KEYNES I ELS IMPOSTOS

Els impostos, la gran derrota de Keynes
L’economista més influent del segle XX preferia l’endeutament com a eina per superar les crisis [Leandre Ibar Penaba, Ara, 16/05/2020 ]

 

Runes a Londres després d’un bombardeig alemany de l’any 1944 / GETTY

El keynesianisme ha tornat de la mà del covid-19 i ho fa en boca de tothom. Les tesis macroeconòmiques del britànic John Maynard Keynes (1883-1946), segurament l’economista més influent del segle XX, agraden especialment als partits de centreesquerra, però en moments com l’actual són reivindicades, fins i tot, per liberals i conservadors.

La raó per la qual l’esquerra adora Keynes és pel paper de l’estat. L’economista britànic pot ser considerat el pare ideològic de l’estat del benestar que es va desenvolupar a Europa després de la Segona Guerra Mundial. Les seves teories, desenvolupades posteriorment pels economistes anomenats keynesians, assenyalen a un augment de la despesa pública com a eina més eficaç per superar una crisi. Quan el consum de les famílies s’estanca, la inversió de les empreses es frena i l’atur es dispara, cal que els governs omplin el buit i gastin més. D’aquesta manera, contracten més gent, paguen més sous i compren més béns i serveis a les empreses del país, que alhora poden donar feina a més treballadors i fer créixer els beneficis.

Aquestes premisses són les que han adoptat, en general, tots els països del món en matèria fiscal davant l’epidèmia del covid-19. Des dels Estats Units fins a Espanya, tots els governs han intensificat el paper del govern en l’economia. Així doncs, en el moment actual hi ha quasi unanimitat sobre la necessitat d’incrementar la despesa pública. Ara bé, la pregunta que planteja aquest model és clara: ¿com es paga aquesta despesa extra?

Un marc mental contra els tributs

“Keynes lògicament miraria de fer créixer la despesa”, diu Albert Carreras, catedràtic d’història econòmica de la UPF. El “món mental” de Keynes, però, era un món on els impostos eren vistos amb més recel que altres eines, per la qual cosa optaria per finançar la despesa amb un endeutament dels governs més gran, afegeix aquest economista.

Tot i morir el 1946, Keynes va jugar un paper clau en la Conferència de Bretton Woods, on es va dissenyar el camí cap a la reconstrucció del món posterior a la Segona Guerra Mundial i que va marcar el consens econòmic al món occidental fins als 70, quan un altre dels principals economistes del segle XX, el nord-americà Milton Friedman, va liderar les teories neoliberals que van esdevenir la norma fins avui.

Els Estats Units van ser un dels camps de proves de les polítiques keynesianes des que el 1933 Keynes va escriure una carta oberta al president Franklin D. Roosevelt. En aquesta carta, el britànic donava consells sobre com calia superar la depressió que assotava els EUA, i una de les que més remarcava era un increment de la despesa, “finançada amb préstecs i no pas posant impostos a les rendes existents”. És a dir, més deute i menys impostos.

Ara bé, la realitat del que van fer els governs dels EUA i del Regne Unit és ben bé al contrari. Keynes va ser admirat fins a la seva mort i venerat posteriorment, però durant la Gran Depressió dels anys 30 i durant la Segona Guerra Mundial es va haver d’empassar els nivells impositius més elevats de la història, sobretot als Estats Units.

Si s’observa el gràfic es veurà que el tipus màxim a l’impost sobre la renda als EUA (equivalent a l’IRPF) va arribar a ser del 94% (avui a Catalunya el màxim és del 48%, el més alt d’Espanya).

La digestió de la idea

“Keynes era molt pragmàtic i gens doctrinari”, assegura Carreras, per la qual cosa “va anar digerint com a conseqüència lògica de l’augment de la despesa que calia apujar impostos”. Tot i que la seva visió inicial era fer servir el deute per treure Europa i els Estats Units de la recessió, va acabar acceptant que una taxació més elevada als més rics podia ser beneficiosa i aportar un recursos addicionals a l’estat molt necessaris per ajudar la majoria de la població, que havia quedat molt empobrida.

En els anys de la postguerra, amb Keynes ja mort, les teories keynesianes van ser fonamentals per explicar el desenvolupament econòmic més gran de la història dels països occidentals. Tot i que els nivells d’impostos a les rendes més altes van disminuir, durant dècades la majoria de països industrialitzats van mantenir el tipus màxim de l’impost sobre la renda per sobre del 70%. “Com que l’economia creixia, ningú se’n preocupava”, recorda Carreras.

No va ser fins que el creixement es va frenar i van arribar les crisis del petroli que arreu del món es van rebaixar fins als nivells actuals.

