EL CRAC DEL 29: LES SOLUCIONS DEL LIBERALISME CLÀSSIC

Herbert H. Hoover

L’experiència dels economistes clàssics pel que concerneix el comportament de l’economia capitalista evidenciava l’existència de crisi que afectaven cíclicament al sistema. Sostenien que calia afrontar-les sense el concurs de l’Estat. La funció dels governants es limitaria a afavorir mitjançant la no intervenció l’acció dels mecanismes correctors del mercat.
Segons el raonament d’aquests teòrics, per atallar la crisi era necessari engegar mesures de caràcter deflacionista que mantinguessin la solidesa dels diners.
Seguint aquest objectiu es van proposar les següents mesures:
Reducció de la massa monetària en circulació, dels crèdits, despesa pública i salaris.
La reducció dels crèdits i la circulació monetària va conduir a una baixada dels preus (pel descens de la demanda) i a la falta de liquiditat, que es va traduir al seu torn en una disminució de l’activitat econòmica.
Descens dels salaris, amb la finalitat de mantenir els nivells d’ocupació. La realitat, tal com sostenia Keynes, va ser molt diferent, doncs el nivell empro depenia d’altres variables com el consum i la inversió.
Adopció de mesures de caràcter proteccionista de cara a l’exterior disminuint les importacions i incentivant les exportacions.
El resultat de les polítiques deflacionistes va constituir un fiasco, doncs tan sols va aconseguir reduir encara més la demanda i la producció, accentuat amb això la depressió.
D’altra banda, el proteccionisme comercial va impedir el concert global de les economies i va determinar el fracàs d’aquells que intentaven sortir de la crisi de manera coordinada, tal com es va posar de manifest en la frustrada Conferència de Londres (1933).