Voldríem ser millors, més “guapos”, més forts…des de caseta?

su02

Quan no ens trobem prou bé, o no ens ve de gana, potser voldríem quedar-nos a casa, però – això sí – sense deixar de ser presents on hem de ser (treball, vida social, escola, diversió..). De fet, quan un no pot anar a treballar per malaltia, per exemple – en la meva feina – hi envien un “substitut”. Ara bé: ja voldríem ser nosaltres mateixos, ja. I també desitjaríem ser més forts, atractius, sans… Tot això és planteja en una pel·lícula recent.

A vegades, el cinema ens pot fer pensar, i de debò. Acabo de veure “Els substituts” (“Surrogates”). Aquí teniu la referència a IMDB. És del 2009, el director es diu Jonathan Mostow i, entre els actors, destaquen en Bruce Willis i la Radha Mitchell.

Com altres films de ciència ficció (i alguns de recents, en valen la pena: “La illa”, etc.), el guió planteja una situació de futur per analitzar problemes del present. En aquest cas, som davant d’una societat completament sedentària: i la pel·lícula ens dóna el senyal d’alerta de què pot passar-nos si els humans abusem dels avenços tecnològics i renunciem a treballar, fins i tot a viure, per a no esgotar-nos, per a evitar el desgast físic, per no tenir cap dany… La situació és que, com a mesura de “seguretat”, fem servir uns “substituts” (uns robots, que es carreguen quan cal, són com els nostresrepresentants, això sí, dissenyats i escollits segons els nostres gustos).
A més del risc del (1)  “no moure’s de casa”, també adverteix dels perills que (2) els humans ens acabem relacionat els un els altres només mitjançant la tecnologia – com potser estem fent vostè i jo ara mateix -, cosa que no sembla tan llunyana: entre el creixement d’Internet i l’aparició d’addictes a les xarxes i a la comunicació digital que – de fet – semblen, i potser són! – millors via web que no pas en persona
Los sustitutosUn tercer punt d’actualitat és (3)  l’obsessió per l’estètica, per l’aparença: allò primari és la joventut i l’aparença física, volent amagar sempre els defectes, l’envelliment… Tothom sembla que estaria feliç de tenir un “substitut”, que es conserva sempre perfecte i dóna infal·liblement una bona imatge de nosaltres mateixos als altres. Per això, quan – al final – el protagonista aconsegueix que les persones reals surtin dels seus amagatalls domèstics al carrer (en babutxes, pijama, descuidats i tristos…), sorgeixen les esperances d’un recomençar vertaderament humà.
Vegi’n la pel·lícula amb calma i ja em diran.
L’argument aparent, el visual, és que en uns anys futurs existeixen rèpliques robòtiques del 98% de les persones (només un pocs viuen en unes reserves, sense cap màquina, com tornant enrere en el temps, enmig de la misèria materila i aïllats). Les persones del carrer, per tant, són substituts del seu propietari en la vida diària, mentre l’humà original els manega per control remot. Els “substituts” són versions millorades d’un mateix: més fort i guapo, i mai envelleix. Un agent de l’FBI ha d’investigar la destrucció del substitut d’un noi que, però, també ha resultat realment mort. La investigació ens fa pensar sobre el sentit de tot plegat. El mateix policia ha patit abans la mort d’un fill i, ara, la seva dona – real – només es relaciona amb ell a través del duplicat d’ella.
No els explico més: val la pena, veure-la, amb calma. La pel·lícula és dinàmica i el guió està ben travat.

Els ideals i la política: ens calen herois com Wilberforce?

amazing-grace103Recordo amb simpatia una pel·lícula que vaig veure fa ja uns anys: Danton (1983), dirigida per Andrzej Wajda. La podeu trobar amb facilitat – i gratuita – a a la xarxa de Biblioteques  (a Girona, o arreu del país), i us la porten a la vostra Biblioteca més próxima. Sovint, el cinema ens ha portat a casa les accions – més o menys “vistes segons la subjectivitat dels guionistes i/o directors” – dels grans personatges de la història. Quan parlem de polítics, he de recordar, entre molts i molts més, Nixon, Thomas More, Mandela o Michael Collins o… tants d’altres.