Hiperinflació alemanya

La hiperinflació Alemanya és l’episodi inflacionista ocorregut a la República de Weimar a la dècada dels vint. Ni era la primera ni la més cruenta de la sèrie d’hiperinflacions europees d’eixes dates. Tanmateix, com que va ser el cas més destacat des del naixement de l’economia, va rebre atenció com cap altre episodi ho podia haver rebut abans. La majoria de les situacions surrealistes que hui dia associem a les hiperinflacions foren diagnosticades en Alemanya: augments de preus i taxes d’interès, modificacions del tipus de canvi, abandó de la moneda com unitat d’intercanvi.[Viquipèdia]

L’absoluta pèrdua del valor del marc va portar a casos com el d’aquesta imatge: resultava més barat empaperar una paret amb bitllets que amb paper de paret.[Bundesarchiv, Bild 102-00104 / Pahl, Georg / CC-BY-SA 3.0]

Aquest fet marca el començament d’una devaluació exponencial del marc, que va passar al novembre de 1921 a marcar un tipus de canvi de 330 marcs per cada dòlar nord-americà. El muntant total de les reparacions ascendia a 132.000.000.000 marcs or, una xifra molt superior al total de les reserves d’or alemanyes. La República de Weimar va tractar llavors de comprar divises estrangeres, però pagant en bons del tresor i en deutes comercials, una mica que va propiciar l’acceleració de la devaluació del marc.

Durant la primera meitat de 1922, el marc es va estabilitzar en un canvi entorn dels 320 marcs per dòlar nord-americà, una mica acompanyat de conferències internacionals sobre les reparacions de guerra, inclosa una organitzada al juny de 1922 per J. P. Morgan, Jr., banquer nord-americà. En les trobades no es va arribar cap solució factible, pel que la inflació es va disparar, convertint-se en hiperinflació, i el tipus de canvi del marc va augmentar, fins als 8000 marcs per dòlar nord-americà al desembre de 1922. El cost de vidava passar de 41 a 685, és a dir, es va multiplicar per setze. Al gener de 1923, la situació es va tornar encara més tibant amb l’ocupació del Ruhr per tropes francobelgues per a assegurar el pagament de les reparacions de guerra en béns com el carbó, ja que el marc mancava de valor.

Encara que les reparacions suposaven un terç del dèficit alemany de 1920 a 1923, el govern alemany va trobar en elles un boc expiatori que al costat de banquers i especuladors (principalment estrangers) havien accelerat el procés inflacionista en la seva recerca del benefici. La hiperinflació va arribar al seu màxim el novembre de 1923, però va acabar amb una nova moneda: el Rentenmark. El govern es va recolzar en aquesta nova moneda, de valor fix, finalment acceptada.

Si bé la inflació va acabar amb la introducció del rentenmark i la República de Weimar es va mantenir durant una dècada més, s’assenyala a la hiperinflació com una de les raons de l’ascens del nazisme a Alemanya. Adolf Hitler, en el seu llibre Mein Kampf, realitza nombroses referències al deute alemany i a les conseqüències negatives que va comportar. La inflació va fer créixer els dubtes sobre l’eficàcia de les institucions liberals, especialment entre les classes mitjanes que havien realitzat dipòsits bancaris i adquirit bons. Així mateix, va produir un fort ressentiment cap als banquers alemanys i els especuladores, molts d’ells jueus, als quals el govern i la premsa van culpar de la inflació.

Resultat d'imatges de inflacio en alemanya

ÀFRICA: Nigèria

Nigèria vota enmig de la incertesa

El país ha de fer front a l’excés de dependència del petroli, Boko Haram i una joventut sense futur [Marta Rodríguez, ara, 16-2-2019]

Dos són els candidats que tenen números per presidir el gran motor econòmic de l’Àfrica, amb permís de Sud-àfrica, en unes eleccions que es presenten com les més impredictibles quan es compleixen vint anys, precisament, del trencament de dècades de concatenació de dictadures militars. Les urnes han de revelar si els 84 milions d’electors renovaran la confiança a Muhammadu Buhari, malgrat que ha complert només set de les més de 200 promeses que el van fer guanyar el 2015 en una Nigèria esperançada, o si, per contra, Atiku Abubakar, etern candidat, li prendrà el relleu.

L’etapa de democràcia ha donat certa estabilitat, però “encara no ofereix desenvolupament a la gent”, alerta Idayat Hassan, directora del Centre per la Democràcia i el Desenvolupament. Aquest és un dels grans desafiaments a què ha de fer front el nou president: donar una oportunitat de vida i ocupació a una població eminentment jove -dos terços tenen menys de 25 anys- que busca i anhela un lloc de treball per complir la natural regla de viure millor que la generació anterior.

No obstant això, el creixement demogràfic és tan imparable que suposa un risc per a la fràgil inestabilitat, perquè l’economia no és prou forta per donar cabuda a tanta mà d’obra i cada any centenars de milers de nois i noies surten de facultats i escoles sense cap altra sortida que el carrer, subratlla el professor de la Universitat de València Artur Colom. Però, segons Hassan, cap dels grans candidats ha presentat plans específics per trencar l’estadística d’un 52% de menors de 35 anys sense feina.

