IDENTIFICACIÓ D’UNA OBRA D’ART

Publicat el 24 abril 2010 per gajenjo

Quan hi ha dubtes sobre l’autenticitat i autoria d’una obra d’art, el primer pas és sol·licitar informació a l’autor o als seus familiars. El problema és que, a causa del pas del temps, el normal és que aquests hagin mort així que, al marge de les diferents proves tècniques a realitzar, com radiografies, anàlisi microscòpica, etc., podem acudir a la identificació documental.

En primer lloc, s’ha de descriure el bé el més detalladament possible perquè es torni recognoscible i inconfusible: és important descriure i utilitzar la seva imatge.
També registrar les seves característiques: dimensions, pes i també senyals i inscripcions. Aquestas característiques serán identificatives.

Tipologia
Per a una correcta identificació és necessària en primer lloc determinar la seva tipologia.
Si determinem la història d’aquesta tipologia en concret, podrem delimitar temporal i espacialment l’obra d’art.

Estil
Per identificar una obra d’art és fonamental determinar l’estil subjacent a la seva concepció, tant respecte a les seves formes com a la seva decoració.
Per estil entenem les característiques pròpies d’una època, regió, escola, autor, etc.
Cada nou estil tendeix a superposar-se a l’anterior. Durant el procés influeix en l’anterior, de la mateixa forma que influirà en els posteriors. També trobem influències regionals.

Tècnica
Important per identificar una obra d’art és la tècnica emprada, tant pel que fa a la seva estructura com al decorat. És important identificar les tècniques per poder comparar-les amb les utilitzades en cada període històric – cultural, per cada civilització, per cada escola o per cada autor.
Així mateix és fonamental conèixer les tècniques, eines estris utilitzats en cada moment històric per poder temporitzar una obra d’art.

Materials
Una altra característica important per identificar una obra d’art són els materials que poden ser naturals o no.
La seva importància també arrela per la importància de les relacions culturals.

Ús
Altre pas per identificar i verificar és el desgast d’una obra d’art. Primer s’ha de tenir present el desgast general.
D’altra banda ha de verificar-se si existeix algun tipus de desgast específic.
Lligat al desgast estan les eventuals alteracions i restauracions.

Època
Si l’obra d’art és d’època tardana, d’una altra època, és falsa o és una rèplica.
Fonamental en la identificació d’una obra d’art són les conclusions.

Publicat dins de Conservació i restauració, Història de l'art, Peritatge, catalogació i taxació de bens culturals | Etiquetat com a | Deixa un comentari

EMBALATGE I TRANSPORT D’OBRES D’ART

Publicat el 24 abril 2010 per gajenjo

En aquest món cada vegada més globalitzat, la globalització ha arribat, com no podia ser de cap altra forma, al món de l’art.
Cada vegada més s’inauguren exposicions de tot tipus a tot el món i això porta a què béns culturals de tota classe, format i mida siguin desplaçades a qualsevol país.
Tractant-se d’obres d’incalculable valor artístic o històric cultural, requeriran d’un tracte especial en els seus desplaçaments.

Si tots gaudim d’una exposició temporal, d’un museu, etc, és en molts casos fruit d’una gran feina per darrere. Un dels elements que més crida l’atenció és l’embalatge i transport de les obres d’art.
El embalatge depèn en major mesura de la distància que es transportarà, si és a nivell nacional o internacional. Si és fora de territori nacional, la Junta de Qualificació i Exportació de Béns Culturals emet el permís temporal per a això.
Generalment s’utilitza cartró o enfusta, encara que en els viatges llargs és aquest segon material el que sempre s’utilitza donat la seva major resistència.
Tanmateix, també cal tenir en compte diversos aspectes:
MATERIAL: Si és més resistent o no. Per exemple, no és el mateix una escultura que una pintura.
Les obres pictòriques no s’han d’apilar a les caixes i s’ha de posar èmfasi en separar els cants perquè no es freguin.
L’escultura, d’altra banda, necessita travessers laterals per fiançar-la dins de la caixa i no es mogui.

