[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=cH4uK4Z50k8&feature=related[/youtube]
Aquesta pel·lícula es basa en la novel·la Caixa negra, de Mario Giordano, inspirada en l’experiment real dut a terme pel psicòleg Philip Zimbardo a la presó d’Stanford, Califòrnia, l’any 1971. Aquest experiment havia de durar dues setmanes i només amb sis dies es va haver de finalitzar. Es va agafar un grup d’estudiants, uns feien el paper de guàrdies, els altres de reclusos. En pocs dies, els guàrdies es van tornar sàdics i els reclusos, depressius i amb símptomes d’ansietat greus.
En aquesta pàgina podreu trobar fotos i dades de l’experiment real. És molt interessant llegir tots els passos de l’experiment per veure com van anar canviant els rols dels personatges i quines preguntes ètiques es generen a cada pas:
http://www.prisonexp.org/espanol/
Preguntes pel debat:
http://www.prisonexp.org/espanol/discussion.htm
Aquesta pel·lícula realment et captiva des del primer moment.
Al principi, pots arribar a pensar que tot confluirà tranquil•lament i no hi hauran entrebancs, la gent seguirà els seus rols, cobraran i tornaran tranquil·lament cap a les seves cases.
Això és el que hagués passat si no hi haguessin hagut factors com el periodista, el professor amb ànsies de trobar un resultat important i sense miraments per arribar-hi i el policia que abans de començar l’experiment és pot veure que ja tenia algun trastorn potser no del tot externalitzat.
La línia de la pel·lícula és sempre una tensió constant, cosa que fa que les imatges i els esdeveniments semblin molt més impactants del que ja per si sols són.
A mesura que va avançant la pel•lícula, vas veient com pot acabar, però cada cop hi ha més tensió.
Personalment he de dir que hi ha alguns detalls que no acaben de quadrar. L’experiment del doctor té moltes “fugues” en cap moment és un experiment que et pugui acabar donant resultats concrets i reals.
Una de les conductes que m’ha sorprès més és la que tenen els altres guàrdies, dic altres perquè en cap moment són nombrats a la pel·lícula, i el seu paper és fer de simples peons del líder. Jo crec que arriba un punt que el líder va més enllà i allà ningú li diu res, jo crec que al seu lloc potser hagués tardat a reaccionar però al final ho has de veure, a més tenint la opció de sortir de la presó cada vespre. Un cop has tancat al investigador jove, ja veus que allò no va alhora, si no se n’adonen és perquè alguna cosa no va bé.
L’experiment original igual que el de la pel·lícula, també té moltes llacunes ja que no pots considerar, que uns estudiants que no han comés cap falta, i no han estat en ambients propensos a acabar a la presó funcionin igual que uns presos normals. Els “policies” més del mateix, a un policia se li atorga una responsabilitat degut a que té les condicions i coneixements idonis per fer-ho, per tant un cantant fracassat no pot lidiar amb els problemes de la mateixa manera que faria un guarda de presó (tot i que per experiència pròpia els guàrdies de presó deixa’ls córrer també).
El experimento:
El experimento és una pel•lícula dirigida per Oliver Hirschbiegel. Quan la vaig veure em va sorprendre molt el contingut ja que tracta la història de 20 homes(8 dels quals guàrdies i 12 dels quals presos) es veuen sotmesos a un experiment, pel que s’han presentant voluntaris, en què han de restar dues setmanes tancats en una presó exercint els seus rols adequadament sense utilitzar la violència. El resultat és nefast ja que fins i tot arriben a haver-hi morts.
Quan mires la pel•lícula de forma innocent penses que és molt fantasiós i que això no pot passar en realitat. Tanmateix, el més sorprenent de la pel•lícula és que està basada en fets reals.
L’experiment real es va dur a terme a la Universitat d’Stanford l’any 1971 per Philip Zimbardo. Es va seguir un procediment semblant al què veiem a la pel•lícula, no obstant, aquest després de tan sols 6 dies s’havia descontrolat i va haver de ser cancel•lat.
Amb l’experiment es pretenia investigar perquè els nazis(gent inicialment normal i corrent) van actuar amb tanta crueltat. Aquest propòsit també se’l va fer Milgram i va obtenir uns resultats semblants: persones normals i corrents es tornaven cruels i eren capaces de inferir xocs elèctrics a gent innocent.
Així doncs, en 3 casos diferents: al nazisme, a l’experiment de Zimbardo i a l’experiment de Milgram, persones normals i corrents actuen de forma cruel i atemptant en contra dels drets d’altres persones. Com ho podem explicar?
