Comentari PAU de El naixement de Venus de Sandro Botticelli.
FITXA TÈCNICAComentari PAU del David de Donatello.
Comentari PAU de la Mare de Déu de Sallent de Sanaüja.
Comentari PAU de la Llotja de València o de la Seda de Pere Comte, Joan Ivarra, Joan Corbera i Domingo Urtiaga.
Comentari PAU de la basílica de Santa Maria del Mar de Berenguer de Montagut i Ramon Despuig a Barcelona.
Comentari PAU del monestir de Poblet.
Comentari PAU del Tapís de la Creació de la catedral de Girona.
A Catalunya està molt estesa l’expressió “Això sembla Can Seixanta” per descriure el desordre absolut. Segons cronistes i historiadors de llegendes urbanes sobre l’imaginari català, a mitjan segle XIX al carrer Riereta situada al barri del Raval de Barcelona, es concentraven vint-i-tres fàbriques tèxtils, entre elles algunes tan conegudes com la de Jeroni Juncadella o l’Espanya Industrial que més tard obriria una fàbrica al barri de Sants.
En els nombres 18, 20 i 22 hi havia una fàbrica en la qual el propietari, el Seixanta, personatge pintoresc i amic de la gresca, que en lloc de dirigir i administrar la seva empresa, passava les seves hores en tertúlies i festes amb un grup conegut com la “Colla de l’arròs” a Montjuïc. El desordre de l’empresa era tan gran que per indicar qualsevol forma de desori es va acabar encunyant l’expressió “semblar Can Seixanta”.
Quant al seu pintoresc nom, hi ha qui diu que la numeració del carrer on estava situada la fàbrica dóna un total de seixanta. També hi ha qui diu que on es va construir la fàbrica en 1835, anteriorment hi havia hagut un camperol molt avar que un any en el qual les mongetes estaven a l’alça, es va obstinar en no posar-les a la venda fins que el preu arribés a seixanta i mentre esperava, se li van espatllar i va haver de tirar-les. D’aquest fet, conegut per tots els camperols del Raval , va derivar que se li posés el sobrenom de Seixanta que més tard es va estendre a la fàbrica que es va construir en el mateix terreny.
Expliquen també que el fabricant tenia tants fills que quan trobava algun d’ells fora de casa, portat pel seu sentit de l’humor, cap a veure que no ho reconeixia perquè tenia seixanta.
Una altra versió, menys coneguda, relata que allà hi vivia un home que tenia molts fills i que quan era preguntat pel nombre d’habitants del seu domicili responia “Mireu, contant, contant, crec que uns seixanta”. D’aquesta versió, ens dóna fe un dibuix de l’època en què apareix una parella envoltada de moltes criatures.
No deixa de sorprendre poder admirar una joia del romànic en el cor de la ciutat de Barcelona.
El seu nom, Sant Pau del Camp, ja ens delata un origen rural, entre hortes i camps. Com deia Alexandre Cirici en el seu llibre “Barcelona, pam a pam”, “Sant Pau del Camp és un dels llocs més exquisits de Barcelona, (…) en el centre d’un barri populós, conserva la pau camperola de mil anys enrere”.
HISTÒRIA
No es coneix la data exacta de construcció del monestir de Sant Pau del Camp. La làpida funerària del comte Gifré Borrell, fill de Guifré el Pilós, fa pensar que quan va morir en el 911, el monestir ja existia i que havia de ser prou important perquè un membre de la casa comtal barcelonina fos enterrat allí.
D’altra banda, també s’han trobat restes funeràries d’època paleocristiana. La tradició local parla d’un hospici obra de Sant Paulí situat en el mateix lloc, la qual cosa suposaria la seva resistència al segle V, però no hi ha documents que ho acreditin. D’altra banda, l’existència d’elements preromànics en la porta principal del temple situa el monestir en època visigòtica.
Mossèn Bernat Boades en el “Llibre dels feyts darmes de Catalunya” (1420) assegura que va ser el mateix Guifré el Pilós qui va ordenar edificar el monestir dedicat a Sant Pau, on més tard va ser enterrat el seu fill, però no hi ha documents que confirmin aquest fet.
La veritat és que es tracta d’un dels monestirs més antics de Barcelona. Va ser edificat lluny de la ciutat, entre els horts i camps que envoltaven el recinte emmurallat.
Possiblement va ser abandonat pels monjos benedictins durant el saqueig per part de Almansor l’any 985, a partir d’aquest moment i durant més de cent anys va quedar deshabitat i només l’església va romandre oberta.
Va ser restaurat i refundat a la fi del segle XI quedant unit al monestir de Sant Cugat del Vallès convertint-se en el Priorat de Sant Pau del Camp. El 29 d’abril de 1117 va ser posat sota la tutela i protecció de Sant Oleguer, bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona, encara que deu anys després va tornar a quedar unit al monestir de Sant Cugat, mantenint la seva autonomia. Documentalment sabem que al segle XIII tornava a ser independent.
En 1577 el papa Gregori XIII decreta la seva unió al monestir de Montserrat, encara que en 1593 i davant les protestes de la congregació, recuperarà la seva independència a canvi del monestir de Sant Benet del Vallès, més ric i més proper les necessitats de Montserrat.
La independència de Sant Pau del Camp no va durar molt, ja que en 1617 el papa Pau V ho va unir al monestir de Sant Pau de la Portella, passant de ser el priorat a abadia. En 1672 el col·legi i noviciat de l’ordre benedictina de Catalunya es va traslladar al monestir.
Durant l’ocupació francesa (1808-1814), el monestir es va convertir primer en hospital de les tropes franceses i després en caserna de les tropes italianes. Amb la instauració del Trienni Constitucional el govern, per mitjà d’un decret, va acordar la dissolució del monestir i del noviciat, creant la parròquia. D’aquesta forma, les instal·lacions, a excepció del temple, quedaven en mans del govern, que les va cedir a l’Ajuntament de Barcelona, que les va habilitar com correccional.
Amb la caiguda del Trienni Constitucional, el monestir tornarà a ser el que havia estat, però la crema de convents de 1835 portarà a l’abandó de Sant Pau del Camp. La desamortització de Mendizábal provocarà que sigui subhastat en 1837, quedant l’església com a parròquia del barri.
Entre 1842 i 1845 va haver-hi en les instal·lacions una escola per a nens i una altra per a nenes i en 1845 va passar a convertir-se en caserna d’infanteria fins a 1890. Durant aquest període es va lluitar perquè fos reconegut com a monument nacional, cosa que es va aconseguir en 1879.
Ha estat restaurada en dues ocasions, salvant-se una sala capitular gòtica del segle XIV. Del monestir original es conserven l’església, que funciona com a parròquia, la sala capitular, el claustre i la sala abacial, ara rectoria.
ESGLÉSIA
El monestir de Sant Pau del Camp és un dels pocs edificis romànics que han sobreviscut a la ciutat de Barcelona. A pesar que se sap que al segle X ja existia, l’edifici tal com ho coneixem és fruit d’una reconstrucció realitzada al segle XII.
La porta de l’església està flanquejada per dues columnes de marbre on es recolza l’arquivolta de mig punt d’època visigòtica, decorada amb representacions tetramòrfiques dels evangelistes. En el timpà apareix un Pantocràtor acompanyat de Sant Pau a la dreta i Sant Pere a l’esquerra. Sota els noms de tots dos sants, l’Alfa i l’Omega, envoltats del text “Aquesta porta és el camí del senyor per a tots, el portal de l’hort de la vida. Veniu passant per mi. Renard, per a ell i per l’ànima de la seva esposa Ramona, va donar set morabatins per fer aquesta església”. Sobre els capitells, uns medallons amb representacions pròpies de l’època visigòtica. Tot l’exterior de l’edifici està decorat amb bandes llombardes decorades amb cares humanes, animals fantàstics i vegetals.
La planta de l’església és de creu grega. La coberta s’ha realitzat voltes de canó, cúpula del creuer sobre petxines i cimbori octogonal. El braç dret del creuer comunica amb la sala capitular gòtica, que puja té sortida al claustre romànic. Els tres absis estan decorats amb bandes llombardes amb motius vegetals i geomètrics de certa influència àrab.
Antigament l’altar major estava dedicat a Sant Pau, patró dels espasers. A la dreta hi havia un retaule dedicat a Sant Benet i a la dreta de l’altar de la Mare de Déu del Rosario i el de Sant Galderic, patró dels pagesos.
El paviment de l’església va ser restaurat fa deu anys per restablir els desperfectes produïts principalment per les pluges i les inundacions.
CLAUSTRE
És la part més important del monestir des del punt de vista arquitectònic per la singularitat dels seus arcs, únics en tota Europa. La seva construcció del segle XII mostra clarament influències musulmanes.
Els arcs són polilobulats, de tres o cinc lòbuls, decorats amb frisos geomètrics o vegetals i descansen sobre columnes aparellades, de bases senzilles. Dos d’elles estan decorades amb motius vegetals.
Hi ha capitells de l’època de transició derivats del corinti i uns altres clarament romànics amb representacions zoomòrfiques i animals fantàstics. Alguns són representacions historiades com el d’Adán i Eva.
Al voltant del claustre hi ha nombroses tombes, moltes d’elles pertanyents a la família dels Bell-lloc.
Alguna de les expressions típiques catalanes està vinculada al monestir. Ja al segle V els membres del gremi dels espasers, del qual Sant Pau era patró, sortien corporativament el 25 de gener, dia de la Conversió de Sant Pau. Al capdavant de la processó, un home disfressat del sant brandint una gran i elaborada espasa, acompanyat d’un altre, disfressat de Sant Pere que portava unes claus. Per poder sostenir l’espasa, era necessària una corpulència considerable pel que era triat entre els Bastaixos (descarregadors del port) de la Ribera, els mateixos que van carregar les pedres per a la construcció de Santa María del Mar des de Montjuïc fins a peu d’obra, ja que tenien fama de ser els més forts i alts de la ciutat. Aquesta és la procedència de la dita “Més alt que un Sant Pau”.
L’espasa, després de la desaparició del gremi d’espasers, va passar a ser propietat de l’armeria Estruc, situada en la Plaça Catalunya i posteriorment, després d’una subhasta, va acabar en mans d’un col·leccionista estranger.
Situat al costat de l’entrada principal del parc de la Ciutadella, en el passeig de Pujades acollia el restaurant de l’Exposició Universal de 1888 encara que no va estar acabat a temps.
Construït en maó vist i ferro laminat entre 1887 i 1888 per Lluís Domènech i Muntaner, és un dels primers exemples del Modernisme català. De planta quadrangular amb quatre torres coronades de merlets en els angles i passadissos perimetrals que circulen entre una doble façana. La seva estructura diàfana de maó vist i armadura de ferro també a la vista influirà en el projecte per a la Borsa de Ámsterdam de Hendrik Petrus Berlage.
L’ús de materials com el ferro i el maó que enllaça amb el Modernisme britànic; la influència de l’arquitectura medieval patent en els seus merlets, el seu fris d’escuts i la seva sobrietat; l’ús eclèctic d’arcs catalans, grans finestra romanes i arcs d’influència àrab i el gust decoratiu per artesania, especialment la ceràmica denoten la modernitat de l’edifici.
Després de l’exposició, el propi Domènech i Montaner va instal·lar en ell un taller d’arts industrials vinculades a l’arquitectura, molt d’acord amb el moviment Arts and Crafts de William Morris i que propiciava un sistema pedagògic basat en una experiència de cerca de noves tècniques i de recuperació d’unes altres pràcticament desaparegudes amb resultats molt notables sobretot en el camp del ferro i de la ceràmica que contribuiran decisivament en l’èxit de l’arquitectura modernista.
Des de 1920 va allotjar el Museu de Zoologia de Barcelona però després d’una remodelació realitzada en 2010, l’edifici acull el Laboratori de la Natura, seu científica del Museu de Ciències Naturals.