Fan pensar, donen ideals als més joves i – sempre! – ens poden ajudar en la nostra educació cívica, personal i la dels que ens envolten. Quina diferència amb les “sit-com” o altres sèries de TV de simple oci, oci, oci…, que també m’agraden, eh?, no us penseu!

A Danton, l’excel·lent Depardieu dóna imatge a aquest personatge misteriós, que viu en primera persona – enmig de la Revolució francesa – el règim del terror, que va seguir la declaració dels drets de l’home. Se n’adona de la paradoxa d’aquell esdeveniment cabdal – la revolució més famosa – que en teoria predica ‘liberté, egalité, fraternité ” però que fabrica a dojo injustícies i caps tallats. Alguns van interpretar que el director polonès oferia una paràbola del xoc de  Solidaritat amb el comunisme., però qui sap. És, sens dubte, un excel·lent document per a treballar-lo.

amazing-grace-dvd-cover-fox-home-videoRecentment he vist Amazing Grace (2006, la versió original), de la qual teniu bones referències a la xarxa. Una biografia – al més pur estil anglès – del polític abolicionista William Wilberforce (1759-1833). Sent membre del Parlament Britànic, va liderar una campanya en contra de l’esclavitud: va proposar un projecte de llei a la Cambra dels Comuns el 1791, però no se’n va sortir fins el 1807, any en que va ser aprovat. Una vida sencera de lluita per un ideal, un ideal noble. La pel·lícula narra tota la seva vida política, i personal!, i pot ser una orientació per als polítics oportunistes que – avui dia – semblen envoltar-nos.

En breu (molt més a la xarxa) : era fill d’un ric comerciant i va estudiar a la Universitat de Cambridge, on conegué el futur primer ministre, William Pitt (molt joves ambdós, en política, i molt bons amics). El 1780 Wilberforce es va convertir en MP (membre del parlament) per Hull, representant més tard a Yorkshire. Va canviar el seu estil de vida dissolut quan es va convertir al cristianisme evangèlic: es va interessar per les reformes socials, en particular la millora de les condicions de les fàbriques a Gran Bretanya. També l’educació, la salut, etc. Durant 18 anys va presentar periòdicament mocions anti-esclavitud al parlament. Va ser una feinada, gens fàcil (la guerra amb França pel mig), però -amb els seus amics – van aconseguir despertar la consciència pública sobre aquesta causa, amb fullets, llibres, manifestacions i peticions. També nosaltres podem.

De fet, encara que el 1807 el tràfic d’esclaus va ser abolit, els que ja ho eren no van ser alliberats fins el 1833, quan es va aprovar una acta per a tot l’Imperi Britànic. Wilberforce va morir poc després que s’arpovés aquesta última acta. Va ser enterrat a prop del seu amic Pitt, a l’Abadia de Westminster.

Si volem donar una bona Educació eticocívica al nostre país també hem de considerar quins exemples de vida reben els nostres i les nostres alumnes. Per cert, sobre el títol de la pel·lícula… aquí.

Bon 2010 !!

yes_we_canConfio que l’any 2010 surtin endavant els bons projectes que cadascú de nosaltres té. Us prego que feu – i que fem! – tot el possible, ja des d’ara.

Com a regal de benvinguda, se m’ha acudit oferir-vos l’enllaç a 4 “Contras” de La Vanguardia que, en la meva opinió, tenen missatges positus, afirmatius, útils. N’hi ha més (imagino que uns 365 més o menys), però no ho podem pas llegir tot.

Estan en PDF, fàcil de llegir, imprimir, etc., i s’hi pot arribar (és al Campus virtual, però s’hi arriba, i gratis: no us desanimeu a la primera, val?). I si n’hi amb aquests ànims les aconseguiu, escriviu-me.

