Declaració d’independència dels Estats Units
A partir de mitjans del segle XVIII, a Franca i a la resta d’Europa i Amèrica, assistim a l’aparició i difusió del moviment cultural que es coneix com la Il·lustració. Aquest moviment es basa en l’aplicació del racionalisme a l’anàlisi i l’estudi dels diferents àmbits de la política, la societat, la ciència i la cultura, tot rebutjant els prejudicis i les idees preconcebudes de caire religiós, màgic o mitològic. El que tenen en comú figures com les dels filòsofs Locke, Hume, Voltaire, Rousseau i Montesquieu, o homes de ciències com Diderot o Benjamin Franklin és la consideració de la primacia de la raó i de l’home com a ser racional. L’ideal dels il·lustrats és una societat humana basada en la raò i encaminada a la recerca de la felicitat; el text de la Declaració d’Independència dels Estats Units del 1776 resumeix aquestes aspiracions quan considera que els drets inalienables de les persones son, essencialment tres: la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat. En aquest aspecte, com a tants d’altres, es pot considerar la Il·lustració com l’inici de la modernitat contemporània.
En l’art, l’època de la Il·lustració coincideix amb l’aparició de les tres disciplines que es dediquen al seu estudi: l’estètica, la crítica d’art i la història de l’art. Això suposa la consideració de l’art com una realitat amb identitat pròpia i, per tant, l’inici de l’autonomia que caracteritza l’art com una realitat amb identitat pròpia i, per tant, l’inici de l’autonomia que caracteritza l’art contemporani. La difusió de les obres d’art a través dels salons i la formació del gust del públic mitjançant la crítica son passos determinants per tal d’alliberar l’artista de la dependència absoluta de l’encàrrec. Però aquesta autonomia no s’ha d’identificar de forma mecànica amb la llibertat creativa de l’artista: el racionalisme il·lustrat tendeix a considerar l’existència de models, generalment identificats amb els de l’antiguitat clàssica i els del Renaixement, i per tant tracta d’imposar aquests models com a pautes de l’activitat de l’artista; les Acadèmies seran les institucions que vetllaran perquè les obres d’art siguin ajustades al “decoro”, als cànons de bellesa, etc.
Entre els anys 1750 i 1850 aproximadament, es manifesten diferents sensibilitats artístiques que, en alguns casos, podem qualificar com a estils en el sentit tradicional de la paraula, mentre que d’altres son manifestacions mes o menys aïllades del geni creador de determinats artistes:
- El gust rococó continua vigent durant la segona meitat del segle XVIII en els ambients cortesans i aristocràtics.
- El Neoclassicisme és l’art mes clarament identificat amb la Illustració tant pel que fa al respecte a les normes clàssiques com a la intenció moralitzadora de moltes de les seves obres; aquest estil predomina al llarg de l’últim terç del segle XVIII i les dues primeres dècades del XIX.
- Parallelament al desenvolupament del Neoclassicisme actuen alguns artistes que podem qualificar com a visionaris, sigui pels seus plantejaments utòpics i futuristes (com l’arquitecte Ledoux) o pel fet de plasmar a la seva obra un món interior de visions oníriques i fantasmagòriques tintades d’ironia i de crítica als usos socials dominants (es el cas de Piranesi, Füssli i Goya).
- Les primeres dècades del segle XIX irromp el Romanticisme, moviment que preconitza la llibertat creadora i que es relaciona amb els ideals d’emancipació política que encarnen les revolucions burgeses (1820, 1830 i 1848) i les lluites d’alliberament nacional (Bèlgica, Grècia).
Aquestes quatre sensibilitats artístiques no son, però, compartiments aïllats sinó que son ben perceptibles les influencies mútues en els temes, les tècniques i les actituds davant l’obra d’art, malgrat l’aparent antagonisme entre els conceptes de Rococó, Neoclassicisme i Romanticisme.
EL CONCEPTE DE NEOCLASSICISME
El Neoclassicisme es l’estil artístic que s’identifica més clarament ideals de la Il·lustració, sobretot per la crítica dels il·lustrats al gust rococó: considerar com un art sensual i frívol, expressió de la decadencia vital de l’aristocràcia. L’art, per als il·lustrats, ha de contribuir a canviar el món, tot reflectint models de conducta, exaltant virtuts com l’abnegació, el sacrifici, la noblesa dels sentiments, la fidelitat a les pròpies idees, etc. En aquest sentit, el Neoclassicisme connecta amb els ideals de les revolucions americana i francesa expressats en les respectives Declaracions de drets de l’ l’home.
Treballs d’excavació al temple d’Isis (Pompeia) al segle XVIII
Un altre aspecte que influeix decisivament en la formació de l’estil neoclàssic es l’impacte produït pels descobriments arqueològics de l’antiguitat grega i romana, que mitjançant llibres i gravats (Historia de l’Art a l’Antiguitat de Winckelmann) son coneguts per tot Europa, alhora que molts artistes viatgen per visitar les ruïnes clàssiques com autèntics pelegrins. L’inici de les excavacions d’Herculà (1738) i Pompeia (1748), tot i que van ser dutes a terme amb discreció, van treure a la llum aspectes totalment ignorats de l’art roma; el mateix pot afirmar-se del descobriment dels temples grecs de Paestum (Sicília), que van posar al descobert l’ordre dòric (sense base i amb el fust estriat) i van revolucionar les idees renaixentistes sobre els ordres arquitectònics. A mes de l’impacte directe de les troballes arqueològiques, cal destacar la importància de les teoritzacions entorn del classicisme del mateix Winckelmann i del seu deixeble Mengs.
Com a conclusió, podem definir el Neoclassicisme com l’art que pren com a model les obres gregues i romanes (sobretot en arquitectura) i que rebutja les formes de l’art Rococó. En les arts plàstiques, se segueixen els models antics i els del Renaixement, amb un domini absolut del dibuix sobre el color en la pintura. L’academicisme, es a dir, la necessitat d’ajustar-se a unes normes establertes per les Acadèmies, es un tret fonamental del Neoclassicisme.
El Neoclassicisme lliga molt be amb l’esperit racionalista dels homes de la Il·lustració, alhora que reflecteix ben clarament el rebuig del decorativisme rococó, considerat una manifestació del gust decadent de la noblesa. Per això no es estrany que sigui a la França napoleònica i als Estats Units d’Amèrica on l’arquitectura neoclàssica té una influencia mes important.