La “llegibilitat” de cadascú de nosaltres

En el món de les xarxes socials sembla fàcil estar connectat amb molta gent. De fet, com he sentit recentment en un podcast de la BBC (que podeu trobar aquí), la llegibilitat de les persones i de les societats va creixent. Ja no només és que ens identifiquem  i se’ns troba pel DNI, el número de mòbil o l’adreça de MSN, i ni tan sols pel compte corrent o la VISA, sinó també perquè als “facebooks” que tenim donem un munt de dades coincidents sobre com som, què ens agrada o què pensem. Em sembla genial el Forum de la BBC.

El problema és que la connectivitat no ho és tot. També cal la intimitat, la recerca d’allò valuós que no es pot trobar només en les relacions. Aristòtil insistia en la importància – a un nivell de “sine qua, non” – de tenir amics, però ja ens n’adonem que ni els contactes de Facebook, ni el col·lega de gimnàs, ni la parella amb qui vivíem la setmana passada, són suficients. Cal anar més enllà.

Un dels àmbits que penso pot ajudar és el de posar per escrit – o enregistrar i editar – les pròpies idees sobre tants temes i difondre-les. Les opinions d’altres (que seran pocs, fins i tot si som la Rowling n’Scott Schuman), sempre ens ajuden. És aquest un dels motius pels quals escric i miro de publicar cartes i articles sobre diferents qüestions que em semblen “guais”: educació, gènere, alliberament, banca ètica, cohesió, etc.

Es poden trobar fàcilment fent una cerca a El Punt, que és on més lloc s’obre, i us recomano els tres darrers: a) posem remei a una falsa “integració” dels nouvinguts; b) considerem un canvi en la llei electoral; i, finalment, c) com ser  com formar persones íntegres. Si els mireu, augmenta la meva “llegibilitat” , però hi ha molt més.

Confio sempre en les vostres opinions, crítiques, propostes. I des d’aquí dono les gràcies als meus alumnes, col·legues i amics que sou els qui em dieu…: “a que no ets capaç d’escriure això de què hem parlat?”. Doncs, sí: ho faig. I amb llibertat. I amb un immens respecte per als qui no penseu pas com jo.

Noies, noies, noies… i en Hume!

Ja estic instal·lat a Barcelona fins a final de mes. Començo a pensar sobre què escriure i sobre què reflexionar properament. Després de les converses mantingudes a Glasgow amb un bon grup de professores i mestres, crec que ha arribat l’hora de reflexionar sobre el feminisme. No sé com sortirà, però si teniu idees, bones idees, envieu-me-les. Entre les coses que em semblen evidents hi ha la riquesa enorme de la psicologia femenina i el fet que la igualtat en dignitat i en oportunitats ja està teòricament – però sembla que no encara pràcticament – assolida. L’època de les reivindicacions ha estat gloriosa: ara hi ha el “feminisme autèntic” (admirable) i desprès una mena de cosa “rancuniosa” (l’anomeno “feminisme degenerat”), que no sé què pretén: anular la feminitat i la masculinitat?… o coses pitjors. Nusé!

Durant aquests dies en què col·laboro amb una “Universitat d’estiu de filosofia” (Vallès occidental), on hi ha ètica, sociologia, i molta vitalitat cultural, intentaré pensar-hi. Mentrestant, us deixo amb tres imatges / informacions:

  • la carta que vaig publicar al Magazine de La Vanguardia del 25 de juliol, relacionada amb el  “dossier”, “La nueva mujer china”, que havia sortit quinze dies abans. Em va impresisonar el testimoni de la Shu Ching (a la 1a imatge)
  • l’interès que, per a alguns de vosaltres, pot tenir fer-se amb “Le concert” (trailer aquí), una recomanable pel·lícula divertida i dramàtica, que vaig anar a veure al “Glasgow Film Theatre” i que té escenes musicals excel·lents, entre d’altres mèrits
  • la fotografia que em vaig fer  a la Royal Mile d’Edimburg, davant l’estàtua de David Hume. És maco que posin estàtues de filòsofos pels carrers… També vaig anar al cementiri on està enterrat (a Edimburg mateix) i em vaig informar de detalls de la seva vida. És ben curiós que havent-hi només 5 filòsofs a les proves de Selectivitat de Catalunya (Plató, Descartes, Mill i Nietzsche, a més de l’escocès del XVIII) sapiguem tan poc – parlo per mi, clar! – d’ells. I si hi afegissim alguna dona filòsof ? Alguna proposta s’ha fet…

Us deixo aquí, amb les imatges de les tres coses comentades. No deixeu d’escriure’m, que sempre contesto, com sabeu.

