Hola. M’han encarregat un article sobre l’impacte en la vida d’adolescents i de no tan adolescents de les noves xarxes socials a Internet: Facebook, LinkedIn, Tuenti, etc. Em podríeu enviar suggeriments?
Podeu accedir-hi, si no ho coneixeu, des del meu perfil, des d’un dels grups del nostre IES, des del d’antics alumnes de Magisteri la UIC, etc.
Gràcies!!!
Hola! Ahir, dijous 7 d’agost vaig estar amb alguns amics al Museu Guggenheim, de Bilbao. No hi heu pas estat? Mireu: un consell abans d’arribar-hi: compreu l’entrada per Internet o a un caixer de la BBK de Biskaia, perquè hi ha unes cues de ca l’ample. És maco fer cua…: et pots fer fotos, socialitzes amb turistes…, però quan ja fa una horeta que hi ets comença a fer més pal.
És un edifici ben singular, que ja per ell mateix val la pena. A la web us podeu descarregar en quatre idiomes (de l’euskera al francès) l’explicació de tot el projecte. Us poso aquí unes expressions en anglès per a practicar una mica. Penseu que si no la Pili, l’Anna, en Valentín i la resta de l’equip d’anglès, us les faran passar magres l’any vinent: “The Guggenheim Museum Bilbao, designed by North American architect Frank O. Gehry, is a magnificent example of the most groundbreaking architecture to have come out of the 20th century. The building itself is an innovatively designed architectural landmark that creates a seductive backdrop for the exhibition of contemporary art”. Entesos?
Actualment, a més de la col·lecció permanent, hi ha una mostra retrospectiva de Juan Muñoz (punt de referència de la renovació de l’escultura contemporània internacional) i una altra que explora la influència del surrealisme en el món del disseny. Es titula “Cosas del surrealismo” i hi serà fins al 9 de setembre. Ta bé!
De la col·lecció permanent, us suggereixo especialment “La materia del tiempo“, la reflexió més completa de Richard Serra (res a veure amb mi) al voltant de la fisicitat de l’espai i la naturalesa de l’escultura. Més coses si punxeu aquí!! És impressionant i agradable.
Apart d’això, us suggereixo que hi aneu amb temps, hi passegeu , xafardegeu, doneu un cop d’ull la Llibreria, a la terrassa, als voltants. Si és que fins i tot els lavabos – al menys els d’homes! – són de disseny. Aquests dies hi havia obres just al davant: quedarà molt maco, però ara per ara és una mica incòmode tot plegat.
Vam dinar de pic-nic a un parc proper, que era molt tranquil i agradable: semblava anglès! I havent dinat, tornem-hi!
En fi, val la pena anar-hi. Per cert, un altre dia, si voleu, em podeu preguntar l’opinió sobre l’Expo de Saragossa 2008: vaig ser-hi fa uns dies i encara no m’he recuperat del tot.
Recomanar pel·lícules és molt perillós. Per això no ho faig gaire sovint. Però quan en veus una de bona, val la pena que la gent ho sàpiga. En anglès és “The Bucket List”, en castellà “Ahora o nunca”. És d’en Rob Reiner i va sortir als cinemes el 2007. Ja està en DVD.
Entre els actors, omplen la pantalla els grans Jack Nicholson i Morgan Freeman. La recomano a les persones que us pregunteu: què és la felicitat? Com es viu una bona vida? O “coses semblants”.
De què va? Doncs mireu: feia molt temps que un professor de filosofia d’en Carter Chambers, en el seu 1r any de carrera, els va suggerir als seus estudiants que escrivissin una “llista de desitjos”, un recull de totes les coses que volien fer, veure i experimentar en la vida, abans de morir. Però mentre aquest noi, aleshores jove, volia aclarir els seus somnis i plans privats, la realitat el va arrossegar: matrimoni, fills, un munt de responsabilitats i, finalment, un treball de mecànic de cotxes durant 46 anys. Va anar canviant la idea de què era una llista de desitjos i tot va quedar en un piló d’oportunitats perdudes i un exercici mental per passar l’estona mentre arreglava cotxes.
Mentrestant, el multimilionari Edward Cole (aquest és en Jack Nicholson a la pel·lícula) només pensava en fer diners i construir un imperi econòmic i ser ric, sense aturar-se a considerar quines podien ser les seves necessitats més profundes. Tan sols es centrava en adquirir més coses i en prendre sovint una tassa d’un cafè molt selecte.
La vida els dóna a ambdós un seriós cop d’atenció, un canvi inesperat: són dos malalts terminals a la mateixa habitació d’un hospital, un hospital – per cert – propietat de l’Edward. La cosa segueix i no l’explicaré tota…, però sí que us informo que és una comèdia – perquè sí que ho és – molt i molt dura, i valuosa. Mireu-la. Mireu-la i seguiu-la, amb calma. Val la pena.
Us assenyalo alguns temes: què tenen ambdós en comú?; com aconseguir que la vida de cadascú hagi valgut la pena?… No us podeu imaginar el que els passa. Van complint alguns i van afegint altres nous punts a la llista… i s’acaben fent amics. I la cosa avança (la malaltia terminal i el descobriment de què seria de nosaltres només pel fet de posar una data límit a la nostra vida).
Us agradarà, si no l’heu vista encara. Creieu-me també en això.
Ja heu llegit algun llibre?: parleu-nos-en, si us plau!
Jo n’he acabat dos avui mateix, i us els recomano: per als del 1r Cicle de l’ESO (és a dir, els qui heu acabat 1r i 2n), el llibre de la Maria Carme Roca, Els llibres també s’equivoquen? (Casals), i per als del 2n Cicle de l’ESO (els que ja heu superat 3r o 4t), el de John Boyne, El noi del pijama de ratlles (Empúries).
Fins aviat. I cada dia, una horeta o – si podeu – més, de lectura tranquil·la, eh?
Sobre el segon llibre, el d’en Boyne, han escrit: “Silenci. Dolça crepitació de la darrera pàgina. Fi de la història. I els ulls inquiets que han devorat aquestes 203 pàgines no acaben de decidir si volien que s’acabés aquesta angoixa o és una pena abandonar, de nou, un conte més al prestatge.
En John Bayne ens presenta una novel·la apta per a tothom. Ell mateix no sap encaixar-li un gènere. En una entrevista va dir que li agradaria pensar que és una al·legoria, una faula literària que pot ser llegida per tots els públics”.
El noi del pijama de ratlles ens apropa a l’amistat que sorgeix entre en Bruno, fill d’un comandant nazi, i en Shmuel, el nen jueu. Una amistat separada per una tanca mal decorada amb filferros…”
Seguim completant el bloc, sense pausa però tampoc esverats. Agraeixo els comentaris que em feu: els podeu escriure també aquí, al bloc.
Ara només tres cosetes: primera, la prestigiosa Palma d’Or del Festival de Cinema de Cannes 2008 ha estat atorgada a una pel·lícula francesa que tracta d’Instituts i d’educació: “Entre les murs”, de Laurent Cantet.
La sinopsi (encara no és a IMDB, però aviat sí, suposo!!!): “François és un jove professor de francès. Fa classes a primària, en un col·legi difícil. No dubta a encarar Esmeralda, Souleymane, Khoumba i a tota la resta en estimulants combats verbals, com si la llengua en si mateixa fos el que estigués en joc. Tanmateix, l’aprenentatge de la democràcia pot comportar autèntics riscos”. A veure quan la veig… Si algú en té referències, que avisi!!!
S’ha escrit que aquest fils de Cantet és “una nova ficció amb la vocació social i la textura documental característiques del seu cinema (Recursos humans, L’emploi du temps, Cap al sud)”. El mateix director diu que: “vol mostrar [l’educació] com a caixa de ressonància, on es fan presents les turbulències del nostre món, un microcosmos on es posen en joc d’una manera molt concreta les qüestions d’igualtat o desigualtat d’oportunitats, de treball i de poder, d’integració cultural i social, d’exclusió“.
És una pel·lícula basada en el llibre-experiència del professor de francès François Bégaudeau sobre la docència en un col·legi difícil. Els actors són alumnes.
Segona qüestió: he publicat alguns articles, no només a la premsa diària, sinó en un parell de revistes de Federacions d’AMPAs (un AMPA no és pas una agrupació de malfactors, no!!!, sinó una Associació de les i dels vostres mares i pares). Publico a “Temps d’AMPA” (FaPaC) i la “Fapel News” (FAPEL). Ja us en parlaré, perquè encara espero que m’arribin impreses.
Tercer tema, i últim: m’han acceptat una contribució en el “1r Congrés Nacional Internet en el Aula“. Du com a títol “Fixar límits raonables en l’ús educatiu de les TCI“. Encara no sé quin dels tres dies del Congrés la presentaré, però es podrà seguir i trobar per Internet, “lò-gi-ca-ment”. Ja veieu pel títol que la idea és sí a Internet, NO al xateig descontrolat i la pèrdua de temps institucionalitzada. Jeje…
És freqüent que els estudiants dels nostres Instituts d’Educació Secundària i Batxillerat no tinguin massa clara quina és l’estructura del centre educatiu on fan la seva vida acadèmica. Un dels aspectes més importants en la vida és “situar-se”, i per això podem repassar aquí algunes idees que poden ser útils a joves i a famílies.
