És en l’escultura on es manifesta més aviat el classicisme renaixentista. Els edificis antics no es podien prendre com models per les noves construccions perquè la seva funció era diferent i no hi havia models pictòrics perquè encara no es coneixien el models pompeians. L’escultura antiga, en canvi, era prou abundant i responia molt bé a la consideració de la natura com a referent. D’altra banda, l’escultura gòtica havia evolucionat clarament cap al naturalisme i l’autonomia respecte del marc arquitectònic.Precisament es aquest un dels aspectes més rellevants de l’escultura del Renaixement: l’alliberament dels condicionaments imposats per la supeditació al marc arquitectònic que havien determinat la plàstica medieval. L’interès dels escultors del Quattrocento es centra clarament en l’escultura exempta, la qual cosa no vol dir que el relleu arquitectònic desaparegui, l’aplicació dels principis de la perspectiva el relleu escultòric és una altra de les aportacions cabdals de la plàstica del Quattrocento florentí.
Pel que fa als temes, el Renaixement, orientat vers a l’estudi de l’home, torna al motiu bàsic de l’escultura clàssica: la figura humana, i recupera la representació dels cossos nus à plasmant l’anatomia, el moviment del cos i la seva relació amb l’espai. Les imatges religioses, els monuments funeraris i el retrat són els genera on es concreten les noves formes de representació.
Els materials i les tècniques són molt diversos. El marbre i el bronze són, com a l’Antiguitat romana, els materials més preuats però sense excloure l’alabastre o la terracota esmaltada.
Les portes del Baptisteri de Florència. Ghiberti
GHIBERTI: Portes del paradís
Només hi havia decorada per Andreu Pisano, una de les tres portes del Baptisteri. L’any 1401 es convoca un concurs per adjudicar la realització de la segona porta amb el tema del Sacrifici d’Isaac amb l’única condició de respectar les motllures lobulades de Pisano. Es presentaren entre d’altres Jacopo della Quercia, Brunelleschi i Lorenzo Ghiberti que finalment va guanyar Ghiberti.
Anys després (1425-1452) li van encarregar també les últimes portes i que Miquel Àngel, anys després va dir que per la seva bellesa mereixien ser les Portes del Paradís.
Tant a l’obra de Ghiberti com a la d’altres artistes del S. XV hi ha un constant camí d’anada i tornada entre la tradició gòtica i les innovacions classicistes. El pas definitiu cap a la recuperació del sentit de l’estatuària monumental exempta el donarà un altre artista florentí: Donatello.
Donato di Niccolo Donatello (1386-1466)
DONATELLO: David
És el primer gran mestre que introdueix tots els temes característics. Recupera de forma decidida l’escultura exempta; les imatges de sants fetes per l’Església de Orsanmichele, per exemple el Sant Jordi, encara mostren una dependència del marc arquitectònic, perquè estan fetes per a ocupar una fornícules que imposa un punt de vista únic, però posteriorment amb el seu David de bronze, l’estàtua assoleix la total autonomia respecte de l’arquitectura. En segon lloc, Donatello torna a posar en un lloc preferent de l’activitat escultòrica el retrat, tant com a monument eqüestre amb el Condottiero Gattamelatta, com en el bust, continuador de la tradició del retrat romà. Finalment pren models del paganisme antic i els dona un sentit cristià com passa amb les figures dels putti convertits en joves que ballen en honor de Déu als relleus de la cantoria de la Catedral de Florència, on la influència dels relleu romà es evident també en els motius decoratius dels frisos a base de palmetes, àmfores i petxines.
En l’aspecte estilístic, dóna a les seves figures una expressivitat mai no aconseguida fins aleshores i marca un moment culminant en el modelatge naturalista del cos i els vestits.
L’escultura toscana del Quattrocento
VERROCCHIO: Condottiero Colleone
A la primera generació destaca Lucca della Robbia (1400-1482) que als relleus de la seva cantoria de la catedral de Florència uneix la mesura compositiva del classicisme amb el naturalisme i l’espontaneïtat dels gestos infantils. Della Robbia és també autor de relleus i escultures en ceràmica vidrada amb predomini dels colors blanc, verd i blau.
L’escultura florentina de la segona meitat del Quattrocento està dominada per la figura d’Andrea Verrocchio (1435-1488), que fou el mestre de Leonardo da Vinci. Treballa preferentment el bronze i algunes de les seves obres més importants recullen els temes introduïts per Donatello; el David i el Condottiero Colleone.