L’arquitectura de l’Alt Renaixement es pot caracteritzar per la tendència a eliminar elements superflus i decoratius i per la recerca d’una monumentalitat basada en la simplicitat i l’harmonia, directament lligada a l’essència de l’arquitectura de l’antiga Roma representada per obres com ara el Colosseu i basada també en la teoria arquitectònica d’Alberti. Però ja en les primeres dècades dels S. XVI, Miquel Àngel inicia el camí del trencament de les normes i de l’experimentació de noves solucions. Donato Bramante és el màxim representant del classicisme arquitectònic de l’Alt Renaixement, recuperat posteriorment per Palladio, mentre que Miquel Àngel representa la tendència més individualista.
Donato Bramante (1444-1514)
Considerat com el creador de l’arquitectura de l’Alt Renaixement. Tot i que la majoria dels seus edificis van patir transformacions importants o no el va arribar a concloure, la seva influencia a l’arquitectura del S. XVI és extraordinària.
BRAMANTE: Tempietto di San Pietro in Montorio
Nascut a Urbino i coneixedor de la obra teòrica i arquitectònica d’Alberti, treballa entre els anys 1479-1499 a Milà on deixa obres tant importants com Santa Maria delle Grazie. Desprès de l’entrada dels francesos a Milà, Es trasllada a Roma on desenvoluparà la seva obra de maduresa que marcarà l’arquitectura del S. XVI. Les dues obres més importants a Roma són el Tempietto di San Pietro in Montorio (PAAU) i el Projecte de la Basílica de Sant Pere del Vaticà.
A partir de 1505, Bramante Treballa per al Papa Juli II en diversos edificis del Vaticà com el Pati del Bellvedere i la Loggia Vaticana. L’any 1506, Juli II li encarrega projecte de Sant Pere del Vaticà que Bramante projecta com una església de creu grega inscrita en un quadrat inspirat pel Panteó i per la Cúpula de Santa Maria del Fiore.
Continuadors del seu estil seran Rafael, Antoni Sangallo i Jacopo Sansovino.
Michelangelo Buonarotti (1475-1564)
Anomenat Il Divino fou l’artista més famós i estimat del Renaixement. Tot i que la seva obra fonamental és la d’escultor i pintor, la seva fama va fer que tant a la Roma papal com a Florència se li encarreguessin diverses obres arquitectòniques.
Es pot dir que és l’iniciador del Manierisme arquitectònic perquè fuig del classicisme i cerca la maniera pròpia d’utilitzar el llenguatge clàssic.
Les tres realitzacions més significatives de Miquel Àngel són la Capella funerària dels Mèdicci i la Biblioteca Laurenziana a Florència i la cúpula de la Basílica de Sant Pere del Vaticà.
La sagristia Nova o Capella funerària dels Medicci ocupa un espai simètric al de la sacristia Vella de Brunelleschi a la Basílica de San Lorenzo. És una construcció cúbica coberta amb cúpula de mitja esfera amb cassetons; el mur interior s’articula amb pilastres que divideixen el mur en sentit vertical i sostenen un arquitrau a l’alçada de les impostes de l’arc que culmina l’espai central de cada mur. El tractament de les finestres i dels nínxols destinats a les estàtues trenquen clarament amb l’ortodòxia classicista.
MIQUEL ÀNGEL: Escala de la Biblioteca Laurenziana
El vestíbul i la sala de lectura de la Biblioteca Laurenziana à a la petita i alta antesala destaca el tractament mural, amb columnes aparellades enfonsades al mur que descansen sobre mènsules, finestres cegues i altres elements que no tenen cap funció estructural. L’escala amb la introducció de la forma corba al tram central, avança les solucions dinàmiques del Barroc. La sala de lectura és un espai diàfan de coberta plana amb cassetons; els murs presenten pilastres entre les quals s’obren les finestres que il·luminen els pupitres de lectura.
Continuant amb el projecte de Bramante i seguint el model de Brunelleschi, Miquel Àngel projectà la cúpula de Sant Pere del Vaticà on destaca l’articulació exterior dels elements estructurals. La seva influencia en l’arquitectura posterior, tant religiosa com civil va ser enorme.
MIQUEL ÀNGEL: Piazza di Campidoglio
A Roma també va fer el projecte d’urbanització de la Plaça de Campidoglio, concebuda com un gran saló al servei de l’estàtua eqüestre de Marc Aureli, convertida en monument central de la plaça.
Tractadistes i arquitectura del Manierisme à Palladio i Vignola
Al voltant de 1550, arriba a la maduresa una altra generació d’arquitectes que, per una part consoliden la tendència iniciada per Miquel Àngel vers una arquitectura més individual i ornamental i, per l’altra, tracten de sistematitzar les experiències d’un segle de construccions basades en els principis del classicisme mitjançant obres teòriques que tindran una gran difusió posterior.
VIGNOLA: Esglèsia del Gesu
Un d’aquest tractadistes serà Vignola a banda de construir l’església del Gesu a Roma que serà precursora de l’arquitectura religiosa del Barroc.
Andrea Palladio (PAAU) (1508-1580) és també autor d’una obra teòrica notable “Els quatre llibres de l’arquitectura”. Les seves obres més importants les trobem al Veneto.