He escollit:

  • la Harvey, que “volia arreglar el món i no sabia com”, i ara ja ho sap;
  • la Calderón, que ha estudir com enfocar l’anticorrupció en la vida pública;
  • la Hartigan, que ens explica com cal crear bons projectes; i, finalment, un home:
  • en Sharma, que ens recorda per què estem al món: el secret de la felicitat és fer feliços als altres. Atribueix al seu pare, al pare d’ell, una frase que em sona a “xocolatina Bacci“: “Hijo, cuando naciste, tú llorabas mientras el mundo se alegraba. Vive la vida de tal forma que cuando mueras el mundo llore mientras tú te alegras”.

Ens veiem després de Cap d’Any!

Bon Nadal del 2009! I que sigui rellevant…

nadal-2009-bEl desig d’unes alegres i serenes festes del Nadal per a cadascú i cada família.

I que el 2010 sigui un any on es compleixin els bons desitjos que tots tenim al cor.

Enguany he pres aquesta imatge, senzilla –aquest any no hi ha res d’art “d’altíssim nivell artístic”–, però que m’ha impressionat. És el Naixement de Jesús, el Fill de Déu, en un llogarret de la vall del Rift (frontera Kènia / Uganda). A l’ombra d’un tamarinde, se’ns anuncia – amb altres personatges coneguts – que un Nen  és la nostra Pau. Uaaallaaaaa!!!!
Sant Josep és de la tribu karimoion i la Mare de Déu és una pokot: es tracta de dos pobles tradicionalment enemics i enfrontats. Ens n’adonem què vol dir??

Per als creients cristians, el Nadal és un esdeveniment clau, únic, misteriós, sublim! Per a tots, el record que – en aquest món – estem per quelcom més que per a enfrontar-nos o dominar d’altres [ Més informació: karimoion, pokot, tamarinde, font de la il·lustració ]. Bones festes!!

NB.- Per cert, del 2009, podem recordar aquí: possible Comenius; Darwin?; Salvem la Filo?; Dia d’Europa; Cracòvia!!; “Àgora”; la recent Jornada de Filo per a 2n de Batxillerat; i llibres, pel·lícules, tertúlies, etc. Gràcies a totes i a tots!!

Final de trimestre: Filosofia, ara!

Estem a punt d’acabar el primer trimestre del curs acadèmic 2009-2010: ja hi ha notes, s’han fet exàmens,… i totes les noies i tots els nois de Secundària de Catalunya coneixen una mica millor com son els seus docents, de què van les matèries que els semblaven noves… I també pensen: aprovaré?, “m’aprovaran?”, he d’estudiar més…?
d-11bA l’IES Illa de Rodes també n’hem fet de coses. Voleu veure els exàmens trimestrals de diferents assignatures de l’àrea de Filosofia?: mireu, mireu!:

Tot això, i molt més, també ho podeu trobar al Campus virtual (d’accés obert, en general), que és aquí.

d-11cA més a més, si no sorgeixen contratemps, el proper divendres, dia 11 de desembre, celebrarem tot el matí – i finalment! – la Jornada Mundial de la Filosofia a Roses. Només serà possible per la col·laboració entre tres Instituts de Secundària de l’Alt Empordà i el recolzament de l’Ajuntament: aquí teniu un enllaç, on s’explica que el TMR acollirà aquesta Jornada acadèmica, que comptarà amb la participació del professor de la Universitat de Girona Joan Manuel del Pozo, que dirigirà un seminari sobre “Filosofia i llibertat”, i de l’alcaldessa de Roses, Magda Casamitjana. Els joves participants hauran treballat la temàtica els dies previs. També es recordarà la recent Mostra Fotofilosofia 2009, que es va fer el 18/11 a la Facultat de Filosofia de la UB, a Barcelona. Referència al Diari de Girona.

I després de festes, tornem-hi! De fet, ja abans perquè – encara que els exàmens estiguin fets – a Filosofia, com en totes les matèries – sempre treballem. Sempre agraeixo els suggeriments que em feu arribar. Ja us ho recordaré més endavant, però…, de moment…, el meu desig d’un bon final de trimestre, abans de festes.