Aprendre d’Escòcia i del escocesos

Escòcia 2010Com ja potser sabeu pel Facebook, he passat tres setmanes entre juliol i agost a Glasgow, amb una beca de la Generalitat, estudiant anglès a la Glasgow School of English. Vam estar vivint al Victoria Hall, una residència universitària ben a prop de la Glasgow Caledonian University. Podeu veure un munt de fotos en aquest àlbum de Picasa o també a dins del Facebook.

Les que veieu aquí són:  – respectivament – camí del llac Ness, davant el castell d’Edimburg i a la vall de Glencoe.

És molt difícil explicar de forma breu el munt de coses viscudes a Escòcia durant aquest dies, però sí que m’agradaria fer cinc cèntims d’alguns detalls que m’han sorprès i cridat l’atenció. En podeu trobar una breu síntesi en l’article que vaig publicar el dissabte, 7, el mateix dia que tornàvem, a El Punt (també en PDF). Per cert, mentre era allà també es va publicar el polèmic article “Funcionàries i funcionaris: per què?” (en PDF), text que… tindrà continuació, oi tant que sí!!!

Vaig tenir molta sort amb les nois i nois, el meus col·legues “profes”, als quals els va tocar el mateix curs. Com podeu veure a les fotos són gent eixerida i simpàtica (més que jo, “probably”), amb els qui vam anar d’excursió, prendre cervesetes, fer plans culturals, superar les dificultats,… i aprendre anglès. Com deien a Barcelona el 1992, “amigos para siempre”.

Escòcia 2010 - més fotos

Apart dels que ja tots sabeu: no hi fa calor, hi ha un monstre noia (Nessy) al llac Ness, en Mel Gibson fa de Wallace a “Braveheart”, el Festival d’Edimburg és genial, els homes porten “kilt” o també que és el país del món amb la més alta densitat d’inventors…, he de dir que em va impressionar l’estimació que tenen els escocesos per la seva història. Volen la independència, perquè “la senten” (tan de bo l’aprenguéssim nosaltres). Però no són violents ni amargats. A casa d’uns bons amics, no lluny de Pollock Park, vaig veure uns episodis d’un documental història de la BBC que us recomano (presentat pel Neil Oliver, però que només es pot veure o descarregar si ets dins d’UK).

En aquests dies escocesos hem fet excursions ben boniques: a les Hihghlands, on hi ha castells a dojos (com el d’Urquhart); als parcs nacionals: el “Loch Lomond and The Trossachs” i el “Cairngorms National Park”; al castell d’Stirling i a la ciutat emblemàtica d’Edimburg; a la zona de Glencoe i també fins a Oban; o, més a prop, a Luss o Invereray. Alguns van gaudfir de la illa d’Arran (jo no hi vagi poder ser). Han quedat coses pendents… I, de dins de la ciutat, cal assenyalar una mena de “top five” (perquè si no, no acabaríem mai): Kelvingove Art Gallery and Museum, Cathedral i voltants, la Burrell Collection; tot allò relacionat amb Mackintosh (que és com el gaudí d’allà)… i la biblioteca Mitchell, i tants d’altres llocs. Està molt bé el web http://www.visitscotland.com/

També vam poder gaudir dels pubs (recomano “The Horseshoe”, l’”Sloan”, el !”The Accounting House”, el “Drums & Monkey”, l’”Scotia”… bé, i altres deu o dotze); de bones pel·lícules al GFT (Glasgow Film Theatre), on vaig veure una pel·lícula excel·lent, “The concert” (en rus i francès!); danses locals i balls d’arreu… En fi: una mica de tot, en bon rotllo. A l’article de El Punt assenyalo algunes limitacions.

