Entre les pel·lícules romàntiques – i divertides – recents m’havien parlat de “(500) Days of Summer”. En castellà duu el títol de “(500) Días juntos”, i us la puc deixar!!!
Total: es tracta de “Noi coneix a noia. Ell s’enamora. Ella no”. Així ho presenta el ‘tagline’ de la pel·li. En un món on poques persones hi creuen encara, hi surt l’amor i el desamor, les penes provocades per les misterioses relacions entre els éssers humans. I és que ara tenim un problema: domina una mentalitat exclusivament sentimental, d’una adolescència que s’allarga i s’allarga.
Potser no és el cas dels nostres estudiants de Secundària o d’Universitat, però – jeje… – potser sí. És difícil adonar-se’n – i que duri el que se sent – sobretot quan no es comparteixen ni el mateix enfocament ni la meta a la qual es dirigeixen les pròpies vides. Però … després de l’Estiu ve la Tardor (això ho entendreu al final de la pel·lícula, si la veieu).
Hi ha dues visions del món: a) la dels que creuen en l’amor, en el destí, en un perquè de l’existència, i b) la dels que no creuen en absolut que la paraula amor signifiqui alguna cosa. Jo no opino pas – com a persona, no com a “profe”, no ens confonem!! – que tot és casualitat, un simple atzar absurd o incomprensible.
El que s’explica en aquest film és l’experiència del típic noi jove que – al treball – s’enamora d’una noia preciosa, Summer. Ella és pràctica, vital, divertida i no vol lligar-se a res ni a ningú. Ell és idealista, romàntic i voldria un amor per tota la vida. Ja es veu què pot anar passant…, i passa!
En concret, passen 500 dies (va endavant i enrere amb gran agilitat: genial!): trobada, dies i dies en què passen coses i coses, converses, mirades, tonteries, rialles, sexe, les baralles, dubtes, etc., etc.
No és una història d’amor. Potser perquè els joves d’ara han estat educats en què l’amor no pot ser una cosa que sigui veritat. Però et deixa les ganes que hi pugui haver quelcom més, quelcom millor.
És original i genial com el director, en Marc Webb, aconsegueix que treballin els protagonistes: Joseph Gordon-Levitt i Zooey Deschamel. I no us perdeu la nena rossa, Chloe Moretz, que sí que té seny i sentit de la realitat.
Hi ha escenes per a recordar, una banda musical encisadora i una qualitat casi, casi… literària!!!
Total: qui me la demana primera o primer…?
Trailers aquí