Bé, l’explicació que es dóna al respecte d’això és que quan una persona es veu sotmesa a una persona de més autoritat que li fa actuar de forma vil, aquesta es desentén de la culpabilitat ja que ella no és qui ho ha fet voluntàriament sinó que com que se li ha dit ja no en té la culpa i pot tenir la consciència tranquil•la perquè ha estat el superior qui, tot i que indirectament, ho ha fet.
Així doncs, tots nosaltres, aquests que diem que “mai faríem mal a ningú”, probablement, sotmesos a l’autoritat d’un superior actuaríem de forma despietada només perquè ens traiem el sentiment de culpa.
Personalment crec que és cert el què s’ha dit, penso que hi ha molt poca gent capaç de negar-se i és veritat que ens traiem la culpa de sobre perquè només actuem per obligació, però, estem realment lliures de culpa? Crec que no, que som tan culpables com el superior ja que podem negar-nos actuar acceptant les conseqüències. No obstant, també crec que els dos experiments duts a terme per a comprovar què va portar als nazis com ho van fer, són bastant diferents a el cas dels nazis ja que en aquests havien d’actuar com ho van fer perquè en cas contrari moririen i no eren voluntaris com els experiments, i tot i que no m’he trobat en la situació, penso que tots som capaços de ser el que sigui per seguir vivint una mica més.
Per tant, tot i que estic completament d’acord amb la desentesa de la culpabilitat de l’acte comés per a submissió a un superior, crec que el que va dur a actuar com ho van fer gran part dels nazis va ser l’anhel de continuar vivint.
Aquest era un experiment pensat i programat per tenir una durada de dues setmanes però, en vista de la situació dels participants, es va dissoldre en sis dies. Tot i que, des del meu punt de vista, s’hagués hagut d’abandonar abans ja que, d’aquesta manera no s’hauria arribat a la “fatalitat” amb la que va acabar.
Tot i que abans de començar l’experiment tots els participants van ser sotmesos a proves tan físiques com psicològiques i a partir d’aquestes es va determinar que eren persones corrents, al llarg dels dies els voluntaris (i també el director de l’experiment) van anar canviant dràsticament. Per una banda, els que feien de policies van acabar fent un gran abús del seu poder justificant-se amb la única consigna que havien rebut: mantenir l’ordre. Per tal de complir-la, aquests fan ús de la violència sense adonar-se de que estan maltractant a persones com ells sobre les quals realment no tenen cap dret. Per l’altra banda, dos presos es veuen obligats a marxar de l’experiment ja que han de ser ingressats a l’hospital amb depressió. D’altres volen marxar perquè no suporten més l’abús que estan rebent.
Aquest experiment demostra com canvia la gent segons el rang que té, els seus drets i els seus deures. És a dir, mostra com gent qualsevol del carrer al tenir un càrrec de policia, tenint al seu càrrec altres persones i tenint molts més drets que aquestes, es transformen radicalment. A més, també s’observa com són precisament les persones més dèbils o amb més problemes les que abusen més del seu poder (si són policies) o les que pateixen i ho suporten menys (si són presoners).
Això porta a pensar que les persones, en general, tendim a canviar molt segons les situacions amb les que ens trobem. També porta a reflexionar sobre l’actuació de les persones sota ordres, en aquest cas les del director, i fins a quin punt podem arribar per tal de complir-les.
Crec que en aquest cas les ordres serveixen als policies per justificar les seves accions i continuar creient-se que fan el correcte. Això també s’observa a l’experiment de Milgram. En els dos experiments es demostra com les persones s’alliberen a elles mateixes del seu càrrec de consciència al cometre una mala acció si només està complint una ordre.
També el director de l’experiment pateix un canvi durant el procés. Li fascina el que passa a la presó, com canvia el comportament dels voluntaris i com agafen ràpidament els rols corresponents. Es pensa que ho té tot sota control ja que li agrada la feina que està fent i ho vol donar tot per l’experiment, però és precisament per això que no s’adona de la realitat del que està passant fins que es descontrola tot.
EL EXPERIMENTO
Aquest és el comentari sobre la pel·lícula “El experimento” que faig un cop després d’haver vist la pel·lícula dos cops i haver-hi reflexionat.
Aquesta pel·lícula ens permet veure i presenciar l’experiment que es va dur a terme en una presó, aquest estudi és conegut com un estudi psicològic que pretén investigar la influència d’un ambient extrem, la vida a la presó i les conductes desenvolupades per l’home depenent dels rols socials que es desenvolupen (captiu, guàrdia).
Va ser dut a terme el 1971 per un equip d’investigadors liderat per Philip Zimbardo de la Universitat Stanford. Es van reclutar voluntaris que exercirien els rols de guàrdies i presoners en una presó fictícia. No obstant això, l’experiment es va descontrolar i es va cancel·lar després de tan sols 6 dies de dur-lo a terme.
