. Estat de naturalesa. La situació en la qual es troba l’ésser humà en absència de qualsevol organització política.

En l’estat de naturalesa és un estat de llibertat (cap persona té el dret natural de sotmetre a una altra persona), d’igualtat (es va oposar a la creença d’una jerarquia natural entre els humans) i regeix la llei de la naturalesa (cap home pot danyar un altre en què pertoca a la seva vida, salut, llibertat i possessions).
Llibertat:

“hem de considerar en quin estat es troben els homes naturalment, i aquest és un estat de perfecte llibertat per ordenar els seus actes i disposar de les seves propietats i de les persones que creguin convenient, dins dels límits de la llei natural, sense demanar permís ni dependre de la voluntat de cap altre home.” Locke, J. Segon tractat sobre el govern civil. Capítol II, 4. Traducció Jaume Medina i Joan Sellent. Editorial Laia. Barcelona. 1983

Igualtat:

“Adam no tingué, ni sobre els seus fills ni sobre el món, cap autoritat ni cap domini adquirits per dret natural de paternitat ni per donació positiva de Déu, com s’ha volgut fer veure.” Locke, J. Segon tractat sobre el govern civil. Capítol I, 1. Traducció Jaume Medina i Joan Sellent. Editorial Laia. Barcelona. 1983

Llei natural (pròpia i connatural a la nostra raó) :

“L’estat de naturalesa té una llei natural que el governa, la qual obliga tothom. Aquesta llei, que és la raó, ensenya a tot el gènere humà que, sent tots iguals i independents, ningú no ha d’atemptar contra la vida, la salut, la llibertat, ni les possessions d’un altre. […] de la mateixa manera , doncs, que és inqüestionable la seva pròpia protecció, cal que cadascú, tant com li sigui possible, protegeixi la resta de la humanitat. […] D’aquesta manera, tothom té dret a castigar els transgressors de la llei natural en grau suficient per prevenir-ne la violació” Locke, J. Segon tractat sobre el govern civil. Capítol II, 6-7. Traducció Jaume Medina i Joan Sellent. Editorial Laia. Barcelona. 1983)

L’estat de naturalesa no és un estat de guerra. La guerra no és la situació natural dels humans, només s’ha de fer la guerra a qui no compleix la llei natural(#Hobbes, Filmer):
“[…] homes així no són vinculats a la llei comuna de la raó, i no tenen altra regla que la de la força i la violència, per la qual cosa han de ser tractats com bèsties de rapinya, aquestes criatures perilloses i nocives que, si algú cau en el seu poder, el destruiran amb tota seguretat.” Locke, J. Segon tractat sobre el govern civil. Capítol III, 16.

“I heus aquí l’evident diferència entre l’estat de natura i l’estat de guerra, els quals, si bé alguns homes els han confosos, són tan distants l’un de l’altre com un estat de pau, bona voluntat, mútua assistència i seguretat i un estat enemistat, malícia, violència i mútua destrucció. La convivència dels homes d’acord amb la raó, sense cap senyor comú a la Terra amb autoritat per jutjar-los, és pròpiament l’estat de natura. Però la força d’una persona a una altra, quan no hi ha cap senyor comú a la Terra a qui demanar auxili, és l’estat de guerra; i és la manca d’aquest auxili allò que dóna a l’home el dret de guerra contra un agressor, encara que sigui súbdit d’una mateixa societat.” Locke, J. Segon tractat sobre el govern civil. Capítol III, 19.

2. La propietat privada:

La humanitat té la propietat comuna de tots els recursos de la Terra i els pot utilitzar per a poder sobreviure i buscar el seu benestar:

“Dios, que dio la tierra en común a los hombres, les dio también la razón para que se sirvan de ella de la manera más ventajosa para la vida y más conveniente para todos. La tierra, y todo lo que ella contiene, se le dio al hombre para el sustento y el bienestar suyos.” J. Locke. Ensayo sobre el gobierno civil. Ediciones Orbis. 1983. Capítulo V: De la Propiedad. Pag: 38

Origen de la propietat privada. Cada ser humà és propietari exclusiu de la seva pròpia persona, dels bens que produeix amb el seu treball i de la terra que treballa:

