L’escultura italiana del S. XVI resta lligada al nom de Miquel Àngel. La magnitud de la seva obra enfosqueix la de tots els artistes de la seva generació i de tot el segle, fins a l’aparició de Bernini.
Miquel Àngel (1475-1564)
Miquel Àngel va cultivar totes les arts malgrat que ell mateix es considerava sobretot escultor, ja que l’escultura s’adaptava millor a la seva idea de creació artística pel fet de fer sorgir una forma humana de la pedra.
Nascut a Arezzo, la seva formació artística es realitzà a Florència, al taller del pintor Domenico Ghirlandaio i també a partir de la col·lecció d’antiguitats i obres d’art dels Medicci que visitava regularment. Després la seva obra la realitzarà a Florència i Roma amb el mecenatge dels Medicci i el dels Papes. Manifesta la seva admiració per Giotto, Masaccio i Donatello, i és evident la influència de l’escultura antiga, especialment el grup de Laoocont, de la troballa del qual en les termes romanes de Tito (1506) va ser testimoni i que lligava molt bé amb la seva concepció de la tensió dramàtica.
MIQUEL ÂNGEL: Moisès
És difícil resumir les característiques de l’escultura miquelangeliana, potser la més clara és la grandiositat d’unes figures de faccions perfectes i gestualitat terrible, que els seus contemporanis anomenaren la terribilita. A més, els rostres reflecteixen una ànima apassionada, molt lluny de l’estil de finals del Quattrocento. Els cossos nus són dotats d’una gran tensió vital i d’un dinamisme contingut que s’expressa en actituds molt variades à influirà molt en el Manierisme i Barroc.
La Pietà del Vaticà (1498-1499) va ser l’obra que el va consagrar com a escultor(PAAU). Quan va tornar a Florència el govern de la ciutat li va encarregar el monumental David (1501-1504) que amb els seus cinc metres d’alçada, es va convertir en símbol de la ciutat. És encara una obra de joventut però mostra ja l’energia gestual, la terribilita, i la perfecció anatòmica de la musculatura que caracteritzarà tota la seva obra de maduresa.
L’exemple més clar de la terribilita es la gran estàtua de Moisès (1515-1516), figura central del Mausoleu de Juli II, projecte colossal en el qual va treballar Miquel Àngel, de forma intermitent, durant quaranta anys. Del projecte inicial només en queden fragments, alguns impressionant com les figures d’esclaus; del Mausoleu, que finalment es va instal·lar a l’església romana de San Pietro in Vincoli, només són de Miquel Àngel, El Moisès, les figures de Raquel i Lia i la traça general del monument, a mena de retaule. El Moisès està representat com un profeta de gran fortalesa física que mostra la seva ira pel fet que el seu poble ha traït Déu en lliurar-se a la idolatria.
MIQUEL ÀNGEL: Capella funerària dels Medicci. Sepulcres de Lorenzo i Giuliano de Medicci.
Altre gran conjunt escultòric inacabat és el de la Capella funerària dels Medicci. Miquel Àngel va realitzar el traçat de la capella, però només es van acabar el Sepulcres de Giuliano i Lorenzo de Mèdicci.
Les tombes tenen una estructura piramidal, amb dues figures al·legòriques de les hores del dia damunt de cada sarcòfag i la imatge del difunt a sobre, dins d’un nínxol. Contrasta la talla ben acabada i polida dels dos Medicci amb la sensació d’obres inacabades de les imatges al·legòriques.
Al final de la seva vida, Miquel Àngel pateix una profunda crisis espiritual, perfectament expressada en els seus sonets. Les obres tendeixen a ser només esbossos, a quedar inacabades, com de fet ja havia passat amb els esclaus del Mausoleu de Juli II i les figures de la Capella Mèdicci. La Pietà Rondanini (Milà, 1554-1564) pertany a aquest grup de darreres obres de l’artista.
Altres escultors del Renaixement i el Manierisme
BENVENUTO CELLINI: Perseu
Altres escultors de l’Alt Renaixement com Andrea Sansovino i Baccio Bandinelli, gran rival de Miquel Àngel, queden enfosquits per la figura genial de l’escultor d’Arezzo. A Milà on l’esperit de Miquel Àngel sempre va ser present, Leo Leoni i el seu fill Pompeo, magnífics bronzistes, desenvoluparen un tipus de retrat apoteòsic i al·legòric.
Pel que fa al Manierisme, la característica més destacable es l’accentuació del moviment i del dinamisme en figures i grups. El recurs més utilitzat és la forma serpentinata à figura contorsionada de forma artificiosa amb una sinuositat exagerada.
El autor més notable és Benvenuto Cellini amb el seu Perseu.