El que més em va impactar de la pel·lícula va ser especialment el fet que aquest experiment i les conseqüències que aquest va comportar són verídiques.
Mentre mirava la pel·lícula estava convençuda que res del que podia estar veient, podia ser cert. Però al acabar-se la pel·lícula vaig decidir llegir el cas real i el funcionament de l’experiment real, va ser llavors quan vaig poder comprovar que la pel·lícula que acabava de veure no exagerava massa el que realment havia passat.
S’ha dit que el resultat de l’experiment demostra la impressionabilitat i l’obediència de la gent quan se li proporciona una ideologia legitimadora i el suport institucional. En principi es creu que va ser la situació la que va provocar la conducta els participants i no pas les seves personalitats individuals. D’aquesta manera seria compatible amb els resultats del també famós experiment de Milgram, en el qual gent normal i corrent, del carrer, compleix ordres d’administrar descàrregues elèctriques fatals a un company que respon a preguntes que se li fan.
He estat pensant sobre aquest fet, realment quan ens excloem de culpa som capaços de fer totes aquestes barbaritats? És únicament el sentiment de culpa, els remordiments els que ens impedeixen fer patir als altres?
Realment com es veu als dos experiments, els humans quan deixem de ser els responsables dels nostres actes (quan algú “superior a nosaltres” ens mana fer quelcom), actuem molt cruelment.
Efectivament això explicaria com es va poder portar a terme l’extermini dels jueus pels nazis, però realment és tant senzill? Realment només cal fer creure algú que no és ell el responsable dels actes que faci per tal que aquest abandoni l’empatia i sigui capaç de fer patir a un igual seu?
Doncs es veu que sí, es veu que únicament és el sentiment de culpa i responsabilitat el que ens frena davant l’actuar d’una manera freda i egoista.
Sempre he pensat que un dels millors invents que l’home ha fet ha estat la creació dels remordiments. És espectacular fins a quin punt deixem de fer coses per tal d’evitar remordiments.
Penso que és una brillant manera de fer obeir a tots aquells que vols que obeeixin, només et cal fer-los creure que si fan quelcom mal fet els passarà quelcom dolent perquè aquests obeeixin.
Entenc els remordiments com a una manera d’autocontrol, ideal pels qui volen que els obeeixis, ja que no els cal dir-te res, tu t’autocastigues sentint-te malament quan suposadament has fet alguna cosa “incorrecta”.
Exactament aquests dos experiments ens fan veure això, que els remordiments tan sols són un mètode d’auto-càstig que els de dalt s’han inventat per tal de tenir-nos controlats sense que ells hagin de fer res.
Un cop creus que el que fas està bé perquè t’ho mana una autoritat, no tens por als remordiments (ja que no els tindràs), és llavors quan som capaços de fer barbaritats com les que es van fer durant l’execució d’aquests experiments.
Realment l’espècie humana està plena del bé? Només ens cal veure actuar quan no tenim una autocensura (els remordiments) rondant-nos pel cap…
D’acord amb l’anàlisi de la pel·lícula “El experimento” els resultats van demostrar que va ser la “situació” la que va provocar la conducta dels participants, i no les seves personalitats individuals reals. En aquest sentit, considero que les organitzacions són les responsables de crear un ambient propici per al desenvolupament de conductes positives en els col·laboradors, a través del suport institucional i el convenciment genuí de realitzar el seu treball d’acord amb una legítima ideologia de valors perquè s’aconsegueixi crear el compromís per voluntat pròpia en els col·laboradors i desitgin realitzar qualsevol tasca o activitat encomanada i complir amb el màxim resultat, en ser valorats i reconeguts els seus esforços.
Però no tot correspon a l’empresa, ja que des del meu punt de vista la decisió de com conduir davant la vida és responsabilitat primordial de cadascú com a individu. Això porta a la ment el concepte de mantenir una actitud de responsabilitat pels nostres propis actes i destinació, sense culpar als altres. És cert que l’ambient ens influeix, però també és cert que el paper més important de la nostra vida el juguem nosaltres mateixos.
Comentari de la pel.lícula “El experimento”
Si bé l’experiment de la presó de Stanford va ser originalment programat per durar 14 dies, va haver de ser detingut després de només sis dies a causa del que els estava succeint als participants. Els guàrdies van desemvolupar conductes agressives i els presoners van començar a mostrar signes d’estrès i ansietat extrema.