Això del “kilt” també és ben interessant. Com que ja és massa llarg i desornat tot això, acabo amb la Mare de Déu del Barça: resulta que fa tres anys, el Barça va dur una imatge de Montserrat allà, amb motiu d’un partit – que, per cert, vam guanyar –  contra el “Celtic”. Ara és a l’església de St Aloysius, ben cèntrica,:i la vaig descobrir pel munt de persones que van a resar a la capella on es troba. En tinc fotos. Si és que… estem arreu!!!

He portat un munt de coses (sense extralimitar-me dels maleïts 15 kg de Ryanair) per la família i els amics: coses de tartan (no es menja, és la roba aquesta escocesa), coses del “Celtic”, coses tipus “whisky, coses “kitsch” i alguns “pongos”, i un munt de fotos, idees, papers, records, etc. Quan ens veiem, en parlem, i si pot ser davant una “pint lager o ale”, molt millor!!!

Recordo: article a El Punt.

Un curs de formació al centre d’Europa: genial!

Maastricht

Com és conegut, no tot està fatal ni l’educació va necessàriament cap a pitjor. I això encara que, de fet, ho sembli, en els temps que vivim.

Un dels aspectes on els responsables d’aquesta àrea s’esforcen més és el de la formació del professorat. En concret, des del Programa d’Aprenentatge Permanent (PAP) de la Unió Europea s’organitzen accions internacionals de formació al llarg de la vida per a l’alumnat, el professorat i els centres educatius europeus. Catalunya hi participa amb autonomia educativa, en coordinació amb les altres Comunitats Autònomes de l’Estat i l’Organisme Autònom de Programes Educatius Europeus. La informació és a Educació i a la OAPEE.
He tingut l’oportunitat de feu un curs entre el 16 i el 22 de maig, a Maastricht. El curs duia com a títol “Crossing Borders” i s’inscrivia dins l’àrea de Ciutadania i Ètica. La interculturalitat és un tema ben interessant.
En breu: érem persones de 8 països d’Europa diferents, des de Turquia a Portugal i des de Finlàndia a València. Hem estat a Aachen, Amsterdam, i a altres llocs. Hem visitat escoles amb sistemes educatius diferents (per exemple, la holandesa Porta Mosana de Secundària i la alemana Dietrich-Bonhoeffer, de Primària), hem intercanviat bones pràctiques, hem fet un workshop a la Fundació Anna Frank, a Amsterdam, i hem treballat de debò a la Universitat Oberta de Heerlen, a la Talenacademie d’allà.
Moltes bones idees i ganes de millorar en la feina, nous amics i més possibilitats d’activitats internacionals. Vaig presentar algunes coses del meu Institut (que podeu trobar ampliades a la web, o em podeu demanar). Jo els dono públicament les gràcies a tots i a totes.
Punxant la foto podeu anar a una petita selecció de fotos en un àlbum i – si voleu – em podeu preguntar també qualsevol cosa que us calgui. Aquí no us volia “torrar” amb dades.

Dia d’Europa 2010: lluitem contra la pobresa i l’exclusió, també des de l’Institut

imagen-0661Avui, 9 de maig de 2010, l’Europa dels nostres temps compleix 60 anys. No són pas pocs. Felicitem-nos!
Des del 1950 s’ha fet molta feina: s’ha promogut la integració de pobles ben diferents, s’ha allunyat el fantasma de les guerres, s’ha col·laborat al progrés de tot el món. També hi ha algunes ombres. I la crisi passa factura, com veiem aquests dies.
Un dels símbols de la Unió europea és el seu “motto”: “Unity in diversity”. Això dóna moltes esperances per als pobles i les persones. Perquè sabem som iguals en dignitat, oi tant!, però també som ben diversos.
Ara, amb la globalització i els fenòmens migratoris massius, amb les noves telecomunicacions, i amb una economia mundial, ho notem més que no pas – potser – els nostres avis, aquells en temps del quals va començar l’aventura de la nova Europa.
Se’ns diu que hi ha poca consciència de la identitat europea. Potser és cert. A vegades no la coneixem prou. Per aquest motiu, celebrar un altre del símbols d’Europa, el de la festa del 9 de maig, és una oportunitat que cal aprofitar.
Enguany, el 2010, és l’Any europeu de lluita contra la pobresa i l’exclusió social. Una qüestió ben rellevant, que a tots ens afecta. En aquests dies previs hem aprofundit en aspectes d’aquesta “Europa social”. En diferents assignatures del nostre currículum – des de les Socials al Projecte de recerca, o en Música, Educació eticocívica, Llengües estrangeres, Educació Visual,… – s’han treballat unes mateixes temàtiques. La preparació ha estat intensa.