La meva senyera: una mica de nacionalisme, amb calma!

catalan-flag-524811-ga1Això m’ho van publicar al Diari de Girona del 16 de setembre passat. Ara me n’he adonat, i penso que pot fer pensar, i… opinar. Oi? El títol fou: “La meva senyera no és “light.

“Al voltant de la Diada, a alguns edificis de la meva Girona s´hi han vist algunes senyeres. Tampoc tantes. És bo, fa país. Però eren poques. Encara que els diaris en vagin plens, això de l´estimació per la nostra nació no sé si funciona prou bé. Caldrà que ens hi esforcem més. El que m´ha tret de polleguera ha estat el comentari d´un conegut que, tot i parlant-ne, m´ha dit que ara cal l´estelada, que l´altra és massa «light». Massa «light»? Que es pensa que és com la Coca-cola o el tabac, això? La senyera és “la senyera” i si hi afegim coses (ara un toc cubà que agradava en ­Vicenç Albert Ballester, després un pin verd per l´ecologisme, més endavant alguna cosa vermella perquè «el socialisme» mola?) el que fem és deixar el camp obert als del «divide et impera» o el «campi qui pugui».

Jo estic per allò autèntic, la nostra, la que uneix la gent i la terra. Perquè ni Cuba ara mateix és tan guai, ni la sostenibilitat és només patrimoni català, ni cal ser socialista per força (excepte si necessites recomanació per la feina). Menys mal que les autoritats encara hi toquen i que la senyera institucional és «classic», la de debò, la de les barres (article 8 de l´Estatut). Una bandera que s´origina amb els comtes de Barcelona i que des de Jaume I ja és el senyal de la nació.

I tan de bo ens dugui a un país més lliure, més gran i, tan de bo, independent (però no dividit). I aleshores, «al vent desfem-la en senyal de llibertat. Que voleï! Contemplem-la en sa dolça majestat!»”.

Jo estic pel nacionalisme, per la independència, i pel seny. No vull que em manipulin unes sigles ni un piló de penques. I que consti que és la primera vegada, en el bloc, que em mullo en política. Allò de “Una política millor, és possible” va per una altra línia.

Una pel·lícula encara no vista: Àgora (…ara ja sí…)

ag-01El 9 d’octubre s’ha estrenat la pel·li més cara del cinema espanyol, Àgora. Encara no l’he vist però en recullo aquí algunes informacions. Comenteu-les si voleu i… si algú aconsegueix la pel·lícula, que me la passi (shhh! no ho diré a ningú).

El director és el prestigiat Alejandro Amenàbar. Presenta com a protagonista la figura d’una dona expcepcional, astrònoma i filòsofa, Hipàtia. Alexandria, Egipte, sota l’Imperi romà: els violents aldarulls pels carrers de la ciutat arriben fins a la legendària Biblioteca. Hipàtia pretén salvar la saviesa del món antic amb l’ajut dels seus deixebles. En destaquen dos, que també pretenen el seu cor: el prefecte Orestes i un jove esclau, Davo, que dubta entre l’amor secret per la bonica intel·lectual i la llibertat que obtindria si s’unís als cristians, cada cop més influents.

Hipàtia era filla de Teó, científic que va treballar al Museu d’Alexandria al segle IV. Va conrear també la ciència però va preferir la filosofia neoplatònica. Va morir assassinada per uns cristians exaltats – o sigui, no pel cristianisme com a tal -, els quals li atribuïen influència política sobre el governador. Agrada dir que Hipatia va morir per la llibertat de pensament, però força historiadors ho relacionen més amb motius polítics que no pas intel.lectuals o religiosos.

ag-2Alguns pel·lícules poden inspirar-se en la història però sobretot recreen el que interessa al guionsita. L’esforç d’Amenàbar és lloable i la recuperació de la imatge d’aquesta filòsofa atraient. Era una dona amb qualitat intel.lectual, rectitud de vida i una tràgica mort. Se l’ha revestit, segons l’època, com a heroïna de la raó enfront de la fe (Il·lustració); com a idealització del paganisme (romantiscisme); i, darrerament, com a víctima de la misogínia.