Mentre els presoners i els guàrdies se’ls va permetre actuar com vulguessin dintre unes normes bàsiques, les interaccions eren generalment hostils o fins i tot deshumanitzants. Els guàrdies van començar a comportar-se de maneres abusives cap als presoners, mentre que els presoners van desemvolupar conductes passives i deprimides. Cinc dels presoners van començar a experimentar aquestes emocions negatives severes, incloent l’ansietat i plor agut, i en conseqüència van haver de ser alliberats de l’estudi inicial.
Fins i tot els mateixos investigadors van començar a perdre de vista la realitat de la situació. Zimbardo, que era el científic director de l’experiment, passava per alt la conducta abusiva dels guàrdies de la presó fins que una estudiant investigadora presenta objeccions a les condicions de la presó simulada i el perill de mortalitat que podia causar la continuació de l’experiment, com així va ser.
Segons Zimbardo i els seus col·legues, l’experiment de la presó d’Stanford demostra l’important paper que pot tenir la situació en el comportament humà. Com que els guàrdies es van col·locar en una posició de poder, van començar a expressar comportaments que normalment no farien a la vida quotidiana o en altres situacions. Els presoners, en una situació on no tenien cap control real, es sentien oprimits i és per això que adopten conductes de rebel·lió.
L’experiment de la presó d’Stanford és freqüentment citat com a exemple d’investigació no ètica. Zimbardo reconeix els problemes ètics de l’estudi, tot i així comenta que: “tot i que va acabar l’estudi una setmana abans del previst, ho vam fer massa aviat”.
A més a més trobo que l’estudi és massa generalitzat a causa d’una varietat de factors. La mostra que es va agafar d’estudiants no és representativa (només homes de classe mitjana i blancs) el que fa que sigui difícil aplicar els resultats a una població més àmplia.
L’estudi també és criticable per la seva falta de validesa ambiental. Si bé els investigadors van fer tot el possible per tornar a crear un entorn penitenciari, és impossible d’imitar perfectament totes les variables ambientals i situacionals de la vida a la presó.
Malgrat algunes de les crítiques, l’experiment de la presó d’Stanford segueix essent un estudi important per la comprensió de com el context pot influir al comportament humà. Demostra la capacitat d’impressionar i l’obediència de la gent quan els atorguen un paper determinat sotmès a un suport social i institucional. L’experiment també s’ha utilitzat per il·lustrar la teoria de la dissonància cognitiva i el poder d’autoritat. Els resultats de l’experiment afavoreixen l’atribució situacional de la conducta, en lloc d’una atribució disposicional. En altres paraules, semblava que les determinades experiències i les situacions que els feien viure van causar el comportament dels participants, en comptes de ser la pròpia personalitat el que el causés. Així podem deduir que la gent actua de determinada manera quan té quelcom extern que el recolzi a comportar-se així. Quan hi ha un element extrínsec que li treu el pes de la consciència al subjecte és quan aquest comença a comportar-se moralment i èticament de manera reprovable.
‘’El experimento’’, és una pel·lícula basada en fets reals. El 1971 a la universitat de Stanford, California, és va realitzar un experiment basat en la relació entre dos grups de ciutadans,uns que actuaven com a guardes d’una presó i un altre grup com a reclusos mentre uns investigadors observaven el seu comportament. L’experiment va haver de parar al sisè dia, ja que els guardes humiliaven i maltractaven els reclusos de manera intolerable.
Personalment trobo que és increïble com un grup de persones, aparentment iguals, un cop sotmeses a un experiment d’aquest tipus poden arribar a realitzar actes com els que es poden veure a la pel·lícula. Inicialment els presos es burlen dels guardes en la seva presència, però poc a poc aquests (sota cap mena de pressió per part de l’investigador) comencen a fer-se respectar a base del seu abús d’autoritat i finalment de la violència, creient que així podran ajudar a que l’experiment surti millor. Un exemple molt clar és el dels esmorzars, un dels presos mai vol prendre la llet, però un cop els policies comencen a exercir la seva autoritat aquest se la pren, ja que té molta por i respecte envers aquests, a causa dels càstigs que aquests imposen quan no es compleix el que ells diuen.
La mala relació entre uns i altres acaba provocant una situació màxima, en la que els guàrdies actuen de manera incoherent i els presos enduts per la seva por, acaben creient que tota aquella situació és real. Arriben al punt en que els guardes no creuen en la superioritat d’una de les investigadores quan diu que l’experiment s’ha d’acabar, i l’acaben tancant en una de les cel·les com els presos. Finalment la situació acaba essent desesperant, tres presos són enviats a l’hospital, un d’ells mort, i la doctora gairebé és violada. D’altra banda, un cop arriba l’investigador per parar l’experiment, aquest rep un tret d’una pistola de balins per part d’un guarda. És aleshores quan ells mateixos veuen que la situació se’ls ha anat de les mans i que tot és fora de control.