Algú creu encara en l’amor, un amor “ideal i net”?

500-1Entre les pel·lícules romàntiques – i divertides – recents m’havien parlat de “(500) Days of Summer”. En castellà duu el títol de “(500) Días juntos”, i us la puc deixar!!!
Total: es tracta de “Noi coneix a noia. Ell s’enamora. Ella no”. Així ho presenta el ‘tagline’ de la pel·li. En un món on poques persones hi creuen encara, hi surt l’amor i el desamor, les penes provocades per les misterioses relacions entre els éssers humans. I és que ara tenim un problema: domina una mentalitat exclusivament sentimental, d’una adolescència que s’allarga i s’allarga.

Potser no és el cas dels nostres estudiants de Secundària o d’Universitat, però – jeje… – potser sí. És difícil adonar-se’n – i que duri el que se sent – sobretot quan no es comparteixen ni el mateix enfocament ni la meta a la qual es dirigeixen les pròpies vides. Però … després de l’Estiu ve la Tardor (això ho entendreu al final de la pel·lícula, si la veieu).
500Hi ha dues visions del món: a) la dels que creuen en l’amor, en el destí, en un perquè de l’existència, i b) la dels que no creuen en absolut que la paraula amor signifiqui alguna cosa. Jo no opino pas – com a persona, no com a “profe”, no ens confonem!! – que tot és casualitat, un simple atzar absurd o incomprensible.
El que s’explica en aquest film és l’experiència del típic noi jove que – al treball – s’enamora d’una noia preciosa, Summer. Ella és pràctica, vital, divertida i no vol lligar-se a res ni a ningú. Ell és idealista, romàntic i voldria un amor per tota la vida. Ja es veu què pot anar passant…, i passa!
En concret, passen 500 dies (va endavant i enrere amb gran agilitat: genial!): trobada, dies i dies en què passen coses i coses, converses, mirades, tonteries, rialles, sexe, les baralles, dubtes, etc., etc.
No és una història d’amor. Potser perquè els joves d’ara han estat educats en què l’amor no pot ser una cosa que sigui veritat. Però et deixa les ganes que hi pugui haver quelcom més, quelcom millor.
És original i genial com el director, en Marc Webb, aconsegueix que treballin els protagonistes: Joseph Gordon-Levitt i Zooey Deschamel. I no us perdeu la nena rossa, Chloe Moretz, que sí que té seny i sentit de la realitat.
Hi ha escenes per a recordar, una banda musical encisadora i una qualitat casi, casi… literària!!!
Total: qui me la demana primera o primer…?

Trailers aquí

Els ideals i la política: ens calen herois com Wilberforce?

amazing-grace103Recordo amb simpatia una pel·lícula que vaig veure fa ja uns anys: Danton (1983), dirigida per Andrzej Wajda. La podeu trobar amb facilitat – i gratuita – a a la xarxa de Biblioteques  (a Girona, o arreu del país), i us la porten a la vostra Biblioteca més próxima. Sovint, el cinema ens ha portat a casa les accions – més o menys “vistes segons la subjectivitat dels guionistes i/o directors” – dels grans personatges de la història. Quan parlem de polítics, he de recordar, entre molts i molts més, Nixon, Thomas More, Mandela o Michael Collins o… tants d’altres.

Fan pensar, donen ideals als més joves i – sempre! – ens poden ajudar en la nostra educació cívica, personal i la dels que ens envolten. Quina diferència amb les “sit-com” o altres sèries de TV de simple oci, oci, oci…, que també m’agraden, eh?, no us penseu!

A Danton, l’excel·lent Depardieu dóna imatge a aquest personatge misteriós, que viu en primera persona – enmig de la Revolució francesa – el règim del terror, que va seguir la declaració dels drets de l’home. Se n’adona de la paradoxa d’aquell esdeveniment cabdal – la revolució més famosa – que en teoria predica ‘liberté, egalité, fraternité ” però que fabrica a dojo injustícies i caps tallats. Alguns van interpretar que el director polonès oferia una paràbola del xoc de  Solidaritat amb el comunisme., però qui sap. És, sens dubte, un excel·lent document per a treballar-lo.

amazing-grace-dvd-cover-fox-home-videoRecentment he vist Amazing Grace (2006, la versió original), de la qual teniu bones referències a la xarxa. Una biografia – al més pur estil anglès – del polític abolicionista William Wilberforce (1759-1833). Sent membre del Parlament Britànic, va liderar una campanya en contra de l’esclavitud: va proposar un projecte de llei a la Cambra dels Comuns el 1791, però no se’n va sortir fins el 1807, any en que va ser aprovat. Una vida sencera de lluita per un ideal, un ideal noble. La pel·lícula narra tota la seva vida política, i personal!, i pot ser una orientació per als polítics oportunistes que – avui dia – semblen envoltar-nos.

