Índex: Mètode Moral provisional Dubte metòdic Demostració de Déu Demostració del món i de les matemàtiques Tres substàncies

 

René Descartes (Renatus Cartesius en llatí)  és el més important dels filòsofs moderns francesos, va néixer a La Haye el 1596 i va morir a Estocolm en 1650. Va ser un filòsof, científic i matemàtic d’origen francès, considerat per la tradició com el pare de la filosofia moderna, la geometria analítica i el mecanicisme en la física. Descartes és el màxim representant del corrent racionalista, que considera que l’única manera vertadera de conèixer, comprendre o interpretar la realitat és per mitjà de la raó, ja que els sentits són insuficients i fins i tot poden ser enganyosos.

Les seves obres més destacades són:

• Descartes, R. (1628). Regles per a la direcció de l’enginy. Barcelona: Edicions 62, 1998. Traducció de Salvi Turró
• Descartes, R.(1637). Discurs del mètode. Barcelona: Edicions 62, 1996. Traducció de Pere Lluís Font.
• Descartes, R. (1641). Meditacions metafísiques. Barcelona: Edicions 62, 2008.  Traducció de  Miquel Costa.
• Descartes, R. (1649). Tractat de les passions. Cartes sobre la moral. Barcelona: Edicions 62, (1998). Traducció de Miquel Costa. Traducció de Pere Lluís Font

 

 

El mètode

 

1. La importància del mètode: evitar l’error.

El mètode consisteix a deixar-se guiar per unes regles fàcils de seguir que proporcionin una guia per tal que el coneixement segueixi un camí cap a la certesa, assegurant que cada pas sigui absolutament segur per poder arribar a qualsevol coneixement vertader.

 8.1 Descartes. La utilitat del mètode

 

2. Les matemàtiques com a model.

La font inspiradora d’aquest nou mètode és el procediment que segueixen les matemàtiques. Mètode que ha donat una gran seguretat en aquesta ciència. A partir d’axiomes (principis que es consideren vertaders sense necessitat de proves, perquè són evidents) es dedueixen les altres veritats d’una manera ordenada.

  8.2 El mètode deductiu utilitzat en les matemàtiques s’ha d’estendre a tot el coneixement humà

 

Quina diferència hi ha entre aquestes dues afirmacions científiques? (el grau de seguretat és la mateixa? Quina es basa en la deducció i quina en l’experiència? Alguna d’aquestes afirmacions seria vertadera en qualsevol món possible?…) Teorema de Pitàgores: En tot triangle rectangle es compleix que, la suma dels quadrats de les longituds dels seus catets és igual al quadrat de la longitud de la seva hipotenusa, és a dir, si els costats del triangle són a, b i c, es compleix que a2 + b2 = c2. La segona llei de Newton:   Fa referència a la relació que hi ha entre la força exercida sobre un cos, la massa del mateix i l’acceleració. La relació entre aquests tres paràmetres és: F = ma.

 

3.  Les regles del mètode:

1. L’evidència: “no acceptar mai cap cosa com a vertadera sense conèixer-ne l’evidentment que ho fos; és a dir, evitar acuradament la precipitació i la prevenció”.
2. Anàlisi: “dividir cadascuna de les dificultats que examinés en tantes parts com fos possible i com calgués per resoldre-la millor”.
3. Síntesi: “conduir per ordre els meus pensaments, començant pels objectes més simples i més fàcils de conèixer per ascendir a poc a poc, com per graus, fins al coneixement dels més complexos”.
4. Revisió o enumeració: “realitzar en tot uns recomptes tan complets i unes revisions tan generals que pogués estar segur de no ometre res”.

Descartes, R, (1996). Discurs del mètode (Segona part). Barcelona: Edicions 62 (trad. Pere Lluís Font).

 

Reflexioneu sobre aquestes dues qüestions:  Tot el que és veritat es pot demostrar racionalment? Esteu d’acord que si dues persones pensen diferent sobre una qüestió, vol dir que com a mínim una d’elles s’equivoca.

 

La moral provisional

 

En l’àmbit de la filosofia pretén començar de nou, la urgència de l’acció no permet aquesta llicència. Per això, opta per seguir una sèrie de màximes que considerarà indubtables malgrat saber que són incertes:

1. Obeir les lleis i els costums del país, així com la religió tradicional.
2. Mantenir fermesa i decisió en la forma d’actuar.
3. La moderació en els desigs. Els desigs s’han d’adaptar a la realitat inflexible (=estoïcisme)
4. Revisar totes les ocupacions possibles per tal d’elegir-ne la millor i alhora, aquella que hom sigui capaç d’acomplir.