Sobre el paper, el govern d’Abuja -capital des del 1976- té en les explotacions de petroli i gas del delta del Níger la gran màquina de fer diners, però, com diu el professor Colom, no es pot perdre de vista la “paradoxa de l’abundància del petroli” que Nigèria comparteix amb bona part dels països amb primeres matèries. Als anys 80 Nigèria va descobrir reserves per valor de 23.000 milions de barrils de petroli i 160 bilions de metres cúbics de gas, que se sumava al zinc, l’or, el ferro, l’estany i altres minerals. La paradoxa o injustícia distributiva és que gairebé la meitat dels 200 milions de nigerians sobreviuen amb menys de dos dòlars al dia i quatre de cada deu no tenen accés a la llum. La situació, certament, és dispar entre un sud que s’ha desenvolupat a còpia d’injectar-li petrodòlars i un nord pobre i abandonat per l’estat.

La lluita contra la corrupció

Un dels grans fracassos de Buhari és no haver aconseguit trencar la gran dependència del petroli, que suposa el 70% dels ingressos, així que Nigèria lliga la seva sort a les fluctuacions del mercat. El preu del cru està sota mínims i ha deixat tocada l’economia. A més, el deute públic ha augmentat i la inversió directa estrangera ha disminuït, un còctel nefast, indica Colom, que també assenyala que al capital en mans de nigerians li costa quedar-se al país.

Tampoc no es pot obviar el factor de la plaga de la corrupció. Buhari es va presentar amb unes credencials d’home honest i de disciplina militar -i renascut demòcrata- que acabaria amb la fuga de capitals i de suborns. Es calcula que el 80% dels beneficis del petroli es perden il·legalment. El president ha creat organismes i lleis, però, tot i els esforços, “Nigèria està en la posició 144 de 180 en l’índex de percepció de corrupció de Transparència Internacional”, apunta Hassan. De fet, aquesta organització internacional assenyala que sovint les actuacions contra corruptes han sigut una ofensiva contra rivals polítics de Buhari. “Les eleccions són entre el Senyor Net i el Senyor No-Tan-Net”, diu la directora del think tanknigerià en referència a aquest fracàs de Buhari de netejar la seva administració de corrupteles i la insistència del candidat Abubakar, esquitxat per diversos casos de corrupció tant en els seus vuit anys com a vicepresident com quan ha estat amb el sector privat.

I en aquesta radiografia electoral queda Boko Haram, la secta religiosa que va aparèixer el 2002 com a resposta a la marginació de les regions del nord-est i que ha derivat en terrorisme islamista, responsable de la pitjor crisi humanitària de la regió del llac del Txad: més de 20.000 assassinats, segrestos i violacions, 2,7milions de desplaçats i refugiats… L’acció militar nigeriana coordinada amb forces africanes ha tingut fruits: n’ha afeblit l’estructura. Però ara Boko Haram s’ha trencat en grupuscles sense lideratge clar i encara controla petites àrees del territori.

L’analista Idayat Hassan retreu a l’administració Buhari que s’hagi centrat en “l’estratègia de les pistoles”, hagi oblidat que és “una guerra ideològica” i no hagi portat davant de la justícia els responsables de violacions de drets humans. Tot i que les accions de Boko Haram, com la del segrest de les 176 nenes de Chibok el 14 d’abril del 2014, han fet guanyar atenció mediàtica internacional a aquest grup, ara al país revifa el llarg conflicte entre pastors nòmades i grangers del centre i el nord. En l’últim any els morts superen de llarg el miler, i la causa s’ha de buscar en la disputa per apropiar-se de l’aigua entre els dos grups i, sobretot, per la falta d’atenció i una planificació pública dels recursos.

El gegant africà

El motor econòmic i demogràfic

Població

Nigèria té uns 200 milions d’habitants, 84 milions dels quals tenen dret a vot. La mitjana d’edat és de 17,9 anys (2015) i l’expectativa de vida al néixer de 55.

Federal i multilingüe

Amb una superfície que ocupa gairebé el doble de la d’Espanya, Nigèria és sobre el paper un estat federal, però amb la particularitat d’un govern central fort que debilita els 36 estatals. La meitat dels nigerians són musulmans, un 40% cristians i la resta, animistes. Els 250 grups ètnics parlen més de 300 llengües.

La reelecció, en l’aire

Buhari, de 76 anys, busca el segon i últim mandat, però les enquestes li són menys favorables que el 2015, quan es va imposar pel 54%.

Militar colpista

El 1983 el general Buhari va donar un cop d’estat i durant dos anys va presidir una junta militar.

Seguretat i transparència

Conegut com a Senyor Honor o Net, Buhari ha adoptat com la seva bandera, sense gaire èxit, la lluita contra la corrupció estructural a Nigèria i la insurgència de Boko Haram.

Candidat insistent

Als 72 anys, Abubakar busca per quarta vegada la presidència. El primer intent es remunta al 1992, i ara li auguren més sort. Entre el 1999 i el 2007 va ser vicepresident.

Empresari

Musulmà com Buhari, té quatre dones i els seus li valoren que ha sabut fer-se ric amb el petroli i dedicar-se a la filantropia.

Sospites de corrupció

El candidat arrossega la sospita de la corrupció i de fer la vista grossa quan treballava a les duanes.

ECONOMIA: el futur dels diners

Els pagaments en metàl·lic sobreviuen a l’era tecnològica

El ‘cash’ segueix sent el sistema de compra majoritari tot i els auguris que vaticinen la seva desaparició [Àlex Font Manté, ara, 13-1-2019]

Els pagaments en metàl·lic, després de passar mil·lenis sent una de les tecnologies més versàtils i duradores de la humanitat, van camí de desaparèixer en els pròxims quinze anys, aproximadament”. The Economist, una de les publicacions econòmiques més influents del món, feia aquest contundent vaticini en un editorial publicat el febrer del 2007 i vehementment titulat “La fi de l’era del cash ”. La bíblia financera es va equivocar del tot.

En un moment en què ja podem comprar tranquil·lament la barra del pa amb targeta; en què els taxistes barcelonins estan obligats a cobrar-nos amb aquesta tecnologia si així ho demanem; en què ens molesta quan un negoci no ens accepta la targeta; en què aplicacions com Apple Pay -que permeten pagar amb el mòbil- ja estan plenament instal·lades entre nosaltres, i en què les criptomonedes semblen a punt de convertir-se en un tipus de pagament completament normal, el més comú és creure que el metàl·lic està desapareixent. Però és exactament el contrari. La quantitat de bitllets i monedes en circulació segueix creixent any rere any (+7% durant el 2017 a l’eurozona), i la immensa majoria de les compres que fem els europeus avui dia encara són en cash. I això malgrat que el nombre de sucursals bancàries està caient en picat: en l’última dècada, Catalunya ha perdut la meitat de les oficines que tenia, i per tant treure diners del caixer és més difícil. “Els informes que pronosticaven la mort del cash eren clarament exagerats”, concloïa un estudi recent de John Williams, president de la Reserva Federal de San Francisco. El mateix text afirmava, amb dades del Fons Monetari Internacional, que no hi ha cap país del món on el metàl·lic en circulació hagi baixat en l’última dècada, amb dues excepcions: Suècia i Norueg

La percepció popular és que les compres en efectiu estan hores baixes en favor dels pagaments electrònics, però tots els estudis dels bancs centrals (que són els que disposen de millor informació) indiquen el contrari. A l’eurozona, per exemple, gairebé el 80% de les transaccions econòmiques que es van fer el 2016 van ser en metàl·lic. Això sí, la majoria d’aquests pagaments són d’imports petits (poc més de 12 euros de mitjana), motiu pel qual el volum de diners que canvien de mans en cash no arriba al 80% sinó que es queda en el 54%. Els pagaments amb targeta, que són d’import més elevat (prop de 40 euros de mitjana), suposen el 20% de les operacions que es fan però el 39% del valor del total de transaccions.

A Espanya, on hi ha en circulació 5.800 euros per ciutadà, la proporció és encara més acusada en favor de l’efectiu: el 87% de les compres es fan amb bitllets i monedes, tot i que la xifra baixa al 68% quan es miren els imports.

Adeu als bitllets de 500 euros

Tot i aquestes xifres, els arguments contra el cash són poderosos. Kenneth Rogoff, un dels economistes més brillants de la seva generació i antic economista en cap de l’FMI, fa dos anys que va publicar un llibre ( Reduzcamos el papel moneda ) ondefensa que cal reduir el metàl·lic tant com es pugui per lluitar contra el crim organitzat, la corrupció, el terrorisme i l’economia submergida, un dels grans mals d’economies com l’espanyola. El 27 de gener el Banc Central Europeu deixarà d’emetre bitllets de 500 euros, justament perquè considera que “faciliten les activitats il·lícites”, tot i que els que hi ha en circulació seguiran sent vàlids.

Els gegants tecnològics que volen destronar els bitllets

Els gegants tecnològics que volen destronar els bitllets

De fet, una de les propostes de Rogoff consisteix a suprimir els bitllets grans i deixar només els petits amb l’argument que els bitllets de gran valor són fàcils d’amagar i transportar: “Un milió de dòlars en bitllets de 100 cap en un maletí; en bitllets de 500, en una cartera”. El mateix Rogoff, però, reconeix que una societat on els diners en efectiu desapareguin per complet no és “ni factible ni desitjable”.

Ell dona dos grans arguments per justificar que el cash ha de subsistir, encara que sigui de la manera més marginalment possible. El primer és que cal tenir en compte les famílies de baixos ingressos i no bancaritzades. Portant-ho a l’extrem, els pobres no tenen targeta bancària: com s’ho farien per viure en un món sense efectiu?