“(…) cada hombre tiene la propiedad de su propia persona. Nadie, fuera de él mismo, tiene derecho alguno sobre ella. Podemos también afirmar que el esfuerzo de su cuerpo y la obra de sus manos son también auténticamente suyos. (…)El trabajo agregó a esos productos algo más de lo que había puestos la Naturaleza, madre común de todos, y, de ese modo, pasaron a pertenecerle particularmente. (…) El trabajo que me pertenecía, es decir, el sacarlos del estado común en que se encontraban, dejó marcada en ellos mi propiedad.” J. Locke. Ensayo sobre el gobierno civil. Ediciones Orbis. 1983. Capítulo V: De la Propiedad. Pag: 39

“(…) su trabajo, que entraba como parte principal en todo aquello de que se servía para su sustento y comodidad, (…), le correspondía perfectamente en propiedad y no pertenecía en común a los demás.” (J. Locke. Ensayo sobre el gobierno civil. Ediciones Orbis. 1983. Capítulo V: De la Propiedad. Pag: 47)

“La extensión de tierra que un ser humano labra, planta, mejora, cultiva y cuyos productos es capaz de utilizar, constituye la medida de su propiedad.”J. Locke. Ensayo sobre el gobierno civil. Ediciones Orbis. 1983. Capítulo V: De la Propiedad.Pag: 41

Hi ha recursos suficients per a tots. Els recursos que proporciona la naturalesa són superiors dels que necessiten els humans, per tant l’apropiació d’uns determinats béns no perjudicarà la resta de la humanitat:

“Ningún daño se causaba a los demás hombres con la apropiación, mediante su mejora y cultivo, de una parcela de tierra, puesto que quedaba todavía disponible tierra suficiente y tan buena como aquélla, en cantidad superior a la que podían utilizar los que aún no la tenían.” J. Locke. Ensayo sobre el gobierno civil. Ediciones Orbis. 1983. Capítulo V: De la Propiedad.Pag:41

El dret d’apropiació de béns i de terres té un límit: no podem malmetre.

“La misma ley natural, que de esa manera nos otorga el derecho de propiedad, pone al mismo tiempo un límite a ese derecho. (…) El ser humano puede apropiarse las cosas por su trabajo en la medida exacta en que le es posible utilizarlas con provecho antes de que se echen a perder. (…) Dios no creó nada con objeto de que el hombre lo eche a perder o lo destruya.” J. Locke. Ensayo sobre el gobierno civil. Ediciones Orbis. 1983. Capítulo V: De la Propiedad. Pag. 40

L’aparició dels diners crea grans desigualtats, possibilita l’apropiació en gran quantitat d’un valor que no es fa malbé amb el temps (imperibles)

“Así fue como se introdujo el empleo del dinero, es decir, de alguna cosa duradera que los seres humanos podían conservar sin que echase a perder, y que los hombres, por mutuo acuerdo, aceptarían a cambio de artículos verdaderamente útiles para la vida y de condición perecedera. (…) El descubrimiento del dinero dio a los seres humanos ocasión de seguir adquiriendo y aumentando sus adquisiciones.” J. Locke. Ensayo sobre el gobierno civil. Ediciones Orbis. 1983. Capítulo V: De la Propiedad. Pag: 48

3. De l’estat de naturalesa a la societat civil

Apareixen problemes que fan inevitable abandonar l’estat de naturalesa:
Origen de grans desigualtats. En la introducció dels diners les desigualtats creixen. Es posa en perill la llibertat.
La parcialitat en l’execució de la llei natural. La dificultat de posar-se d’acord en l’aplicació de la llei natural.
El pacte: una renúncia limitada a la llibertat natural. El poder polític resideix en els ciutadans, que, voluntàriament i per mutu acord posen els límits de la seva llibertat en mans de la majoria.

