No deixa de sorprendre poder admirar una joia del romànic en el cor de la ciutat de Barcelona.
El seu nom, Sant Pau del Camp, ja ens delata un origen rural, entre hortes i camps. Com deia Alexandre Cirici en el seu llibre “Barcelona, pam a pam”, “Sant Pau del Camp és un dels llocs més exquisits de Barcelona, (…) en el centre d’un barri populós, conserva la pau camperola de mil anys enrere”.
HISTÒRIA
No es coneix la data exacta de construcció del monestir de Sant Pau del Camp. La làpida funerària del comte Gifré Borrell, fill de Guifré el Pilós, fa pensar que quan va morir en el 911, el monestir ja existia i que havia de ser prou important perquè un membre de la casa comtal barcelonina fos enterrat allí.
D’altra banda, també s’han trobat restes funeràries d’època paleocristiana. La tradició local parla d’un hospici obra de Sant Paulí situat en el mateix lloc, la qual cosa suposaria la seva resistència al segle V, però no hi ha documents que ho acreditin. D’altra banda, l’existència d’elements preromànics en la porta principal del temple situa el monestir en època visigòtica.
Mossèn Bernat Boades en el “Llibre dels feyts darmes de Catalunya” (1420) assegura que va ser el mateix Guifré el Pilós qui va ordenar edificar el monestir dedicat a Sant Pau, on més tard va ser enterrat el seu fill, però no hi ha documents que confirmin aquest fet.
La veritat és que es tracta d’un dels monestirs més antics de Barcelona. Va ser edificat lluny de la ciutat, entre els horts i camps que envoltaven el recinte emmurallat.
Possiblement va ser abandonat pels monjos benedictins durant el saqueig per part de Almansor l’any 985, a partir d’aquest moment i durant més de cent anys va quedar deshabitat i només l’església va romandre oberta.
Va ser restaurat i refundat a la fi del segle XI quedant unit al monestir de Sant Cugat del Vallès convertint-se en el Priorat de Sant Pau del Camp. El 29 d’abril de 1117 va ser posat sota la tutela i protecció de Sant Oleguer, bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona, encara que deu anys després va tornar a quedar unit al monestir de Sant Cugat, mantenint la seva autonomia. Documentalment sabem que al segle XIII tornava a ser independent.
En 1577 el papa Gregori XIII decreta la seva unió al monestir de Montserrat, encara que en 1593 i davant les protestes de la congregació, recuperarà la seva independència a canvi del monestir de Sant Benet del Vallès, més ric i més proper les necessitats de Montserrat.
La independència de Sant Pau del Camp no va durar molt, ja que en 1617 el papa Pau V ho va unir al monestir de Sant Pau de la Portella, passant de ser el priorat a abadia. En 1672 el col·legi i noviciat de l’ordre benedictina de Catalunya es va traslladar al monestir.
Durant l’ocupació francesa (1808-1814), el monestir es va convertir primer en hospital de les tropes franceses i després en caserna de les tropes italianes. Amb la instauració del Trienni Constitucional el govern, per mitjà d’un decret, va acordar la dissolució del monestir i del noviciat, creant la parròquia. D’aquesta forma, les instal·lacions, a excepció del temple, quedaven en mans del govern, que les va cedir a l’Ajuntament de Barcelona, que les va habilitar com correccional.
Amb la caiguda del Trienni Constitucional, el monestir tornarà a ser el que havia estat, però la crema de convents de 1835 portarà a l’abandó de Sant Pau del Camp. La desamortització de Mendizábal provocarà que sigui subhastat en 1837, quedant l’església com a parròquia del barri.
Entre 1842 i 1845 va haver-hi en les instal·lacions una escola per a nens i una altra per a nenes i en 1845 va passar a convertir-se en caserna d’infanteria fins a 1890. Durant aquest període es va lluitar perquè fos reconegut com a monument nacional, cosa que es va aconseguir en 1879.
Ha estat restaurada en dues ocasions, salvant-se una sala capitular gòtica del segle XIV. Del monestir original es conserven l’església, que funciona com a parròquia, la sala capitular, el claustre i la sala abacial, ara rectoria.
ESGLÉSIA
El monestir de Sant Pau del Camp és un dels pocs edificis romànics que han sobreviscut a la ciutat de Barcelona. A pesar que se sap que al segle X ja existia, l’edifici tal com ho coneixem és fruit d’una reconstrucció realitzada al segle XII.
La porta de l’església està flanquejada per dues columnes de marbre on es recolza l’arquivolta de mig punt d’època visigòtica, decorada amb representacions tetramòrfiques dels evangelistes. En el timpà apareix un Pantocràtor acompanyat de Sant Pau a la dreta i Sant Pere a l’esquerra. Sota els noms de tots dos sants, l’Alfa i l’Omega, envoltats del text “Aquesta porta és el camí del senyor per a tots, el portal de l’hort de la vida. Veniu passant per mi. Renard, per a ell i per l’ànima de la seva esposa Ramona, va donar set morabatins per fer aquesta església”. Sobre els capitells, uns medallons amb representacions pròpies de l’època visigòtica. Tot l’exterior de l’edifici està decorat amb bandes llombardes decorades amb cares humanes, animals fantàstics i vegetals.
La planta de l’església és de creu grega. La coberta s’ha realitzat voltes de canó, cúpula del creuer sobre petxines i cimbori octogonal. El braç dret del creuer comunica amb la sala capitular gòtica, que puja té sortida al claustre romànic. Els tres absis estan decorats amb bandes llombardes amb motius vegetals i geomètrics de certa influència àrab.
Antigament l’altar major estava dedicat a Sant Pau, patró dels espasers. A la dreta hi havia un retaule dedicat a Sant Benet i a la dreta de l’altar de la Mare de Déu del Rosario i el de Sant Galderic, patró dels pagesos.
El paviment de l’església va ser restaurat fa deu anys per restablir els desperfectes produïts principalment per les pluges i les inundacions.
CLAUSTRE
És la part més important del monestir des del punt de vista arquitectònic per la singularitat dels seus arcs, únics en tota Europa. La seva construcció del segle XII mostra clarament influències musulmanes.
Els arcs són polilobulats, de tres o cinc lòbuls, decorats amb frisos geomètrics o vegetals i descansen sobre columnes aparellades, de bases senzilles. Dos d’elles estan decorades amb motius vegetals.
Hi ha capitells de l’època de transició derivats del corinti i uns altres clarament romànics amb representacions zoomòrfiques i animals fantàstics. Alguns són representacions historiades com el d’Adán i Eva.
Al voltant del claustre hi ha nombroses tombes, moltes d’elles pertanyents a la família dels Bell-lloc.
Alguna de les expressions típiques catalanes està vinculada al monestir. Ja al segle V els membres del gremi dels espasers, del qual Sant Pau era patró, sortien corporativament el 25 de gener, dia de la Conversió de Sant Pau. Al capdavant de la processó, un home disfressat del sant brandint una gran i elaborada espasa, acompanyat d’un altre, disfressat de Sant Pere que portava unes claus. Per poder sostenir l’espasa, era necessària una corpulència considerable pel que era triat entre els Bastaixos (descarregadors del port) de la Ribera, els mateixos que van carregar les pedres per a la construcció de Santa María del Mar des de Montjuïc fins a peu d’obra, ja que tenien fama de ser els més forts i alts de la ciutat. Aquesta és la procedència de la dita “Més alt que un Sant Pau”.
L’espasa, després de la desaparició del gremi d’espasers, va passar a ser propietat de l’armeria Estruc, situada en la Plaça Catalunya i posteriorment, després d’una subhasta, va acabar en mans d’un col·leccionista estranger.