El segon argument té a veure amb el fet que el gran defecte del metàl·lic és també la seva gran virtut: els pagaments són anònims. Això pot servir de parapet perquè els delinqüents facin pagaments sense deixar rastre, però també perquè els ciutadans es puguin gastar diners en el que creguin necessari sense haver de donar explicacions. Un món on només hi hagués compres electròniques seria un món on el ciutadà no tindria cap bri d’anonimat. És un debat pràcticament ideològic i de llibertats personals. Per solucionar aquest problema, la proposta de Rogoff és que els ciutadans puguin seguir fent compres en metàl·lic per un import raonable (és a dir, per magnituds no gaire grans) i que, en canvi, es prohibeixin les grans transaccions. Això suposaria, per tant, que el petit frau, el que permet per exemple que no declarem l’IVA quan fem una petita reforma a casa, subsisteixi.

Els dolents s’adapten

De totes maneres, l’electrònica no és garantia de netedat: des que Rogoff va publicar el seu llibre el 2016 han sorgit noves maneres de delinquir amb diners electrònics sense deixar rastre. Els narcotraficants saben com pagar la droga amb criptomonedes i són freqüents els atacs informàtics a empreses (com el virus massiu Wannacry) que només són reversibles a canvi d’un pagament en bitcoins.

Si algun dia desaparegués completament el cash hi hauria encara una altra conseqüència: tothom estaria obligat a ser client d’un banc, des del naixement fins a la mort. Això donaria a les entitats un poder encara més gran del que tenen avui dia.

De fet, segons un informe del Banc Internacional de Pagaments, que els diners en efectiu en circulació hagin crescut any rere any possiblement es deu al fet que hi ha cada cop més ciutadans que consideren més segur guardar els diners a casa que a la seva entitat financera (especialment en un moment en què els tipus d’interès estan en mínims històrics i, per tant, tenir els diners sota el matalàs o en un dipòsit bancari genera un rendiment idèntic: zero). Però si l’efectiu desaparegués, els ciutadans no podrien treure els diners dels bancs, no hi hauria alternativa. A més, el sector financer tindria el monopoli exclusiu d’un bé, la moneda, que des de fa segles està en mans públiques.

Potser per això els països més avançats ja estudien què cal fer. El Banc Central de Suècia, que ja va ser el primer d’Europa a emetre bitllets, al segle XVII, estudia ara com fer una criptomoneda pública. Però a hores d’ara sembla més un intent de no quedar endarrerit que no pas de crear un nou sistema que elimini per sempre l’efectiu. A hores d’ara el cash segueix sent el rei. El dubte no és tant si desapareixerà si no, més aviat, si algun dia es convertirà en un mètode marginal.

Memòria de la immigració (Estats Units)

Ellis Island, el gran símbolo de la inmigración

Una pequeña isla del puerto de Nueva York acogió en torno a 12 millones de inmigrantes entre 1892 y 1954, donde eran sometidos a exámenes legales y médicos. Cerca de un 2% eran deportados. [El País, 15-01-2017]

Una característica fundamental de la historia de Estados Unidos ha sido la extraordinaria capacidad de la llamada nación de inmigrantes para absorber, como una esponja gigante, a decenas de millones de personas de todas las clases, todas las culturas y todos los países. Sin embargo, esa virtud admirable ha coexistido siempre con una cara más sórdida del proceso de construcción y concepción nacional. De hecho, gran parte de la historia estadounidense puede verse como un proceso dialéctico de los procesos de inclusión y exclusión y, en casos extremos, de expulsiones y deportaciones forzosas.

La magnitud de estos procesos de inclusión podría contarse a través de la historia de dos ciudades. La primera, Nueva York, ciudad de inmigrantes por antonomasia. Desde 1820 (cuando se empezó a guardar registro de las llegadas) hasta 1892 (el año en que empezó a funcionar el puesto de la sila de Ellis, en la entrada al puerto de Nueva York, junto a la Estatua de la Libertad colocada en 1886), los inmigrantes llegaban en barco a los muelles en la punta de Manhattan y después pasaban por el cercano Castle Garden (el primer centro de recepción de inmigrantes en EE.UU.). Más de 100 millones de estadounidenses son descendientes de aquellos (en su inmensa mayoría, europeos) que llegaron esa primera ola de inmigración.

Más tarde, desde 1892 hasta su cierre en 1954, la isla de Ellis fue el puerto de entrada de más de 12 millones de personas y el centro de inspección de inmigrantes con más tráfico de Estados Unidos, sobre todo entre 1905 y 1914. A partir de 1924, ese islote sirvió principalmente como centro de detención y deportación. Otros 100 millones de estadounidenses descienden de personas que llegaron entonces a la isla de Ellis y se repartieron por todos los rincones del país. Es decir, más de la mitad de la población estadounidense actual (320 millones de habitantes) tiene antepasados que entraron por la ciudad de Nueva York entre la década de 1820 y la de 1920.

Hasta su cierre en 1954, la isla de Ellis fue el puerto de entrada de más de 12 millones de personas y el centro de inspección de inmigrantes con más tráfico de EE UU

1484327903_691543_1484329201_album_normal

Familia de inmigrantes en Ellis Island en 1905. Lewis Hine (The Granger Collection / Cordon Press)

1484327903_691543_1484328398_album_normal

El barco S.S. Patricia se dirige repleto de inmigrantes a Ellis Island, en Nueva York, en 1906. The Granger Collection / Cordon Press

Com es va començar a vèncer el virus de la verola (segle XVIII)

[J. M. Mulet [El País, 27-11-2016] ] QUE A ESTAS alturas del siglo XXI todavía tengamos a gente que se permita el lujo de dudar de la eficacia y seguridad de las vacunas y que defienda no ponérselas a sus hijos es una especie de broma pesada. De pocos avances científicos estamos tan seguros de su efectividad como de las vacunas. Si hoy ya no vemos niños con muletas o encadenados a un pulmón mecánico por culpa de la polio, o a otros muertos por sarampión o varicela, es gracias a las políticas de vacunación de las últimas décadas. De hecho, una enfermedad terrible, la viruela, fue absolutamente erradicada de la faz de la tierra durante el siglo XX gracias a ellas. Aunque no fue un proceso fácil.

En los siglos XIV y XV, la higiene o el cuidado facial no eran valores que cotizaran al alza, menos aún en ambientes rurales

La viruela era una enfermedad muy democrática. Afectaba por igual a pobres y a ricos y en todas las partes del mundo. Entre los siglos XVI y XVII fue responsable de la muerte de seis reyes, incluyendo el efímero Luis I de España, Pedro II de Rusia y Luis XV de Francia. Si buscamos en una enciclopedia, veremos que el inventor de la vacuna fue Edward Jenner, que se dio cuenta de que la gente que estaba en contacto con vacas no contraía la enfermedad. Pero, como suele pasar, su trabajo tenía antecedentes: se tiene constancia de observaciones parecidas siglos antes. La belleza de las mujeres que cuidaban vacas era loada en numerosos poemas. En los siglos XIV y XV, la higiene o el cuidado facial no eran valores que cotizaran al alza, menos aún en ambientes rurales. Posiblemente, si estas mujeres llamaron la atención de los poetas fue porque en su cara no existían marcas de viruela, comunes a la mayoría de la población. Por ejemplo, el rector de Vallfogona, poeta catalán del siglo XVII, en un poema titulado A una mossa gravada de verola hace una descripción cruel y descarnada de las señales que dejaba la enfermedad en la cara de una joven.

El primer tratamiento contra la viruela fue la variolización, de origen oriental e importado a Europa por lady Mary Wortley Montagu. Consistía en inocular a individuos sanos pústulas o polvo de las costras de personas infectadas para que desarrollasen estados más suaves de la enfermedad. Esta práctica se extendió por toda Europa, incluyendo España, y en concreto por la provincia de Guadalajara. En 1768, en el pueblo de Majaelrayo se consiguió frenar una epidemia gracias a esta técnica. Pero en la localidad vecina de Campillo de Ranas la población se diezmó por la oposición del párroco a la variolización, ya que veía en esta práctica una mano demoniaca. Realmente se trataba de una técnica de riesgo, ya que consistía en transmitir el propio germen de la enfermedad. Lo que hizo Jenner fue inocu­lar a personas sanas la viruela de las vacas, que era una patología parecida pero benigna y que inmunizaba contra la enfermedad. La primera vacuna la obtuvo de la vaca Blossom (cuya piel todavía se conserva) y la infundió en James Phipps, un niño de ocho años, hijo de su jardinero. El experimento fue un éxito y pronto nobles inglesas como Lady Duce o la condesa de Berkeley ordenaron hacer lo mismo con sus hijos, lo que creó un efecto imitativo. En 1805, Napoleón mandó vacunar a sus tropas, y en España Carlos IV organizó la Real Expedición Filantrópica de la Vacuna, en la que los médicos Francisco Javier Balmis y José Salvany la propagaron por las colonias españolas. Como en aquella época no había neveras, el sistema utilizado para transportarla fueron niños vacunados, de quienes se extraía el suero que se inoculaba a otros niños. Los primeros 22 menores de este viaje filantrópico fueron huérfanos de la inclusa de A Coruña.

 

— El virus de la viruela fue oficialmente erradicado en el año 1977. La última víctima fue Janet Parker, quien falleció un año después de que se controlara esta lacra.

— Trabajaba en la Universidad de Birmingham, un piso por encima del laboratorio de Henry Bedson, que hacía investigación civil con el virus.