El PES i la MIDA: Per a calcular el volum de l’objecte i així el mitjà de transport.
El transport es pot refermar per una sèrie d’EMBALATGES, que depèn en gran manera del nivell de delicadesa i importància de l’obra:
– Bombolla de plàstic: L’obra ha d’estar totalment embolicada a la bombolla de plàstic, que està folrada amb un material especial que fa que l’obra no transpiri.
– Petaca: Una vegada embolicada a la bombolla de plàstic, es pot introduir en una espècie de contenidor amb tapa que la protegeix molt més.
– Gàbia de fusta: Serveix per fixar-la i embolicar-la en làmines de goma escuma que la protegeixen dels cops.
– Caixa de fusta:És la més usada, la més professional donat la seva resistència. Normalment són usades per a totes les exposicions temporals, donat la seva facilitat de maneig també. Els claus de les caixes se substitueixen per cargols, així no hi ha probabilitats que un d’ells esquerdi l’obra.
A més, aquestes caixes tenen certes característiques com estar preparades químicament per no produir cap reacció que pugui danyar l’obra i haver de ser caixes rígides, que no es deformin en el viatge.
Es fan autèntics estudis per esbrinar l’embalatge més apte per a les obres d’art més importants, creant de vegades fins i tot vestits especials per manipular-los.
Totes les obres d’art que surten per a una exposició temporal o es trasllades tenen una assegurança que cobreix aquest transport.
Depenent del seu valor històric-artístic, aquest pot ser major o menys.
Quan l’assegurança ascendeix més de 30.000 euros s’insta a fer un concurs públic per a l’adjudicació de l’empresa de transport, segons la Llei de Contractes de l’Estat.
Tot això es regula per mesures i normatives per al transport de les obres d’art. Aquestes regulen la resistència dels embalatges, així com una òptima resistència a les vibracions i als canvis tèrmics que poden ser fatals per a una obra d’art. Així mateix, han de caracteritzar-se per tenir un ph neutre (com hem indicat abans) per evitar problemes de reaccions químiques.
A més, els materials que usem per embalar no han de carregar-se amb electricitat estàtica.
La manera més habitual per al transport d’obres d’art és l’avió, encara que també pot ser terrestre. Quan és aeri, hi ha d’haver un controlador en la pista perquè tot vagi bé i quan és terrestre, el cotxe ha d’estar preparat, blindat i amb la suficient seguretat com perquè no ocorri cap incident.
Gairebé sempre acompanya a l’obra un correu o correus, que és un especialista del museu o del lloc on s’exposarà, i que vela per la seguretat de l’obra. Així mateix, de la seva seguretat vela la policia nacional, segons una Ordre del Ministeri d’Interior de 1997.
En aquest aspecte, i per evitar robatoris d’obres d’art, les assegurances juguen un gran paper. Existeix la modalitat de la pòlissa comercial, amb la qual totes les obres que es desplaçaran tenen la seva pròpia assegurança segons el valor convingut (donat pel prestador i acceptat pel prestatari). La més habitual de les pòlisses és la anomenada clau a clau, és a dir, des que l’obra es despenja, passa pel lloc d’exposició temporal i torni a casa.
Però existeixen multitud d’opcions i d’especificacions en aquest camp, com per exemple per evitar atacs terroristes o pòlisses que cobreixen qualsevol dany i que comporta una restauració (la companyia d’assegurances pagaria l’esmentada restauració); i fins i tot hi ha una modalitat de Garantia de l’Estat, publicat en el BOE, és el que vela per la seva seguretat.

Publicat dins de Conservació i restauració | Etiquetat com a | Deixa un comentari

PRESENTEN UN MÈTODE REVOLUCIONARI PER DATAR TRESORS ANTICS

Publicat el 24 abril 2010 per gajenjo

Llençol Sant de Torí

Un grup de científics ha descrit avui el desenvolupament d’un nou mètode per determinar l’edat de mòmies, obres d’art i altres vestigis sense prendre mostres ni causar danys a aquests tresors del patrimoni cultural de la humanitat. En una ponència presentada en la 239a reunió nacional de la Societat Química Americana (ACS, per les seves sigles en anglès) van informar que aquest nou mètode, que implica introduir l’objecte en una cambra amb plasma, podria servir per analitzar cents d’objectes que fins ara no es podien examinar per la por dels museus i els col·leccionistes que sofrissin danys.
Segons paraules del doctor Marvin Rowe, que dirigeix l’equip d’investigació: “Aquesta tècnica revolucionarà la datació amb carboni radioactiu. Amplia les possibilitats d’analitzar col·leccions senceres de museus que fins al moment havien quedat fora dels límits per la seva singularitat o valor intrínsec, i per la naturalesa destructiva del mètode actual de datació mitjançant carboni radioactiu. En teoria, es podria utilitzar fins i tot amb el Llençol Sant de Torí“.

Venus de Brassempouy

Rowe, professor emèrit de la A&M University College Station de Tejas (EUA), que actualment dóna classes en una seu de la universitat a Qatar, explica que el nou mètode és una forma de datació mitjançant carboni radioactiu, l’eina estàndard dels arqueòlegs per calcular l’edat d’un objecte mitjançant el mesurament del seu contingut de carboni radioactiu present de forma natural. Per a la datació tradicional amb carboni és necessari extreure i cremar mostres diminutes d’un objecte, però fins i tot aquests danys podrien resultar inacceptables en el cas d’alguns objectes o artefactes. Amb el nou mètode no és necessari extreure una mostra d’ells.
La datació tradicional mitjançant carboni calcula l’edat d’un artefacte basant-se’n en el seu contingut de carboni 14 (C-14), una forma de carboni radioactiu present de forma natural. Mitjançant la comparació dels nivells de C-14 de l’objecte amb els nivells de C-14 previstos en l’atmosfera d’un període de temps determinat, els científics poden calcular l’edat aproximada de l’objecte. Rowe afirma que tant amb el mètode tradicional com amb el nou mètode de datació per carboni, es pot determinar l’edat d’objectes de fins 45.000 o 50.000 anys d’antiguitat.
En els mètodes convencionals de datació, els científics extreuen una petita mostra d’un objecte, com per exemple un tros de tela o un fragment d’os. A continuació tracten la mostra amb un àcid i una base potents i, finalment, la cremen en una cambra de vidre per produir diòxid de carboni en el qual analitzen el seu contingut de C-14.
El nou mètode de Rowe, denominat datació per carboni no destructiva, elimina la necessitat de prendre una mostra, els rentats destructius amb àcid i base i el cremat. En el nou mètode, els científics col·loquen l’artefacte complet en una cambra especial amb plasma, un gas elèctricament carregat similar als gasos emprats a les grans pantalles de televisió de plasma. El gas va rovellant lentament i suaument la superfície de l’objecte per produir diòxid de carboni per a l’anàlisi de C-14 sense danyar la superfície, tal com afirma el professor.
Rowe i els seus col·legues van emprar la tècnica per analitzar l’edat d’aproximadament 20 substàncies orgàniques entre les quals s’incloïen fusta, carbó, cuir, pèl de conill, un os amb carn momificada i un teixit egipci de fa 1.350 anys. Els científics afirmen que els resultats coincideixen amb els de les tècniques convencionals de datació per carboni.
La cambra té cabuda per a objectes de gran mida, com obres d’art o fins i tot el Llençol Sant de Torí, que alguns creuen que va ser la tela funerària de Jesucrist. Rowe va reconèixer que es necessitaran una gran quantitat de dades per convèncer els directors de museu, els conservadors d’obres d’art i altres que el nou mètode no causa danys a objectes de valor incalculable.
Els científics estan refinant actualment la tècnica. Rowe espera utilitzar-la, per exemple, per analitzar objectes com la figura de vori cridada la Venus de Brassempouy que es creu que té 25.000 anys d’edat i és una de les representacions més antigues d’una cara humana. La figura és prou petita com per cabre a la cambra emprada per a l’anàlisi.
Font: SINC (23.03.10)

Publicat dins de Arqueologia, Conservació i restauració, Història de l'art, Història medieval, Peritatge, catalogació i taxació de bens culturals | Etiquetat com a | Deixa un comentari

PROVA DEL CARBONI 14

Publicat el 24 abril 2010 per gajenjo

El 1946 es va descobrir la prova del carboni 14 per obtenir una datació absoluta de béns culturals.