Quan mor assassinada era d’edat avançada: uns 60 anys. Maria Dzielska, historiadora, escriu que “sembla que no hi ha suport legítim per descriure Hipàtia, a l’hora de la seva espantosa mort, com una dona jove, dotada d’un cos digne d’Afrodita i capaç de provocar el sadisme i la luxúria dels seus assassins”. De fet, fou un assassinat polític enmig del conflicte entre el prefecte Orestes i el patriarca Ciril.

La filosofia era – apart de l’astronomia – l’altre interès de Hipàtia. Gràcies als records expressats en la correspondència del seu deixeble Sinesi de Cirene sabem molt més sobre la seva docència filosòfica que sobre les seves investigacions matemàtiques i astronòmiques. No conservem obres de Hipatia. Se’ns ha transmès que, a la seva llar, creà un cercle intel.lectual amb força deixebles, alguns d’ells arribats d’altres llocs d’Egipte, i també de Síria, de Cirene i de Constantinoble. Procedeixen de famílies benestants i influents i amb el temps accedien a destacats càrrecs civils i eclesiàstics. Va formar una comunitat basada en el plantejament platònic i en llaços interpersonals. Hipàtia participa en certes activitats de la polis, i és una consellera estimada tant pels funcionaris municipals com pels imperials que visiten Alexandria.

Hipàtia posseïa una notable  autoritat moral: totes les fonts concorden en que era model de rectitud, veracitat, dedicació cívica i proeses intel·lectuals. La virtut més admirada pels seus contemporanis era el seu autodomini o sofrosyne, present tant a la seva conducta exterior coma  la més íntima. Es manifestava, per exemple, en l’abstinència sexual (va romandre verge fins al final de la seva vida), la modèstia en el vestir (mantell filosòfic) , la moderació en els costums i una actitud circumspecte amb els seus alumnes i amb els poderosos.

Era pagana, però no especialmente activa ni devota. sembla que va simpatitzar amb el cristianisme i progegia els seus alumnes cristians. Alguns d’ells foren consagrats bisbes.

La seva injusta i tràgica mort no va representar la desaparició de la ciència i la filosofia alexandrines. De fet, l’escola d’Alexandria aconsegueix els èxits més grans a finals del segle V i començaments del VI. És cert que Hipatia se situa en el llindar d’aquests avenços: el cercle intel.lectual creat per ella aspira a assolir els ideals essencials de la filosofia.

Enllaços: apart de la web d’Àgora i de Wikipèdia, una de les meves pàgines preferides de crítica, i també la referència a IMDB.

Recomano un llibre, fins i tot per abans de Reis

girlthinkingJa fa força anys, quan jo encara vivia i treballava a Madrid, vaig trobar a una de les llibreries emblemàtiques d’aquella ciutat, un llibre que em va cridar l’atenció. Hi havia una nena a la portada. El llibre es deia “El joc de pensar. Converses amb Marta”. Més endavant, un cop llegit per mi i – en traducció castellana – pels meus alumnes-lectors madrilenys, vaig establir contacte amb l’autor, profesor de Lògica, de Filosofia, a la Universitat de València.

Tot i que el llibre és invenció de l’autor, en Tobies Grimaltós, la Marta existeix realment i és filla seva. Ara ja deu ser força més gran. És un llibre que val la pena. Aquí us penjo les tres primeres planes: a que enganxa?

