Palmira Brescó Castells va fer aquest escrit per explicar als seus néts com eren els jocs i joguines de la seva infantesa.
Ara que s’apropen les festes de nadal és un bon moment per llegir-lo
Els jocs i joguines de la nostra infantesa eren, de bon tros, molt diferents dels que teniu vosaltres avui dia. Per aconseguir joguines ens les havíem d’enginyar com podíem perquè a casa no ens en compraven a penes cap.
Recordo que agafàvem pedres que tinguessin una certa forma allargada i, amb un bocí de roba i afegint-hi idees de la nostra collita i també una mica d’imaginació, les convertíem en nines. No rigueu, no, us asseguro que feien el seu goig.
D’estris per jugar a “cuinetes” podíem disposar, només, de padellassos que no servien per a res, d’algun objecte de terrissa o de vidre trencat que trobàvem per fora llençat. Fèiem, més ben dit, jugàvem a fer “menjars” amb les herbes aromàtiques que ens envoltaven i amb fruits i llavors de les diverses plantes que teníem a l’abast.
A l’hivern jugàvem dins de casa i fèiem servir rodets de fil, botons o qualsevol dels mals endreços que trobàvem en algun calaix de la calaixera o amb les andròmines de les golfes.
La sana i alegra tradició del cagatió també era present cada any a la nostra llar. Des d’uns quants dies abans ja teníem clavat l’ull, d’entre la llenya del llenyer, al tió que atansaríem al foc tan bon punt arribés Nadal. Havia de ser un buscall força gran, ple de forats i ben sec per poder-hi calar foc per un extrem a fi que cagués bons grapats de caramels i figues seques. El pare s’asseia al costat del foc i ens feia cantar el parenostre del tió perquè tot seguit, els més menuts de la casa, comencéssim a donar cops de bastó. I ho fèiem amb tan d’entusiasme que moltes vegades de poc li fèiem volar la gorra del cap, al pobre home.
Imatge extreta del Costumari català de Joan Amades
Pare nostre del tió
bon Nadal que Déu nos do.
Ara venen festes,
festes glorioses.
Dones curioses
renteu els plats,
renteu-los bé
que Nadal ja ve.
Torrons d’avellana,
torrons de pinyó,
caga tió!
El dia de Nadal
posarem el porc en sal,
la gallina a la pastera,
el pollí a dalt del pi,
toca, toca violí.
Ara passen bous i vaques,
les gallines amb sabates,
els capons amb sabatons.
El vicari fa torrons
de petits i de rodons,
la guineu els ha tastat
diu que són un poc salats.
Marieta posa-hi sucre
que seran un poc millor.
Caga tió!
si no et donaré un cop de bastó.
Caga tió, caga torró
d’avellana o de pinyó
i si no et donaré un cop de bastó.
Els Reis d’Orient també passaven per aquelles perdudes masies. Malgrat el mal camí de pedres i fang cada any, en arribar la nit de Reis, ens deixaven alguns regals, poca cosa, la veritat. El més freqüent solien ser útils d’escola com ara la cartera, estoig de llapis de colors, llibretes, gomes d’esborrar… També mocadors de butxaca, algunes llaminadures… i para de comptar. No obstant conservo encara el record d’una nina que em dugueren una vegada. Era una nina de cartró amb un vestidet clavat amb agulles de cap. Et puc assegurar que m’omplí d’una alegria molt gran. Recordo com vaig anar a ensenyar-la corrents al meu pare que feia llit degut a un fort refredat. Hi ha coses a la infantesa que et queden inesborrables i, per a mi, aquesta és una d’elles.
Moltes vegades, l’endemà, intentàvem cercar algunes petjades dels camells pels volts de la casa, però, pobres de nosaltres, mai no hi havia manera de veure cap rastre. Potser s’havien esborrat? Potser anaven camps a través sense seguir camí? Fos com fos, el cas és que també passaven els Reis Mags per la masia Vilalta.