El conjunt del docents formen el Claustre acadèmic de l’IES: Els professors solen treballar en grups segons dos criteris principals:
a) per l’edat de l’alumnat: es tracta dels “Equips docents”, que solen ser tres: el de 1r Cicle de l’ESO, el de 2n Cicle i el de Batxillerat (cada un amb una coordinadora o coordinador al davant);
b) per les matèries o àrees de coneixement: en aquest cas es parla dels Seminaris o Departaments. En el nostre IES hi ha un Departament per cada grup de docents: Matemàtiques, Naturals, Llengües catalana i castellana, Llengües estrangeres, Diversitat, Humanitats (inclou Clàssiques, Socials i Filosofia), etc.
El Departament d’Humanitats, com es veu, acumula un ampli ventall d’assignatures de les quals en fa la programació , el seguiment, l’atribució dels docents de cada curs, etc. Les competències del Departaments són amples, sempre en funció de les necessitats de la Coordinació Pedagògica de l’IES.
Les programacions didàctiques de les assignatures tenen tres nivells. En el 1r es tracta de les decisions curriculars que provenen de l’administració educativa, en aquest cas el Departament d’Educació (poden consultar-se a la XTEC) . El 2n nivell de concreció correspon a la Programació anual de cada assignatura i queda recollida en el Projecte Curricular de Centre (PCC). Finalment, hi ha un 3r nivell de concreció, o Programació d’Aula, on les unitats didàctiques segueixen el dia a dia de la docència. Inclou la temporització concreta del que s’ha previst en el 2n nivell i altres particularitats.
Les assignatures que, tradicionalment, corresponen a un Departament com el d’Humanitats són (s’indica l’enllaç al currículum oficial, o 1r nivell de concreció):
a) a l’ESO: Socials, Història i Cultura de les Religions, Religió, Ciutadania, Cultura clàssica, Llatí. Possibles Optatives del Centre.
b) al Batxillerat: Geografia, Història, Història de l’Art, Filosofia, Història de la Filosofia, Història del món contemporani, Economia, Llatí, Grec, Psicologia i Sociologia. Possibles Optatives del Centre.
Les Instruccions anuals del Departament d’Educació indiquen que “correspon als departaments, seminaris i altres equips específics de professors l’elaboració, abans de l’inici del curs, de la programació dels ensenyaments que tenen assignats i de les seves adaptacions curriculars (…). En la programació de cada matèria es reflectiran les connexions amb altres matèries, així com la contribució de cada matèria a l’assoliment de les competències bàsiques, entenent que aquestes inclouen tant els sabers o continguts conceptuals com els procediments i les actituds. La programació també haurà de concretar les estratègies, tant en la part comuna com en l’optativa, perquè els alumnes puguin desenvolupar al màxim les seves capacitats d’aprenentatge”. Això es refereix, per tant, a la programació en el 2n nivell de concreció.
Des del 10 fins al 18 de maig val la pena passejar una bona estona, amb les millors amistats que un tingui, per la ciutat de Girona. És el “Temps de flors“. Jo estic disposat a fer-vos de cicerone, si puc i si voleu.
Hi ha una exposició de flors, monuments, patis i jardins. La ciutat – que ja és bonica – està preciosa de debò. Avui, passejant, he fet algunes fotos que poso en aquesta notícia… però hi heu de venir, please!
Com diu la nostra alcaldessa: “nous muntatges, composicions i propostes d’extraordinària riquesa visual establiran un diàleg entre el món artístic de l’art floral i l’extraordinari patrimoni cultural del Barri Vell a ‘Girona, Temps de flors’. En la passejada ens interpel·larem sobre el nom de les flors i de les plantes, parlarem de les diferents textures, les formes, els colors, de les enginyoses i elegantíssimes propostes i ens preguntarem sobre els autors i autores de l’ornamentació de cada racó. L’èxit de ‘Girona, Temps de flors’ rau en la generosa implicació de centenars de persones que expressen amb llibertat les seves idees artístiques, que comuniquen els seus sentiments amb les mans i, també, de la generositat de les persones que ens 
obren les portes de casa seva per deixar-nos gaudir del ric patrimoni històric heretat”. I té tota la raó del món.
Fins aviat, i – si hi veniu – ja em direu què tal us han tractat a una de les millors ciutats del planeta. Si necessiteu quelcom, “quelcom raonable”, compteu amb mi!
NB.- Tinc moltes, moltes més fotos… Potser les penjaré en algun lloc, però si les voleu, me les podeu demanar…
No hi ha límits d’edat, ni tampoc cal ser d’una determinada renda econòmica, ni tenir carnet d’un partit o d’un sindicat. Per a poder opinar en el nostre món només cal tenir algunes idees i voler-les expressar assertivament. Ah! I també – a més d’un cop de sort – vèncer la maleïda mandra de posar-s’hi.
Com tantes altres coses (conduir, emprar bé el software, etc.), es pot aprendre a fer-ho millor només d’una manera: fent-ho! En parlem?
He escrit recentment alguns articles als diaris. Parlen d’educació. També he enviat força cartes a la secció “El lector escriu”, que és un àmbit encara més obert, en el que qualsevol s’hi pot ficar. Molta gent participa en la vida ciutadana d’aquesta manera, però no pas sempre et publiquen: no us desanimeu! Aixó sí: sempre les llegeixen, i això ja en fa, d’opinió pública.
Per cert, de “sectaris” – és a dir, persones no imparcials, que judiquen amb prejudicis… – n’hi ha arreu, també als media. Però no us desanimeu tampoc per això: potser el Marca no publicarà una carta a favor del Barça… o potser sí?
Entre els articles publicats a El Punt el mes d’abril us en recomano tres:
Ja em direu què us en sembla!
Moltes vegades pensem que les coses que són valuoses han de costar molts diners. i pot ser és veritat, sovint però no sempre.
Si voleu podeu donar un cop d’ull als cursos on line gratis que podem trobar a la prestigiosa Universitat de Yale, o al MIT. En aquest darrer cas, si cal podem accedir fàcilment a cursos preparats en castellà o bé dirigits a la Secundària superior.
No sempre trobarem tot el que volem, però a Internet hi ha moltíssims materials útils que podem seguir si som constants i ens deixem orientar bé. Per exemple, pot ser-nos útil la pàgina d’Universia. Ara bé, abans d’accedir a la Universitat o de ser més autònoms, potser ens convé profitar bé les pàgines educatives de per aquí, com, per exemple, i ara penso en Batxillerat (però també n’hi ha per a l’ESO i la Primària), les notres de l’Edu365 o les estatals del MEC.
Aquesta mostra l’he visitada avui, 1 de març al matí, i val la pena. És a la Fontana d’Or, a la ciutat de Girona, al carrer Ciutadans, al costat de la plaça de l’Oli. En acabar, una cerveseta en una de les terrasses que hi ha a la plaça del Correu Vell, on comença el carrer de la Força, fa que l'”esforç” acabi sent deliciós.
La necessitat d’«adornar» el cos, coneguda a través de l’arqueologia i les representacions artístiques, és universal i es remunta als orígens de la història humana. Un estil estètic pot tenir un origen religiós, social o funcional que, un cop acceptat pel grup i sancionat per la tradició, passa a convertir-se en símbol.
En aquesta exposició (“El llenguatge de la joia”) es presenta una col·lecció de 247 joies ètniques que Montse Ester ha reunit al llarg de la seva extensa vida professional, procedents d’Àfrica, Amèrica, Àsia i Oceania, amb exclusió de l’anomenat món occidental.
L’associació entre joia i religió, compartida per tots els pobles del món, enfonsa les seves arrels en un concepte primigeni de la relació de l’home amb la natura. Calia procurar-se amulets màgico-protectors que actuessin contra els poders ocults, que protegissin contra el mals i que, alhora, fossin capaços de propiciar la fertilitat dels individus i la fecunditat de la terra. En suma, calia garantir la supervivència de la comunitat.
Un ornament pot fer referència a un grup d’edat, al pas per un nivell d’iniciació, a l’èxit en el camp de batalla o en la cacera, al seu estat civil, si se tracta d’un noble o d’un sacerdot… Tots ells són missatges codificats, però les situacions que els han creat tenen un caràcter universal. La funció econòmica de la joia ètnica està relacionada amb el seu valor de canvi dins d’un grup social i depèn de relacions socials distintives, les quals creen situacions d’oferta i demanda concretes. El llenguatge de l’ornament tradueix un missatge de bellesa, tradició i riquesa, i alhora emfatitza la identitat cultural.