“Sempre que qualsevol nombre d’homes s’uneixen en societat de manera que cadascun d’ells ha renunciat al seu poder executiu de llei natural i l’ha cedit al poder públic, aleshores i només aleshores tenim una societat civil” Locke, J. Segon tractat sobre el govern civil. Capítol VII, 89

“L’únic cas en què algú es desprèn de la seva llibertat natural és quan, acordant amb altres homes d’unir-se en comunitat, estableix els límits de la societat civil, per conviure amb benestar, pau i seguretat, gaudir tranquil·lament de les seves propietats i protegir-se més fermament d’aquells qui no formin part d’aquesta societat. […] Quan un nombre indeterminat de persones s’avenen a formar una comunitat o govern, passen tot seguit a constituir un sol cos polític, on la majoria és qui té el dret d’actuar i de decidir damunt la resta.

Tan bon punt, doncs, uns homes han constituït amb el consentiment de tots i de cada un, una comunitat, han convertit aquesta comunitat en un sol cos polític, amb poder per actuar com a tal, és a dir, únicament segons la voluntat i el determini de la majoria […] Allí on la majoria no pot decidir sobre la resta, no és possible d’actuar com un sol cos, i en conseqüència la societat es tornarà a dissoldre immediatament.” Locke, J. Segon tractat sobre el govern civil. Capítol VIII, 95- 98.

El govern civil no és el contrari de l’estat de naturalesa (#Hobbes), sinó el seu perfeccionament. El govern civil té com a finalitat preservar les vides, la llibertat i la propietat privada. La justícia i la injustícia no s’origina en el moment del pacte (com passava amb Hobbes) sinó existeixen des de sempre. El govern civil dóna una solució a la parcialitat de l’execució de la llei natural en l’estat de naturalesa; els humans no poden ser imparcials en el judici de les seves pròpies causes:

“[…] no és raonable que els homes siguin jutges en les seves pròpies causes, perquè l’amor propi els farà parcials envers ells mateixos i els seus amics i, en canvi, la mala consciència, la passió i l’afany de revenja els durien massa lluny en castigar els altres, i per tant no se’n derivaria més que confusió i desordre. És per això, sens dubte, que Déu ha designat un govern: per refrenar la parcialitat i la violència dels homes.” Locke, J. Segon tractat sobre el govern civil. Capítol II, 13.

 

4. La tolerància religiosa.

La separació entre l’Estat i l’Església: L’Estat ha de protegir els drets naturals (llibertat, vida, salut i la propietat privada), no ha d’interferir en assumptes privats, com és la salvació de l’ànima. L’Església és una societat voluntària de persones que es reuneixen per rendir culta a Déu, els seus assumptes són del cel. L’Estat ha de respectar qualsevol creença que no interfereixi en assumptes civils. Els ateus no han de ser tolerats:

“[…] els que neguen l’existència d’un poder diví no han de ser tolerats de cap de les maneres. Les paraules, el pacte, el jurament (que constitueixen els lligams de tota societat humana), si són d’un ateu, no poden formar res d’estable ni sagrat; fins al punt que, un cop suprimida la creença en Déu, tot es desfà.” Locke, J. Assaig sobre el govern civil precedit de la Carta sobre la tolerància. Editorial Laia. 1983. Pàg.77-78

La separació entre l’Església i l’Estat podrà resoldrà tots els conflictes religiosos:

“[Si l’Església i l’Estat] haguessin restat dins els seus propis límits, no s’hauria pogut produir cap discòrdia, a condició que l’un s’apliqués únicament als béns temporals de la ciutat, i l’altra a la salvació de l’ànima”. Locke, J. Assaig sobre el govern civil precedit de la Carta sobre la tolerància. Editorial Laia. 1983. Pàg. 85

5. La dissolució del govern:

Des de fora:

“La manera habitual -i gairebé l’única- de dissoldre aquesta unió és la invasió i conquesta de l’Estat per una força estrangera.” Locke, J. Segon tractat sobre el govern civil. Capítol XIX, 211

Des de dins:
1. Quan es desintegra el poder legislatiu deixa de ser democràtic:

“[…] en desintegrar-se o dissoldre’s el poder legislatiu, s’esdevenen la dissolució i la mort de la societat, ja que l’essència i la unió d’aquesta societat consistien a tenir una voluntat única, i el poder legislatiu, una vegada establert per la majoria, era qui manifestava i, per dir-ho així, mantenia aquella voluntat[…] Sempre que algú -o algun grup- no designat pel poble es posi a legislar pel seu compte, estarà dictant lleis sense autoritat per fer-ho, i per tant el poble no estarà obligat a acatar-les i restarà altre cop lliure de submissió, amb plena llibertat per assignar-se un nou legislatiu com els sembli millor i per resistir-se a la força d’aquells qui els vulguin imposar qualsevol cosa sense autoritat per fer-ho.” Locke, J. Segon tractat sobre el govern civil. Capítol XIX, 212

