La Secretaria General de l’Esport, conjuntament amb el Departament d’Educació de la Generalitat, va posar en funcionament, ara fa quatre anys, un ambiciós programa anomenat Pla Català d’Esport a l’Escola. Els hàbits sedentaris, l’obesitat, la baixa participació en les activitats d’esport escolar, i la creixent preocupació pels hàbits de vida saludables són alguns dels actius responsables de l’elaboració del Pla. Cert és que el projecte neix amb objectius lloables (posar a l’abast de tots els alumnes de primària i secundària la pràctica d’activitats físiques i esportives), sobretot si tenim en compte que la política esportiva d’un país es valora en funció del nombre de medalles assolides en grans campionats, i alhora amb una base digne de recursos econòmics. La dificultat de la seva aplicació rau, principalment, en la dotació de recursos humans. La responsabilitat final d’execució del mateix sol anar a càrrec del professor d’educació física del centre educatiu, amb una minsa compensació salarial, i és en aquest punt on tot el Pla queda supeditat al concepte clau que al cap i a la fi l’ha generat, la motivació.
Entenent la motivació com allò que ens mou a realitzar qualsevol activitat, podem distingir-ne dos tipus: la bàsica i la quotidiana. La motivació bàsica és la que determina el nostre compromís amb l’activitat, i guarda relació amb l’interès i els beneficis que ens aporta. D’altra banda, la motivació quotidiana fa referència a l’activitat diària i a la gratificació immediata. Així doncs, la contrapartida econòmica del professorat pretén incidir sobre aquesta motivació de base, però tanmateix no pot intercedir en el dia a dia, en l’ambient de treball. El lligam entre ambdós conceptes fa que la manca de compromís en algun dels casos afecti al resultat final de l’activitat. Per tant, l’èxit o el fracàs del Pla queda sotmès al grau de motivació del professor a nivell de satisfacció personal i autorealització. Curiosament, un programa nascut amb la idea de moure (i per tant motivar) als nens/es i adolescents es pot trobar amb l’obstacle de l’immobilisme dels executors. L’entrellat de tot plegat és en mans del nostre compromís com a professionals del món de l’educació i l’activitat física. La nostra motivació generarà il·lusió, satisfacció, i gaudi als nostres alumnes, la mateixa gratificació que ens acabaran aportant ells a nosaltres. És absurd culpabilitzar les noves generacions de manca de principis, de desídia, de passivitat…, quan nosaltres cometem els mateixos pecats. Al cap i a la fi, el peix que es mossega la cua.