  8.3 Descartes: La moral provisional.

 

El dubte metòdic

 

1. Criteri de veritat:

Busca una veritat evident (indubtable), per això considerà fals tot allò que sigui dubtable. No perquè pensi realment que tot allò que sigui dubtable hagi de ser fals, sinó per estar absolutament segur de només admetre com a vertader allò que és evident (absolutament cert i indubtable). L’objectiu d’aquest dubte fingit és trobar els primers principis totalment evidents sobre els quals pugui reconstruir sòlidament l’edifici de la filosofia i la ciència.

  8.4 Criteri de veritat utilitzat en el dubte metòdic

2. El dubte

Descartes posarà en dubte quasi bé tot:

•  Els ensenyaments rebuts. Elimina totes les opinions i creences de l’educació rebuda per començar de nou des del fonaments. Les ensenyances que rebem són dubtables i sovint és manifesten contradictòries i errònies.

“Però, havent après ja al col·legi que no es pot imaginar res de tan estrany i tan poc creïble que no hagi estat dit per algun dels filòsofs; […] no podia escollir ningú amb opinions que em semblessin preferibles a les dels altres i em trobava com obligat a emprendre jo mateix la tasca de guiar-me.” Descartes, R, (1996). Discurs del mètode (Segona part). Barcelona: Edicions 62 (trad. Pere Lluís Font)

• Les dades dels sentits: Considerant que algunes vegades els sentits ens enganyen.

“Ara bé, com que de vegades he notat que els sentits enganyen, per prudència mai no ens hauríem de fiar dels qui ens han enganyat ni que sigui un cop.” Descartes, R. (2008). Meditacions metafísiques ( I Meditació). Barcelona: Edicions 62. (p. 90) (Trad. Miquel Costa)

• L’existència del món: En el somni també percebem un món que ens sembla real.

“¿quantes vegades no hauré somiat de nits que era en aquest mateix indret, vestit, vora el foc, quan en realitat era dins del llit desvestit? Ara mateix em sembla que veig aquest paper amb els ulls ben oberts, que el meu cap es mou i no està adormit, que puc allargar la mà a voluntat i amb un propòsit, i que la puc sentir. (…) Però si hi penso atentament, recordo que ja d’altres vegades dormint m’he enganyat amb il·lusions semblants. (…) no hi ha cap indici concloent ni cap senyal prou segur per poder distingir clarament la vigília del son (…).” Descartes, R. (2008). Meditacions metafísiques ( I Meditació). Barcelona: Edicions 62. (p. 91) (Trad. Miquel Costa)

• Els propis raonaments (les matemàtiques) : Ens podem equivocar mentre raonem. En les Meditacions metafísiques utilitza l’argument del geni maligne que ens porta a un dubte extrem:  si suposem hipotèticament que hem estat creats per un ser maligne que ens enganya sistemàticament, aquest ens pot fer veure una cosa molt clara i vertadera quan realment és falsa, ens podria fins i tot fer veure d’una manera molt  clara que 2+3=5, quan realment és fals.

“Encara més, de la mateixa manera que veig que alguns s’equivoquen fins i tot en les coses que creuen saber amb més certesa, ¿no pot ser que aquest Déu vulgui   que jo m’equivoqui sempre que sumo dos i tres, o enumero els costats del quadrat, o jutjo qualsevol altra cosa més fàcil encara?” Descartes, R. (2008). Meditacions metafísiques ( I Meditació). Barcelona: Edicions 62. (p. 93) (Trad. Miquel Costa)

Última escena de la pel·lícula “Abre los ojos” d’Alejandro Amenábar (1997). En César pot posar en dubte tot el que veu, fins i tot el seu cos: podria estar vivint en una realitat virtual. El que no pot posar en dubte és la seva existència. “Ja que pot succeir que el que jo veig no sigui, en efecte, cera. També pot passar que jo no tingui ulls per veure res. Però no pot succeir que quan la veig, o, cosa que no distingeixo gens, quan crec veure-la, jo que penso, no sigui alguna cosa.” Meditacions Metafísiques, II

Podem trobar una forma de distingir el somni de la vigília d’una manera absolutament fiable?

 

 

 

3. La primera veritat.

• De l’acte mateix de dubtar sorgeix una veritat indubtable: Penso, llavors existeixo (Cogito, ergo sum). En tot aquest procés no ha fet una altra cosa que pensar, i ha dubtat de tot el que ha pensat (contingut), però no és possible posar en qüestió el fet que està pensant (activitat). Descartes troba un límit de la capacitat de dubtar, una veritat evident, d’aquesta manera pot vèncer a l’escepticisme. El final del dubte sorgeix l’evidència.

  8.5 Descartes: El límit del dubte, la substància pensant.

• Ni tant sols el poderós argument de la hipòtesi del geni maligne ens pot fer dubtar de la nostra pròpia existència. Aquest ser poderós i enganyós ens pot fer dubtar de la veracitat de la informació dels sentits, de la realitat del món, de la seguretat de les matemàtiques. Però, aquest suposat geni maligne que m’està enganyant necessàriament està enganyant a algú, no pot estar enganyant a ningú.

  8.6 Descartes: Ni el geni maligne em pot fer dubtar de la meva existència

• Una vegada que em trobat la seguretat  que “Jo existeixo” es preguntarà quina naturalesa té aquest “Jo”. Què soc?

• Aquest “Jo” no és el meu cos. La possibilitat que tot sigui un somni o la hipòtesi del geni maligne em pot fer dubtar de l’existència del meu cos.

 8.7 Jo no soc el meu cos

• La naturalesa o essència del jo (ànima, esperit) és el pensament. Defineix el “Jo” com una substància pensant. Les activitats que es donen en el pensament són les que ens defineixen: dubtar, entendre, afirmar, negar, voler i no voler, imaginar i sentir.

  8.8 Descartes: Què soc?

Un text comentat

 

 

La demostració de Déu

 

Després de formular la primera veritat (Cogito, ergo sum), Descartes ens proposa un nou criteri de veritat que li servirà per poder demostrar l’existència de Déu:

“ puc establir com a regla general que les coses que percebem molt clarament i molt distintament són vertaderes.” Descartes, R. (2008). III Meditació.

1. Tipus d’idees

Per Descartes tot el que hi ha en la ment són idees: sensacions, qualitats dels objectes, continguts de memòria, objectes imaginats, pensaments, emocions… (En algun text, el concepte “idea” es refereix només a les imatges que representen coses).
Distingeix tres classes d’idees segons el seu possible origen: “d’aquestes n’hi ha unes que semblen innates o que tinc de naixement, d’altres que semblen adquirides o vingudes de fora, i d’altres que semblen fetes o inventades per mi”. (Descartes, R. (2008). III Meditació)

1. Idees adventícies: aquelles que semblen provenir de l’experiència externa; per exemple, la idea d’arbre.
2. Idees factícies: són les que es construeixen amb la intervenció de la imaginació; com la idea d’un “cavall alat”.
3. Idees innates: són aquelles idees que l’enteniment posseeix per naturalesa, es troben en la nostra ment abans de qualsevol experiència; com per exemple la idea de Déu, de jo, les idees matemàtiques.

 

2. Demostració de Déu a partir de la idea innata d’un ésser perfecte (o infinit).

Si  dubto, és que no soc perfecte, ja que si fos perfecte, tindria tot el coneixement. Si jo no soc perfecte, la idea de perfecció també és una idea que es troba en la meva ment. Descartes es pregunta d’on ha sorgit aquesta idea de perfecció. Segons ell no pot haver-hi més realitat en l’efecte que en la seva causa, per tant, la idea de perfecció no pot sorgir de  la imperfecció. Per aquesta raó la idea de perfecció no pot ser adventícia ni factícia. La idea de perfecció no pot ser adventícia, ja que el món se’ns presenta com una realitat imperfecta. Tampoc pot ser una idea factícia, ja que soc un esser que dubta i, per tant, imperfecte.  Per això podem concloure que la idea de perfecció és una idea innata. La idea de perfecció ha de procedir d’algú diferent de mi i més perfecte que jo. Aquest ésser perfecte, que és la causa de la idea de perfecció, és Déu.

   8.9 Descartes: Demostració de Déu a partir de la idea de perfecció

 

3. Argument ontològic: la mateixa idea de perfecció implica l’existència.

Tots els homes tenen la idea de Déu. La idea de Déu és la d’un ésser que té totes les perfeccions. L’existència és una perfecció. Per tant, la idea de Déu implica la seva existència. (Inspirat en l’argument d’Anselm de Canterbury (1033-1109)

  8.10 Descartes: prova ontològica de l’existència de Déu en les “Meditacions metafísiques”

  8.11 Sant Anselm: Argument ontològic

Podríeu fer algunes objeccions a les demostracions de Déu que fa Descartes

 

 

Demostració del món i de les matemàtiques

 

1. Déu és la garantia del coneixement

L’existència de Déu, un ésser que té totes les perfeccions, garanteix la veritat de totes les idees clares i distintes, ja que no seria possible que Déu, que és perfecte, les hagués posades dins nostre si fossin falses. Les idees falses ho són perquè se’ns presenten confuses i obscures, i la responsabilitat d’atribuir certesa a aquestes idees és nostre, pel fet que no som perfectes.

