La verema i l’el·laboració del vi

Els pagesos de les secanes terres de la Segarra, tant si eren grans com petits propietaris, des de molts anys enrere havien procurat que la seva heretat els pogués proporcionar el màxim dels productes necessaris per a la seva subsistència. Així és que en cada hisenda -a més de la terra campa- hi havia la seva vinya i la seva planta d’olivers que proveïssin de vi i oli per al consum familiar. També abundaven els ametllers i -encara que amb molta menys quantitat- els arbres fruiters propis de secà com cirerers, figueres, codonyers, pruneres, etc.
Cap a finals de setembre, arribava l’hora de la verema. Els raïms es collien amb falçons i estisores de podar petitones. Cada veremador anava amb un cistell o galleda on dipositava els raïms que collia; i quan tenia el recipient ple, el buidava en portadores situades en llocs apropiats per carregar-les al carro.
Les portadores eren uns atuells fets amb dogues de fusta subjectades per cèrcols, més amples de la boca que del cul i amb una ansa a cada costat per poder-les dur o manejar. D’aquestes nanses se’n deia cornaleres i per transportar la portadora entre dues persones es feien servir els semalers: dues barres de fusta que, fent-les passar per sota les nanses-, un veremador les empomava pel davant i un altre pel darrera.
Així que s’anaven abocant els raïms a les portadores, amb una pedra o el que fos, s’atapeïen un xic perquè n’hi cabés més quantitat. Quan n’hi havia prou de plenes per fer una carretada, es duien a buidar en un receptacle preparat a tocar la boca del cup on -generalment al vespre- s’espremia la verema trepitjant-la ben trepitjada amb els peus i fent caure rapes i most dins el cup. A veremar hi participaven homes, dones i jovenalla; i el fet d’escaure’s en una època de l’any de temperatura molt suau i ser una feina no gens pesada, tothom hi participava de molt bon grat.
En haver acabat de sembrar, que la verema al cup ja havia fermentat, era arribada l’hora de trascolar; que consistia en treure tot el vi del cup i passar-lo a les bótes o als carretells. Com que el vi també era a mitges, així que anava rajant del cup el partíem mesurant-lo amb la mesura de mig càntir: un atuell de coure que s’usava especialment pel vi. La part nostra anava a la bóta gran del celler de la masia, i la de l’amo l’encabíem en bots i se l’enduia al seu celler. Del vi que per son natural s’escolava del cup, en dèiem vi clar i ja es podia beure; però restava dins la brisa: les rapes, els granets i les pallofes dels raïms que calia premsar per extreure’n el vi que encara contenia en certa quantitat.
Per extreure la brisa del cup, era precís que una persona entrés dins per a omplir de brisa els envasos que fèiem servir per a aquesta tasca. Però abans de ficar-s’hi calia anar amb molt de compte perquè la fermentació l’havia deixat ple de bravada: un tuf molt tòxic que algun cop havia estat causa d’algun greu accident i fins d’alguna mort. Quan es destapava el cup s’havia d’airejar fent-hi vent amb una peça de roba durant una estona; i per estar segurs que no hi havia perill, hi ficàvem un llum d’oli penjat d’un cordill i si no s’apagava era senyal que s’hi podia respirar bé.
Encara que hi havia les premses de racó -uns estris de fusta emplaçats en un lloc fix- la que nosaltres usàvem era transportable. Era totalment de ferro i consistia en una plataforma circular encerclada per una gàbia també metàl•lica, dins la qual es col•locava la brisa, i per dues barres verticals roscades en les que s’acoblaven dues grosses femelles que, fent-les roscar amb una barra de fusta, anaven prement la brisa fins a extreure’n tot el vi que contenia. El vi que s’obtenia premsant, que en dèiem vi premsat, s’havia de posar en carretells apart i deixar-lo clarificar un cert temps per poder-lo beure. De cada premsada en sortia una panna molt compacta. Dites pannes les veníem a la “fassina “ (destil•leria), però sempre ens en quedàvem un parell que en petites dosis i degudament adobades servien d’aliment per a la truja i els porcs, per a la cabra i fins i tot els conills.