De fet, com es veu en el programa, el dimarts vam tenir una interessant sessió de treball (amb el Sr. Joaquim Millan), i els dies següents: elaboració de l’Eurobaròmetre de la pobresa a Roses, muntat l’exposició d'”arte povera”, assajar l’Eurorap, els resultats dels concursos, l’estudi i el treball al Campus virtual, activitats en Llengües estrangeres i en Socials … Tenim uns alumnes maquíssims!

El nostre desig és un: cal ser rics – rics per dintre, plens de justícia i solidaritat – si volem que no n’hi hagi de pobresa. I, a Europa, tots plegats, ho podem fer. Ho podeu aconseguir!

Al nostre Institut hem fet un munt de coses. Veieu -ho a la pàgina web…. I per molts d’anys!!!

El divendres 7 de maig ha culminat la feina fent uan gran festa – celebrativa i acadèmica – a la Ciutadella, amb convidats de luxe (com el Sr. Manel Camós, director de la Representació de la UE a Catalunya, i les autoritats locals) i activitats genials!  Havia començat ben aviat, a les 8 del matí, amb un Cinefòrum i, fins a les dues tocades, un no parar. Moltes gràcies a tots, professorat i alumnat!

Aquí teniu dos reportatges d’Empordà TV: un de previ i el del dia 7. I el famós audiovisual realitzat íntegrament per alumnes de Secundària. Finalment, us poso l’enllaç a l’article d’opinió publicat ahir a El Punt (aquí en PDF), per a felicitar-nos tots els europeus(i tot el món).

Més vídeos: l’Euro-rap; una explicació de tot plegat en anglès, i entrevistes a Girona TV i – una altra – a Canal Nord. I un reportatge a Canal Nord.

Dues notícies de primavera: defensem la Filosofia i coneguem Europa

Cada any, quan arriba abril-maig, mirem de viure amb sentida intensitat dos esdeveniments, que ja són “quasi-tradició”: la Concentració en defensa de l’ensenyament de la Filosofia a Secundària i la celebració del Dia d’Europa (9 de maig de cada any).

Enguany, ja hem tingut la trobada per la Filosofia. El 10 d’abril a Igualda. Un dia meravellós. Hi ha un bloc específic, que us recomano (amb vídeos, textos, idees…). La Taula rodona i la Concentració d’enguany han estat un èxit: profitosos i propositius. A més, ens ho hem passat d’allò més bé.

S’enviarà el Manifest d’Igualada (aquí, en video) i les signatures a la Conselleria i esperem ser rebuts aviat. Gràcies a tots, els que vau venir de Lleida, Tarragona, Barcelona, Girona, i d’arreu, i els que ens doneu suport encara que no hi vau poder ser. Ah! I el 2011, a Mataró!

I ara ens posem a treballar de valent pel Dia d’Europa 2010, a Roses. Recordeu l’any passat? Hi haurà de tot: conferències, tallers, cinefòrum… i grans sorpreses. Comptarem amb la presència de rellevants autoritats i, sobretot, mirarem de conèixer millor Europa des de diferents assignatures: Socials, Visual, Música, Eticocívica i Projecte de recerca, com a mínim. També des d’anglès hi haurà intervencions. Ho celebrarem el dia 7 de maig a la Ciutadella, principalment amb els alumnes de 4t d’ESO i els de 1r de Batxillerat. Però,… i tu?, perquè no participes al menys en el “concurs fotogràfic obert“?, o si tens idees per a l’audiovisual…

Voldríem ser millors, més “guapos”, més forts…des de caseta?

su02

Quan no ens trobem prou bé, o no ens ve de gana, potser voldríem quedar-nos a casa, però – això sí – sense deixar de ser presents on hem de ser (treball, vida social, escola, diversió..). De fet, quan un no pot anar a treballar per malaltia, per exemple – en la meva feina – hi envien un “substitut”. Ara bé: ja voldríem ser nosaltres mateixos, ja. I també desitjaríem ser més forts, atractius, sans… Tot això és planteja en una pel·lícula recent.

A vegades, el cinema ens pot fer pensar, i de debò. Acabo de veure “Els substituts” (“Surrogates”). Aquí teniu la referència a IMDB. És del 2009, el director es diu Jonathan Mostow i, entre els actors, destaquen en Bruce Willis i la Radha Mitchell.

Com altres films de ciència ficció (i alguns de recents, en valen la pena: “La illa”, etc.), el guió planteja una situació de futur per analitzar problemes del present. En aquest cas, som davant d’una societat completament sedentària: i la pel·lícula ens dóna el senyal d’alerta de què pot passar-nos si els humans abusem dels avenços tecnològics i renunciem a treballar, fins i tot a viure, per a no esgotar-nos, per a evitar el desgast físic, per no tenir cap dany… La situació és que, com a mesura de “seguretat”, fem servir uns “substituts” (uns robots, que es carreguen quan cal, són com els nostresrepresentants, això sí, dissenyats i escollits segons els nostres gustos).
A més del risc del (1)  “no moure’s de casa”, també adverteix dels perills que (2) els humans ens acabem relacionat els un els altres només mitjançant la tecnologia – com potser estem fent vostè i jo ara mateix -, cosa que no sembla tan llunyana: entre el creixement d’Internet i l’aparició d’addictes a les xarxes i a la comunicació digital que – de fet – semblen, i potser són! – millors via web que no pas en persona
Los sustitutosUn tercer punt d’actualitat és (3)  l’obsessió per l’estètica, per l’aparença: allò primari és la joventut i l’aparença física, volent amagar sempre els defectes, l’envelliment… Tothom sembla que estaria feliç de tenir un “substitut”, que es conserva sempre perfecte i dóna infal·liblement una bona imatge de nosaltres mateixos als altres. Per això, quan – al final – el protagonista aconsegueix que les persones reals surtin dels seus amagatalls domèstics al carrer (en babutxes, pijama, descuidats i tristos…), sorgeixen les esperances d’un recomençar vertaderament humà.
Vegi’n la pel·lícula amb calma i ja em diran.
L’argument aparent, el visual, és que en uns anys futurs existeixen rèpliques robòtiques del 98% de les persones (només un pocs viuen en unes reserves, sense cap màquina, com tornant enrere en el temps, enmig de la misèria materila i aïllats). Les persones del carrer, per tant, són substituts del seu propietari en la vida diària, mentre l’humà original els manega per control remot. Els “substituts” són versions millorades d’un mateix: més fort i guapo, i mai envelleix. Un agent de l’FBI ha d’investigar la destrucció del substitut d’un noi que, però, també ha resultat realment mort. La investigació ens fa pensar sobre el sentit de tot plegat. El mateix policia ha patit abans la mort d’un fill i, ara, la seva dona – real – només es relaciona amb ell a través del duplicat d’ella.
No els explico més: val la pena, veure-la, amb calma. La pel·lícula és dinàmica i el guió està ben travat.

Què va passar? Per què va passar? Pasqua 2010.

bramantinoForça gent es felicita les Pasqües de Nadal, encara que potser no siguin gaire creients. En alguns països fins i tot es felicita la Pasqua de Resurrecció. És una tradició cristiana, que té una arrel històrica, de fa uns… 2000 anys, més o menys.

Què va passar està explicat aquí, per exemple. Ara vull felicitar-vos les Pasqües a tots els meus amics i coneguts. Sé que a alguns els pot sorprendre, però en un món on som lliures de pensar el que ens sembli i on les coses valuoses poden ser apreciades fins i tot quan no es comparteixin completament, aquesta n’és una llicència que em prenc.