— Un escape por el sistema de ventilación provocó el contagio. Bedson se suicidó días después del fallecimiento de Janet. Un caso que puede servir de ejemplo a los que se oponen o claman por la libertad de vacunación en un país, España, donde ahora mismo es obligatorio vacunar a tu perro, pero no a tu hijo.   por J. M. Mulet [El País, 27-11-2016]

 

Resultat d'imatges de jenner verola

Resultat d'imatges de jenner verola

Edward Jenner (Berkeley, Anglaterra, 17 de maig de 1749 – 26 de gener de 1823 a Berkeley

Verdun (21 de febrer de 1916): la mare de totes le batalles

[Rafael Poch, La vanguardia, 21-2-2016]
Sobre las 7 de la mañana del lunes 21 de febrero de 1916, un obús alemán cayó en el patio de la residencia del obispo de Verdún, ciudad episcopal desde la oscuridad galo-rromana del siglo IV. Comenzaba la batalla de Verdún, la madre de todas las batallas, un mito francés con gran repercusión en el mundo. Hasta en Barcelona un paseo de su arrabal recibiría, en 1919, el nombre de la ciudad y bautizaría más tarde uno de sus nou barris.

Mito nacional francés, porque en Verdún los franceses lucharon solos contra los alemanes, sin ayuda alguna aliada. Fue la última victoria militar francesa en solitario. Y fue también una experiencia biográfica para una enorme cantidad de franceses: a causa del sistema de rotación de efectivos introducido por Petain, sin análogos en el ejército alemán, tres cuartas partes de los efectivos del ejército francés pasaron por Verdún. Es decir, toda la nación tuvo familiares o conocidos próximos que conocieron directamente aquel infierno. Fue una batalla en la que la victoria fue hija de la tenacidad de la nación agredida. Por más que la distancia y la evidencia del absurdo de la carnicería difumine hoy sentimientos patrióticos que entonces estaban muy vivos, hay que recordar que la batalla tuvo lugar en territorio francés invadido y que la iniciativa de la agresión fue alemana. Fue en Verdún donde se estrenó aquel lema hoy asociado al Madrid republicano: “¡No pasarán!”. Esa tenacidad se impuso sobre la de un adversario claramente superior en medios, por lo menos al inicio de la batalla.

Aquel obús matutino en el patio del obispado desató una tormenta de fuego y acero sin precedentes: 1.200 baterías alemanas barrieron las posiciones francesas hasta las 4 de la tarde. Dos millones de obuses a lo largo de dos días. En pocas horas los bosques desaparecieron transformándose en paisajes lunares. Cien años después, el grueso del campo de batalla está invadido por el bosque cuidadosamente repoblado en diversas fases, pero los árboles adultos, hermosas coníferas, hayas y robles, han crecido sobre un terreno extrañamente irregular y dislocado en el que no hay un metro que no muestre las cavidades dejadas por los obuses. Un bosque horadado como el paisaje del este de Camboya asolado por los B-52…

A las 4 de la tarde de aquel día 21, tras nueve horas de martilleo, 60.000 soldados alemanes partieron al asalto. Comenzaba la carnicería: 300.000 muertos (160.000 franceses, 140.000 alemanes) y 400.000 heridos en 300 días. Puestos uno al lado del otro, esos cadáveres crearían una línea de 215 kilómetros, la distancia en línea recta hasta París. No fue la mayor matanza de la contienda (la del Somme la superó, con 443.000 muertos), pero sí la más larga y especialmente concentrada de la Primera Guerra Mundial: diez meses, en una línea de frente pequeña, que nunca superó los 35 kilómetros, dominado por colinas boscosas que los franceses coronaron con una red de 28 fuertes. De febrero a julio atacaron los alemanes. De julio a diciembre, los franceses. Y todo para regresar al punto de partida. La victoria consistió en eso.

“No fue una batalla de trincheras con soldados tiroteándose y saliendo a la carga de bayoneta, aunque de eso también hubo, fue una batalla de artillería”, sentencia Jérôme Dumont, consejero departamental de Verdún, mientras liquida una chucrut. El 85% de las heridas fueron obra de la artillería: 60 millones de obuses, un obús por metro cuadrado, explica. El marco es L’Abri Des Pèlerins, un genuino Gasthof alemán, otra prueba de esa zona mixta entre galos y teutones que es la Alta Lotaringia. El local toma su nombre de los excombatientes que a partir de 1919 comenzaron a peregrinar al lugar de sus penalidades. Su dueña es la alcaldesa de Fleury-devant-Douaumont, uno de los nueve pueblos fantasmas de la zona de los que no queda una sola piedra ni un vecino, pero sí administración bajo la categoría de zona roja: 17.600 hectáreas demasiado cargadas de metralla y tragedia, por la presencia de miles de cadáveres y millones de municiones que no hicieron explosión y que impiden desarrollar actividades agrícolas, como para abandonarlas administrativamente.

“La descontaminación total de los bosques de Verdún por detección electromagnética es imposible, por la cantidad de metales que hay en la tierra”, explica Henri Belot, responsable de los servicios de desminado en la región de Lorena. En el campo de batalla de Verdún aún quedan 80.000 cadáveres bajo tierra. “La zona roja de Verdún es un cementerio gigantesco, tierra sagrada, lugar de homenaje y explicación”, dice Edith Desrousseaux, comisaria de la exposición permanente de la batalla que puede admirarse en el Memorial de Verdún, creado en 1967 y que hoy, centenario de aquel primer obús, abre de nuevo sus puertas después de tres años de remodelación.

