La Segona Guerra Mundial

Publicat el per
1

OBJECTIUS

  1. Quines són les causes de la Segona Guerra Mundial
  2. Com es va desenvolupar el conflicte
  3. Quins canvis polítics i territorials va comportar la Segona Guerra Mundial
  4. Quins problemes van derivar del final de la Segona Guerra Mundial

*****

  1. La marxa cap a la guerra (1930-1939)
  • La ineficàcia de la Societat de Nacions enfront dels feixismes
  • Japó, Itàlia i Alemanya van iniciar polítiques exteriors més agressives i expansionistes.

 

  1. L’ofensiva dels països de l’Eix (1939-1941).
  2. Frenada a les ofensives de l’Eix (1942-1943)
  • Videos
  1. Victòria dels aliats (1944-1945)
  • Videos

El dia D: Normandia (6 de juny de 1944)

 

  1. Les conferències de Jalta (febrer de 1945) i Potsdam (juliol de 1945).
  2. Les conseqüències de la guerra.

 

EL PERÍODE D’ENTREGUERRES (1919-1939)

Publicat el per
1

1. “Els feliços anys vint” [prosperity] 1919-1929

  • Un creixement econòmic desigual. Hegemonia econòmica dels EUA: Nova York es va covertir en el centre financer mundial. Economies europees: inflació i atur. La crisi de postguerra a Europa va ser especialment forta a Alemanya: pagament de les reparacions de guerra amb una pujada espectacular dels preus i una pèrdua de valor de la seva moneda, el marc.A partir de 1923 es produeix un creixement de la producció. un descens de l’atur i una millora del nivell de vida als països europeus. Pla DAWES:reconsidera els pagaments de reparacions de guerra  per Alemanya

dawes

plan_Dawes

VIDEO

▶La noche temática – París los locos años veinte – YouTube

 

2. La crisi del 29

A partir de l’any 1925 l’economia mundial viu en un ambient de optimisme, però hi ha dos processos que no poden mantenir-se de forma indefinida: la superproducció i l’especulació.

La superproducció es considera unànimement com la causant de la depressió que s’inicia l’any 1929. Durant la Gran Guerra els Estats d’ultramar havien desenvolupat determinats sectors industrials amb la fita de suplir les importacions europees. Acabada la guerra, la producció industrial europea i extraeuropea se sumen, sense que de forma paral·lela augmenti el consum; aquest estat de sobreproducció general provoca un augment continuat dels estocs.

Al costat de la superproducció industrial cal sumar-hi les collites agrícoles excepcionals. Els preus van poder mantenir-se gràcies als acords internacionals, però la produir-se la crisi financera es van estripar aquests convenis i van aparèixer en el mercat súbitament els romanents acumulats, fet que va comportar un enfonsament ruïnós dels preus. Jacques Neré[3] no compartí aquesta tesi i documenta que alguns estocs van seguir augmentat, és el cas del cotó, i que la crisi és més aviat de subconsum relatiu que de superproducció: els seus orígens serien més socials que econòmics. En qualsevol cas, sigui que la producció agrícola és excessiva, sigui que la capacitat adquisitiva és dèbil i el consum baix, els romanents agrícoles van venir a sumar-se als excedents dels productes industrials.

Al costat de la superproducció industrial cal sumar-hi les collites agrícoles excepcionals. Els preus van poder mantenir-se gràcies als acords internacionals, però la produir-se la crisi financera es van estripar aquests convenis i van aparèixer en el mercat súbitament els romanents acumulats, fet que va comportar un enfonsament ruïnós dels preus. Jacques Neré[3] no compartí aquesta tesi i documenta que alguns estocs van seguir augmentat, és el cas del cotó, i que la crisi és més aviat de subconsum relatiu que de superproducció: els seus orígens serien més socials que econòmics. En qualsevol cas, sigui que la producció agrícola és excessiva, sigui que la capacitat adquisitiva és dèbil i el consum baix, els romanents agrícoles van venir a sumar-se als excedents dels productes industrials.

 

 

L’onada d’especulació es va iniciar amb sòls i terrenys que permetien plusvàlues en zones de vacances i de sol: el boom especulatiu de Florida n’és un clar exemple car l’increment de compravendes de solars i edificis fou notable durant els anys 1925 i 1926. Els inversors, obsedits pels guanys a curt termini, col·loquen els seus diners en sectors abans deprimits –ferrocarrils i serveis públics-, on esperen un període d’expansió de beneficis elevats. Bona part de les compres es fan a terminis, és a dir, amb diners a préstec. Capitals flotants, a la recerca del màxim guany, passen de Londres a Nova York. L’interès puja del 3,32 al 8,62 durant el període 1925 a 1929; fet que va fer difícil altres préstecs productius i, per tant, drena recursos de capital no cap a inversions sinó cap a préstecs especulatius. El diner dels bancs dóna suport de forma preferent als brokers, als corredors de borsa. En conseqüència es culpa a la depressió a un sistema bancari que orientava els seus fons per donar suport als especuladors en lloc d’invertir en sectors realment productius

els importants guanys que l’especulació a la Borsa estava generant dugué a moltes persones a endeutar-se per a comprar accions, de forma que a poc a poc pujaren els tipus d’interès i s’incrementà encara més el flux d’or. Aquesta creixent inversió en Borsa va anar deixant sense finançament ni consumidors als sectors productius (especialment els europeus) als quals estaven lligades les accions. La borsa seguia amb la seva tendència alcista, augmentant així la ja sorprenent alta sobrevaloració de les accions.

El mes de setembre de 1929 la tendència general de la Borsa de Nova York, orientada fins aquell moment a l’alça, s’estabilitza: era un reflex del descens d’alguns preus, com els de l’acer i el coure, i la reducció del benefici d’algunes empreses. Es comença a vendre, però els especuladors encara compren. La darrera setmana d’octubre, inesperadament, esclata. Des del dia 21 l’acumulació d’ordres de venda fan baixar els valors, però aquesta tendència és encara mantinguda per les ordres de compra de la Banca Morgan. El 24 d’octubre (dijous negre), 13 milions de títols són llançats al mercat a baix preu i no troben comprador; així, en poques hores, milers d’accions es van convertir en paper mullat, per causa de l’allau de venedors que volien desprendre’s del valors i davant la inexistència de compradors. El dia 29 són 16 milions de valors els que apareixen en el mercat; el pànic ha provocat una febre venedora; en molts pocs dies, segons l’índex de valors industrials del «New York Times», les cotitzacions perden 43 punts, anul·lant els guanys dels dotze mesos precedents.

 

 

La dona de la fotografia és Florence Owens Thompson

La dona de la fotografia és Florence Owens Thompson


 

 

 

DOCUMENTAL. “El crac de 1929” (1990) | 

    • Títol original: “The Crash of 1929″.
  • Sèrie de TV: “The American Experience”
  • Escrit per: Ronald H. Blumer
  • Any: 1990
  • Emés per TV3, Televisió de Catalunya, al programa “Sense ficció” el dia 27 de març de 2009, amb un breu col·loqui amb Vicenç Navarro, catedràtic de Ciències Polítiques i Socials a la UPF de Barcelona.
  • Durada: 50 minuts aprox.

29-crash-documental

Fa 75 anys, el 29 d’octubre de 1929, l’índex Dow Jones va caure en picat i va perdre més de 14.000 milions de dòlars de valor en un sol dia. Aquell crac va ser la crisi financera més gran del segle XX i va provocar unes turbulències econòmiques que van durar 16 anys. Durant els “Feliços anys 20”, mentre la borsa pujava, no se sentien gaires veus crítiques. Semblava que tothom es podia fer ric. Personalitats de Wall Street, com ara Charles Mitchell, que presidia el National City Bank (antecessor de l’actual Citibank), o els borsistes Michael Meehan i Jesse Livermore van enginyar maneres de manipular la borsa i es van fer riquíssims, cosa que va contribuir a crear el “boom” econòmic d’aquella dècada fabulosa. El seu èxit els va convertir en els herois de l’època. La tendència alcista de la borsa semblava imparable. Però l’octubre del 1929 el mercat es va enfonsar i va arrossegar tant les fortunes dels gegants de Wall Street com els estalvis dels petits inversors. Aquest documental conté entrevistes a persones que havien treballat en el sector de les finances, economistes, inversors i descendents d’alguns d’aquells homes tan poderosos de Wall Street. En aquest moment té sentit mirar cap al 1929 perquè, tal com diu Mark Samuels, el productor executiu del documental: “Hi ha molts paral·lelismes entre la situació actual i l’explosió de la bombolla econòmica dels anys 20. D’aquí en podem treure moltes lliçons sobre la naturalesa cíclica de l’economia.” Un documental produït per Ellen Houde i Muffie Meyer. The american experience. WGBH. (PBS – USA).