Proposo aquesta imatge del Bramantino, que he fet servir per escriure aquests dies a la gent amb qui mantinc contacte virtual o real.

Aquí el teniu: un Crist ressuscitat. Potser recordeu el realisme amb el qual Gibson va representar la captura, procés i mort de Jesús a “The Pasion“. Aquell home tan especial va ressucitar, afirmen…  Fins i tot el cap dels soldats, un centurió, havia dit: “Aquest home era vertaderament el Fill de Déu” (Marc 15, 39). I aquí ens el pinta aquest italià del Renaixement. Té quelcom d’especial.

És una imatge impactant, que fa pensar… a tothom. Aquest “vir dolorum”es conserva a la Col·lecció Thysen a Madrid.

Coneixíeu Bramantino? Es deia Bartolomeo Suardi i va viure entre el XIV i el XV. Referències ràpides: Thyssen i Wikipèdia.

Bramantino era pintor i arquitecte, llombard. En les seves obres destaquen els elements arquitectònics. Potser n’hi ha poca evidència en aquest “Crist Ressuscitat”. En qualsevol cas, la cara, el cos i la capa presenten un dibuix acurat, manifesten qualitat arquitectònica, .
Sembla que Bramantino volia capturar la imatge d’un home perfecte – perfecte en la forma, en l’intel·lecte, i en la compassió.
Se’ns proposa com un home que ha passat per la mort i ara ja és independent, ja no forma part del món habitem els vius. El mantell que l’envolta té una brillantor gairebé metàl·lica i reflexa la pal·lidesa de la pell. La cara pròpiament dita té un color diferent, com si manifestés més vida que la que hi ha al cos.

Els ulls veuen més enllà de l’espectador: deixen un missatge. Són uns ulls que han vist coses que a la vida terrena no es veuen. Què diuen? Potser això?

Bones Pasqües!!!

Algú creu encara en l’amor, un amor “ideal i net”?

500-1Entre les pel·lícules romàntiques – i divertides – recents m’havien parlat de “(500) Days of Summer”. En castellà duu el títol de “(500) Días juntos”, i us la puc deixar!!!
Total: es tracta de “Noi coneix a noia. Ell s’enamora. Ella no”. Així ho presenta el ‘tagline’ de la pel·li. En un món on poques persones hi creuen encara, hi surt l’amor i el desamor, les penes provocades per les misterioses relacions entre els éssers humans. I és que ara tenim un problema: domina una mentalitat exclusivament sentimental, d’una adolescència que s’allarga i s’allarga.

Potser no és el cas dels nostres estudiants de Secundària o d’Universitat, però – jeje… – potser sí. És difícil adonar-se’n – i que duri el que se sent – sobretot quan no es comparteixen ni el mateix enfocament ni la meta a la qual es dirigeixen les pròpies vides. Però … després de l’Estiu ve la Tardor (això ho entendreu al final de la pel·lícula, si la veieu).
500Hi ha dues visions del món: a) la dels que creuen en l’amor, en el destí, en un perquè de l’existència, i b) la dels que no creuen en absolut que la paraula amor signifiqui alguna cosa. Jo no opino pas – com a persona, no com a “profe”, no ens confonem!! – que tot és casualitat, un simple atzar absurd o incomprensible.
El que s’explica en aquest film és l’experiència del típic noi jove que – al treball – s’enamora d’una noia preciosa, Summer. Ella és pràctica, vital, divertida i no vol lligar-se a res ni a ningú. Ell és idealista, romàntic i voldria un amor per tota la vida. Ja es veu què pot anar passant…, i passa!
En concret, passen 500 dies (va endavant i enrere amb gran agilitat: genial!): trobada, dies i dies en què passen coses i coses, converses, mirades, tonteries, rialles, sexe, les baralles, dubtes, etc., etc.
No és una història d’amor. Potser perquè els joves d’ara han estat educats en què l’amor no pot ser una cosa que sigui veritat. Però et deixa les ganes que hi pugui haver quelcom més, quelcom millor.
És original i genial com el director, en Marc Webb, aconsegueix que treballin els protagonistes: Joseph Gordon-Levitt i Zooey Deschamel. I no us perdeu la nena rossa, Chloe Moretz, que sí que té seny i sentit de la realitat.
Hi ha escenes per a recordar, una banda musical encisadora i una qualitat casi, casi… literària!!!
Total: qui me la demana primera o primer…?

Trailers aquí

Els ideals i la política: ens calen herois com Wilberforce?

amazing-grace103Recordo amb simpatia una pel·lícula que vaig veure fa ja uns anys: Danton (1983), dirigida per Andrzej Wajda. La podeu trobar amb facilitat – i gratuita – a a la xarxa de Biblioteques  (a Girona, o arreu del país), i us la porten a la vostra Biblioteca més próxima. Sovint, el cinema ens ha portat a casa les accions – més o menys “vistes segons la subjectivitat dels guionistes i/o directors” – dels grans personatges de la història. Quan parlem de polítics, he de recordar, entre molts i molts més, Nixon, Thomas More, Mandela o Michael Collins o… tants d’altres.

Fan pensar, donen ideals als més joves i – sempre! – ens poden ajudar en la nostra educació cívica, personal i la dels que ens envolten. Quina diferència amb les “sit-com” o altres sèries de TV de simple oci, oci, oci…, que també m’agraden, eh?, no us penseu!

A Danton, l’excel·lent Depardieu dóna imatge a aquest personatge misteriós, que viu en primera persona – enmig de la Revolució francesa – el règim del terror, que va seguir la declaració dels drets de l’home. Se n’adona de la paradoxa d’aquell esdeveniment cabdal – la revolució més famosa – que en teoria predica ‘liberté, egalité, fraternité ” però que fabrica a dojo injustícies i caps tallats. Alguns van interpretar que el director polonès oferia una paràbola del xoc de  Solidaritat amb el comunisme., però qui sap. És, sens dubte, un excel·lent document per a treballar-lo.

amazing-grace-dvd-cover-fox-home-videoRecentment he vist Amazing Grace (2006, la versió original), de la qual teniu bones referències a la xarxa. Una biografia – al més pur estil anglès – del polític abolicionista William Wilberforce (1759-1833). Sent membre del Parlament Britànic, va liderar una campanya en contra de l’esclavitud: va proposar un projecte de llei a la Cambra dels Comuns el 1791, però no se’n va sortir fins el 1807, any en que va ser aprovat. Una vida sencera de lluita per un ideal, un ideal noble. La pel·lícula narra tota la seva vida política, i personal!, i pot ser una orientació per als polítics oportunistes que – avui dia – semblen envoltar-nos.

En breu (molt més a la xarxa) : era fill d’un ric comerciant i va estudiar a la Universitat de Cambridge, on conegué el futur primer ministre, William Pitt (molt joves ambdós, en política, i molt bons amics). El 1780 Wilberforce es va convertir en MP (membre del parlament) per Hull, representant més tard a Yorkshire. Va canviar el seu estil de vida dissolut quan es va convertir al cristianisme evangèlic: es va interessar per les reformes socials, en particular la millora de les condicions de les fàbriques a Gran Bretanya. També l’educació, la salut, etc. Durant 18 anys va presentar periòdicament mocions anti-esclavitud al parlament. Va ser una feinada, gens fàcil (la guerra amb França pel mig), però -amb els seus amics – van aconseguir despertar la consciència pública sobre aquesta causa, amb fullets, llibres, manifestacions i peticions. També nosaltres podem.

De fet, encara que el 1807 el tràfic d’esclaus va ser abolit, els que ja ho eren no van ser alliberats fins el 1833, quan es va aprovar una acta per a tot l’Imperi Britànic. Wilberforce va morir poc després que s’arpovés aquesta última acta. Va ser enterrat a prop del seu amic Pitt, a l’Abadia de Westminster.

Si volem donar una bona Educació eticocívica al nostre país també hem de considerar quins exemples de vida reben els nostres i les nostres alumnes. Per cert, sobre el títol de la pel·lícula… aquí.