Records relacionats amb l’església

Palmira Brescó evoca, en aquest text,  fets i costums relacionats amb l’àmbit de la religió (anys 40 i 50)

Abans,  a tots els pobles i poblets hi residia un capellà en companyia de la majordoma que era com la seva criada. El capellà era molt respectat; la canalla, així que es trobava el mossèn pel carrer, havia de córrer a besar-li la mà.

L’església tenia uns costums rutinaris i antiquíssims. La missa es celebrava d’esquena als fidels i en llatí. Per fer el sermó el mossèn pujava dalt de la trona que era a un costat, prop de l’altar.
Havent passat carnestoltes i el dimecres de cendra començava la quaresma. Per la quaresma s’havia de comprar la butlla; era un paper que permetia menjar carn durant la quaresma excepte el divendres, que era obligat fer abstinència de carn. Llavors se seguien molt estrictament els dies de dejuni. Una altra obligació d’aquelles setmanes era que tota la gent del poble, homes i dones, havien de passar pel confessionari i, en acabat, anar a la sagristia a signar per constatar la confessió.
Durant la quaresma no es podia ballar, la sala de ball restava tancada tots aquells dies. Els diumenges a la tarda, després del rosari, ens ajuntàvem les amigues i ens dedicàvem a passejar carretera amunt i carretera avall. Les xicotes que festejaven amb nois de fora del poble alguna vegada també hi venien.
La Setmana Santa es vivia amb molta devoció. Des de les deu del matí de Dijous Sant fins la mateixa hora del Dissabte de Glòria les campanes no tocaven. El Dijous Sant es feia processó i a l’església es celebraven tots els actes de la passió. La canalla esperava el moment d’apagar l’últim dels set ciris i quedar a les fosques per fer sonar els carraus i colpejar els bancs i tot allò que fes un bon terrabastall. Tinc entès que el Concili Vaticà II va canviar moltes coses i, entre altres, va eliminar el “matar jueus”.

El Divendres Sant, de bon matí, sortia la processó del Via Crucis camí del calvari portant el Sant Crist de l’església. Durant la processó es cantaven els cants de la passió a més del rosari. Les dones casades havien d’anar de negre i portar mantellina de dol.

A la sortida de l’església de Florejacs (1955)

En aquells temps entrar a l’església sense mantellina era impensable. A propòsit d’això, vull explicar una anècdota personal. Un diumenge jo em vaig deixar la mantellina a casa i, com que no podia entrar a missa, amb la meva amiga Assumpció de ca l’Escudé vam compartir la mantellina. Tota l’estona vam anar molt juntes perquè la mantellina ens pogués cobrir els dos caps. Ara això fa riure, però no pas en aquells moments.
Durant el Divendres Sant no es podia cantar ni escombrar la casa, perquè per on passava l’escombra sortien formigues. Tampoc es podien tallar les ungles perquè, si es feia, sortien uns repèls dolorosos.
El Dissabte de Glòria a les 10 del matí es llençaven les campanes al vol. Mentre durava el toc s’havien de plegar nou pedretes del terra i guardar-les per protegir la casa i la collita del efectes de la pedregada. Quan pedregava es tiraven fora de casa per la finestra o la porta.
En el monument de Setmana Santa s’hi posava, com a ornament, els maigs o majos que eren testos amb blat sembrat i guardats en un lloc fosc, com el celler, perquè creixés sense color.
Acabada la Setmana Santa es feia el salpàs, era una cerimònia que consistia en anar per les cases espargint aigua beneïda i sal. A la nostra masia el mossèn hi venia a fer el salpàs acompanyat d’un escolanet. Passava a espargir totes les portes: la de casa, la de l’estable, la del pastador, la del corral, les de les corts…
L’església tenia dues majorales, una casada i una soltera, que es canviaven cada any. Les majorales eren les encarregades, entre altres coses, de les aportacions a l’església. Per la Festa Major passaven per les cases a l’hora de dinar i deixaven la safata de la Mare de Déu al mig de la taula on dinava la família i tots hi feien la seva aportació. Hi havia qui deia: La Mare de Déu no menja. També portaven al imatge de la Verge a la porta de l’església en festes com batejos i casaments. Posaven una cinta blava que aguantaven entre les dues majorales de manera que impedís el pas i haguessin de pagar per tallar la cinta. Una altra aportació de les majorales consistia en passar per les eres on es batia gra a demanar blat. Quan passaven per la masia sempre anaven amb somera o ruc per dur la càrrega i també per pujar a cavall. Actualment les majorales han desaparegut però una de les seves tasques, fer circular d’una casa a una altra unes caixetes de fusta amb una imatge de la Verge a dins, és un costum que encara perdura en alguns pobles.

Preparant la rebuda per una visita del bisbe

Visita del bisbe
(Fotografia cedida per Ramon Pijuan Tugues i Mercedes Asín Cedrón)

Nosaltres, com que vivíem en una masia, no podíem participar gaire en les tasques parroquials. Per exemple no podíem ser majorales ni assajar els cants.
Un altre costum que ha canviat molt i relacionat, en part, amb la qüestió religiosa era el dol. En aquell temps quan es moria un familiar es duia dol rigorós durant un temps establert segons la relació amb el difunt. Si es tractava dels pares durava dos anys llargs; si es tractava d’un germà o dels padrins era d’un any. Jo havia vist dones del poble gairebé sempre de dol, quan acabaven el d’un familiar en començaven d’un altre.