Com diu el professor que li fa la presentació ¡a la 5a edició!, “és opinió bastant generalitzada en la societat de la darreria del segle XX [i ara tant o més!], almenys en les nostres contrades [València, Espanya, i en el nostre Principat també!], que la filosofia no tan sols no aprofita per a res, idea que ja ve de molt lluny, sinó que no té cap interès en un sistema social dominat per la competitivitat i la productivitat. Tanmateix, la manera de procedir de Marta, una xiqueta inquiridora, davant els enigmes que vol aclarir ens força a replantejar-nos críticament aquest tòpic“.

joc2Certament val la pena llegir-lo. Els meus alumnes de 1r d’ESO m’ho demostren a cada classe (ja ho vareu veure al reportatge de fa pocs mesos, o a l’article d’aleshores). Aprofitarà més als de 4t, i als de Batxillerat, i a llurs pares, però és ben cert que és una gran obra. Està escrit en valencià (hi trobareu “xiqueta” per “noia”, o “estiga” per “estigui”, o “seua” per “seva”) però el llegireu bé.

Es pot comprar a l’editorial o per Internet, amb facilitat. També es pot demanar a les llibreries, o me’n parleu. ok?

Aprofito l’avinentesa per a recordar que molts centenars, milers de persones, estem demanant un respecte més gran per l’assignatura i l’àrea de Filosofia als nostres Instituts. Si no ens poden escoltar ara, al menys ha de quedar clar que qui vingui després hauria de parar-hi atenció. Si passa massa temps amb una matèria tan malmesa, la responsabilitat per una educació encara més insuficient, no podrà ser defugida per qui ara en té la responsabilitat.

La plenitud de la vida: felicitat, justícia i coneixement

freedom

Sé que aquesta vegada semblaré una mica caòtic. Parlaré de tres coses. Un article de l’ “Estilos de vida” d’ahir sobre com cercar la felicitat en cada etapa de la vida, comptant amb el pas dels anys; una pel·lícula feta el 2004 que vaig veure en DVD també ahir; i l’article que avui m’ha publicat El Punt.

Comencem pel final: aquest estiu passat a Cracòvia vaig participar en unes reunions de treball sobre Filosofia i un dels temes va ser el “relativisme”. Fruit d’això és un llarg article que – si voleu – em podeu demanar i un text molt més concentrat i breu que és el que surt avui a El Punt. Crec que és rellevant: considero que el relativisme gnoseològic ens allunya de la veritat, mentre que entenc i comprenc els relativismes ètic i cultural (encara que, en especial, el primer, NO el vull pas per a mi ni per a les persones que estimo).

Sobre la qüestió de la justícia, he vist ¡Libertad!. És una pel·lícula feta per a la TV (en concret, Court Tv, un canal americà sobre processos judicials, plets, etc.). És senzilla, però impacta. A veure si la passo o recomano als meus alumnes. El que s’explica és ben senzill: la història de sol·licitud d’asil polític d’una dona afganesa als EUA, el 2000. Una prestigiosa advocada, que treballa en un bufet de categoria, es veu obligada – per imposició del seu cap – a portar algun cas que suposi un servei social a la comunitat. Només per una qüestió d’imatge. Al principi s’encarrega d’aquesta noia, la Meena, sense gaire entusiasme, però s’hi acaba implicant personalment: veu que no li pot fallar. És una qüestió de justícia i dignitat. Les coses semblen anar bé … fins l’11 de setembre de 2001.És un interessant telefilm judicial sobre els drets humans dels immigrants, més concretament de les dones. Juliette Lewis i Layla Alizanza fan una bona feina com a advocada i client. Està inspirada en una història real, com ha de ser.

9442493I, finalment, els deu consells que “Estilos de vida” recull – suggerits pel professor emèrit de la UAB, Ramon Bayés – per a viure en plenitud cada etapa de la nostra vida:

  1. Simplifica l’entorn: què és l’essencial?
  2. Practica una activitat: una cosa que t’absorbeixi i que siguis capç de fer bé, gaudint-ne
  3. Enriqueix la teva vida: persones, llibres,…
  4. Introdueix moments de lentitud: no sempre has d’anar a tota pastilla
  5. Regala’t estones de distanciament: contempla
  6. Tingues projectes o somnis realistes: una excursió,… oblidat dels “tant de bo” utòpics (que mai arriben)
  7. Distreu-te alguns períodes: coses que semblin intrascendents com xerrar amb amics, o passejar per un mercat…
  8. Fes exercici: amb mesura
  9. Sigues generós/a amb els altres: l’egoisme mata
  10. Troba un sentit: tot el que fem el té, però… mires de conèixer-lo?