Publicat dins de Arqueologia, Conservació i restauració, Història de l'art, Peritatge, catalogació i taxació de bens culturals | Etiquetat com a | Deixa un comentari

ESCRIPTURA HUMANISTA

Publicat el 31 març 2010 per gajenjo

Se li dóna el nom d’humanística perquè va ser introduïda i difosa pels humanistes del segle XIV i XV i perquè va ser la forma d’expressió gràfica del moviment cultural humanista. Reprodueix caracters de l’escriptura carolina i ha perdurat en el temps gràcies a la invenció de l’impremta.

[slideshare id=3601631&doc=escripturahumanistica-100331051001-phpapp01]

Publicat dins de Història medieval, Paleografia | Etiquetat com a | Deixa un comentari

ESCRIPTURA GÒTICA

Publicat el 30 març 2010 per gajenjo

El sistema estètic gòtic es va desenvolupar a partir del segle XII i, malgrat el menyspreu dels humanistes, va suposar un verdader renaixement cultural, artístic, etc. Aquest renaixement es va traduir també en l’escriptura.

[slideshare id=3594921&doc=escripturagtica-100330102520-phpapp01]

Publicat dins de Història medieval, Paleografia | Etiquetat com a | Deixa un comentari

FRAGMENTACIÓ DE L’ESCRIPTURA LLATINA

Publicat el 14 març 2010 per gajenjo

A partir de les invasions bàrbares i de la caiguda de l’imperi Romà en Occident, la llengua llatina es fragmentà donant pas a les escriptures nacionals.

[slideshare id=3427361&doc=fragmentacidelescripturallatina-100314100738-phpapp01]

Publicat dins de Història medieval, Paleografia | Etiquetat com a | Deixa un comentari

EL NAIXEMENT DE L’ESCRIPTURA LLATINA

Publicat el 7 març 2010 per gajenjo

Un repàs al cicle clàssic de l’escriptura romana, l’aparició de les minúscules, i les escriptures uncial i semiuncial.
[slideshare id=3358163&doc=elnaixementdelescripturallatina-100307113021-phpapp01]

Publicat dins de Paleografia | Etiquetat com a | Deixa un comentari

LA DAMA DE KEMET

Publicat el 5 març 2010 per gajenjo

 

Enllaç a l’estudi multidisciplinari realitzat a la Dama de Kemet per la Fundació Arqueològica Clos (Museu Egipci de Barcelona).
La dama de Kemet

 

Publicat dins de Arqueologia, Història antiga | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

POMPEIA, CIUTAT (ARQUEOLÒGICA) SENSE LLEY

Publicat el 5 març 2010 per gajenjo

– L’ensorrament de 50 metres de murs romans fa saltar les alarmes al parc – Els sindicats denuncien que el lloc el controlen la Camorra i Protecció Civil

MIGUEL MORA – Roma – 28/01/2010

Pompeia: Jardí dels fugitius

Pompeia, la ciutat romana que va sepultar la cendra del Vesubi, Patrimoni de la Humanitat protegit per l’Unesco des de 1997, continua sofrint dos mil anys després l’abandonament i la imperícia de les autoritats. Sota la persecució de la Camorra, que trafica a la zona arqueològica i edifica on li sembla, la gestió de Pompeya va ser lliurada l’estiu passat pel Govern a un comissari extraordinari, mànager de la totpoderosa Protecció Civil, dotat d’atribucions especials.

Justificada com solució a la “greu degradació” i a l”estat de risc” que amenaça l’àrea, en la gestió del comissari Marcello Fiori ha prevalgut l’espectacularitat i la superficialitat sobre la qualitat i la seguretat, segons afirmen experts i treballadors del camp.

“Pompeia, amb 2,5 milions de visitants i 20 milions d’ingressos a l’any, es gestiona avui amb un estil espectacular i populista incompatible amb el temps, gairebé sempre lent i ingrat, de l’arqueologia”, resumeix un funcionari del lloc que demana anonimat.

El símptoma més clar és que entre els 600 treballadors de PompeIa regna l’omertà. Només els sindicalistes parlen, des de fora, amb nom i cognom. La resta no revela la seva identitat per temor a les represàlies.

Un misteriós incident ha estat convertit gairebé en assumpte d’Estat per la direcció. Els treballadors denuncien que s’ha intentat minimitzar danys molt greus. I això ha fet esclatar al lloc arqueològic una tensió latent des de fa mesos.

El 14 de gener, una obra posada en marxa molt de pressa, en torns de set dies, segons els sindicats, per donar brillantor a la imminent visita al lloc d’un polític (no és clar si és el president Giorgio Napolitano o el primer ministre Silvio Berlusconi), va causar l’enderrocament de dos murs, un de 30 metres i un altre de 20. Dues parets de cases antigues, segons algunes fonts decorades amb frescs, es van venir a baix.

El sindicalista Gianfranco Cerasoli, de l’UIL, explica que l’obra va ser decidida pel comissari Fiori i afectava la zona de la Via de l’Abundància, on es troben la Casa dels Castos Amants -descoberta el 1987 i tancada amb bastides des de llavors- i la Casa de Polibio. “Van col·locar una grua molt gran sobre un terraplè fràgil, i amb la pluja la grua va caure sobre el mur que envolta l’Illa de la Casa dels Castos Amants; aquest al seu torn va enderrocar una paret contigua”, explica Cerasoli.

El comissari Fiori ha negat que els desperfectes hagin estat greus, ha desmentit que els hagués causat una grua i els ha atribuït a les fortes pluges.

Seguint al mil·límetre la línia oficial, Fiori ha preferit anunciar que “el febrer serà possible veure l’excavació de la Casa dels Castos Amants a través d’un plàstic transparent i un sistema de càmeres de televisió”.

El director de l’excavació de Pompeia, l’arqueòleg Antonio Varone, ha acusat els sindicats d’alarmisme i ha tret ferro al contratemps, limitant-lo a un “petit corriment de terres”.

Però la denúncia parteix de la prestigiosa associació privada Itàlia Nostra, que |vela pel patrimoni cultural. Itàlia Nostra parla d’omertà i de “distorsions” en la gestió i ha exigit “transparència immediata”.

Una funcionària del parc dóna la seva versió mentre s’allunya de l’oficina per parlar sense ser sentida: “Tenim por, el clima aquí és d’intimidació. No sabem si més no quins danys reals hi ha hagut perquè la consigna és no parlar, i ni tan sols no han deixat entrar els tècnics a fer fotos”.

Els sindicats expliquen que les obres en curs costaran 33 milions d’euros, i que el dia 20 el comissari va firmar un lliurament de 200.000 euros per reparar els danys. A més, assenyalen que 12 dies després de l’incident no s’havia enviat el preceptiu informe al director general del ministeri, Stefano de Caro.

Segons Bagio de Felice, del sindicat CGIL, “l’actuació de Fiori i la falta de reacció del ministeri que dirigeix Sandro Bondi revelen que l’Estat ha abdicat de tutelar el patrimoni de Pompeia i Nàpols i certifica el fracàs de la política cultural”.

“En aquest desert fa carrera la presumpta eficàcia de la Protecció Civil, que usa els mateixos mètodes a Pompeia que en L’Aquila. Entre nosaltres circula aquest acudit: n’heu arribat 2.000 anys tard a l’erupció, ara no fa falta que us afanyeu”.

Fiori és un home versàtil i de provada capacitat de treball. Però els tècnics dubten que sigui l’home que necessita Pompeya. “És un lloc molt delicat, no pots fer obres com si fos una autopista”, assenyala Pietro Giovanni Guzzo, responsable estatal (superintendent) del lloc des de 1994 a 2009. L’arqueòleg recalca que “a Pompeya el més important és combatre la infiltració de la Camorra, que edifica habitatges il·legals on vol i controla els negocis a la zona”. Segons el diari L’Unità, que va destapar l’incident, un comerciant de l’àrea, Nicola Mercurio, s’ha convertit “en el braç dret de Fiori“. El juny de 2009, la policia de Nàpols va descobrir un túnel secret de 30 metres ple d’objectes robats que anava des de l’excavació fins un habitatge proper.

Font: El Pais

Publicat dins de Arqueologia, Història antiga | Etiquetat com a | Deixa un comentari