8.12 Descartes: Déu és la garantia que les idees clares i distintes han de ser vertaderes.

8.13 Descartes: Quin és l’origen de les nostres errors?

2. Demostració de la substància extensa

Utilitzant aquest nou criteri de veritat, Descartes, demostrarà l’existència d’una substància extensa (món). Déu existeix i és absolutament perfecte, per tant, és bo i no
pot permetre que m’enganyi en creure que el món existeix.
Però això no vol dir que el món que apareix en la nostra ment a través dels nostres sentits sigui tal com és en realitat objectivament. Només algunes qualitats que apareixen en la nostra ment estan garantides que pertanyin a les coses. Descartes distingeix dos tipus de qualitats:

Qualitats primàries. Són les que coneixem a través de la raó d’una forma clara i segura: la longitud, llargada, profunditat, la grandària, figura, situació, moviment i la duració. Són qualitats matematitzables, estan vinculades amb l’extensió. La bondat de Déu ens garanteix que aquestes qualitats són objectives, pertanyen efectivament a les coses.

Qualitats secundàries. Són les que se’ns presenten més obscures i confuses a la nostra ment: olor, color, gust, etc. Són qualitats que no es poden matematitzar. La bondat de Déu no ens garanteix que aquestes qualitats formin part de les coses, són subjectives.

  8.14 Descartes: Qualitats primàries

  8.15 Descartes: Demostració del món

3. Demostració de les matemàtiques

Déu també garanteix la fiabilitat del nostre raonament. La deducció matemàtica apareix en la nostra ment d’una manera clara i distinta, tenim una tendència natural a acceptar aquest tipus de veritats, per tant, han de ser certes, ja que en cas contrari Déu seria el responsable d’aquest engany.

  8.16 Demostració de les matemàtiques

 

 

Tres substàncies

 

1. Déu, ànima i món

Per Descartes hi ha tres àmbits de realitats diferents. La substància és  “allò que no necessita cap altra cosa per existir, excepte de Déu”.

Distingeix tres substàncies:

• Substància pensant (Jo, Ànima, esperit): “És una cosa que pensa”. És lliure, no ocupa espai, indivisible. Creada i dependent de Déu.
• Substància extensa (Món): “És una cosa extensa”. L’extensió és tot allò que té longitud, amplada i profunditat, allò que posseeixen els cossos. No té llibertat, està determinada, matematitzable. Creada i dependent de Déu.
• Substància infinita (Déu): Té totes les perfeccions (infinita, eterna, omnipotent, omniscient)

Les substàncies pensant i extensa depenen de Déu, però la substància pensant i l’extensa són independents.  D’aquesta manera el pensament se salva del determinisme mecanicista.

2. Dualisme

Els éssers humans estan constituïts d’un cos i una ànima. El nostre cos forma part de la substància extensa, per tant, és un conjunt d’elements materials que estan determinats per lleis mecàniques. La nostra ànima s’identifica amb el pensament, és lliure i indivisible.

Entre l’ànima i el cos hi ha una forta relació, una connexió accidental en la glàndula pineal.

8.17 Una forta relació entre el cos i l’ànima 

 

La pel·lícula Del Revés (Inside Out) planteja la relació entre el món objectiu, “exterior” (cos), i el món subjectiu, “interior” (ànima).

 

L’ànima i el cos són independents, l’ànima no necessita el cos per existir, i el cos tampoc necessita l’ànima.

Per demostrar aquesta independència Descartes utilitza dos arguments:

1. Per Descartes “és suficient poder concebre una cosa sense una altra de manera clara i distinta per tenir la certesa que l’una és diferent de l’altra” ( VI Meditació. p 168). En la segona meditació havia posat en dubte l’existència del cos i, en canvi, li era impossible posar en dubte l’existència de l’ànima. Per tant, l’ànima és plenament distinta del cos i pot ser o existir sense ell.

  8.18 Descartes: Independència entre cos i ànima

1. Les característiques de l’ànima són totalment diferents de les del cos. El cos és divisible, extens, material, sense llibertat; en canvi, l’ànima és indivisible, no ocupa espai, immaterial i lliure.

8.19 El cos és divisible, l’ànima és indivisible

Quina vigència creieu que pot tenir avui la separació entre cos i ànima que proposa Descartes?

3. L’animal no humà és un autòmat (una màquina)

Per a Descartes l’animal no humà és únicament substància extensa, no té consciència ni pensament. L’animal no humà actuaria, en totes les seves accions com un autòmat molt perfeccionat.

  8.20 Descartes: L’organisme humà concebut com una màquina

Per Descartes l’animal no humà no té la capacitat de pensar, és un simple artefacte material sense consciència. Hi esteu d’acord?