El que us dic sempre: siguem bons, però de debò, seriosament, sense enganyar-nos. Fets!, i no paraules. Au!: que vagi bé!

Les coses estan malament, però cal ser optimistes

internat-01Dilluns, dia 14, comencem un nou curs acadèmic. Quanta feina als nostres IES, a totes les escoles!! Les coses estan malament i els temps que corren – per l’educació – no són fàcils, potser no ho estan estat mai. Però cal ser optimistes.

Moltes vegades volem millorar el nostre món, però ens sentim molt petits per a dur-ho a terme. Per això volia presentar-vos avui dos produccions audiovisuals, ben diferents que –cadascuna a la seva manera – m’han fet pensat en la necessitat de ser personalment optimistes. No ens hem de rendir mai, cal que fem sempre tot el que puguem
Una és un excel·lent documental francès de llarga durada, “Home” (2009), de Yann Arthus-Bertrand. Ens parla de tenir cura del nostre planeta i – us ho dic de debò – les imatges, la música i el text sonor són increïbles. Demaneu-me’l si el voleu veure.
internat-03És una superproducció, digna de pantalles IMAX, que se suma al repte ecològic. La narració – que va in crescendo – mostra el gran canvi que ha experimentat el nostre planeta – a pitjor, s’entén – en els darrers anys. Ara bé, el seu missatge global és optimista ja que considera que encara som a temps per a invertir la tendència destructora.
L’altre producte és una història, una pel·lícula comercial, per entendre’ns. Però ofereix l’encís d’allò que sembla “de debò “. Potser l’heu vista. Hi treballen, entre d’altres, en Clive Owen i la Naomi Watts, que ho fan “guai”. En castellà el títol és “The International (Dinero en la sombra)“. És una coproducció anglesa, alemanya i nord-americana del 2009. Planteja el concepte de “l’escàndol financer” del sistema bancari.
Us faig cinc cèntims de la història: l’agent de la Interpol Louis Salinger i una ajudant de fiscal de Manhattan, Eleanor Whitman, són a punt de destapar un escàndol de venda d’armes a països del tercer món a través d’un banc encobridor amb seu a Luxemburg . Comencen els assassinats, persecucions que arriben a tocar a candidats a la presidència de països occidentals. Tot es basa en una apassionant intriga política escrita per Eric Singer i dirigida per l’alemany Tom Tykwer. Es planteja una mena d’enfrontament sense equilibri de forces, un David contra Goliat. Total: escenes enregistrades arreu del món, amb un interès creixent de la narració i unes consideracions sobre la corrupció i la dificultat per netejar de debò el sistema financer internacional.
internat-02En aquest sentit, sembla que estem davant d’una narració pessimista, on no cal confiar en la justícia sinó només en les persones concretes. Qui procura fer el correcte es veuen obligat a vendre, en part, la seva ànima al diable.
En un context com l’actual, de crisi econòmica i de recel cap al sistema financer mundial, per descomptat aquest film no és del que retornen la confiança cap als bancs.

La trama s’inspira en un cas real: la caiguda del Banc Internacional de Crèdit i Comerç, fundat per Agha Hasan Abédi a Karachi, Pakistan, als anys 70. El banc es va implicar en negocis de tràfic d’armes, exèrcits de mercenaris i suport al terrorisme. Al Regne Unit i els Estats Units es van destapar les seves tèrboles maniobres el 1991, quan el banc es va declarar en fallida. Segons el guionista Erin Singer, l’escàndol del BCCI va ser “el major delicte comès per una empresa en tota la història”.
En fi: bones imatges, bon cinema, interessants reflexions i cinefòrums. Que tinguem un bon inici de curs.