Després de la presa de Milà pels francesos (1499) i del període de Savonarola a Florència (1494-1498), la capitalitat artística passa a la Roma dels Papes que jo no és únicament una fita per veure i estudiar les ruïnes clàssiques, sinó que és on es construeixen les obres més importants del període. Els papes Juli II (1503-1513) i Lleó X (1513-1521) són els exponents de la recuperació de la força i del prestigi del Pontificat; Juli II va començar la construcció de la nova Basílica de Sant Pere del Vaticà, l’obra més important del segle i on desenvoluparen la seva obra el més importants artistes del segle.El saqueig de Roma per les tropes del emperador Carles V (1527) marca la fi de la fase culminant del Renaixement i inicia una època de turbulències polítiques i religioses marcada per la Reforma protestant i la greu crisi política que comporta (guerres de religió). La Contrareforma Catòlica (Concili de Trento, 1543-1563) va ser la resposta de l’Església romana i va comportar el trencament definitiu de la unitat del cristianisme occidental.
Des del punt de vista artístic, el segle XVI presenta dues fases:
1. L’Alt Renaixement à període molt breu (1500-1527) à període marcat per l’activitat de les figures de Leonardo, Rafael, Bramante, Miquel Àngel i Tiziano, tot i que aquests dos últims projecten la seva influència molt més enllà d’aquest període. Roma i Venècia són els centres artístics més importants.
2. El Manierisme à art italià del S. XVI posterior als grans mestres de l’Alt Renaixement à correspon a un moment en què els valors renaixentistes (bellesa, harmonia i unitat) són desmitificats i deixen de ser la finalitat última de l’art, i tots els camins esdevenen vàlids. Fora d’Itàlia, en canvi, aquesta època es la de difusió dels ideals estètics del Renaixement.
L’Alt Renaixement
El Quattrocento va ser una suma d’experiències i de tendències que tenen en comú l’intent d’aproximació al classicisme, però sense arribar a definir un model únic i normatiu. L’art de l’Alt Renaixement es caracteritza per l’aspiració a configurar un classicisme únic, canònic i normatiu à Leonardo i Bramante són els màxims exponents.
Primera definició de classicisme de la Història de L’art à l’obra d’art s’ha de basar en uns models canònics i repetibles. Leonardo no concep la pràctica artística sense una base teòrica prèvia i un projecte ben definit d’acord amb els principis teòrics previs.
Ara bé, ni tan sols en el breu període de l’Alt Renaixement s’arriba a aconseguir una unitat de solucions i propostes, que de fet està en oberta contradicció amb la concepció de l’artista com a geni creador. Miquel Àngel és, en aquest sentit, el primer heterodox que no deixa d’iniciar nous camins. El classicisme normatiu és més una inspiració utòpica que una realitat concreta.
El Manierisme
El terme italià maniera que equival a estil, té un cert caire pejoratiu, d’imitació, artificiós. Però en realitat el Manierisme és una continuació lògica del procés de recerca i d’experimentació de noves solucions que caracteritza al Renaixement.
El Manierisme representa un allunyament de la pintura respecte a la imitació de la realitat. Això explica el valor que s’ha donat al Manierisme en el S. XX, en que la pintura ha assolit la seva autonomia respecte de la representació de la realitat.
El rebuig de les normes, la llibertat en la composició, en els colors i en les formes són característiques del Manierisme que, per altra banda, presenta una extraordinària varietat de manifestacions que difícilment permeten definir-lo com un estil basat en una unitat de principis i normes.