 

 

 

 

 

 

VIDEO▶ La noche temática – El arte de especular – 1929, el gran Crack – YouTube

3. La Gran Depressió (1929-1939)

“No hi ha consens sobre les causes, però la majoria dels autors coincideixen a afirmar que la crisi del 29 tingué els seus orígens en la sobreproducció de mercaderies i en la forta especulació de capitals que caracteritzaven l’economia mundial després de la Primera Guerra Mundial. S’originà inicialment als Estats Units d’Amèrica, a partir del crac borsari del 24 d’octubre de 1929 (l’anomenat “Dijous Negre“) a Wall Street.
Des dels Estats Units es va estendre a la resta del món capitalista. La crisi provocà grans taxes de desocupació: catorze milions de persones als Estats Units, sis a Alemanya i tres al Regne Unit. A Austràlia, la taxa de desocupació va ser fins i tot més gran que als Estats Units i al Regne Unit junts. S’estima que la cinquena part de la població britànica vivia per sota del llindar de pobresa a la meitat de la dècada de 1930.

L’elecció com a president de Franklin Delano Roosevelt i l’establiment del New Deal el 1932 marcà l’inici del final de la Gran Depressió als Estats Units. No obstant això, a Alemanya, la desaparició del finançament exterior, a principis de la dècada de 1930, i l’augment de les dificultats econòmiques, van propiciar l’aparició del nacional-socialisme i l’arribada al poder d’Adolf Hitler.”[viquipèdia]

Aquesta família, els Wares, vivia en un campament improvisat a Terminal Island, Califòrnia, Estats Units al 1930 a causa de la Gran Depressió

Aquesta família, els Wares, vivia en un campament improvisat a Terminal Island, Califòrnia, Estats Units al 1930 a causa de la Gran Depressió

 

4. La Itàlia Feixista

En els anys vint del segle XX, Itàlia va ser el primer paÍs que va establir un règim feixista.

  1. Defineix feixisme
  2. Explica el paper de Mussolini i del partit feixita (Fasci Italiani di Combatimento, Partit Nacional Feixista)
  3. Com va prendre el poder Mussolini?
  4. Per què es va produir l’auge del feixime a Itàlia?
  5. Explica les característiques del feixime a Itàlia (com era Itàlia durant el govern feixista.

Mussolini-Bosworth

5. Alemanya en la postguerra: la República de Weimar.

  •  Per explicar l’arribada d’Adolf Hitler al poder cal analitzar la crisi que va viure Alemanya després de la derrota a la Primera Guerra mundial.
  1. L’emperador alemany va abdicar.
  2. Una assemblea constituent, reunida a la ciutat de WEIMAR, va desenvolupar una nova constitució que creava a Alemanya una República governada per un règim democràtic.
  3. El partit més important era el Partit Socialdemòcrata.
  4. Grups d’oposició a la República de Weimar: l’any 1919 els espartaquistes, que volien imposar un règim comunista similar al rus, van intentar prendre el poder. Aquesta insurrecció va provocar intensos enfrontaments violents. El govern va aconseguir el control de la situació

L’1 de gener de 19199, la Lliga Espartaquista/KPD va executar una revolució comunista de breu durada a Berlín, encara contra les protestes de Luxemburg i de Liebknecht, qui argumentaven que la rebel·lió era feble i que no comptaven amb el suport total de la classe obrera. La revolució (després coneguda com a aixecament espartaquista) va ser derrotada per les forces combinades del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya, els romanents de l’exèrcit alemany, i dels grups paramilitars d’extrema dreta coneguts com a Freikorps, a les ordres del canceller Friedrich Ebert. Luxemburg i Liebknecht, entre molts altres, van ser massacrats pels Freikorps, i els seus cossos llançats al riu. Centenars d’espartaquistes van ser executats en les setmanes que van seguir a la revolta.

e. El 1923, Hitler va intentar aconseguir el poder per la força i va fer un cop d’estat (putsch de Munic), però va fracassar. El 1920, Adolf Hitler s’havia integrat en el Partit Obrer Nacionalsocialista Alemany (NSDAP). Els grups més conservadors criticàven la República de Weimar perquè consideràven que havia traït Alemanya en acceptar les condicions del Tractat de Versalles.

f. Per poder assumir les reparacions de guerra, el govern va haver d’imprimir una gran quantitat de bitllets, provocant un hiperinflació. Els diners no valien res i la població  es va empobrir encara més. Entre el 1925 i 1934 el mariscal Hindemburg va ser el president de la República (amb governs formats per socialdemòcrates i grups de centre).

L’absoluta pèrdua del valor del marc va portar a casos com el d’aquesta imatge: resultava més barat empaperar una paret amb bitllets que amb paper de paret.[viquipèdia]

g. Alemanya va ser un dels països més afectats pel crac de 1929. El redreçament econòmic de l’economia alemanya a partir de 1924 s’explica per la gran quantitat de capitals nord-americans que s’havien invertit al país. Les empreses nord-americanes van retirar les seves inversions, cosa que va provocar el tancament d’empreses i l’augment de l’atur.L’any 1932 hi havia 6 milions d’aturats a Alemanya.

 

 

6. El Nazisme

========================================================

MAPES

EUROPA (1919-1939)

EUROPA (1919-1939)

EUROPA i PRÒXIM ORIENT (1923)

EUROPA i PRÒXIM ORIENT (1923)

UNIÓ SOVIÈTICA (1930)

UNIÓ SOVIÈTICA (1930)

La Revolució Soviètica i l’URSS (1917-1953)

Publicat el per
Respon

 

tsarnicolauII-i-familia

Nicolau II i la seva família (1913)

 

  1. La caiguda del tsarisme a Rússia (1905-1917)

 

Gapon_u_Narvskoy_zastavy1

El pare Gapon prop de l’Arc de triomf de Narva seguit pels manifestants davant de la guàrdia imperial. (1905)

 

 

 

 

 

Bloody_Friday_in_Yaroslavl

Diumenge sagnant a Iaroslavl (A. I. Malygin, 1929).

 

 

 

 

 

 

 

kerensky

Kerenski

 

 

 

2. La revolució bolxevic i la guerra civil (1917-1921)

 

Lenin

LENIN

 

 

Trotsky_Lenin_Kamenev-Party-Congress

Trotski, Lenin i Kamenev

 

 

 

lenin-cartell

 

La Guerra Civil

La Guerra Civil

3. La formació de l’Estat soviètic (1917-1921)

 

 

 

 

 

 

urss1922

 

 

Material_Historia Contemporánea_URSS1923

 

 

 

 

 

4. La dictadura estalinista (1929-1953)

 stalin

 

El fascismo que sobrevivió a Hitler

Publicat el per
1

El fascismo que sobrevivió a Hitler | Cultura | EL PAÍS

El general Franco y Adolfo Hitler durante su entrevista en Hendaya, en 1940

Cuando acabó la Guerra Civil española, más de la mitad de los 28 estados europeos estaban dominados por dictaduras con poderes absolutos, que no dependían de mandatos constitucionales ni de elecciones democráticas. Excepto en el caso de la Unión Soviética de Stalin, todas esas dictaduras procedían del firmamento político de la ultraderecha y tenían como uno de sus principales objetivos la destrucción del comunismo.

