Quan no ens trobem prou bé, o no ens ve de gana, potser voldríem quedar-nos a casa, però – això sí – sense deixar de ser presents on hem de ser (treball, vida social, escola, diversió..). De fet, quan un no pot anar a treballar per malaltia, per exemple – en la meva feina – hi envien un “substitut”. Ara bé: ja voldríem ser nosaltres mateixos, ja. I també desitjaríem ser més forts, atractius, sans… Tot això és planteja en una pel·lícula recent.

A vegades, el cinema ens pot fer pensar, i de debò. Acabo de veure “Els substituts” (“Surrogates”). Aquí teniu la referència a IMDB. És del 2009, el director es diu Jonathan Mostow i, entre els actors, destaquen en Bruce Willis i la Radha Mitchell.

Com altres films de ciència ficció (i alguns de recents, en valen la pena: “La illa”, etc.), el guió planteja una situació de futur per analitzar problemes del present. En aquest cas, som davant d’una societat completament sedentària: i la pel·lícula ens dóna el senyal d’alerta de què pot passar-nos si els humans abusem dels avenços tecnològics i renunciem a treballar, fins i tot a viure, per a no esgotar-nos, per a evitar el desgast físic, per no tenir cap dany… La situació és que, com a mesura de “seguretat”, fem servir uns “substituts” (uns robots, que es carreguen quan cal, són com els nostresrepresentants, això sí, dissenyats i escollits segons els nostres gustos).
A més del risc del (1)  “no moure’s de casa”, també adverteix dels perills que (2) els humans ens acabem relacionat els un els altres només mitjançant la tecnologia – com potser estem fent vostè i jo ara mateix -, cosa que no sembla tan llunyana: entre el creixement d’Internet i l’aparició d’addictes a les xarxes i a la comunicació digital que – de fet – semblen, i potser són! – millors via web que no pas en persona
Un tercer punt d’actualitat és (3)  l’obsessió per l’estètica, per l’aparença: allò primari és la joventut i l’aparença física, volent amagar sempre els defectes, l’envelliment… Tothom sembla que estaria feliç de tenir un “substitut”, que es conserva sempre perfecte i dóna infal·liblement una bona imatge de nosaltres mateixos als altres. Per això, quan – al final – el protagonista aconsegueix que les persones reals surtin dels seus amagatalls domèstics al carrer (en babutxes, pijama, descuidats i tristos…), sorgeixen les esperances d’un recomençar vertaderament humà.
Vegi’n la pel·lícula amb calma i ja em diran.
L’argument aparent, el visual, és que en uns anys futurs existeixen rèpliques robòtiques del 98% de les persones (només un pocs viuen en unes reserves, sense cap màquina, com tornant enrere en el temps, enmig de la misèria materila i aïllats). Les persones del carrer, per tant, són substituts del seu propietari en la vida diària, mentre l’humà original els manega per control remot. Els “substituts” són versions millorades d’un mateix: més fort i guapo, i mai envelleix. Un agent de l’FBI ha d’investigar la destrucció del substitut d’un noi que, però, també ha resultat realment mort. La investigació ens fa pensar sobre el sentit de tot plegat. El mateix policia ha patit abans la mort d’un fill i, ara, la seva dona – real – només es relaciona amb ell a través del duplicat d’ella.
No els explico més: val la pena, veure-la, amb calma. La pel·lícula és dinàmica i el guió està ben travat.