2. Quan el poder executiu (qui té el dret de jutjar, castigar i reparar) deixa d’aplicar les lleis existents:

“Hi ha encara una altra manera de dissoldre un govern, i és quan aquell qui té el poder executiu suprem negligeix i abandona la seva funció fins al punt que no és possible de seguir executant les lleis ja existents. Això significa, manifestament, reduir-ho tot a l’anarquia i fer efectiva la dissolució del govern. […] Si hi ha impossibilitat d’executar les lleis és ben bé com si no existissin, i un govern sense lleis és, suposo, un misteri polític inconcebible per a l’enteniment humà i incompatible amb la societat humana.” Locke, J. Segon tractat sobre el govern civil. Capítol XIX, 219.

3. Quan el poder legislatiu o el poder executiu (monarca) no garanteixen els drets naturals dels ciutadans:

“Hi ha doncs, en segon lloc, una altra manera de dissoldre un govern: quan el legislatiu, o el monarca, actuen contràriament a la tasca que els ha estat confiada.

El poder legislatiu actua contra la tasca que li ha estat confiada si intenta d’envair les propietats dels súbdits, de manera que els membres d’aquell poder, o qualsevol altra part de la comunitat, esdevinguin amos o puguin disposar arbitràriament de les vides, les llibertats o les fortunes de la població.” Locke, J. Segon tractat sobre el govern civil. Capítol XIX, 221

“Si la finalitat del govern és el bé de la comunitat, ¿què és millor per als homes, que els pobles estiguin sempre exposats a la voluntat incontrolada dels tirans, o que sempre hi hagi la possibilitat d’enfrontar-se als governants si fan un ús exorbitant del poder i el posen al servei de la destrucció en comptes d’aplicar-lo a la protecció dels súbdits?” Locke, J. Segon tractat sobre el govern civil. Capítol XIX, 228

El pacte no serà fràgil, els ciutadans no trencaran amb l’ordre polític cada vegada que es considerin perjudicats o tractats injustament:

“Aquestes revolucions no es produeixen pas arran del menor senyal de desgovern en els afers públics. El poble està disposat a tolerar greus errors per part de qui governa, moltes lleis equivocades i inoportunes i totes les relliscades de la feblesa humana sense murmurar ni sublevar-se, però si una llarga recula d’abusos, prevaricacions i artificis, tots dirigits a un mateix fi, li posen en evidència les intencions dels governants i s’adona inevitablement d’allò que l’oprimeix i d’on el volen menar, no serà gens estrany que es desvetlli i faci tots els possibles per posar la llei en mans de qui li pugui garantir que perseguirà els fins pels quals el govern havia estat erigit.” Locke, J. Segon tractat sobre el govern civil. Capítol XIX, 225.

Distinció de tres poders: el legislatiu, l’executiu i el federatiu. El legislatiu és el poder de fer les lleis (controlat pels ciutadans); l’executiu és qui té el dret natural de jutjar, castigar i reparar (el monarca i els seus magistrats); i el federatiu és el qui té el poder de declarar la guerra i la pau, establir aliances i tractats internacionals. La separació dels poders actualment reconeguts (legislatiu, executiu i judicial) són establerts per Montesquieu (1689-1755):

“Cuando el poder legislativo está unido al poder ejecutivo en la misma persona o en el mismo cuerpo, no hay libertad porque se puede temer que el monarca o el Senado promulguen leyes tiránicas para hacerlas cumplir tiránicamente.

Tampoco hay libertad si el poder judicial no está separado del legislativo ni del ejecutivo. Si va unido al poder legislativo, el poder sobre la vida y la libertad de los ciudadanos sería arbitrario, pues el juez sería al mismo tiempo legislador. Si va unido al poder ejecutivo, el juez podría tener la fuerza de un opresor.” Montesquieu. Del espíritu de las leyes. Tecnos. Madrid. 1985.