El general Francisco Franco y su dictadura no eran, por lo tanto, una excepción en aquella Europa de sistemas políticos autoritarios, totalitarios o fascistas. Pero al margen de las categorías que se utilicen para definirlos, la mayoría de esos despotismos modernos eran hijos de la Primera Guerra Mundial, la auténtica línea divisoria de la historia europea del siglo XX, la ruptura traumática con las políticas del orden autocrático imperial hasta entonces dominantes.

Como España no participó en esa contienda, el ascenso al poder de Franco se pareció poco, de entrada, al de esos nobles, políticos y militares que, tras convertirse en héroes nacionales por su lucha contra el enemigo exterior, encabezaron el movimiento contrarrevolucionario, antiliberal y antisocialista en sus países desde los años veinte. Jósef Pilsudski en Polonia y Miklós Horthy en Hungría son los mejores ejemplos (…)ampliar foto

Julián Casanova es catedrático de Historia Contemporánea de la Universidad de Zaragoza. ‘Cuarenta años con Franco’ se publica el 17 de febrero en Crítica. 416 páginas.

Esas dictaduras que surgieron en Europa en los años veinte recuperaron algunas de las estructuras tradicionales de la autoridad presentes en su historia antes de 1914, pero tuvieron que hacer frente también a la búsqueda de nuevas formas de organizar la sociedad, la industria y la política. En eso consistió el fascismo en Italia, el primero en germinar como producto de la Primera Guerra Mundial, y a esa solución se engancharon en los años treinta algunos partidos y fuerzas de la derecha española. Una solución al problema de cómo controlar el cambio social y frenar la revolución en el momento de la aparición de la política de masas.

El fascismo apareció más tarde en España que en la mayoría de los países europeos, sobre todo si la referencia es Italia y Alemania, y se mantuvo muy débil como movimiento político hasta la primavera de 1936. Durante los primeros años de la Segunda República, apenas pudo abrirse camino en un escenario ocupado por la extrema derecha monárquica y por la derechización del catolicismo político. El triunfo de Adolf Hitler en Alemania, sin embargo, atrajo el interés de muchos ultraderechistas que, sin saber todavía mucho de fascismo, vieron en el ejemplo de los nazis un buen modelo para acabar con la República. El que iba a ser el principal partido fascista, Falange Española, fue fundado en octubre de 1933, cuando el fascismo era ya un movimiento de masas consolidado en varios países europeos.

Poco tuvo que ver Franco, por lo tanto, si lo que seguimos considerando es la conquista del poder, con la forma en que lo consiguieron los dos líderes fascistas más importantes, Benito Mussolini y Hitler, a través de la movilización de las masas con partidos que ellos mismos habían creado. Mussolini subió al poder con una combinación de violencia paramilitar y maniobras políticas, sin necesidad de tomarlo militarmente —pese al mito forjado después de la marcha sobre Roma por el fascismo victorioso— o ganar unas elecciones. Y el nombramiento de Hitler como canciller del Reich el 30 de enero de 1933, porque Paul von Hindenburg, presidente de la República, así lo decidió, fue el resultado del pacto entre el movimiento de masas nazi y los grupos políticos conservadores, con los militares y los intereses de los terratenientes a la cabeza, que querían la destrucción del sistema republicano de Weimar y de la democracia.

Unos años después, Franco comenzó el asalto al poder con una sublevación militar y lo consolidó tras la victoria en una guerra civil (…) Mientras Franco consolidaba su dictadura tras el triunfo en esa guerra, los que los españoles llamamos posguerra, la Segunda Guerra Mundial ponía patas arriba el mapa de Europa que había salido de la de 1914-1918. Entre 1939 y 1941, siete dictaduras derechistas de Europa del este cayeron bajo el dominio directo de Alemania o Italia: Polonia, Albania, Yugoslavia, Grecia, Lituania, Letonia y Estonia. En el mismo período, siete democracias fueron desmanteladas: Checoslovaquia, Noruega, Dinamarca, Holanda, Bélgica, Luxemburgo y Francia.

Casi todo el continente europeo quedó bajo el orden nazi, gobernado por dirigentes nombrados por Hitler o dictadores “títeres”, que solían ser líderes de los movimientos fascistas que no habían podido tomar el poder antes de 1939, pero que aprovechaban el nuevo escenario creado por la invasión militar alemana (…).

El destino de todos esos regímenes quedó vinculado al de la Alemania nazi. Y entre los últimos meses de 1944 y los primeros de 1945, todos esos países fueron invadidos por los ejércitos de la Unión Soviética o de los aliados occidentales. Las dictaduras derechistas, que habían sido dominantes desde los años veinte, desaparecieron de Europa, salvo en Portugal y España. Francisco Franco y Antonio Oliveira de Salazar fueron, por lo tanto, los únicos dictadores que, como no intervinieron oficialmente en la Segunda Guerra Mundial, pudieron seguir en el poder tras ella. Esa es una gran diferencia entre las dictaduras de Europa del este, destruidas por la guerra, y las de la Península Ibérica; y entre Franco y Salazar y todos esos dictadores, fascistas o no, que fueron ejecutados o acabaron en el exilio tras 1945.

Franco se libró, obviamente, de ese final, aunque la intervención italiana y alemana había sido decisiva para su triunfo en la guerra y conquista del poder y aunque el fervor del sector más fascista de su dictadura por la causa nazi se había manifestado, pese a la no beligerancia oficial española, en la creación en 1941 de la División Azul, por la que pasaron cerca de 47.000 hombres que lucharon contra el comunismo en el frente ruso.

Muertos Hitler y Mussolini, Franco siguió treinta años más. Vista desde esta perspectiva comparada, el rasgo distintivo de la historia de España en el siglo XX fue la larga duración de la dictadura de Franco después de la Segunda Guerra Mundial. No fue un paréntesis, sino el elemento central que dominó el escenario de forma absoluta durante esas tres décadas (…).

Más de una generación de españoles creció y vivió bajo el dominio de Franco, sin ninguna experiencia directa de derechos o procesos democráticos. Ese gobierno autoritario tan prolongado tuvo efectos profundos en las estructuras políticas, en la sociedad civil, en los valores individuales y en los comportamientos de los diferentes grupos sociales. En 1945, Europa occidental dejó atrás treinta años de guerras, revoluciones, fascismos y violencia. Pero España se perdió durante otras tres décadas ese tren de la ciudadanía, de los derechos civiles y sociales y del Estado de bienestar (…).

Han pasado cuatro décadas desde la muerte de Franco y esa dictadura forma parte de la historia, un tema de estudio consolidado en los proyectos de investigación universitarios, en congresos y publicaciones científicas y en los programas que se imparten en la mayoría de los centros escolares. Pero es también objeto de controversia política y de debate público. Con memorias divididas, esos trágicos sucesos del pasado han proyectado su larga sombra sobre el presente y, frente a ella, necesitamos miradas libres y rigurosas.

Últimos testigos de Mauthausen

Publicat el per
Respon

[EL PAÍS, Tereixa Constenla- Últimos testigos de Mauthausen. 26-01-15]

Durante años Sigfried Meier fue muchas cosas en la vida para tratar de ocultar aquella que le habían obligado a ser contra su voluntad: un superviviente del nazismo. Judío de Fráncfort, Meier llegó de niño a Auschwitz, donde vio morir a su padre y afinó al máximo dos armas: el afán de supervivencia y el espíritu de rebeldía. Cuando entró en Mauthausen, trasladado en un convoy de la muerte sin ninguna noción de estar vivo, llevaba consigo tanta rabia que se atrevió a gritarle a los nazis que intentaron raparle. Y así fue, gracias a sus gritos y a su impecable perfil ario, cómo el capo de turno lo puso en manos de Saturnino Navazo, el preso español que organizaba partidos de fútbol en Mauthausen y que le adoptó como un hijo. Meier se emociona cada vez que recuerda a Saturnino. José Alcubierre lo hace cada vez que recuerda a su padre, asesinado a golpes en el campo de Gusen.

Ambos son algunos de los protagonistas de Los últimos españoles de Mauthausen (Ediciones B), el libro donde el periodista Carlos Hernández de Miguel rastrea la historia de los 9.000 deportados a campos nazis, con un doble objetivo: “Darles voz a las víctimas e identificar a los culpables”.

Meier y Alcubierre se cruzaron una vez en Mauthausen y no volvieron a hacerlo hasta el lunes, cuando coincidieron en Madrid para arropar la presentación de la obra. Ellos custodian de las pocas memorias aún vivas de la deportación, aunque su relación con aquel pasado ha diferido. Alcubierre nunca quiso olvidar. Meier luchó casi toda su vida por hacerlo: “No me gusta contarlo, preferiría que nunca hubiera existido. No es mi título de gloria, fue como una violación… yo viví todo esto como un niño, no podía entender por qué estaba allí”.

José Alcubierre y, a la derecha, Sigfried Meier, en Madrid. / luis sevillano

Alcubierre fue uno de los ocupantes del tren que partió hace 75 años de la estación de Angulema (Francia) cargado con 925 mujeres, hombres y niños españoles que ignoraban que su destino era Mauthausen. Aquel agosto de 1940 se consumaba la definitiva trapacería contra los republicanos refugiados en Francia, que habían sido movilizados —voluntariamente o no— para luchar contra Alemania sin obtener por ello ningún reconocimiento. “Los trabajadores españoles capturados en Francia durante la guerra son por lo tanto prisioneros civiles”, recogía un documento del Estado Mayor del Ejército francés en mayo de 1942, citado en el libro.

No era un simple formalismo: los alemanes trataron a los combatientes del ejército enemigo con arreglo a ciertas convenciones internacionales. Ser clasificado como civil sin patria reconocida dejó a miles de españoles desarbolados. Porque si la Francia de Pétain se despreocupó, la España de Franco los echó directamente en las fauces de los leones. “Franco fue un cómplice activo. Si acaban en los campos de concentración fue por orden de Franco”, denuncia el periodista Carlos Hernández de Miguel.

José Alcubierre, fotografiado por las SS.

Alcubierre sobrevivió a cinco años de cautiverio en Mathausen, incluso al terrible dolor de recibir la noticia de la muerte de su padre a golpes, y fue uno de los artífices del salvamento de las fotografías que luego se usaron en los juicios de Núremberg. “Llevábamos el triángulo azul con el símbolo de los apátridas”, recuerda Alcubierre, que sigue viviendo en Angulema. “Ahora Francia nos respeta, nos ha dado una pensión. El Gobierno español no nos ha dado nada”, compara.

También Carlos Hernández lamenta la dejación de España con las víctimas de los campos nazis, como Alcubierre y Meier, el niño que renegó del alemán y de sus congéneres. “He aprendido que no se puede confiar en el ser humano, que un pueblo tan cultural como el alemán haya podido hacer lo que hizo…. En Auschwitz no había ni una pizca de ayuda, cada uno iba a lo suyo, a vivir un día más, a robar aunque eso le pudiese costar la vida a otro, estas cosas fueron mi universidad… Yo podía haber terminado en la cárcel porque solo sabía robar y engañar. Me salvó Navazo… solo tengo una referencia. No creo en la bondad de la gente. Siempre hay un interés detrás. No soy amargo pero en general soy pesimista”.

LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL

Publicat el per
Respon

La Primera Guerra Mundial marca d’una manera clara el trencament amb el pensament i la cultura del segle XIX. En aquesta Gran Guerra es van implicar  les potències europees, els dominis colonials i països d’altres continents, com el Japó o els Estats Units

OBJECTIUS

  1. Què va ser la pau armada i quin conjunt de factors van preparar l’esclat de la Primera Guerra Mundial.
  2. Com es va desenvolupar la Primera Guerra Mundial i quines fases podem dividir el conflicte.
  3. Com va afectar la Primera Guerra Mundial la societat.
  4. Com es va modificar el mapa d’Europeu i quins van ser els motius profunds o de llarga durada d’aquesta modificació.

*****************************************************************************

CURSA D’ARMAMENTS I D’ALIANCES

  • El malestar entre les grans potències va originar una cursa d’armaments. Els estats van invertir molts diners en la fabricació d’armes, en la construcció de vaixells de guerra i en l’entrenament de les tropes.
  • Alhora, totes les potències es van llançar a un complex sistema d’aliances militars per preparar-se per a un possible enfrontament.
  • El 1882, Alemanya, Àustria-Hongria i Itàlia van signar la Triple Aliança.
  • França, temorosa de la puixança militar alemanya, es va aliar amb Rússia i va millorar les seves relacions amb Gran Bretanya. Les tres potències van signar la Triple Entesa (1907).

L’ESCLAT DE LA GUERRA

  • El 28 de juny de 1914 va ser assassinat a Sarajevo l’hereu de l’Imperi Austrohongarès, Francesc Ferran.
  • Àustria va declarar la guerra a Sèrbia, convençuda que era el moment d’acabar amb ella i estendre el seu domini pels Balcans.
  • Rússia hi va intervenir per protegir Sèrbia, i Alemanya, aliada d’Àustria, va declarar la guerra a Rússia i a França.
  • Els esdeveniments es van precipitar, i en una setmana, els països van anar declarant-se la guerra.
  • Gran Bretanya també ho va fer quan, a les primeres campanyes militars, els exèrcits alemanys van envair Bèlgica.
Mapa d'Europa (1914)- Vicens Vives

Mapa d’Europa (1914)- Vicens Vives

 LA GUERRA DE MOVIMENTS

  • Els exèrcits alemanys van atacar França, entrant per Bèlgica i Luxemburg, per vèncer-la ràpidament i poder dirigir després tots els seus esforços al front rus.
  • Al principi aquesta tàctica va semblar que funcionava, però els exèrcits francès i anglès van aconseguir reorganitzar-se i aturar el progrés de l’exèrcit alemany a la batalla del Marne.
  • Al front oriental, els alemanys també van avançar ràpidament al principi, però els russos van reaccionar i van arribar a les fronteres de l’Imperi Austríac.

LA GUERRA DE TRINXERES

  • Després dels primers moviments, els fronts es van immobilitzar. Al front occidental es van obrir trinxeres des de Suïssa fins al mar del Nord i es va iniciar una fase dura de guerra.
  • Aleshores va caldre la recerca de nous aliats que aportessin més soldats a la guerra.
  • El 1915, Itàlia hi va intervenir a favor dels aliats i Bulgària i l’Imperi Turc van ajudar les potències centrals, sense que la guerra semblés tenir un bàndol vencedor.
  • El 1916, els alemanys van llançar una ofensiva per trencar el front francès, a la batalla de Verdun.

LA CRISI DEL 1917 I LA FI DE LA GUERRA

  • Durant l’any 1917 va triomfar a Rússia la revolució bolxevic i els revolucionaris, preocupats pels seus problemes interns, van signar la pau amb Alemanya i es van retirar de la guerra.
  • L’abandonament de Rússia va ser compensat amb la intervenció dels Estats Units que, després de l’enfonsament del transatlàntic Lusitania per un submarí alemany, va decidir entrar en guerra.
  • El 1918, al front oriental, els britànics, els francesos i els italians van derrotar Àustria i els seus aliats. L’Imperi Austrohongarès i L’Imperi Turc van demanar l’armistici i els combats es van aturar.
  • Al front occidental, els alemanys van ser derrotats. L’11 de novembre de 1918 es va signar l’armistici. A Alemanya es va proclamar la República.

LA GUERRA A LA REREGUARDA

  • La Primera Guerra Mundial va ser un conflicte de nou encuny per la mobilització de molts recursos i per la implicació de tota la població, civil i militar.
  • Els mitjans tècnics, en transport i armament, ocasionaven molts morts, mutilats i massa destrucció.
  • Els contendents van reconvertir les seves indústries per fabricar armament, van demanar préstecs i van substituir la mà d’obra masculina per dones.
  • Es van utilitzar tècniques modernes de propaganda per mobilitzar l’opinió pública.

EL TRACTAT DE VERSALLES

  • El tractat més important va ser el de la pau amb Alemanya. Es va signar a Versalles i els vencedors li van imposar condicions molt dures:
  • Es declarava Alemanya única culpable de l’esclat del conflicte i restava obligada a pagar fortes reparacions de guerra.
  • Es desmantellava gairebé per complet tot el seu exèrcit, així com la marina, i se li prohibia el rearmament.
  • Es retornaven els territoris d’Alsàcia i Lorena a França; Schleswig a Dinamarca; i dos cantons a Bèlgica. La Posnània i una part de la Prússia occidental van ser lliurades a Polònia.

UN NOU MAPA D’EUROPA

  • A més del Tractat de Versalles, una altra sèrie de tractats es van ocupar dels altres vençuts.
  • El president dels Estats Units, Wilson, havia proposat que cada nació tenia dret a formar un Estat independent.
  • Els antics imperis europeus es van esquerdar:
  • L’Imperi Rus va perdre gairebé tota la seva costa al Bàltic i va cedir grans extensions a la nova Polònia.
  • L’Imperi Turc va desaparèixer gairebé per complet.
  • L’Imperi Austrohongarès es va desintegrar i al seu lloc van sorgir estats nous: Txecoslovàquia, Hongria i Austria.

LA SOCIETAT DE NACIONS

  • A proposta del president Wilson es va crear una nova organització, la Societat de Nacions (SDN), que havia de garantir la pau, fomentar la cooperació internacional, etc.
  • La seu es va instal·lar a Ginebra i van quedar establerts dos organismes: l’Assemblea i un Consell.
  • Però el panorama de destrucció, misèria, deutes, etc., va dificultar la tasca de la nova institució.
  • El fet que els Estats Units no s’integressin a la SDN, ni tampoc molts països descontents amb els resultats de la pau, va convertir la SDN en una organització de vencedors.

====================================================================

MAPES

Primera Guerra Mundial 1914-1918

Primera Guerra Mundial 1914-1918

EUROPA [ 1914-1919 ]

EUROPA [ 1914-1919 ]

BALCANS [1914] [2008]

BALCANS [1914] [2008]

COLONIALISME I IMPERIALISME

Publicat el per
Respon

Entre finals del segle XIX i principis del XX, els països industrialitzats del món van viure una etapa de prosperitat econòmica.
Les grans potències es van expandir i van constituir enormes imperis colonials.
A la primera dècada del segle XX, les rivalitats econòmiques, colonials i nacionals entre els països europeus van aflorar.
Es va començar una escalada de tensions i d’armament que va desembocar en la Primera Guerra Mundial (1914-1918).
******
1. CAUSES

  • L’últim terç del segle XIX, la Segona Revolució Industrial va transformar l’economia de les principals potències europees.
  • Les innovacions tècniques, les noves formes d’organització del treball i el creixement de la banca van permetre un augment de la producció i del comerç, i una millora dels transports.
  • Europa es va llançar al domini del món, aprofitant la seva superioritat tècnica, financera i militar.
  • Els països més avançats van ocupar territoris a l’Àfrica i a l’Àsia, principalment, i van crear imperis colonials.
  • Els països d’Europa necessitaven vendre l’excedent de la seva producció. Havien de comprar matèries primeres barates.
  • El creixement europeu va produir un excés de població que va provocar dificultats per trobar feina i tensions socials.
  • Les fronteres d’Europa s’havien estabilitzat a finals del segle XIX i l’expansió territorial havia de fer-se sobre regions extraeuropees.
  • El nacionalisme conservador defensava la superioritat d’algunes nacions i el dret d’aquestes a imposar-se sobre altres pobles.
    ******

MIGRACIONS SEGLE XIX

Migracions europees a la darreria del segle XIX [Font: Vicens Vives]

                                                              ******

2. EXPLORACIÓ I CONQUESTA

  • A mitjan segle XIX, la cerca dels europeus de territoris on expandir-se va propiciar una sèrie de viatges científics i d’exploracions geogràfiques.
  • Britànics i francesos van realitzar les primeres expedicions. Van recórrer i cartografiar l’Àfrica central.
  • Una vegada conegut el territori, la conquesta va ser ràpida i fàcil.
  • La superioritat militar i tècnica europea era tan gran que la resistència indígena va resultar bastant dèbil.
  • Els europeus van utilitzar les rivalitats internes entre les tribus i ètnies dels territoris ocupats per enfrontar-les entre si.

******

3. L’ORGANITZACIÓ COLONIAL

  • La colònia era organitzada per ser controlada i administrada per la metròpoli. Podem distingir tres classes de colònies:
  • Colònies d’explotació. La metròpoli es va dedicar a l’explotació econòmica. No tenien govern propi i els europeus exercien en elles una política d’ocupació.
  • Colònies de poblament. Eren colònies que rebien població blanca que emigrava per establir-se de forma permanent.
  • Protectorats. Eren territoris que, després de l’ocupació europea, van mantenir l’organització estatal, el govern indígena i un aparell administratiu propi.

******

4. El REPARTIMENT DEL MÓN

  • A partir de 1870 es va iniciar la colonització d’Àfrica. Va ser la més ràpida i brutal i va significar el domini total del continent.
  • Els britànics i els francesos van tenir avantatge perquè tenien bases a l’Àfrica des del segle XVIII.
  • Tots dos països van somiar amb la creació de grans imperis continus: de nord a sud, els britànics; d’oest a est, els francesos.
  • El xoc d’interessos entre potències rivals va impulsar la convocatòria de la Conferència de Berlín (1885), on es van decidir les normes i les zones que ocuparia cadascuna.
  • Àsia va ser ocupada tant per les potències europees occidentals, com per altres països que volien expandir-se.
  • Els britànics es van annexar Birmània i es van enfrontar amb Rússia pel control de l’Afganistan. Més tard van ocupar Malàisia. França es va centrar a Indoxina.
  • A la Xina, totes les potències colonialistes volien estar presents en un mercat tan important i, a través de les guerres de l’opi, van forçar l’obertura del comerç.
  • A finals del segle XIX, Gran Bretanya posseïa l’imperi colonial més gran del món: de l’Índia a l’Àfrica. El seu objectiu era el control de les rutes comercials marítimes.
  • La principal colònia d’explotació de Gran Bretanya va ser l’Índia. La seva conquesta s’havia iniciat al segle XVIII, per part de la Companyia de les Índies Orientals.
  • No obstant, la monarquia va decidir fer-se càrrec de la colònia i la reina Victòria va ser proclamada emperadriu de l’Índia (1876).
  • El segon imperi colonial era el de França, que es va instal·lar a diferents llocs, però especialment a l’Àfrica del nord i al sud-est asiàtic.
  • La seva competència amb l’Imperi britànic va ser enorme, sobretot a l’Àfrica.
  • També posseïen territoris colonials molt importants uns altres països com Rússia, Holanda, Portugal i, en menor mesura, Alemanya, Itàlia, Bèlgica i Espanya.
  • Els Estats Units i el Japó van ser les dues úniques potències extraeuropees que van iniciar, a finals del segle XIX, una expansió colonial.
  • Els Estats Units la van fer en dues direccions: cap al Pacífic i cap al Carib.
  • El Japó, recolzat per la Gran Bretanya, va intervenir per aturar el progrés rus a la província xinesa de Manxúria, i va ocupar les illes Kurils, Corea i Formosa (Taiwan).

******

5. CONSEQÜÈNCIES

  • Les potències colonitzadores van introduir alguns avenços als territoris colonials: ports, carreteres, ferrocarrils, etc.
  • Hi van conrear noves terres i van crear indústries, encara que ho van fer en benefici propi.
  • La introducció de mesures higièniques i la construcció de nous hospitals van permetre la reducció de les epidèmies.
  • Com a conseqüència, la mortalitat va baixar i la població va augmentar.
  • Els europeus van construir escoles en un intent d’aculturació, d’imposar les formes de vida dels colonitzadors. També es va intentar imposar el cristianisme i les creences occidentals.
  • A les colònies s’hi van imposar els interessos econòmics dels colonitzadors. La majoria de la població indígena va quedar sotmesa i les seves condicions de vida van empitjorar.
  • Es van potenciar les grans plantacions de productes que beneficiaven la metròpoli: cacau, cafè, cotó, fruites, etc.
  • Els natius havien de treballar a les plantacions per subsistir, i a més havien de comprar aliments, perquè es va imposar una economia monetària i de mercat.
  • L’artesania local es va arruïnar a conseqüència de la competència dels productes industrials importats des de la metròpoli, a preus barats i en grans quantitats.
  • L’estructura social també va canviar com a resultat de la imposició dels nous models colonials.
  • Les societats colonials eren el reflex d’una profunda segregació. Els funcionaris i els colons de la metròpoli solien viure en luxoses residències, en contrast amb la misèria dels indígenes.
  • L’impacte de la cultura occidental va fer perdre la identitat a les cultures indígenes.

 

facebook_1444076994127

LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL

Publicat el per
Respon

Objectius a assolir:

  1. Identificar els factors que van afavorir la Revolució Industrial a finals del segle XVIII.
  2. Conèixer els elements bàsics de la revolució agrària.
  3. Comprendre els motius del creixement de la població anglesa al segle XIX.
  4. Identificar els invents que van originar la revolució dels transports del segle XIX i quines conseqüències va tenir aquesta revolució.
  5. Sintetitzar les condicions de vi da i de treball dels obrers europeus.
  6. Explicar els efectes de la industrialització en la població i en les ciutats.
  7. Diferenciar les principals ideologies del moviment obrer.

 

  • Entre 1780 i 1850 es va produir, a Gran Bretanya, en una part d’Europa i als Estats Units, una transformació radical dels sistemes de producció de béns: la Revolució Industrial.
  • Les màquines van substituir progressivament el treball manual i els obrers es van concentrar a grans fàbriques.
  • La industrialització va donar pas al capitalisme. La indústria va propiciar l’aparició de dues noves classes socials: la burgesia i el proletariat.
  • A finals del segle XIX, l’economia dels països industrialitzats va conèixer un nou període d’expansió, la Segona Revolució Industrial.

 

1. L’augment demogràfic i l’expansió agrícola

  • Des de mitjan segle XVIII, la població europea va iniciar un procés de creixement anomenat revolució demogràfica.
  • Les causes d’aquest canvi demogràfic van ser l’augment de la producció d’aliments i el progrés de la higiene i la medicina.
  • Com a conseqüència es va produir una disminució de la mortalitat i un lleuger increment de la natalitat.

*******

  • L’increment de la població va provocar un augment de la demanda d’aliments i l’alça dels preus agrícoles. Això va estimular els propietaris a millorar la producció.
  • Per estimular la producció, es van aprovar lleis que posaven fi a l’antic sistema senyorial i comunal de propietat de la terra. Aquesta es va convertir en una propietat privada.
  • Pel que fa a les tècniques de conreu, la innovació fonamental va ser la supressió del guaret i la seva substitució per plantes farratgeres (sistema Norfolk).
  • Es va iniciar una mecanització progressiva de les tasques agrícoles.

2. L’era del maquinisme [màquines, vapor i fàbriques]

  • Un altre element bàsic de transformació va ser la innovació tecnològica.
  • Les màquines van anar substituint el treball manual i modificant els antics sistemes artesanals.
  • Les primeres màquines que es van introduint estaven accionades per la força humana i, posteriorment, per energia hidràulica.
  • Però la font d’energia que va revolucionar la producció i els sistemes de transport va ser el vapor.
  • La mecanització i la introducció de noves fonts d’energia van impulsar el sistema fabril de producció.

******

  • A la Gran Bretanya, el primer sector que es va mecanitzar va ser la indústria del cotó.
  • Per poder fabricar més quantitat, van començar a aplicar-se innovacions. Una de les primeres va ser la llançadora de volant (1733), que va augmentar la velocitat del procés del teixit.
  • Més endavant van sorgir noves màquines de filar que van incrementar la producció de fil. Finalment, el teler mecànic va completar el procés de mecanització tèxtil.
Fàbrica tèxtil- Vicens Vives

Fàbrica tèxtil- Vicens Vives

  • La siderúrgia va ser un altre sector pioner de la industrialització.
  • L’invent que va permetre una producció més gran de ferro va ser la utilització, per Darby (1732), del carbó de coc, d’una gran potència calorífica.
  • Més tard, Bessemer va inventar un convertidor per transformar el ferro en acer.

3. La revolució dels transports

  • Al començament, el ferrocarril s’utilitzava a les mines per transportar el mineral en vagonetes que es movien sobre rails.
  • Les primeres innovacions van ser un nou sistema de rails de ferro i unes rodes amb pestanyes que impedien el descarrilament del ferrocarril.
  • El fenomen realment innovador va ser la locomotora de Stephenson, que accionava el ferrocarril mitjançant una màquina de vapor.
  • Posteriorment, la màquina de vapor es va aplicar al transport marítim, i els vaixells de vapor, construïts amb ferro, van substituir els de vela.

******

  • La Revolució Industrial va donar pas a una economia de mercat, en la qual es produïa per a la venda a mercats cada vegada més amplis.
  • Aquest canvi va ser possible gràcies a l’augment de la producció, el creixement de la població i la millora del poder adquisitiu dels pagesos i de les classes populars.
  • La millora dels sistemes de transport va permetre l’augment del  comerç interior.
  • El comerç exterior també es va incrementar considerablement a mitjan segle XIX.

 

4. El liberalisme i el capitalisme

  • Adam Smith va establir els principis del liberalisme:
  • L’interès personal i la recerca del màxim benefici són el motor de l’economia.
  • Els diversos interessos s’equilibren al mercat gràcies al mecanisme dels preus que adapta l’oferta a la demanda.
  • L’Estat ha d’abstenir-se d’intervenir en el funcionament de l’economia i permetre el lliure desenvolupament dels interessos particulars (lliurecanvi).

 

5. La Segona Revolució Industrial [noves formes d’energia, noves industries, nous sistemes de producció, la banca moderna…]

  • En aquesta etapa, l’electricitat i el petroli van desbancar el carbó.
  • La invenció de la dinamo va permetre produir electricitat en centrals hidroelèctriques. L’electricitat va tenir múltiples aplicacions en la indústria.
  • El petroli es va començar a extreure als Estats Units a mitjan segle XIX.
  • A la indústria, la metal·lúrgia va adquirir un gran impuls a causa de la producció de nous metalls.

*****

  • A finals del segle XIX, l’organització de la producció es va orientar cap a la fabricació en sèrie com la millor manera d’augmentar la productivitat, disminuir el temps emprat i reduir costos.
  • Aquest nou mètode de treball s’anomena taylorisme. Consisteix en la fabricació en cadena.
  • Aquest sistema de producció va néixer als Estats Units, i la fàbrica d’automòbils Ford va ser una de les primeres a implantar-lo.
  • Les elevades inversions de capital que necessitaven les innovacions tecnològiques van estimular la concentració industrial i les empreses es van fer cada vegada més grans.

******

  • La banca es va convertir en intermediària entre els estalviadors, que deixaven els seus diners en dipòsit, i els industrials, que necessitaven capital per invertir.
  • Les empreses exigien grans aportacions de diners, que un sol empresari no podia subministrar. Llavors van sorgir les societats anònimes.
  • Mitjançant les societats anònimes el capital que necessita una empresa és fraccionat en parts (accions). Aquestes poden ser adquirides i venudes per particulars a la borsa de valors.

 

6. Els efectes de la industrialització en la població i les ciutats

  • La Revolució Industrial també va ser un procés de canvi social. Al llarg del segle XIX es va accelerar el creixement de la població. El 1900 a Europa hi vivien més de 400 milions d’habitants.
  • Les causes d’aquest creixement demogràfic van ser dues: un descens brusc de la mortalitat i un increment de la fecunditat.
  • La mecanització de les tasques agrícoles i la concentració de la producció industrial a les ciutats van afavorir l’emigració del camp a la ciutat. Moltes ciutats van prosperar al voltant de fàbriques.
  • Entre el 1800 i el 1924, 60 milions d’europeus van emigrar a altres continents. Aquestes migracions transoceàniques es van produir per onades: fins al 1870 els que van emigrar més van ser els britànics, sobretot els irlandesos i els escandinaus; posteriorment, els van succeir els centreeuropues; a finals de segle, els grups que van emigrar més van ser els italians, els espanyols, els grecs i els turcs. La majoria dels emigrants europeus es van dirigir a Amèrica

 

7. L’aparició d’una societat de classes

  • La burgesia es va convertir en el grup hegemònic perquè era la propietària de les indústries i els negocis.
  • Hi havia una gran burgesia integrada per banquers, rendistes i propietaris de grans fàbriques.
  • També existia una burgesia mitjana composta per professionals liberals, funcionaris i comerciants.
  • Un gran nombre d’empleats i botiguers formaven la petita burgesia.

 ******

  • Els treballadors de les fàbriques formaven el proletariat industrial i urbà. Constituïen la mà d’obra necessària per a les fàbriques. Eren un grup molt nombrós i desafavorit.
  • Al principi no hi havia cap legislació que fixés les condicions laborals dels treballadors.
  • En conseqüència, les seves condicions de vida i de treball resultaven molt dures: jornada laboral de 12 a 14 hores diàries i remuneracions insuficients.

 

8. El Moviment Obrer

  • La primera reacció dels obrers va ser la seva oposició al maquinisme, perquè el consideraven responsable dels salaris baixos i de l’atur.
  • La seva protesta es va dirigir cap a la destrucció de màquines i l’incendi d’establiments industrials (luddisme).
  • Paral·lelament, alguns sectors de treballadors van començar a adonar-se que formaven part d’una mateixa classe social, amb uns mateixos problemes.
  • Per defensar els seus interessos, van crear organitzacions de treballadors i es van fundar els primers sindicats.

******

  • A mitjan segle XIX, Marx i Engels van denunciar l’explotació de la classe treballadora i van defensar la necessitat d’una revolució obrera per destruir el capitalisme.
  • La fi de la propietat privada havia de dur a la progressiva desaparició de les classes socials i de l’Estat, per així assolir l’ideal de societat comunista, és a dir, sense classes.
  • A partir de l’últim terç del segle XIX, els marxistes van proposar la creació de partits obrers socialistes.

******

  • L’anarquisme va reunir un conjunt de pensadors que tenien en comú tres principis bàsics:
  • L’exaltació de la llibertat individual i de la solidaritat social.
  • La crítica a la propietat privada i la defensa de formes de propietat col·lectiva.
  • El rebuig a l’autoritat, principalment de l’Estat.
  • Defensaven l’acció revolucionària dels obrers i pagesos per destruir l’Estat i crear una nova societat col·lectivista i igualitària.

******

  • Marxistes i anarquistes defensaven la necessitat d’unir els esforços de la classe obrera de tot el món per lluitar contra el capitalisme.
  • A partir de la iniciativa de Marx, el 1864, es va crear l’Associació Internacional de Treballadors a la qual es van adherir marxistes, anarquistes i sindicalistes.
  • El 1889, alguns dirigents socialistes van fundar a París la II Internacional.

_____________________________________________________________

IMATGES

Resultat d'imatges de imatges canvis tecnologics revolucio industrial

Resultat d'imatges de imatges canvis tecnologics revolucio industrial

Resultat d'imatges de imatges canvis tecnologics revolucio industrial

Resultat d'imatges de ferrrocarril revolucio industrial

Resultat d'imatges de la vaga revolucio industrial

Cronología de la migración a Estados Unidos

Publicat el per
Respon
Immigracio a EUA_Història

Inmigrantes aguardan tras su llegada al centro de Ellis Island.

Exámenes médicos en Ellis Island, abierto en 1892 en Nueva York. / National Archives

EE UU vuelve a reconciliarse con su pasado como nación de migrantesLa reforma de Obama responde a la realidad de un país impulsado por la inmigración

Las escrituras nos dicen que nunca debemos oprimir a un extranjero, porque conocemos qué hay en su corazón: un día, nosotros también fuimos extranjeros”

El presidente Obama, en un discurso desde la Casa Blanca, justificaba así las medidas aprobadas esta semana y con las que puede regularizar la situación de casi cinco millones de indocumentados. El mandatario demócrata también recordaba a los ciudadanos que Estados Unidos es y siempre será “una nación de inmigrantes” que se ha nutrido, desde sus orígenes, de las aportaciones económicas, sociales y culturales de millones de personas que decidieron marchar a otra orilla.

¿Somos una nación hipócrita en la que aquellos que cosechan nuestra fruta o nos hacen las camas nunca tienen la oportunidad de regularizar su situación ante la ley?”

Los primeros asentamientos de británicos en las orillas de lo que es hoy el Estado de Virginia, en el siglo XVII, junto con las siguientes oleadas de alemanes y holandeses, configuraron el origen migrante de los Estados Unidos. El comercio de esclavos traería más de 600.000 africanos durante dos siglos. En 1820 comenzó la segunda oleada migratoria que conociera el país, con más de siete millones de personas en apenas cinco décadas. Uno de cada tres recién llegados procedía de Irlanda, azotada por la pobreza, y optó por quedarse en la costa Este, definiendo su carácter hasta el día de hoy. El otro tercio era alemán y apostó por las tierras agrícolas del centro del país.

Cada oleada multiplicaba los efectos de la anterior. Entre 1880 y 1920, en la tercera oleada, llegaron a EE UU más de 23 millones de personas. Ese impulso, como los que vendrían después, tenía sus causas tanto en la eterna promesa del país de destino como en las circunstancias económicas en el lugar de origen. La hambruna en Irlanda o la pobreza en el sur de Italia empujaron a los europeos a apostar por América. Su llegada tuvo especial impacto en las ciudades de la costa Este norteamericana, donde británicos y holandeses ya asentados rozaron con los europeos más pobres.

Alan Kraut, historiador de la inmigración en EE UU y autor de obras como ‘El inmigrante en la sociedad americana’ defiende que las oportunidades económicas motivaron a los migrantes tanto como la libertad política y religiosa, especialmente importante en el caso de las minorías religiosas, como los judíos de la Europa del Este.

“La mayoría de los inmigrantes pasaron por las ciudades, aunque luego se dedicaran a la agricultura en el interior”, explica Kraut en el documental de la cadena PBS, ‘First Measured Century’, sobre el papel de la inmigración en EE UU durante el siglo XX. “Esa concentración de inmigrantes cambió para siempre la naturaleza de la vida urbana, nacieron periódicos en diferentes idiomas, las tiendas repartían comida de otros países para satisfacer las demandas de los recién llegados”.

Todos ellos, como la emigración latinoamericana que a finales del siglo XX inició una huida hacia el norte que ha cambiado para siempre el futuro demográfico -y lingüístico de EE UU, fueron recibidos en un primer momento, integrados silenciosamente entre la clase trabajadora, pero a la sombra, como una fuerza subterránea cuyo impacto se ignora hasta que ya es demasiado tarde. Hasta que el país ha vuelto a cambiar.

Las imágenes de las avenidas de Nueva York, Chicago o Filadelfia que bullían con la actividad de los pequeños nuevos empresarios a comienzos del siglo XX, no son distintas de las que perviven en esas mismas urbes en la actualidad. Y también son las mismas que desde el interior del país, en Estados como Arizona, Alabama, Nevada o Georgia, donde se disparó la población hispana a principios del siglo XXI por la última oleada migratoria, convencieron a muchos legisladores de que había que expulsar a los indocumentados, competencia directa para las oportunidades económicas locales.

En 1986, Reagan firmaba la conocida como “ley de amnistía”, que dio a más de tres millones de indocumentados el permiso para obtener la ciudadanía

Arizona, Georgia y Alabama aprobaron en 2010 algunas de las leyes migratorias más restrictivas con la inmigración de la historia de EE UU. Arizona prohibió a sus ciudadanos trasladar a un indocumentado en su vehículo. Alabama obligó a preguntar si los padres de los estudiantes de sus escuelas públicas eran residentes legales. Georgia persiguió a los trabajadores agrícolas, poniendo en peligro la cosecha de todo un año. Los tres rectificaron, no sin antes pasar, como en el caso de Arizona, por una derrota en el Tribunal Supremo.

Antes habían cerrado las puertas las leyes de cuotas contra los inmigrantes asiáticos o los provenientes de naciones comunistas. Desde 1892, los brazos abiertos de Ellis Island, el centro de procesamiento de inmigrantes recién abierto en Nueva York, no dejaban paso a la tierra prometida sin antes superar un examen médico para determinar si los inmigrantes estaban en las condiciones de salud adecuadas para unirse a la fuerza trabajadora. Después de la primera Guerra Mundial, los máximos defensores de los test de inteligencia intentaron determinar que los emigrantes de Italia o Rusia tenían capacidades inferiores que los estadounidenses.

Cada oleada migratoria que ha recibido EE UU ha dado paso a un período de ajuste como el que recordaba este jueves el presidente Obama. “¿Somos una nación hipócrita en la que aquellos que cosechan nuestra fruta o nos hacen las camas nunca tienen la oportunidad de regularizar su situación ante la ley? ¿O somos un país que les da la posibilidad de rendir cuentas, asumir su responsabilidad y dar a sus hijos un futuro mejor?”

Esa pregunta era el eco de los mismos pasos dados por algunos de sus predecesores. En 1986, Ronald Reagan firmaba la conocida como “ley de amnistía”, que dio a más de tres millones de indocumentados el permiso para obtener la ciudadanía si cumplían varios requisitos, desde haber residido en EE UU durante los cuatro años anteriores a carecer de antecedentes criminales. Dos décadas antes, el presidente Johnson creó el sistema de inmigración moderno, acabando con las cuotas por países y para recibir a aquellos profesionales que más demandara la economía estadounidense. Después llegarían las loterías de ‘green cards’ o permisos de residencia, para traer a EE UU a los ciudadanos de países con menor representación.

Entre todos ellos, las fronteras estadounidenses han funcionado como un filtro para hacer de su cultura el conocido como ‘melting pot’, una mezcla de idiomas, nacionalidades y experiencias en personas “que nunca estuvieron atadas a su pasado, sino que fuimos capaces de reinventarnos” como dijo Obama este jueves, y que han impulsado la primera economía del mundo.

“La mayoría de estos inmigrantes lleva mucho tiempo aquí. Trabajan duro en muchos puestos mal pagados. Sostienen a sus familias. Pertenecen a nuestras iglesias. La mayoría de sus hijos nacieron aquí y sus sueños, su esperanza y su patriotismo son los mismos que los nuestros”, dijo Obama. Inmediatamente después, citó al presidente Bush, su predecesor tanto en el mando como en la iniciativa de regular la inmigración. “Ellos son parte de la vida americana”.

Obama, como Bush, expresaró así la realidad de que, detrás del puñado de votos que puedan haber logrado las políticas anti-inmigrantes, esa estrategia debe enfrentarse siempre a la realidad de un país que sabe que se ha beneficiado de sus aportaciones y que sigue necesitándoles. Pero tan real es esa dependencia como el temor de muchos ciudadanos, en una tradición tan extensa como la de la migración a EE UU, de que la llegada de extranjeros va a cambiar el tejido social y cultural de esta nación, por mucho que fuese fundada por inmigrantes.

El presidente abrazó esa preocupación con apenas cuatro líneas de su discurso: “Sé que algunos piensan que la inmigración va a cambiar aquello que somos, que los inmigrantes se quedarán con nuestros trabajos o perjudicarán a la clase media cuando ésta ya siente que ha sufrido durante la última década”. Pero zanjó el debate como cualquiera de sus predecesores, apelando a la historia: “Un día, nosotros también fuimos extranjeros”.

*********************************************************************************************

La derecha acusa a Obama de abuso de poder por la reforma migratoria

[Marc Bassets, El País, 22-11-2014]

Será una batalla larga. En el Congreso y los tribunales. En la opinión pública. Definirá el ambiente en el que Estados Unidos elegirá al sucesor de Barack Obama en noviembre de 2016. Las medidas de Obama para regularizar a hasta cinco millones de inmigrantes indocumentados —y la respuesta de la oposición republicana— amenazan con elevar la crispación que paraliza Washington desde hace media década.

El problema, para el Partido Republicano, es medir las fuerzas. La derecha, dividida entre un ala dura que instintivamente querría la destitución del presidente y unos líderes pragmáticos que saben que la gesticulación excesiva puede resultar contraproducente, duda.

La primera respuesta a la acción ejecutiva de Obama —medidas adoptadas sin el Congreso— fue doble. Primero, una enmienda al método y al supuesto abuso de poder que revela, pero sin ningún anuncio de represalias concretas. Y segundo, una denuncia ante la justicia federal, preparada desde hace meses pero que hasta este viernes no se efectuó, por las acciones ejecutivas de Obama en otro logro de su presidencia: la reforma sanitaria.

El argumento del Partido Republicano es que Obama ha excedido los límites constitucionales de su cargo y exhibe una tendencia peligrosa a convertir la presidencia de EE UU en un poder imperial que revienta los equilibrios de poder establecidos en la Constitución.

“Si el presidente puede salirse con la suya y hacer sus propias leyes, los futuros presidentes también tendrán la capacidad de hacerlo”, dijo el líder republicano John Boehner, presidente de la Cámara de Representantes.

“Las acciones que he adoptado no solo son legales, sino que son el tipo de acciones que todos los presidentes republicanos y todos los presidentes demócratas han adoptado durante el último medio siglo”, dijo Obama en la noche del jueves al presentar sus reformas. Obama ha firmado este viernes las acciones ejecutivas en Las Vegas (Nevada), el Estado con una mayor proporción de sin papeles de EE UU, para presentar las decisiones.

La medida más controvertida evitará la deportación de unos cuatro millones de inmigrantes sin papeles que, además, podrán obtener un permiso de trabajo. Los beneficiarios son indocumentados que llevan más de cinco años en el país y cuyos hijos son ciudadanos estadounidenses o residentes legales. Otro millón de personas se beneficiará de las otras medidas del plan de Obama. Quedan unos seis millones de indocumentados que se mantendrán fuera de la ley.

En un memorando difundido por la Casa Blanca, el Departamento de Justicia responde a las críticas por abuso de poder que el presidente disfruta de la discrecionalidad a la hora de deportar a unos inmigrantes y permitir a otros seguir en EE UU.

Otra justificación es política. El presidente sostiene que no le ha quedado más remedio que recurrir a las medidas unilaterales por el bloqueo de cualquier intento de aprobar una ley de inmigración convencional en el Congreso. Desde 2011, los republicanos son mayoría en la Cámara de Representantes. Como resultado de las últimas legislativas, en enero serán mayoría en el Senado.

En el discurso, el presidente esgrimió que EE UU es un país de inmigrantes. “Todos fuimos extranjeros una vez”, dijo, tras citar el Antiguo Testamento (Levítico, 19.33.34).

Los argumentos morales colocan a los republicanos en una posición delicada. La retórica antiinmigrantes cada vez es menos aceptable en el discurso público. Y saben que los votantes de origen latino cada vez serán más decisivos en las elecciones.

De ahí que los argumentos contra las medidas Obama sean jurídicos. Si esgrime que la identidad de EE UU es indisociable de la inmigración, la derecha replica que este país se fundó en la división de poderes, destinada a frustrar cualquier tentación monárquica del presidente.

El Partido Republicano sopesa dejar sin fondos a los programas responsables de aplicar el plan de Obama sobre la inmigración. Otra posibilidad es llevarlo a los tribunales, como ha hecho con la reforma sanitaria. Aunque el Congreso la aprobó en 2010, el litigio sigue abierto. Con la inmigración, que divide Washington como la sanidad, puede ocurrir algo similar.

La caiguda del mur de Berlín [25 anys]

Publicat el per
Respon

 

1415393546_172570_1415399760_noticia_normal

 

Los vecinos celebran la apertura del Muro de Berlín en noviembre de 1989. / LUIS MAGÁN

Los vecinos celebran la apertura del Muro de Berlín en noviembre de 1989. / LUIS MAGÁN