Les vesprades a la masia

Un altre escrit de Palmira Brescó enfilant records al voltant de les vesprades a la Masia Vilalta (anys 40 i 50)

En una masia les vesprades d’hivern eren llarguíssimes i, en havent sopat, a l’entorn de la llar de foc, tota la família solia dedicar-se a fer alguna funció.

Manyoc de cànem

A casa nostra recordo que el pare treballava el cànem per fer-ne cordes i cordills que servirien per lligar sacs o bé lligar garbes. Anava cargolant el manyoc de cànem amb els dits, índex i polze, per anar formant el cordill. Recordo com sovint havia d’humitejar-se els dits amb saliva a fi de poder anar treballant aquell aspre material amb que es formava el cordill i les cordes.

 

Filant

La padrina filava la llana amb el fus que era una barreta rodona que anava aprimant-se des del mig cap als dos extrems i servia per torçar la llana com un fil i enrotllar-lo a mesura que es formava.

El Jaumet es dedicava a llegir, a escriure o bé a passar comptes ja que , normalment, era ell qui s’encarregava dels papers d’entrades i sortides econòmiques, anotacions, etc. El Jaumet, ja ho he dit altres vegades, era molt intel•ligent i escriure i llegir era per a ell com una necessitat.

Mas de Castellblanc (Coscó)

Ara recordo un llibre que ens van deixar; no en sé el títol però era escrit pel senyor Blanc de Castellblanc. Tractava de les caceres d’elefants que ell havia fet a l’Àfrica. Era un llibre gran escrit en castellà. El Jaumet, cada nit, en llegia un tros amb veu alta i el traduïa al català perquè la padrina ho pogués entendre bé. A mi m’admirava la manera com passava del castellà al català tan fàcilment.
També vull parlar d’un altre llibre al qual tots li teníem una gran estima. Era un llibre de faules que ens havien regalat els senyors Viladàs d’Agramunt en temps de guerra quan eren refugiats a la nostra masia. El llegíem a la padrina perquè ella no sabia llegir. El guardàvem en un dels prestatgets que hi havia a banda i banda de la llar de foc per tenir-lo sempre a mà. Últimament era tan gastat per l’ús que l’havíem de tenir lligat amb una cinta. Quan tots vam marxar de la masia el llibre es va perdre. Jo, aquesta pèrdua la vaig sentir tant, que he intentat trobar-lo a les principals llibreries de Barcelona dedicades a llibres antics, però ha estat impossible. No coneixem l’autor, però crec recordar que l’havia escrit un capellà.

El Camilo, havent sopat, es retirava a l’estable per tenir cura dels animals: els portava a abeurar a la bassa del costat de casa. Els donava l’última ració de gra però, encara, a mitja nit, en temps de segar i el batre, se’ls havia de donar un suplement de gra.
La pallera era on el Camilo dormia cada nit. Mai no va voler dormir a cap llit, tret d’alguna vegada que havia tingut febre.

A la mare, normalment, en aquella hora del vespre li tocava preparar les carmanyoles amb l’esmorzar dels homes per al dia següent quan, de bon matí, havien de sortir per anar al tros o bé per anar a mercat o per portar alguna carretada de llenya al pastisser de Guissona. La mare era molt bona cuinera, encara que, abans, es repetia molt el menjar. Les famílies d’aquells temps sabien espavilar-se, calcular i organitzar per obtenir de la terra el necessari per alimentar-se. El rebost i l’hort marcaven el menjar de les cases. Al mercat s’hi comprava just per complementar el que ja es tenia de la pròpia collita. Per beure n’hi havia prou amb el càntir d’aigua i el porró de vi; alguna ampolla de gasosa i alguna altra de litines. Les litines eren uns pols que anaven dins d’uns sobres petits amb la dosis per un litre d’aigua que, d’aquesta manera, quedava gasificada.
Algun dia molt especial es bevia xampany (llavors encara no se’n deia cava) que es bevia amb porró.
El mitjà que hi havia per coure els aliments, antigament, només era el foc a terra. Les persones de la meva edat ja vam néixer trobant a casa els fogons que eren de ferro i enganxats, amb obra, al costat de l’aigüera. S’agafaven brases o carbó del foc de terra i així es podien cuinar dues coses alhora.
L’època de més feina de l’any era el temps del segar i el batre, que durava prop de tres mesos. Els homes feien moltes hores, matinejaven molt i havien de fer molts àpats al dia. En llevar-se de bon matí desdejunaven amb una mica de xocolata o fruita i un traguet de moscatell amb porronet. Més tard feien un bon esmorzar: truites d’espinacs, llom, botifarra… Al voltant de les deu del matí feien una altra menjada que en deien les “deu hores” que solia ser membrillo (codonyat) amb pa o una llauna de sardines… El dinar del migdia era l’àpat més abundós del dia, com també ho era el berenar, un berenar que es menjava al tros: carn a la brasa, conill amb all-i-oli, llom amb mel, bacallà amb mel…l’àpat del vespre ja era més lleuger i sempre s’acabava amb un ou al caliu. Aquest ou es posava una estoneta colgat amb les cendres del foc a terra i havia de quedar al punt, ni massa cru ni massa fet. S’hi feia un forat a la closca per poder-lo beure o bé sucar-hi pa. Un cop acabat era costum omplir-lo de vi i beure’l.

màquina de cosir

Les germanes Maria i Palmira Brescó amb la màquina de cosir

Les noies de la casa també omplíem les vesprades d’hivern: fèiem mitja amb la llana que havia filat la padrina: mitjons, jerseis, guants, bufandes i tota mena de labors de punt de mitja. Fèiem punt de ganxet, de canyamàs i altres labors poc delicades ja que les feines que requerien més concentració, com brodar o cosir a màquina o a mà, ho deixàvem per a la claror del dia, tenint en compte que al vespre s’havia de fer tot amb la feble claror d’un llum d’oli o de carbur. Fins l’any 1949 no va arribar a casa nostra, i també a la masia de Llorens, el tan esperat corrent elèctric. Tenia jo 14 anys.

En aquell temps totes les noies, de ben joves, havíem d’anar a aprendre a cosir i brodar. Era com una mena d’obligació que ja s’iniciava a l’escola. Més tard les noies ens havíem de fer, a poc a poc, el nostre aixovar, el parament de casa per quan arribés el moment de casar-nos: roba brodada a mà o a màquina, llençols i coixineres, tovalles i tovallons, tapetes, tovalloles petites i grans… Cada peça de l’aixovar duia brodades les inicials. Tot aquest treball requeria moltes i moltes puntades que, per a les noies d’avui, seria impensable fer.

A les vigílies del casament era costum que la núvia exposés tota aquella roba en una habitació de la casa, juntament amb els indispensables complements que duia en casar-se: sabates, bosses, joies, regals, etc. Llavors les amigues, i també algunes dones del poble, passaven a contemplar tot aquell parament que, segons la situació econòmica de la família, era més o menys luxós. Aquest fet, a casa nostra, es va repetir cinc vegades. M’imagino l’esforç que van haver de fer els nostres pares ja que, a més a més, a cada una ens donaven una màquina de cosir i un matalàs de llana. Els mobles de l’habitació corrien a càrrec del nuvi ja que, per costum d’aquell moment, la noia anava a viure a casa del noi amb la família que hi trobés: pares, germans, padrins… i de vegades algun conco que era l’oncle, ja gran, que no s’havia casat mai.
Déu n’hi do! Això s’ha perdut ja en la nit dels temps.

Aquest article ha estat publicat en Masies, Palmira Brescó, Records. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *