Alguien voló sobre el nido del cuco

Imatge de previsualització de YouTube

Aquesta pel·lícula està basada en una novel·la amb el mateix nom. L’autor és Ken Kesey.
1.- Busca informació sobre l’autor. D’on va treure el material per escriure la novel·la?
2.- Creus que Mc Murphy estava boig o s’ho feia? Per què?
3.- Quin tipus de teràpia intenta fer la infermera Ratched? Com ho fa? Creus que funciona?
4.- Com definiries el personatge del “Gran jefe Indio”?
5.- Mc Murphy representa l’esperit rebel, aquell que fa el que vol en cada moment. Al entrar al psiquiàtric veiem la seva cara més amable, en quin sentit?
6.-Al final de la pel·lícula, Mc Murphy no pot ni parlar. Què li han fet? Investiga si encara es fa.
7.-Què és el que t’ha impressionat més sobre la pel·lícula? Per què?

http://www.bibliofiloenmascarado.com/2010/07/13/resena-alguien-volo-sobre-el-nido-del-cuco-de-ken-kesey/

15 thoughts on “Alguien voló sobre el nido del cuco

  1. cmontie2 Post author

    Moltes felicitats pels vostres comentaris, realment estan molt i molt bé. Espero que totes les pel·lícules que visionem o tots els temes que parlem a classe us siguin tan interessants com aquests.
    Cristina

  2. Joan Ribas

    Aquesta pel · lícula és una bella exposició ideològica sobre l’opressió de la llibertat humana per la rigidesa d’una societat fortament encasellada en conceptes i formes. El director Milos Forman, txec que va viure situacions de persecucions del seu pare jueu pels nazis i s’adapta perfectament el seu concepte a través de formes molt encriptades. Aquesta pel·lícula té un nivell expressiu formidable, perquè a partir de situacions que semblen no dir res, es tanca en elles molt rerefons ideològic. És un expert en disfressar el seu contingut discursiu i posar-lo en escena mitjançant estratègics recursos. Una virtut d’aquest film és que a més d’agradar molt a la crítica especialitzada i exigent, també agrada igualment al cineista comú que troba una bella història d’anhels, de sentiments, opressions, ofecs, angoixes, plors, rialles, diversió, i desimboltura murri i sa. Des d’allà ens adonem quan una pel·lícula demostra ser una obra mestra, quan convenç i uneix l’amant del cinema d’entreteniment i al defensor del cinema art com a vehicle de transmissió de conceptes. Aquesta obra sintetitza una mica de cada element i aconsegueix un equilibri just, magistral i ple de encant visual i sentimental. En la pel·lícula es poden distingir tres tipus de protagonistes, cada un amb la seva empremta i un perfil ideològic ben diferenciat: El típic rebel, murri, rebel sense causa que tracta de passar la vida el millor possible, aprofitant-se de tots i amb originalitat busca trencar l’ordre establert tombant cap al seu propi benefici. L’innovador a qui ningú escolta per ser mal vist socialment. L’indi, que encarna el ciutadà que es regeix pels seus instints, que busca un equilibri utilitzant el mateix sentit lògic de la vida. Submís, però en el fons un ésser intel·ligent i pesant que espera l’oportunitat de forma silenciosa i previnguda. La infermera, qui deté el poder extrem i malament utilitza el privilegi de l’autoritat. S’hi poden resumir les institucions rígides i encasellades. Líder per poder, però sense amplitud mental per variar o innovar una estratègia.

  3. Guillem Muné

    El primer que em ve al cap és la caverna platònica. Els éssers humans naixem presoners en una caverna. El manicomi com a caverna. La societat com a caverna. L’objecte del viure serà ser capaços d’alliberar i arribar a ser nosaltres mateixos.

                La vida al manicomi pot ser un reflex de la nostra societat. Es veu reflectit l’estat platònic. El centre psiquiàtric és com una societat que es divideix com la societat Platònica: Governants, guerrers i productors. L’espai seria el psiquiàtric, el nostre país. La societat serien els pacients, nosaltres, i la suposada cap pensant, la governanta, és la infermera cap. En aquesta pel·lícula podem trobar els diversos tipus de persones que trobem cada dia en les nostres vides. Molts dels comportaments de la societat, d’aquesta societat que té por, por de ser persona, por de ser lliure i a exercir la seva llibertat, por a pensar per si mateix. També podria reflectir la vida de qualsevol centre, per exemple la vida en una escola, a la universitat, etc., etc… De fet em recorda a la pel · lícula “El club dels poetes morts”, en la qual qui decideix pensar per si mateix, és incomprès i acaba malament. El mateix col·legi rebutja els que són capaços de pensar per si mateixos.

              La nostra societat és una societat d’empresonament i de manca de llibertat. Actuem com ens manen, com ens diuen que actuem. Nosaltres obeïm i callem. Altrament ets mal vist o no acceptat. O pitjor encara, castigat. T’extirpen la part racional del cervell, la racionalitat, la imaginació, l’essència. Reflecteix a la perfecció els diversos comportaments dels seus components. La societat ens marca unes normes i a qui no li agradi el que surt de la norma, s’eliminarà …

                La pel · lícula reflecteix molt bé les postures que les persones trien en la societat, els que lluiten per canviar, els que intenten evadir-se, i els que tracten d’imposar-se amb un poder.

                Veiem també la por de la gent a les persones que ostenten el poder (el suïcidi del tartamut quan Ratched aprofita el seu poder per castigar-lo de la manera que més li fa mal). Abús de la situació de poder, xantatge dels poderosos.

              Aquests bojos que gasten el temps jugant a les cartes i fent cua per prendre la seva medicina, som tots i cadascun de nosaltres, que igual que ells fem moltes vegades el que s’espera d’una persona “normal”, el que vol la societat, encara que vagi en contra de les nostres creences o de les nostres no creences.

                Tenim opcions de fer alguna cosa diferent de la medicina que ens ofereix la societat?
    La vida del boig és una vida còmoda i fàcil, ja que fa el que s’espera d’ell i pren la seva píndola diària. Nosaltres prenem la nostra píndola diària, per tenir una vida més fàcil. Per què comprometre a canviar les regles, en mullar-nos, a qüestionar per què són les coses com són i si es podrien millorar? Per què no ens atrevim a trencar la rutina, a trencar les regles per poder veure la final de la lliga o experimentar una felicitat totalment desconeguda anant a navegar?

              Representa un món reprimit, de manca de llibertat, de falta de vida i d’il·lusions. Un món programat per endavant per no tenir problemes de cap tipus. Tot està lligat i ben lligat. No hi ha lloc per pensar o sentir. Només cal anar prenent les píndoles que ens ofereixen dia a dia, i d’aquesta manera no tindrem problemes. Els qui es dediquin a pensar o desitjar alguna cosa diferent seran objecte de la repressió del sistema, que els donarà una gran lliçó que no podran oblidar mai més.

                 Qui va a atrevir-se a no prendre la píndola socialitzadora, o pensar de diferent manera a la que proposa o imposa el sistema!

                El mateix títol de la pel·lícula ens vol dir que algú pot estar disposat a volar per sobre dels sense sentits i repressions d’aquesta societat.

  4. Virgínia Gómez

    En primer lloc, em centraré en la part que més polèmica pot dur de la pel•lícula: la bogeria(o no) del senyor Mc Murphy. Em centraré en això ja que al llarg de la pel•lícula és el què ha mantingut la meva intriga, a més a més de la trama, evidentment, i el què més m’ha fet reflexionar. Des del meu punt de vista, Mc Murphy no era boig en absolut, sinó ben al contrari: crec que sabia perfectament el què feia i el què volia. És més, penso que tot el què va fer, com actuava, cada moviment…estava estudiat i meditat, i no era espontani i involuntari com s’esperaria d’una persona boja.

    Primerament, Mc Murphy va ingressar al psiquiàtric ja que no volia romandre empresonat i conseqüentment es va fer passar per boig. Aquest consisteix en un dels seus primers actes meditats. Posteriorment, ja un cop dins del psiquiàtric es podria considerar que va fer coses “de boig” com ara bé endur-se els companys en un viatge en vaixell, simular un partit retransmès per la televisió, muntar una festa al psiquiàtric… no obstant, jo tan sols ho associo a un home extravagant, un home que no actua de forma convencional i que no es conforma amb el què hi ha: uns horaris, unes normes de comportament…en definitiva una altra mena de presó psicològica creada per la societat que diu com has de ser, quan ho has de ser i on ho has de ser. I això és en contra del què ell lluitava: lluitava en contra de “l’abaixar el cap i assentir” i això no és bogeria, això és valor. Penso que el senyor Mc Murphy era un home extravagant dotat de valor suficient com per a seguir els seus ideals, cosa de la qual no tots en podem presumir, per sobre de la desaprovació de qualsevol. I és aquest petit detall: la diferència, el què crea el rebuig per part d’una societat de pensament en major o menor mesura, igual.

    D’altra banda, crec que hi ha altres factors que influeixen en el seu comportament.

    En primer lloc l’orgull. L’orgull del senyor Mc Murphy l’empeny a actuar de forma exagerada per a enfadar a la infermera cap, amb qui mostren, per ambdues parts, una rivalitat ja des de l’inici de la pel•lícula per a veure qui dels dos “guanya”. Per això Mc Murphy es mostra encara més excèntric per a importunar tan com li fos possible a la infermera.
    Així mateix, un altre motiu per al seu comportament són els altres bojos. Tot i que es mostri distant i insensible, personalment crec que ha agafat una gran estima a tots els companys perquè els veu dèbils, esporuguits i reprimits per una societat que ataca la seva “no-normalitat” i els redueix fins que acaben assistint al psiquiàtric per a poder conviure en un futur amb les persones com a “gent normal”. Penso que Mc Murphy els vol ensenyar que no han d’amagar el que són i han de deixar d’actuar com ho farien normalment perquè algú els ha dit que són diferents i per conseqüent no poden actuar com a gent normal: els vol fer veure que no té res de dolent ser el què són i que les seves diferències no els han de frenar. A més a més, i fent un petit incís, crec que és això el que fa que l’indi arribi a estimar a Mc Murphy: que no veu a les persones segons la definició que el món dóna d’elles sinó pel què aquestes mateixes li mostren a ell.

    Per tant, segons el meu punt de vista, el senyor Mc Murphy no és boig ja que jo associo la bogeria a el fet d’actuar de forma diferent a gran part de la societat però seguint impulsos o moguts pel subconscient, en resumides comptes de forma involuntària. En canvi Mc Murphy era plenament conscient del què feia i com ho feia en tot moment.

  5. Glaire Jimenez Oblitas

    Desde mi punto de vista, la película “Alguien voló sobre el nido del cuco” refleja claramente como funciona una sociedad oprimida, sin libertad, amenazada constantemente, donde un grupo de personas tiene el poder, donde nadie se atreve a desafiar a este sin un buen líder.
    En la película, el líder es Mc Murphy. Él es un hombre rebelde porque desafía a la autoridad, valiente porque no la teme, desafiante y dispuesto a ayudar a sus compañeros, a hacerlos fuertes ante una sociedad la cual los ha oprimido y maltratado.
    Sobre estos, se trata de personas quienes viven internados en un manicomio, sometidos a un poder, temerosos, incapaces de vivir libremente, con miedo a expresarse, a enfrentarse contra los que los reprimen. Y como bien se refleja en la película, a parte de estar continuamente amenazados por las autoridades del manicomio, también se los castiga si no cumplen las normas impuestas. Entonces se trata de una opresión a nivel físico (electroshock, lobotomía, camisas de fuerza, habitaciones cerradas, guardas de seguridad) pero también a nivel psicológico (trato inhumano, amenazas, manipulación psicológica, medicación con el fin de reprimir sus emociones).
    En el caso de la enfermera Ratched, se trata de una persona opresora, manipuladora, sin compasión alguna, escondida detrás de una capa de educación y modales. Esta se ve descubierta al final de la película, cuando refleja en realidad la clase de persona que es manipulando y amenazando a Billye, quien se acaba suicidando por culpa de esta. A consecuencia de esta situación, Mc Murphy atacó a la enfermera Ratched, la cual fue su ultima manifestación de rebeldía, ya que posteriormente le practicaron una lobotomía a fin de tenerlo controlado.
    Finalmente, debo decir que por más que se apoderaran del cuerpo de Mc Murphy, nunca lo harían de su espíritu, que alcanzó la libertad junto a su amigo, el Gran Jefe, al final de la historia.

  6. Anna Duatis

    El que m’ha sorprès més de la pel·licula és la diferent visió que tenen dels “pacients” les infermeres i en McMurphy. Mentre les infermeres els tracten com si realment estiguessin malalts i fossin inferiors, en McMurphy els tracta com a una persona qualsevol, fet que els ajuda a sentir-se normals i potser ser capaços de reintegrar-se en la societat. També em va sobtar la poca importància que dónen a la opinió dels malalts, ja que ni quan ells manifesten la voluntat de fer alguna cosa diferent per passar-s’ho bé els fan cas.
    També observem que l’autoritat de la qual disposen les infermeres ha estat infundada per la por al càstig, fet que no ajuda a millorar l’estat mental dels interns, ja que al tenir por, no manifesten totes les seves inquietuds.

    Des del meu punt de vista diria que en McMurphy no està malalt, sinó tot el contrari. És un personatge molt viu, que s’adona de tot i que li agrada viure el moment i disfrutar, per això actua com si fos boig, per evitar estar a la presó. Tot i que actualment hi hagi gent que pugui estar en desacord amb la seva actitud, no crec que el poguem anomenar “boig”, simplement és una persona a qui no li agrada el sistema, ni seguir les normes que aquest comporta, però això no significa que estigui boig.

    Pel que fa a la reacció que tenen els de l’hospital per tal d’intentar canviar l’actitud del protagonista (la lobotomia) crec que és una reacció desmesurada. El protagonista tan sols mostra com és la seva personalitat, i no perquè aquesta sigui diferent de les seves han de practicar-li una lobotomia i deixar-lo com un vegetal.

    L’actitud del “jefe indi” demostra una gran valentia i un gran apreci cap al seu amic, ja que sap que ell no hauria volgut viure d’aquesta manera, i té el valor suficient per posar fi al seu patiment. El personatge d’en McMurphy representa l’esperit lliure, i ell sap que abans preferiria morir que no ser esclau del seu propi cos.

  7. Pau Ayats

    La pel·lícula ‘’Alguien voló sobre el nido del cuco’’ planteja dos tipologies de personatges oposades. Una, el senyor Mc Murphy, el qual representa que està boig però només ho fa veure, ja que creu que és millor estar en un manicomi que a la presó. El segon personatge, la senyora Ratched, representa la jefa del manicomi i vol que tot estigui a la perfecció, sense tenir en compte que la seva feina consisteix a ajudar a bojos.
    El protagonista de la pel·lícula, Mc Murphy, és el típic rebel que fa el que ell vol i Ratched fa l’impossible per impedir-li-ho, així com també fa tornar més bojos als bojos, ja que es pensa que està a una escola d’alumnat “normal” i no suporta que hi hagi “merder”, cosa normal dels manicomis.
    Per tant, es pot veure ben clar com hi ha una autoritat absorbent dins del manicomi, com una dictadura en un país. Tot i que la majoria de la gent del centre diu que hi està voluntàriament, tots estan, més o menys, obligats a estar-hi, ja que la por els hi transcórrer pel cos, perquè tenen por a no sortir-se’n. Al principi quan Mc Murphy intenta escapar, ningú el segueix perquè tenen por a ser castigats per la senyora Ratched. L’autoritat de la senyora Ratched és tan gran que en Billy, després de passar la millor nit de la seva vida, es suïcida perquè sap que ha fet alguna cosa malament i té por del que li puguin fer, així com la lobotomia d’en Mc Murphy. L’indi és un altre cas, ni Mc Murphy ni el Gran Jefe tenen un problema tan greu com per estar tancats allà, per això es consideren com els més “llestos” del manicomi i tenen la intenció de fugir junts, però aquesta societat els obliga a estar-se allà. És una societat en la qual no hi ha dret d’expressió per segons què, i hi hauria d’haver més llibertat per casos com aquests, igual que s’hauria de fer més cas als pacients quan fan votació, ja que no els deixen triar res, perquè és una autoritat sense pietat. La llibertat i el dret a expressar-se és el que els falta a aquestes persones per sortir del seu problema i ser persones normals.

  8. Patricia Rodríguez

    La pel·lícula reflecteix molt bé les postures que les persones trien en la societat, els que lluiten per canviar-la, els que intenten evadir-se, i els que tracten d’imposar-se amb un poder.
    La meva opinió sobre la pel·lícula és que ha estat bé però hi ha moments en els quals esperes acció i no n’hi ha. A vegades, la pel·lícula se centra molt en les reaccions que tenen els malalts i en lloc d’això podria reflectir escenes més contundents.

    M’ha agradat el fet que algunes de les escenes et preguntes què passarà.

    No m’ha agradat molt el final de la pel·lícula quan Mc Murphy mor, ja que és el protagonista però el que si m’ha agradat del final és que el Gran Cap s’escapa de la clínica i que es volia escapar amb el seu gran amic Mc Murphy.

    El que jo hagués canviat de la pel·lícula es el final tan tràgic, que en certa manera no t’esperes, amb la mort de Billy i Mc Murphy.

  9. Marianna Linares Bernardini

    En resum la pel.lícula no representa la vida del protagonista, dels residents o de les metgesses i cuidadors que allà treballen. És més profund que això i jo ho relaciono amb la vida de l’autor del llibre en el que es basa la pel.lícula. Ell, després de patir, experimentar i comprovar com tractaven als humans dintre aquestes institucions, va plasmar al seu llibre que no es seguia cap ètica per injectar o no, substàncies alienes al cos de persones o fer segons quines pràctiques. No havies d’ésser un malalt mental perquè et prenguessin com una rata d’experimentació.
    Si bé és veritat que l’autor s’havia presentat voluntari en centres per experimentar amb algunes drogues, a la pel.lícula es veu clarament que en McMurphy no és boig, les infermeres i la gent de dins el recinte ho ben saben, però què fan? en veure que no el poden controlar li fan la pràctica de l’electroxoc.
    No crec que siguin els horaris inamovibles o la falta de llibertat el més destacable de la pel.lícula, perquè ja fan coses dintre el psiquiàtric. És més aquest “ser un ningú” que se li aplica als pacients. I en tant que “ningú” et puc fer el que em vingui de gust sense represàlies i sense tenir remordiments de consciència perquè “era un boig que necessitava aquesta pastilla o aquesta injecció”.
    En realitat tota aquesta època de falta d’eticitat i cura dintre els psiquiàtrics va ser una època d’experimentació psicològica i científica de l’ésser humà. Ho compararia amb el que van fer els nazis amb els jueus a la segona guerra mundial.

  10. Joan Alemany

    En general puc fer una valoració positiva sobre la pel·lícula.
    He de dir que el que més m’ha sorprès com era d’esperar ha sigut el final, tot i que després d’analitzar la vida de l’escriptor de la novel·la es pot començar a entendre millor.
    La pel·lícula passa d’una simple pel·lícula emotiva que s’hagués pogut quedar en un no res, i amb uns simples instants transforma tot el transcurs de la pel·lícula. Sí, Mc Murphy podia haver marxat amb les dues noies i el “jefe indio” just després que el vigilant nocturn els fes fora, però ell decideix complicar-se i obrar “bé” i complau al seu company tartamut. Aquest simple fet tomba tota la pel·lícula i genera tot un seguit de despropòsits.
    Si McMurphy hagués decidit marxar quan li tocava, no sabem que hagués passat però el que si és cert és que potser haguéssim vist la pel·lícula a psicologia, però en cap dels casos hagués tingut la transcendència que ha tingut gràcies al final que té, ajudat amb la rapidesa dels fets li dona encara més èmfasis a tot.

  11. Maria Prades

    Des del meu punt de vista, el protagonista, Mc Murphy, no està boig sinó que simplement és un rebel que creu que anar al manicomi serà millor que anar a la presó. Evidentment, penso que el “gran jefe” tampoc ho està, i m’ha sabut molt greu que pel sol fet de ser indi hagués d’estar tancat allà dintre.
    Estic en absolut desacord amb el comportament de les infermeres. Crec que aquestes haurien d’haver escoltat les propostes dels residents (demanar el canvi d’horari per veure el partit) o interpretar les seves accions (escapar-se i anar amb vaixell) ja que són ells els que estan vivint allà i la funció dels infermers és ajudar-los.
    El que m’ha impactat més de la pel·lícula, és que la culpable que en Billy es suïcidi és la infermera Ratched i en comptes de prendre mesures en la seva persona, li fan una lobotomia a en Mc Murphy.
    Tot i que jo no ho hagués fet per falta de valor, comprenc l’acció del “gran jefe”.
    El que em sobta i em dol més és que actualment això també podria passar.

  12. David Soteras

    Aquesta és una d’aquelles classe de pel·lícules en que veure-la per segona vegada, t’aporta més que visionar-la un únic cop, ja que et genera noves idees per debatre i comentar. M’ha impactat molt el paper de Louise Fletcher (Ratched), que encara de manera subtil i fa a la perfecció el paper de repressora, vol mantenir l’ordre i la disciplina en tot moment davant del grup.
    En la meva opinió crec que aquesta actitud representa la debilitat de la persona autoritària, ja que ha obtingut el respecte mitjançant la por al càstig. És necessari que les coses funcionin amb classes de líders com aquests? A més, partim del punt que els mètodes aplicats per la infermera Ratched i són acceptats de forma voluntària pels pacients, no són els correctes. Com s’hauria de gestionar un manicomi?
    Si estem d’acord en que els mètodes no són els correctes, no cal mencionar el tema de la lobotomia, ja que en el líder del bàndol oprimit (McMurphy), li apliquen aquesta descàrrega, ja que com a líder principal del grup és perseguit i corre el risc de ser substituït.

  13. Cristina Fernàndez

    Després de pensar-hi vaig coincidir amb la Paula Turon i vaig pensar que aquesta pel·lícula·la tenia força relació amb el mite de la caverna de Plató.
    El parelal·lisme es veu en varis moments: els éssers humans naixem presoners en una caverna, en aquest cas la caverna pot ser el manicomi com la caverna, o inclús la societat.
    Immediatament l’objectiu del viure doncs, esdevindrà a ser nosaltres mateixos i capaços d’alliberar-nos.

    Com he dit abans, la vida al manicomi pot ser un reflex de la nostra societat, en ella es veu reflectida l’estat platònic. El centre psiquiàtric és com una societat que es divideix com la societat segons Plató: Governants, guerrers i productors. L’espai d’aquest seria el psiquiàtric, el nostre país. La societat serien els pacients, nosaltres, i la suposada cap pensant, és la infermera cap.
    En aquesta pel·lícula podem trobar els diversos tipus de persones que trobem cada dia en les nostres vides. Persones amb por, amb por a ser persona, a ser lliures, a poder exercir la seva llibertat, persones amb por a pensar per si mateixos..

    De fet aquesta pel·lícula també m’ha recordat un xic a la pel·ícula “El club dels poetes morts”, en la qual qui decideix pensar per si mateix, és incomprès i acaba malament. Però és que no cap centrar-nos només en pel·lícules per trobar exemples on el “diferent” ha acabat malament, només cal fixar-nos en el nostre voltant. Podem trobar l’exemple real a les escoles on es rebutgen els qui són capaços de pensar per si mateixos.

    Com es veu a la pel·lícula, la nostra societat és una societat d’empresonament i de manca de llibertat. Actuem com ens manen, com ens diuen que actuem. Nosaltres obeïm i callem. Altrament ets mal vist o no acceptat. O pitjor encara, castigat. T’extirpen la part racional del cervell, la nostra racionalitat, la nostra imaginació, la nostra essència… A la pel·licula apareix la lobotomia que és la destrucció total o parcial dels lòbuls frontals del cervell sense dilació.

    Es pot veure també la por de la gent a les persones que ostenten el poder, en el moment on en Billy es suïcida al no voler ser més castigat, per l’autoritat, en aquest cas la infermera Ratched.

    És curiós com els qui resideixen al manicomi gasten el temps jugant a les cartes i fent cua per prendre la seva medicina. Seguint el paral·lelisme abans comentat, podem pensar que els protagonistes de la pel·lícula som tots i cadascun de nosaltres, que igual que ells, fem el que s’espera d’una persona “normal”, el que vol la societat , encara que vagi en contra de les nostres creences o de les nostres no creences.

    El món del manicomi representa un món reprimit, de manca de llibertat, de falta de vida i d’il·lusions. Un món programat per endavant per no tenir problemes de cap tipus. Tot està lligat i ben lligat. No hi ha lloc per pensar o sentir. Només cal anar prenent les píndoles que ens ofereixen dia a dia, i d’aquesta manera no tindrem problemes. Els qui es dediquin a pensar o desitjar alguna cosa diferent, seran objecte de la repressió del sistema, que els donarà una gran lliçó que no podran oblidar mai més.

    Finalment m’agradaria comentar el títol de la pel·lícula, ja que en un primer moment no el vaig entendre… Després d’haver-hi pensat crec que el que ens vol fer arribar el títol de la pel·lícula es que algú pot estar disposat a volar per sobre dels sense sentits i repressions d’aquesta societat, en el cas de la pel·lícula qui s’atreveix a ser lliure és el protagonista, Mc Murphy.

  14. Paula Turon Loren

    El que m’ha sorprès més al veure la pel·lícula ‘’Alguien voló sobre el nido del cuco’’ de Milos Forman ha sigut la por dels residents del psiquiàtric en sortir a l’exterior, ja que la majoria d’ells són allà per voluntat pròpia, perquè creuen que no estan preparats per enfrontar-se a la vida quotidiana.
    Aquest rebuig o por contra la realitat és equitativa a la por que senten els residents de la cova del mite de la caverna de Plató . De fet, el psiquiatre podria representar la caverna on viuen aïllats de la societat, aquells qui es consideren bojos. Per aquesta raó quan en Mc Murphy entra al psiquiàtric, inicialment per estalviar-se d’anar a la presó, i explica als altres el seu desig de fugir, aquests el prenen per boig, ja que creuen en la realitat que han vist, un món exterior corrupte i ple de conflictes, pel qual no estan preparats.
    D’altra banda, m’agradaria destacar l’abús d’autoritat dels treballadors del psiquiàtric, sobretot de la Dra. Ratched. Aquesta, en certa manera provoca el suïcidi d’en Billy al amenaçar-lo dient-li que explicarà a la seva mare que ha passat la nit al llit amb una dona, sabent que aquest era el seu punt feble.
    El comportament de la Doctora fa perdre la paciència d’en Mc Murphy que intenta ofegar-la, per aquesta raó es operat de lobotomia, per tal que no provoqui més problemes.
    La lobotomia fou una tècnica ‘’curativa’’ de malalties psicològiques posada en pràctica a partir de 1935. Aquesta consistia en la destrucció parcial o total dels lòbuls frontals del cervell,es tallaven els nervis que connectaven el lòbul frontal amb determinades parts del cervell o del cos, això feia que el pacient quedés en un estat gairebé vegetatiu, aquest deixava de ser qui havia sigut i canviava totalment de personalitat, ja que gairebé no era capaç ni de desplaçar-se o parlar, això depenia de l’operació.
    En el cas d’en Mc Murphy, un pacient que entra al psiquiàtric sense tenir cap tipus de malaltia mental, es curiós que acaba abandonant tots els seus plans de fugir de la residència al ser sotmès a aquesta operació, ja que no és ni capaç de vocalitzar una paraula quan ‘’el gran jefe’’ li proposa fugir junts, ja que gràcies a ell torna a creure en si mateix. Per aquesta raó, al veure’l en aquest estat decideix matar-lo, per tal que no pateixi més, i que la seva ànima pugui ser lliure tal i com ell volia.

    Paula Turon – 2n Batxillerat A

  15. Laura Peraferrer

    El que més m’ha impactat d’aquesta pel·lícula és la poca sensibilitat de les societats occidentals. Algunes persones consideren que la gent “rebel” són un perill per el sistema, com per exemple el senyor Mc Murphy; els tartamuts, els sord-muts, els orientals, entre altres, tindrien un problema psicològic que cal tractar i que per això no poden romandre amb la societat, sinó que han d’estar tancats en un centre psiquiàtric.

    Però, aquesta insensibilitat esmentada també es veu en la fredor amb la qual la infermera Ratched i els seus ajudants tracten als seus pacients, representant autoritat i represàlia per tal de mantenir l’ordre i la disciplina, donant un exemple de l’home occidental. Aquest, es suposa que per viure en una societat més desenvolupada tot ho té planejat i racionalitzat, i sense espai per la espontaneïtat i la bogeria. Per tant, són aspectes totalment oposats dels pacients que es troben en el centre. Això es pot veure en els horaris fixes i inamovibles que fan seguir als seus pacients (com per exemple l’hora de fer una trobada per a tractar temes personals, l’hora de prendre la medicació…). Tanmateix, es reflecteix en les activitats, que també són invariables, i escollides majoritàriament pels treballadors del centre. Aquestes persones, els pacients, que per a mi no tenen cap problema important, tenen una mancança total de llibertat degut al funcionament i a l’estructura del manicomi en el qual se’ls oprimeix a l’hora de pensar i prendre decisions per si mateixos, i tot això perquè són diferents.

    A mesura que va avançant la pel·lícula, es veu aquesta apatia esmentada quan fan descàrregues elèctriques a alguns pacients que es rebel·len, com és el cas d’en Mc Murphy, i posteriorment en la utilització de la lobotomia per tal que es torni com un vegetal i deixi de molestar.

    En conseqüència, el canvi d’en Mc Murphy, de passar de la presó al manicomi, crec que no li serveix de res, perquè en totes dues institucions depèn totalment d’unes persones amb més poder que ell i amb virtut de sentir-se superiors a persones rebels o diferents.

    Laura Peraferrer

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *