Una canço ben maca dins un gran àlbum: M. del Mar Bonet

terra-aNo sé si heu sentit el darrer disc de la Maria del Mar Bonet, “Terra secreta”. M’ha arribat mitjançant els Reis , que sí que existeixen [per cert: què us han portat que considereu realment “valuós”?].
Pot agradar-vos més o menys, però n’hi ha una, de cançó, que em sembla formidable: “L’exèrcit” [aquí].

Dura una mica més de 3 minuts i té una lletra de’n Jordi Guardans, amb aires d’himne contra la guerra. Introdueix un notable canvi en la línia intimista de les quatre anteriors cançons de l’àlbum. L’arranjament musical, de Dani Espasa , té una tornada molt atractiva, que potser recorda música de pel·lícula o de documental. És una cançó excel·lent: escolteu-la, com tot el disc.

La lletra diu:

Un exèrcit al costat d’un país sense fronteres,
molts soldats que jo he estimat són a les files primeres,
un exèrcit d’un país que té llum com a bandera,
és l’amor del seu encís, utopia presonera,
un exèrcit d’un país que té llum com a bandera.

Són arreu els núvols com trinxeres,
no se’ls veu i lluiten com a feres,
si s’abracen s’enamoren, el poder miren i passen.
El que fan és molt més que fer guerres,
van buscant tresors d’amor per terra,
i somien, s’equivoquen, en l’amor trencat rumien.

Un exèrcit al costat que fa guerra a la guerra
i jo entre ells m’he iniciat a estimar aquesta terra,
un exèrcit ben armat de tristeses i de gestes,
gestes de gran llibertat, que són per l’amor grans festes,
un exèrcit ben armat de tristeses i de gestes.

Van morint quan mor una esperança,
van vivint la mort sense recança,
tots ells saben que a la vida sense somnis ells no hi caben.
Van ben sols i fràgils com onades,
tu que vols?, s’enfonsen a vegades,
és molt dura aquesta guerra per fer més neta la terra.

Un exèrcit al costat d’un país sense fronteres,
molts soldats que jo he estimat són a les files primeres.
Un exèrcit al costat, que fa guerra a la guerra
i jo entre ells m’he iniciat a estimar aquesta terra.

 

Oi que és bona? Ja em direu què en penseu.
Xavier.
NB.- Per cert, si no us agrada o us semblo antiquat, dieu-me què en penseu d’aquesta altra cancó [aquí].

 

Les persones canvien: una bona pel·lícula, “Goodbye, Bafana”

posterHi ha pel·lícules que no seran de les que obtenen Óscars o Lleons o altres Premis, però que són bones. Una d’aquestes és la història de la relació entre Nelson Mandela (el líder sudafricà anti-apartheid i premi Nobel de la Pau) i el seu carceller. La vaig veure ahir a la nit.

Es titula “Adiós, Mandela” i ha estat dirigida per Bille August el 2007. Dura uns 135 minuts, i val la pena. Us en faig cinc cèntims, per si la voleu llogar a un videoclub: “El protagonista és un típic “afrikaner” blanc criat en una granja, que sap parlar xhosa, el principal dialecte dels negres sudafricans. Es diu James Gregory. És un home senzill, casat i amb dos nens (un noi i una noia) que és suboficial de presons: el destinen a la internacionalment coneguda presó de Robben Island (una illa davant de Cape Town) on tenen tancat a Mandela.

La seva feina és informar sobre ells al Ministeri d’Informació a Pretòria. la història és llarga i maca, i previsible: el carceller es va convertint. La pel·lícula comprèn des de l’inici de l’enduriment de la repressió contra els no blanc el 1968 fins a l’alliberament de Mandela ja als anys ’90.

És una pel·lícula que trata un tema dur però de manera conciliadora, amable i fa una defensa del penediment i del perdó. És ben atractiu. També és interessant anar veient l’evolució dels personatges. La història és la d’un home bo i noble, que troba problemes greus al seu voltant, però que se’n va sortint: és interessant per a fer-ne un cine-fòrum amb els alumnes o amb els amics o família.
Xavier Serra.