En aquest món cada vegada més globalitzat, la globalització ha arribat, com no podia ser de cap altra forma, al món de l’art.
Cada vegada més s’inauguren exposicions de tot tipus a tot el món i això porta a què béns culturals de tota classe, format i mida siguin desplaçades a qualsevol país.
Tractant-se d’obres d’incalculable valor artístic o històric cultural, requeriran d’un tracte especial en els seus desplaçaments.
Si tots gaudim d’una exposició temporal, d’un museu, etc, és en molts casos fruit d’una gran feina per darrere. Un dels elements que més crida l’atenció és l’embalatge i transport de les obres d’art.
El embalatge depèn en major mesura de la distància que es transportarà, si és a nivell nacional o internacional. Si és fora de territori nacional, la Junta de Qualificació i Exportació de Béns Culturals emet el permís temporal per a això.
Generalment s’utilitza cartró o enfusta, encara que en els viatges llargs és aquest segon material el que sempre s’utilitza donat la seva major resistència.
Tanmateix, també cal tenir en compte diversos aspectes:
MATERIAL: Si és més resistent o no. Per exemple, no és el mateix una escultura que una pintura.
Les obres pictòriques no s’han d’apilar a les caixes i s’ha de posar èmfasi en separar els cants perquè no es freguin.
L’escultura, d’altra banda, necessita travessers laterals per fiançar-la dins de la caixa i no es mogui.
El PES i la MIDA: Per a calcular el volum de l’objecte i així el mitjà de transport.
El transport es pot refermar per una sèrie d’EMBALATGES, que depèn en gran manera del nivell de delicadesa i importància de l’obra:
– Bombolla de plàstic: L’obra ha d’estar totalment embolicada a la bombolla de plàstic, que està folrada amb un material especial que fa que l’obra no transpiri.
– Petaca: Una vegada embolicada a la bombolla de plàstic, es pot introduir en una espècie de contenidor amb tapa que la protegeix molt més.
– Gàbia de fusta: Serveix per fixar-la i embolicar-la en làmines de goma escuma que la protegeixen dels cops.
– Caixa de fusta:És la més usada, la més professional donat la seva resistència. Normalment són usades per a totes les exposicions temporals, donat la seva facilitat de maneig també. Els claus de les caixes se substitueixen per cargols, així no hi ha probabilitats que un d’ells esquerdi l’obra.
A més, aquestes caixes tenen certes característiques com estar preparades químicament per no produir cap reacció que pugui danyar l’obra i haver de ser caixes rígides, que no es deformin en el viatge.
Es fan autèntics estudis per esbrinar l’embalatge més apte per a les obres d’art més importants, creant de vegades fins i tot vestits especials per manipular-los.
Totes les obres d’art que surten per a una exposició temporal o es trasllades tenen una assegurança que cobreix aquest transport.
Depenent del seu valor històric-artístic, aquest pot ser major o menys.
Quan l’assegurança ascendeix més de 30.000 euros s’insta a fer un concurs públic per a l’adjudicació de l’empresa de transport, segons la Llei de Contractes de l’Estat.
Tot això es regula per mesures i normatives per al transport de les obres d’art. Aquestes regulen la resistència dels embalatges, així com una òptima resistència a les vibracions i als canvis tèrmics que poden ser fatals per a una obra d’art. Així mateix, han de caracteritzar-se per tenir un ph neutre (com hem indicat abans) per evitar problemes de reaccions químiques.
A més, els materials que usem per embalar no han de carregar-se amb electricitat estàtica.
La manera més habitual per al transport d’obres d’art és l’avió, encara que també pot ser terrestre. Quan és aeri, hi ha d’haver un controlador en la pista perquè tot vagi bé i quan és terrestre, el cotxe ha d’estar preparat, blindat i amb la suficient seguretat com perquè no ocorri cap incident.
Gairebé sempre acompanya a l’obra un correu o correus, que és un especialista del museu o del lloc on s’exposarà, i que vela per la seguretat de l’obra. Així mateix, de la seva seguretat vela la policia nacional, segons una Ordre del Ministeri d’Interior de 1997.
En aquest aspecte, i per evitar robatoris d’obres d’art, les assegurances juguen un gran paper. Existeix la modalitat de la pòlissa comercial, amb la qual totes les obres que es desplaçaran tenen la seva pròpia assegurança segons el valor convingut (donat pel prestador i acceptat pel prestatari). La més habitual de les pòlisses és la anomenada clau a clau, és a dir, des que l’obra es despenja, passa pel lloc d’exposició temporal i torni a casa.
Però existeixen multitud d’opcions i d’especificacions en aquest camp, com per exemple per evitar atacs terroristes o pòlisses que cobreixen qualsevol dany i que comporta una restauració (la companyia d’assegurances pagaria l’esmentada restauració); i fins i tot hi ha una modalitat de Garantia de l’Estat, publicat en el BOE, és el que vela per la seva seguretat.