En breu (molt més a la xarxa) : era fill d’un ric comerciant i va estudiar a la Universitat de Cambridge, on conegué el futur primer ministre, William Pitt (molt joves ambdós, en política, i molt bons amics). El 1780 Wilberforce es va convertir en MP (membre del parlament) per Hull, representant més tard a Yorkshire. Va canviar el seu estil de vida dissolut quan es va convertir al cristianisme evangèlic: es va interessar per les reformes socials, en particular la millora de les condicions de les fàbriques a Gran Bretanya. També l’educació, la salut, etc. Durant 18 anys va presentar periòdicament mocions anti-esclavitud al parlament. Va ser una feinada, gens fàcil (la guerra amb França pel mig), però -amb els seus amics – van aconseguir despertar la consciència pública sobre aquesta causa, amb fullets, llibres, manifestacions i peticions. També nosaltres podem.

De fet, encara que el 1807 el tràfic d’esclaus va ser abolit, els que ja ho eren no van ser alliberats fins el 1833, quan es va aprovar una acta per a tot l’Imperi Britànic. Wilberforce va morir poc després que s’arpovés aquesta última acta. Va ser enterrat a prop del seu amic Pitt, a l’Abadia de Westminster.

Si volem donar una bona Educació eticocívica al nostre país també hem de considerar quins exemples de vida reben els nostres i les nostres alumnes. Per cert, sobre el títol de la pel·lícula… aquí.

Els joves estimen la Filosofia. I la necessiten: ells… i tots!

girl_basketball-b

Fa poc he rellegit l’inici del llibre d’en Roger-Pol Droit La filosofía explicada a mi hija. És genial. Aquí els ofereixo un enllaç a les tres primeres pàgines, amb un titolet ben clar “Per què aquest llibre?”. Entre d’altres coses escriu…

“«Filosofía» es un término que suele asustar.
Nos imaginamos cuestiones muy complicadas, un vocabulario enigmático, libros de los que ni siquiera entendemos su título. Un universo aparte reservado a algunos especialistas: ¿tal vez gente de otro planeta? En definitiva, se trataría de una actividad que no podría desarrollar cualquiera. Y nos equivocamos al creer esto.
Pues todos -en particular los niños y los adolescentes- nos preguntamos sobre el sentido de la vida y sobre la muerte, sobre la justicia, la libertad y otras cuestiones esenciales. Por otra parte, todo el mundo es capaz de reflexionar, razonar y organizar sus ideas. Y esto es lo único que se requiere para comenzar a filosofar: preguntas y capacidad de reflexionar”.

Fa ja uns anys, vaig llegir – trobat per casualitat – en català! – a “La Casa del Libro” de Madrid, un altre llibre encisador de qui – ara – és un bon amic, en Tobies Grimaltós: “El joc de pensar. Converses amb Marta” (que també en aquest cas, és la filla del professor de Filosofia que escriu el llibre!!). Genial, també! El recomano als joves – i als pares dels joves – interessats en que el pensamnet dels seus fills no sigui pla, pla… sinó més profund i ric.

girls_computer-bI aprofito l’avinentesa per fer dos clams: un – que ja us imaginàveu! – és en favor de la dotació horària digne d’hores de Filosofia a la Secundària (almenys tantes com les altres matèries, no la meitat o una tercera part!!!); l’altre clam, per obrir els ulls cap al món, cap a fora.

Mireu, amb això darrer vull dir que – arreu – hi ha “Filosofia per a gent jove”. En uns dies de malaltia – lleugera, molesta i indesitjada – que estic passant, he rellegit els llibres de David White (Philosophy for Kids) i de Sharon Kaye (Philosophy for Teens), aparts d’altres (com els excel·lents articles a la revista Guix de març 2009, al voltant del projecte Filosofia 3/18).

Fins ben aviat, ja sigui al Campus virtual del meu Institut o en algun fòrum sobre Filosofia. No deixeu de cercar llocs i llegir-los, sigueu grans o jovenets.