Los restos de cinco soldados, alemanes y franceses, aparecieron al remover la tierra para construir el aparcamiento del nuevo Memorial. Hollande y Merkel inaugurarán oficialmente este edificio-museo renovado el 29 de mayo, conmemorando el gesto de Mitterrand y Kohl cogidos de la mano ante el cementerio del lugar. La exposición permite hacerse una idea de la batalla, de su evolución técnica, desde el inicial pantalón rojo del soldado francés, ideal como blanco, hasta el fusil antitanque alemán, de los cascos prusianos de cuero en punta a los de acero. También del sufrimiento humano de los soldados, su vida, su alimentación, su estado psicológico, la proliferación de escapularios, amuletos y talismanes. La angustia de los permisos, tiempo de grandes tensiones interiores y soledades por la dificultad en comunicar, donde la alegría de estar en familia se mezcla con la angustia del regreso al frente y la incomprensión. Las heridas, temidas y deseadas, si no eran fatales, como oportunidad para salir del infierno…

El 25 de febrero los alemanes tomaron el fuerte de Douaumont, a 300 metros de altura, apenas defendido y cuyos cañones habían sido trasladados. Las campanas de las iglesias de toda Alemania celebraron repicando aquel avance de ocho kilómetros. Los siguientes avances hasta el cercano pueblo de Fleury, a cuatro kilómetros de Verdún, no se lograron hasta junio; cuatro meses. La victoria francesa consistió en retomar ese terreno el invierno siguiente. Los alemanes se instalaron en el fuerte. La vida en sus galerías de piedra, con una capa de 2,5 metros de cemento armado y mucha tierra encima de ellas, era espantosa.

“Los alemanes descubrieron pronto que los franceses también disponían de potentes baterías como su famosa Grosse Bertha que lanzaban obuses de 900 kilos capaces de penetrar en el cemento armado y reventarlo”, cuenta el historiador Nicolas Czubak en el laberinto visitable de las galerías del fuerte. Concebido para 500 soldados, los alemanes tuvieron allí de 1.600 a 2.000 hombres hacinados.

“Hay que imaginarse el ambiente, el olor muy fuerte a sudor y excrementos, la mala iluminación, los parásitos, la falta de agua y las humedades para comprender el contexto de lo peor; el continuo bombardeo, ahora a cargo de la artillería francesa, con un obús cayendo cada 30 segundos y las piedras desprendiéndose del techo”, dice Czubak.

El 8 de mayo de 1916 a uno de los soldados alemanes del fuerte se le cayó al suelo su ración de alcohol solidificado, usado para alumbrar y calentar el rancho. La llama alcanzó una caja de granadas que había al lado. Hubo una explosión, varios soldados resultaron heridos, pero la llama siguió prendiendo en otros materiales del interior del fuerte y mató a varias decenas de hombres hasta que alcanzó un almacén de obuses. Su explosión fue devastadora, asoló varias galerías cubriéndolo todo de humo y oscuridad. Algunos soldados lograron salir al exterior cubiertos de hollín. Apostados en las trincheras de los alrededores, sus compañeros los tomaron por tropas senegalesas y los acribillaron: 679 muertos y un millar de heridos. La mayoría sigue hoy sepultada en una galería del fuerte, explica Czubak. Un altar con una placa en alemán rinde ahí tributo a este error europeo de civilización que fue la contienda.

img_tperez_20160218-182324_imagenes_lv_ap_ap_786027226986-012-k60E-U3022622779938NE-992x558@LaVanguardia-Web

L’ossera del cementeri militar francès de Fort Douaumont acull els esquelets de 130.000 soldats, tant francesos com alemanys, que van caure a la batalla de verdun i no van poder ser identificats. La línia del front no tenia més de 35 quilòmetres però, pel peculiar sistema d’organtzació del seu exèrcit, tres quartes parts dels soldats francesos hi van haver de passar. Uwe Zucchi/AP. img_tperez_20160218-182324_imagenes_lv_ap_ap_786027226986-012-k60E-U3022622779938NE-992×558@LaVanguardia-Web

Refugiats al món

1441635958_618416_1441636016_album_normal

Hungría ha registrado en lo que va de año unos 167.000 refugiados en su territorio, que en teoría debería procesar sus peticiones de asilo, aunque la enorme mayoría de estas personas pide seguir hacia el norte de Europa, sobre todo a Alemania. En la imagen, un grupo de personas intenta acceder a un tren en Gevgelija, cerca de la frontera entre Grecia y Macedonia, el 7 de septiembre de 2015. ROBERT ATANASOVSKI (AFP)

150909170252_siria_refugiados_ap_624x351_ap_nocredit

Refugiados sirios esperando para cruzar la frontera hasta Turquía, 15 de junio de 2015. (Foto: AP

Refugiats Nilufer Demir (Reuters)

Nilufer Demir (Reuters) La fotografia del nen sirià Ailan ofegat en una platja turística de Turquia el passat 3 de setembre ha suposat una sotragada a nivell europeu