Llàgrimes. Ho sento, sé que no em voldries veure així, però no ho puc evitar. Dibuixo un amarg somriure recordant la teva força, el dinamisme, l’energia, la felicitat, la rauxa, l’estimació… recordant aquell do que, sense saber ben bé perquè, et fa tan especial. I segueixo plorant….ho sento. Ploro per l’egoisme de saber que no podré seguir aprenent del teu enginy, de l’experiència i dels recursos amagats… I somric, somric per tot allò que ens has donat, per les lliçons humanes i pedagògiques, pels coneixements i pels valors, per ajudar-nos a créixer. Gràcies Esther!.
Darrer passeig per l’Estany…et trobarem molt faltar!
Difícil de trobar les paraules adequades. Aquest matí, quan he rebut la notícia, la sensació de sotrac ha estat la primera. Una altra lliçó de la vida. L’enèsima. Té raó en Pere quan diu que a ella no li agradaria veure’l plorar. Sempre vam pensar que ella era una professora especial. Els que hem compartit hores lectives com a alumnes també hem notat un formigueig dolorós. Fa només un mes que encara et vèiem somriure l’últim dia de classe. De tots vam aprendre, però l’Esther tenia una manera d’ensenyar que impregnava. En fi, és fàcil recordar-la ara que no hi és. Però segur que, allà on sigui, algú seguirà aprenent d’ella.